Rúfol

Fa un dia d'aquells...
Rúfol, ennuvolat, enterbolit.
Un dia melangiós.
Per quedar-se al llit...

i morir ofegats de petons.

Casum l'olla!!! (2)

Del meu diari personal:



Entro al servicaixa, em disposo per anar a comprar entrades per 1984, sense massa convicció:
- primer: sorpresa, n'hi ha de disponibles per diversos dies i
- segon: mentre faig la transacció s'exhaureixen totes.

Definitivament, no és la meva setmana.
Queda't a casa.

Visions de guerra (crònica d'una visita al museu)

La Gerda Taro no es deia Gerda Taro. El Robert Capa no es deia Robert Capa. Van triar pseudònims i seguint els seus ideals van venir a Espanya a testimoniar la Guerra Civil. Esperaven contribuir al fracàs del feixisme, al triomf de la democràcia. Amb les seves càmeres retrataven soldats i vida quotidiana. Visions de Guerra.

Robert Capa va retratar com ningú la guerra, retrats d'acció. Al costat de la seva arxiconeguda Mort d'un milicià trobo homes que salten trinxeres, o bé que porten els seus companys a coll i be, i famílies xineses sobre l'aigua de les inundacions provocades per la mà de l'enemic, homes nedant a la platja de Normandia... I també la fugida del republicans cap a la frontera.

Tot i que a voltes resulta impossible la distinció entre tots dos, Gerda Taro sembla retratar les mirades perdudes, els moments de les persones.

La neutralitat no existeix. Copsar la mirada de la nena tirada sobre els sacs davant del farcell que esdevé tot el que posseeix, camí de França, o bé aquella altra del nen orfe que menja del seu plat. El fotògraf tria allò que fotografia i, en fer-ho, hi expressa la seva opinió.

Surto ja tocada pel testimoni imprescindible dels dos fotògrafs i m'acosto a la mostra de les fotografies de les famílies que ha recollit El Periódico. Les fotografies amateurs són més estàtiques, els rostres somrients que hi apareixen han posat per aparèixer a la fotografia. Algunes de fotògrafs professionals, d'altres no. Nois somrients vestits de milicià que lluitaven amb esperança. Les colpidores imatges del Camp d'Argelès, els supervivents del qual encara recorden amb terror els "senegalesos". Però també la missa dels "vencedors" amb el braç feixista alçat, les noies fotografiades al costat de Franco, anticipació del que va venir després.

Tots ells testimonis muts. Som tu i jo. Aquell jove pot ser el teu avi, el meu. Aquell nen pot ser el teu pare o la meva mare. Som nosaltres.

Surto del museu profundament trasbalsada. Potser les fotografies em porten allò que el silenci establert a casa (sempre han volgut oblidar i no dir) no m'ha aportat. Potser retorno al passat que mai vaig viure i que és ben meu. Potser m'he fos en les fotografies, en les rialles de milicians que encara creien en la llibertat i estaven contents de lluitar per allò que creien. En les figures estàtiques d'homes palplantats davant les trinxeres. Potser les fotografies de les misses dels vencedors em retornen la repressió viscuda. Potser tot plegat em supera. M'assec a l'escala a la sortida del museu. La Barcelona del segle XXI s'exten al meu davant. Un parell de llàgrimes em llisquen darrere les ulleres de sol.

Casum l'olla!!!

Del meu diari personal:



Em decideixo avui anar a veure la pàgina del TNC per comprar alguna entrada per anar a veure el Non Solum i -maleït sigui!- trobo que les entrades s'han exhaurit.

Això em passa per indecisa. Resignació.

Inglorious Basterds del Tarantino

Poc violenta com sóc, i amb un buit de cinema d'uns quants anys a la meva esquena, haig de dir que no he vist moltes pel·lícules del Tarantino. De fet crec que he vist Pulp Fiction i prou. Així doncs, no puc dir si Inglorious Basterds és millor o pitjor que altres pel·lícules seves, perquè no tinc referències excepte aquesta.

Malgrat aquesta inòpia que admeto, trobo en Inglorious Basterds (Malditos bastardos/Maleïts bastards) elements d'aquella Pulp: té ben bé el seu segell, sens dubte. És una mica excessiva, i plena de sorpreses com la història ficció de rerefons. Compta també amb un munt de referències cinematogràfiques a altres gèneres: des de films de guerres, sang i fetge, els dotze del patíbul, spaghetti western, i moltes més que se'm deuen escapar.

Em va deixar atrapada al seient de la cadira des del primer minut.

El tràiler no fa justícia -coses del màrqueting, imagino- a l'actor austríac Christoph Waltz en el seu paper com a coronel Hans Landa, el qual acapara tota l'atenció quan apareix a la pantalla: una interpretació brillant com a nazi multilingüe. Dir que no fa justícia és pràcticament un eufemisme, perquè en realitat tan sols hi surt d'esquitllada, quan és un dels papers més importants. És una de les perles del film. Però no és l'únic, el mateix Brad Pitt fa un gran paper, i els actors secundaris són magistrals.

En relació als idiomes, altres cops ja hem dit aquí que les pel·lícules s'han de veure en idioma original. En aquest cas, és una necessitat (en Ma-Poc de mots emblocats també ho veu així). A la pel·lícula sentim un excel·lent francès, anglès, alemany i italià. I el fet lingüístic té rellevància en molts moments del fil argumental. Per exemple, l'humor en l'escena en què l'Aldo Raine(Brad Pitt) parla italià no es pot entendre sense escoltar-la en idioma original.

En sortir del cinema plovia i la gent s'agrupava sota el porxo esperant que amainés. En aquell context, vaig escoltar una conversa on un jove es queixava de la lentitud d'alguns passatges, especialment al començament. Discrepo. Els extensos diàlegs contribueixen a crear un alt grau de tensió narrativa per exemple quan al primer capítol ens presenta el coronel Hans Landa o bé la creixent tensió als diàlegs a la taverna. Aquest joc amb l'espectador no seria possible si ho liquidés amb acció i prou.

A mi em sembla una gran pel·lícula. Si l'aneu a veure, ja em direu.
Ah! I si amb meu comentari no en teniu prou, no us perdeu el post que en fa l'Alberich a la seva Boia del Port Pelegrí.

La Rosita m'ha abraçat

Asseguda a les escales de la Plaça de les Cols contemplo les flors al cap que són el denominador comú de la festa. Des de l'austeritat catòlica de les muixarangues de Valls fins la trepidació repetitiva dels esquellots dels Diablos de Cuenca. Però el millor està per arribar.

Apareixen a la plaça les dones habillades en vestits tradicionals, però també els braus, els cavalls, les panotxes que simulen diables i la Rosita, un vell tronc lletjot, pelut i entranyable. Tot amb una estètica amb regust antic. La música els acompanya... però alguna cosa falla: On són els capells amb flors?

De cop, uns éssers magnífics i fantàstics, amb un punt de fantasmagòrics, inunden la plaça a grans corregudes. No són homes, són éssers vinguts d'alguna tradició desconeguda. Potser han sorgit d'un somi oníric creat pel bruixot de la tribu. Mig homes, migs flors. Ventalls oscil·lants multicolors que amb seu frec creen ritmes. Porten una llarga trena que els arriba fins el cul. Ens encleclen a grans salts i velocitat vertiginosa. Amb les pinces agafen cames i braços, amb les bufetes colpegen els espectadors, amb els plomalls fets amb crins -imagino- fan pessigolles als assistens.

Sóc víctima de la Rosita que m'agafa i estarrufa la cua a tota la cara.

Tot plegat té quelcom de mitològic i ancestral. Un ritus que ens lliga a quelcom llunyà i atàvic, que ens lliga al passat, a la mare terra i la seva fertilitat. Rituals de finals d'hivern i inici de la primavera.



Si en voleu saber més, haureu d'anar a Llamas de la Ribera.

La gent normal

Ja hem parlat aquí d'ells en altres ocasions. Vaig tenir el plaer de poder anar a veure els Manel i vaig gaudir d'una hora i mitja divertida i engrescadora. Com més va, més m'agraden. Una constatació sociològica: el públic era majoritàriament jove, però no "exclusivament jove", n'hi havia de tota la gamma.

Es nota que encara estan digerint el seu èxit, cosa que no té per què ser dolenta.

Tot i que no us descobreixo res -imagino, hores d'ara-, m'abelleix deixar-vos un nou exemple, sense raó aparent, perquè sí.



Per cert, no cal dir amb quina versió em quedo, oi... o si?

La bonica burgesia

El títol d'aquest post és volgudament irònic, sinó sarcàstic, i pretén ser una breu referència al llibre de Miguel Espinosa que fa uns mesos va comentar en Lluís. No en puc dir homenatge perquè resta encara a la meva malaurada llista de lectures pendents. L'he titulat així però podria tenir altres títols: Mirar a l'altra banda o bé Fer ulls clucs o bé Fer pinya... Variants d'un fenomen amb denominador comú.

Mirem breument la cronologia dels fets a l'entorn del cas Fèlix Millet en l'escàndol a l'Orfeó Català -i altres centres satèl·lits-.

En un primer moment, en veure's descobert, Fèlix Millet va negar els fets rotundament amb un "no hi ha res de res, tot quedarà aclarit". De seguida Oriol Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida van sortir en la seva defensa: "Altres vegades ja ha passat com en el cas del meu papà", brandava l'Oriolet. En Duran apel·lava a casos més propers -i propis- tot fent lluir la presumpció d'innocència, sense anomenar-la, però d'una manera que em recorda sospitosament el cas Camps.

Veig aquests articles, veig l'evolució del fets i m'adono que ens trobem en un d'aquells moments en què es fa fortament patent el "sentiment de classe". La pertinença a una determinada classe social. En aquest cas la burgesia ens dona un cas exemplar de pertinença i defensa de la seva classe social. La reacció ha estat unànime: agrupem-nos, defensem-nos, fem pinya.

Ara, l'autor dels fets confessa i de nou ho tornen a fer: la confessió és aquella eina tan "cristiana" mitjançant la qual el simple fet de confessar ja t'eximeix de culpa. Resa 4 parenostres i 5 avemaries i llestos. Tot perdonat. Tan sols cal veure el ressò del diari insigne de la burgesia. Al cap a la fi tots deuen estar empantanegats. Al cap i a la fi un o altre deu haver comès una "debilitat" similar.

Algun cop ja hem comentat a Riell Bulevard la fal·làcia que suposa dir que les classes socials estan superades. Potser alguns haurem cregut aquest missatge. Qui no se'l creu és la pròpia burgesia, tan lletja ella, tan predisposada a fer tripijocs per enriquir-se, tan predisposada a fer de Catalunya "l'oasi català".

No em crec que les administracions no sospitessin res. No em crec que en els vint anys d'estar en el poder no sabessin els salaris i plusos que Millet aprovava i s'embutxacava (potser fins i tot amb la signatura del President Pujol validant-los). Estic segura que ho van saber sempre o com a mínim ho sospitaven, però era millor mirar a l'altra banda. Al cap i a la fi era un representant màxim d'allò que s'anomena la "societat civil".

I què és la societat civil? Què entenen per societat civil els burgesos -de CiU i del PP-, els representant polítics de la burgesia? Els "nostres". Els que fa com "nosaltres".

A Millet l'han "pescat". Ara caldria veure quants queden encara per "pescar". Tots aquells que han mirat a una altra banda, tolerant l'espoli.

Apuntes del natural

Soltó la gomilla de la punta y la trenza se deshizo sola, poco a poco, poco a poco. Todavía dándonos la espalda movió su cabeza para acabar desanudándolo todo. Una cortina negra barrió sus hombros, sus caderas, tapándonos a medias dos cuartos de culo. Fue entonces cuando abrió el compás de sus piernas y giró su cabeza sonriendo.
- ¿Empezamos?

Flaixos del pont de la diada

I
Em llevo
després d’una nit mal dormida.
Una més.

II
Pedalejo al migdia
sota l’ombra
de les canyes i dels xops.

III
La brisa juga amb els meus cabells
sota el sol de setembre.
La llum impacta
però la calor ja no aixafa.

IV
El cervell pensa coses
que no tenen res a veure.

V
El riu no retruny
sinó que llisca silenciós.
Verd, marró.
Les algues ondulen
com tretes
d’aquell film de Tarkovski.

VI
Fauna:
Els ànecs neden contracorrent i es capbussen
Les cigonyes s’agrupen
i giren en grans cèrcols.

VII
L’aventura es materialitza
en forma de cop a la mà
manillar tort,
roda punxada,
cotxe al rescat.
Tornem.

