dissabte, 19 de setembre del 2009

La bonica burgesia



El títol d'aquest post és volgudament irònic, sinó sarcàstic, i pretén ser una breu referència al llibre de Miguel Espinosa que fa uns mesos va comentar en Lluís. No en puc dir homenatge perquè resta encara a la meva malaurada llista de lectures pendents. L'he titulat així però podria tenir altres títols: Mirar a l'altra banda o bé Fer ulls clucs o bé Fer pinya... Variants d'un fenomen amb denominador comú.

Mirem breument la cronologia dels fets a l'entorn del cas Fèlix Millet en l'escàndol a l'Orfeó Català -i altres centres satèl·lits-.

En un primer moment, en veure's descobert, Fèlix Millet va negar els fets rotundament amb un "no hi ha res de res, tot quedarà aclarit". De seguida Oriol Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida van sortir en la seva defensa: "Altres vegades ja ha passat com en el cas del meu papà", brandava l'Oriolet. En Duran apel·lava a casos més propers -i propis- tot fent lluir la presumpció d'innocència, sense anomenar-la, però d'una manera que em recorda sospitosament el cas Camps.

Veig aquests articles, veig l'evolució del fets i m'adono que ens trobem en un d'aquells moments en què es fa fortament patent el "sentiment de classe". La pertinença a una determinada classe social. En aquest cas la burgesia ens dona un cas exemplar de pertinença i defensa de la seva classe social. La reacció ha estat unànime: agrupem-nos, defensem-nos, fem pinya.

Ara, l'autor dels fets confessa i de nou ho tornen a fer: la confessió és aquella eina tan "cristiana" mitjançant la qual el simple fet de confessar ja t'eximeix de culpa. Resa 4 parenostres i 5 avemaries i llestos. Tot perdonat. Tan sols cal veure el ressò del diari insigne de la burgesia. Al cap a la fi tots deuen estar empantanegats. Al cap i a la fi un o altre deu haver comès una "debilitat" similar.

Algun cop ja hem comentat a Riell Bulevard la fal·làcia que suposa dir que les classes socials estan superades. Potser alguns haurem cregut aquest missatge. Qui no se'l creu és la pròpia burgesia, tan lletja ella, tan predisposada a fer tripijocs per enriquir-se, tan predisposada a fer de Catalunya "l'oasi català".

No em crec que les administracions no sospitessin res. No em crec que en els vint anys d'estar en el poder no sabessin els salaris i plusos que Millet aprovava i s'embutxacava (potser fins i tot amb la signatura del President Pujol validant-los). Estic segura que ho van saber sempre o com a mínim ho sospitaven, però era millor mirar a l'altra banda. Al cap i a la fi era un representant màxim d'allò que s'anomena la "societat civil".

I què és la societat civil? Què entenen per societat civil els burgesos -de CiU i del PP-, els representant polítics de la burgesia? Els "nostres". Els que fa com "nosaltres".

A Millet l'han "pescat". Ara caldria veure quants queden encara per "pescar". Tots aquells que han mirat a una altra banda, tolerant l'espoli.

9 comentaris:

  1. Tens tota la raó. Ara no et nego que seria interessant veure per un espiell els moviments de tots aquells subornats amb diner negre (segons la famosa carta) per tal d'aconseguir subvencions. La Cerdanya i l'Empordà potser quedarien buits en cas d'estampida :( És curiós quins amors més estranys tenen la familia Pujol, el Javier de la Rosa ... podries fer un post rotllo 123respondaotravés i que tothom anés afegint "casos", i després començaríem pel (PSC?)PSOE, ERC, ICV ... i embolica, que fa fort!

    Una precisió: la confessió és una eina catòlica, els cristians d'altres sectes encara que confessin no són perdonats. Els catòlics si, que són més vius que ningú. Caxis! no m'hauria d'haver esborrat, ara quan robi a tort i a dret no seré perdonada, quina falta de previsió la meva.

    ResponElimina
  2. Tens raó, Clidice, en la precisió. Hauria d'haver escrit catòlica i no cristiana, he fet allò tan amanit d'assimilar tots dos termes...

    ResponElimina
  3. Ah! I sí la lista seria interminable... L'oasi es quedaria sense palmeres.

    ResponElimina
  4. Hi ha un cert grau de corrupció enquistat a la societat i tenim una tendència a pensar que ens és aliena, que nosaltres no en sabem res. Qui treballant a l’administració i estan en un tribunal de selecció no ha rebut alguna subtil recomanació? Qui no ha vist a la societat civil pagar comissions a caps de compres o a responsables de producció per tal que afavoreixin un producte davant d’un altre?
    No fa gaire un conegut meu se’m queixava d’un cert desgavell a la seva vida familiar. Aquest és un tipus que ha fet de la corrupció un cert “modus vivendi” : per tal de que ens entenguem et diré que és dels de la colla del 3% que denunciava –potser en un atac de sinceritat fruit de la incipient senil malaltia- en Pasqual Maragall. Que et bombim, cabró –vaig pensar- Quin collons d’exemple li dones a la teva família per demanar que hi hagi ordre i honestedat?. I vaig limitar-me a lliurar-li un somriure comprensiu i deixar-lo dir...
    Un excel·lent article Eulàlia.
    Salutacions.

    ResponElimina
  5. amb el meu pare hi treballa un compatble de tant en tant, que es dedicava a fer desfalcs a les empreses on treballava. Era de l'Opus i a sobre tenia un oncle que era bisbe o alguna cosa d'aquestes d'alt standing eclesial. Quan l'enxampaven i el feien fora, anava al seu oncle i le deia: Oncle: he relliscat una altra vegada. I aquest a banda de col·locarlo en una altra empresa, tapava l'assumpte del desfalc. Cert és, no m'ho invento.

    ResponElimina
  6. "en Millet ha relliscat" llàstima, hauria estat un bon t´tiol d'un post.

    ResponElimina
  7. La relliscada del Millet és exemplar, paradigma d'un cert tipus de personatge molt abundant per aquí. Possiblement vivim en una cultura que valora, perdona i fins i tot premia els "espavilats" que saben treure un bon tall de les oportunitats. I realment van ser molt divertides les reaccions a la familia de CiU. Aquesta gent, amb les seves jugades són els responsables de la pèrdua de fe dels ciutadans honestos (per sort, la majoria encara) envers les institucions. Però penso que gràcies a ells també madurem i aprenem a veure les coses d'una altra manera. De manera que en el fons agraeixo al Millet i la seva relliscada que posi les coses al seu lloc. Ara estaria bé saber què hi aporten de nou en Duran i el Pujolet.

    ResponElimina
  8. Millet tenia raó: "tot quedarà aclarit"...

    El que passa és que sí que hi ha "res de res". I de quina manera!

    Quants "millets" tenim per metre quadrat? That's the question!

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails