Símbols nacionals (2)

Ara fa uns dies parlava dels símbols nacionals, d'origen militar, que perduren encara en els referents de cada país. No hi ha qui se n'escapi: tot estat, tot país, tota nació, té el seu himne, la seva bandera. El col·lectiu s'aixopluga sota aquests símbols, intentant protegir-se d'allò que li és desconegut. Aquest aixopluc no sempre es dóna sota un símbol nacional. Les empreses també lliuren les seves batalles. Al mercat. Jo sóc del Cola Cao, tu del Nesquik. M'agrada conduir o tinc Clase. Es creen els seus propis escuts sota el nom de logotips per aconseguir diferenciar-se de l'enemic, i lluiten, potser en un camp de batalla anomenat mercat o bé disfressats de patrocini en clau de Fórmula 1, o d'equip de futbol. Amb banderes pròpies i la mateixa testosterona. I llavors, vinga, tots a sentir els colors, que diuen. I els seguidors se'ls pinten a la cara, a joc amb la bufanda-bandera que porten al coll, canten l'himne, i se'n van a veure el partit. El paral·lelisme és tan obvi que ni caldria fer-ne esment. Què és el futbol sinó una metàfora del camp de batalla? Uns colors, un escut, una bandera, un himne. Ben bé com els països, ben bé com els exèrcits. Sóc blaugrana o sóc merengue, tinc els meus colors. I els teus no em valen. Tu, ets dels altres. Tan excloents com els símbols nacionals. Calcats.

Aquest símbols col·lectius em deixen una profunda sensació de desassossec. Apel·len a sentiments primaris de pertinença de grup i són fàcilment manipulables. Són sentiments de masses, i la massa és poc crítica. Tu, a qui no t'agrada al futbol, un dia et conviden a anar a presenciar un partit. No pots deixar d'anar-hi, per veure-ho en directe, al menys un cop a la vida... I et trobes de sobte alçant-te i celebrant un gol enmig d'una massa embogida. I què coi hi fas tu aquí? Tens a veure amb tots els que t'envolten? I tanmateix, t'alces, celebres el gol i la massa t'ha engolit, ni que sigui per uns segons.

Tots sabem com els feixistes alemanys van saber crear els símbols i els moviments de masses:
Troba les circumstàncies socials adequades: una mica de crisi, una classe social fragmentada. Agafa un símbol: l'esvàstica o la senyera, tant és; una salutació; un uniforme. Agafa un cap de turc, siguin jueus o immigrants, aquells que cal controlar, dóna'ls la culpa de totes les coses negatives que passin. Implanta el règim de la por. I aquell qui no pertanyi al grup, fes-lo fora... Barreja tot això i tindràs un còctel explosiu, profundament perillós. Terrible.

Més o menys aquest procés és el que ens intenta explicar la pel·lícula Die welle (La ola). Basada en uns fets reals passats a Califòrnia, però resituats a l'alemanya actual, la pel·lícula ens explica això: com un mestre intenta fer un experiment per explicar l'autocràcia i es troba que se li escapa de les mans i acaba creant un grup feixista quan el que pretenia era mostrar-ne els perills.

Cal que em preocupi? Darrerament veig símptomes que em fan sentir que ens movem per terreny pantanós: un jutge és processat per fer la seva feina investigant el franquisme, per un crim que està sota les seves competències emparat per la jurisdicció universal; un context econòmic precari; el grup dels nouvinguts a qui poder donar les culpes; esglésies recalcitrants que no tenen escrúpols en fer tota mena de manipulació política enlloc de mantenir-se en el terreny espiritual; periodistes que no tenen vergonya en manifestar idees feixistes i discriminatòries...

Em temo que cal estar atents.