VIII
Has passejat mai,
pel Camí del Riu,
vora el Segre, al migdia?

Una colla d'amics...

En Jesús M. Tibau ens comenta que Riell Bulevard ha estat escollit finalista a la categoria Literatura - Premi Lletra.
Veig alguns amics, també nominats.

Des d'aquí, em sumo a allò que diu en Salvador Macip, al seu blog. El millor és, efectivament, sentir que les coses que se'ns passen per la barretina i aboquem per aquí us interessen mínimament. Tot això ja és prou satisfactori. Els premis, ja ho vam dir fa uns mesos, alimenten l'ego, però són menys importants...

Des d'aquí, gràcies a tota la colla d'amics que ens heu votat. Malgrat el sistema de votacions un tant estrany, suposo que si hem estat escollits deu haver estat per alguna cosa... i si no, viurem enganyats i contents.

Agraeixo -agraïm, si se'm permet- les felicitacions que ens esteu fent arribar.

Robin Hood. Una tardor d'impostos (2)

Ja es veia a venir. Els impostos seran el tema estrella. Ahir al congrés els polítics les van dir de tots colors i tampoc no van aportar res de molt nou, val a dir. Tot i això, confesso que cada cop m'agraden més les maneres i el contingut de Joan Herrera:

"JOAN HERRERA IU-ICV
“Acabi amb la baixa tributació de futbolistes com Ronaldo”. Joan Herrera (IU-ICV) va descriure la política del Govern com «un vaixell sense timó» al qual el seu grup proposa virar «a l’esquerra». Va oferir per a això un ampli repertori de caladors on l’Executiu podria col·locar les xarxes de l’augment fiscal. «Acabi amb la baixa tributació de futbolistes com Kakà, Ronaldo o Ibrahimovic» derogant la llei Beckham, el va instar. També es va mostrar d’acord d’eliminar la deducció dels 400 euros, va exigir més impostos per a les societats d’inversió (les Sicav), va demanar augmentar els tipus per a les grans fortunes i la fiscalitat verda. Atès que necessitarà els seus vots, és previsible que Zapatero adopti algunes d’aquestes receptes. "
El Periódico de Catalunya.
10-09-09

Ja volia afegir algun comentari sobre les Sicavs al meu post anterior. Però en Joan Herrera me'l fa innecessari, me'l trepitja. Ja apuntàvem llavors, en els comentaris, que els rics no tenen ingressos pel rendiment de treball... els rics burgesos tenen "sicavs". Potser es tracta de fer pagar a qui li toca. Si es tracta de fer de Robin Hood, fem-ho bé. Assumim que és això el que cal fer ara i que no cal pronunciar discursos ambigus com els de ERC, qui acusa de fer de Robin Hood i tot seguit diu que els rics han de pagar. Em pensava que aquest era just el missatge del personatge: que els rics donessin als pobres. Doncs au, assumim-ho i ja està.

Em pregunto si no són aquells que ens han portat a la crisi, aquells a qui els toca rascar-se la butxaca, ara.

Pero em temo que passarà allò tan amanit: com sempre, ens tocarà pagar als mateixos.

Bosc de boira

Tot el que faig
és buscar-te.

Per camins estrets,
foscos,
coberts de boira.

Perduda per aquest bosc.


Imatge: chronicles of phojus

Una tardor d'impostos

Recordo haver vist de tant en tant a les pel·lícules del món anglosaxó -les americanes, vaja- la imatge d'un ciutadà esgrimint la frase "Jo pago els meus impostos!". Sovint està feta en un context en què el personatge protesta per alguna cosa i la diu de forma contundent, per legitimar la queixa o reivindicació, per justificar que ell és un ciutadà com cal, per reivindicar que té tot el dret a formular-la.

Aquí, a la nostra República Anarquista Catalana, la frase no ha tingut mai bona premsa. Ja sabem que els impostos són sempre obligatoris. I, per tant, impopulars. Coneixeu algú que s'hagi vanagloriat mai de ser algú qui "pagui els seus impostos"? Jo no. Aquí no. Si algú gosés fer una afirmació com aquesta tothom se'l miraria com un element estrany, sospitós fins i tot. Potser la mirada adquiriria una certa compassió: pobre diable, ell "paga ell seus impostos", no sap la manera d'evadir-los, aquelles mitges trampetes i trampetes senceres que tothom sap...

Aquí, en el país de la picaresca, s'admira amb secretisme o de forma plenament oberta com podem escaquejar-nos de l'impost. Són els homenets. Aquells que expliquen -en veu baixa i que tan sols ho sàpiga un amic- que han "oblidat" de posar això o allò a la declaració de renda. Declarar-ho tot equivaldria a ser un beneit, un pocapena que no sap la trampeta aquella. Declarar-ho tot seria no estar a l'alçada. Si més no com a pose. Si més no s'espera aquesta actitud.

Els pobres treballadors com tu i com jo, aquells que no tenim professions liberals (atenció a la terminologia), ho tenim magre, al cap i a la fi tenim un sou, una hipoteca o un lloguer, una llibreta a la caixa que toqui i poca coseta més, són faves comptades. Ells tenen més marge, col·laboren a l'economia submergida i la frontera entre allò que és de l'empresa i allò que és particular és difusa i tèrbola. Es tracta justament de trobar la manera per tal de fer-ho com més difús millor, de tenir un xalet descomunal però que allò no estigui a nom de ningú, sinó d'un núvol d'empreses enrabassades.

En aquest tema dels impostos demostrem, a banda de refermar aquella idea que les coses per obligació no ens agraden, que tenim molt poca maduresa democràtica. És evident que calen els impostos per fer polítiques públiques -que després tots exigim- però a l'hora de rascar-nos la butxaca prenem una actitud ben infantil.

Aquest estiu ha saltat al debat polític una possible l'apujada d'impostos anunciada, al qual el PP s'arrapa com un ferro roent. La tardor anirà plena de notícies sobre el tema. És fàcil fer-ne demagògia. Em sembla ben sospitós que fos durant el govern PP que el baixessin els tipus màxims aplicats a la base imposable de l'impost de la renda des del 53% al 43% actual. A qui afavoria la mesura? A aquells que guanyaven més diners, els "seus". Ara, els tècnics d'hisenda diuen que apujar l'impost de la renda no és molt rendible, que seria millor tornar a posar l'impost de patrimoni -el qual va se eliminat pel govern socialista-. Potser caldria una mica de totes dues coses. Si és el diner públic aquell que ens ha de treure de la crisi, d'alguna manera s'hauran d'omplir les arques de l'estat i que siguin aquells que tenen més ingressos, pagant un major percentatge del que guanyen i aquells que tenen més, em sembla una bona solució.

El Partit Popular no va fer tantes basques quan el govern va donar gairebé a fons perdut 8 o 9.000 milions d'euros -que provenien dels nostres impostos- a la banca. Ah, llavors era diferent, dir que potser aquestes ajudes hipotecarien els recursos públics hauria llevat vots i això no interessava. Ara bé, apuntar-se a la demagògia fàcil per defensar el "español medio", fer escarafalls perquè s'apugen els impostos és fàcil, això si. Hi ha encara qui es cregui que la dreta defensa les classes mitjanes?

Alguna cosa més sobre l'Antichrist de Lars Von Trier

Voldria afegir encara alguna cosa més, un matís o alguna cosa complementària, a allò que ja ha dit en Lluís fa uns dies sobre la darrera pel·lícula de Lars Von Trier.

La por a la naturalesa femenina em sembla un dels seus eixos fonamentals. No tan sols la por a la natura, femenina per sí, sinó també la por a la naturalesa de les fèmines. Per extensió, la lectura pot ser molt misògina. L'home sembla encarnar la seguretat, està segur de sí mateix, o potser no tant? Ella segueix essent "Eva" i Eva segueix encarnant el mal. I el sexe, l'origen (o és destí?) de tots els mals. No en va el director provoca amb un bon munt de imatges sàdiques. Cal reprimir-lo fins al punt més àlgid. En aquest cas, fins la mort.

Els matisos i les lectures són múltiples.

Voldria fer, a més, una referència al pròleg i a l'epíleg de la pel·lícula, tots dos d'una bellesa plàstica excel·lents.

República Anarquista Catalana (2) a Istambul

Ahir remenava les fotografies que havia fet a Istambul i em vaig topar amb aquesta fotografia feta a les escales de la mesquita blava. En veure-la vaig pensar que il·lustrava, d'una manera una mica banal, allò que ens va voler explicar en Lluís al seu post sobre la República Anarquista Catalana. Allò de "fer el contrari" des del moment que ens ho mana una "autoritat"...

Tots potser no, però la majoria dels asseguts a les escales eren turistes catalans.

Lectures d'estiu: alguns deutes pendents

Ara que amb més o menys síndrome postvacacional reprenc la rutina, intento fer balanç de les lectures d'estiu. Normalment enfilo l'estiu amb la perspectiva que més temps lliure em permetrà liquidar llibres més ràpidament. Haig de confessar -públicament- que envejo la voracitat lectora d'en Lluís. Jo no puc avançar en les meves lectures com ell demostra en les seves. Cadascú té les seves limitacions siguin logístiques, familiars o intel·lectuals. O una mica de cada. Així, em lamento, com sempre, que he enllestit menys llibres que els que prèviament m'havia proposat. Com sempre, les meves expectatives són superiors a les meves capacitats.

Vaig iniciar l'estiu amb el ferm propòsit de no llegir en Larsson i la seva trilogia. Tot i que us confesso que he llegit best sellers sense cap mena de rubor i, al damunt, m'han distret, no sé què em passa amb aquest Larsson. Em provoca una certa aprensió. Potser és justament el culte mercantilista que s'ha creat al voltant. Vaig decidir, en canvi, liquidar un certs deutes que tenia pendents. Deutes antics, que tenien acumulats alguns interessos. El balanç fins ara són : dos Auster i un Mendoza.

El Mendoza. La ciudad de los prodigios. Entre la realitat i la fantasia, una Barcelona protagonitzada per un home fet a sí mateix que esdevé ben odiós. Una mirada sorneta a l'època prèvia al Barcelona 92, però situat molt més enrere, a cavall entre el s.XIX i el XX. Una mirada semihistòrica a un paisatge canviant i desaparegut. Els qui l'hàgiu llegit potser estareu amb mi que no es tracta d'una novel·la històrica. Més aviat una "fantasia històrica", caricaturesca, que al meu entendre retrata molt millor el que realment va passar a la ciutat. Sobrepassant-se es pot arribar millor a la realitat que simplement retratant-la, a voltes.

Els dos Auster. Confessar que encara ara no havia llegit ni una ratlla de Paul Auster em fa fins i tot una certa vergonya. Però la realitat era aquesta, encara no l'havia llegit. Potser per superar aquesta feblesa n'he llegit dos de cop -i no seran els últims-. El primer, Leviatan, en català. El segon, Man in the dark, en anglès (vaig gosar atacar-lo en el seu idioma original). Segons com, temo dir segons què, de l'Auster, temo quedar-me curta. M'ha agafat pel coll i tots dos llibres no els he pogut deixar fins a acabar-los. Tot i ser ben diferents. Totes dues són obres polièdriques i complexes... Leviatan, amb el seu toc de novel·la policíaca em va impactar per la manera com el narrador m'anava portant d'un lloc a l'altre sense ni gairebé adonar-me'n, com l'autor anava lligant una cosa darrera l'altra enllaçant els fets d'una manera sorprenent, i la manera brillant com inclou la "història dins la història". I l'abast psicològic dels personatges, cosa que també apareix com a constant a Man in the dark. Pel que fa justament a aquesta segona lectura, m'ha semblat una mica forçada la manera com inclou la història fictícia del soldat i la liquida una mica a la valenta, com si s'hagués posat en un embolic tot sol i no sabés com sortir-se'n. "Tallo vilment i et deixo amb un pam de nas". Però li perdones aviat, i fins i tot ho acabes entenent, perquè justament el relat guanya en intensitat psicològica i t'atrapa cada cop més fins recargolar-te l'estómac quan la narració ens explica què li ha passat al company de la néta. Especialment interessants les reflexions cinematogràfiques. I l'eslògan "the weird world goes on", encara que no sàpigues cap a on, o a voltes et sembli que tot està perdut i no hi ha res a fer.

Potser no podrem desfer-nos dels errors que cometem al llarg de la nostra vida, però aquest món estrany segueix girant.

Bombolles

Com bombolles de sabó
que s'enfilen en l'aire:
rodones,
perfectes,
fràgils...

... efímeres.

(Tot allò que havien compartit
van ser moments de feblesa).



Imatge: Jeff Kubina