dijous, 11 de febrer de 2010

Símbols nacionals (1)



Estem envoltats de símbols. Obrim els ulls al matí i uns numerets simbòlics a la pantalleta del despertador ens fan fora del llit, ens mostren el temps inexorable. El termòmetre simbolitza el fred que ens fueteja les galtes. De símbols n'hi ha de moltes menes i no són necessàriament negatius. Són una representació d'una realitat més àmplia que sintetitza, aglutina, fa el missatge més senzill. Entenedor. Simple.

Però els símbols tenen també un costat fosc i tèrbol. Els símbols en tan que ens marquen ens creen un sistema de pertinença a un grup, ens oposen per exclusió. Tu no ets del meu grup, perquè no et poso sota el meu símbol. No ets com jo. Ets diferent. Tenim tendència a les matemàtiques, a fer grupets, a fer classificacions. Com en cercles concèntrics, des de petits anem fent grupets excloents, marcant les diferències: tu ets nen, tu ets nena; tu ets de la classe dels gegants, jo sóc de la dels patufets; de l'escola x, jo de la z; del Poble sec, jo de Sarrià; de Barcelona, de Sabadell; de Catalunya, d'Espanya...

No ens adonem que aquestes classificacions són excloents. La cosa arriba al seu grau màxim quan arribem als símbols nacionals. Heretats de l'edat mitjana fosca i violenta, alhora heretats dels romans, d'una organització militar impecable: un escut, una bandera, un himne, els estendards. Les lleis avalen els símbols nacionals, els donen relleu. Una bandera per damunt de les altres. Et poden processar per cremar una bandera, o bé una fotografia reial. Fa unes setmanes comentava la necessària retirada de símbols de les aules. En aquell moment em referia en concret als crucifixos, però apuntava també la necessitat de treure algun altre símbol com les fotografies dels reis. Estic convençuda que si algú gosés fer una proposta com aquesta (seriosament, vull dir) sortirien tantes veus escandalitzades com en els cas dels crucifixos. Eliminar el monarca? El símbol de la "pàtria", el cap d'estat!

La bandera, l'himne, em simbolitza -diuen-: qui sóc, d'on vinc, què em fa diferent de tu. Pretenen fer-nos membres d'una "comunitat" i curiosament aconsegueixen just el contrari, excloure'm de les coses bones que els altres em poden oferir. Ens fa fixar-nos en allò que ens fa diferents, enlloc de fixar-nos en allò que ens uneix.  L'herència de la testosterona desfermada.

Em sento ciutadana del món. Quina és la meva bandera? Em cal?

21 comentaris:

  1. Em sembla que hi ha uns símbols propis i que deuen ser necessaris per a construir la identitat (parlo d'identitat individual). Els col·lectius són una cosa estranya, molt manipulada per interessos estranys.
    La identitat individual es deu construir sobre tradicions col·lectives i històriques, però es pot escollir entre molta varietat: la bandera roja i negra dels anarquistes pot representar-me millor que les quatre barres, o la barretina millor que la boina...
    Parlant de símbols personals, feliç dia del símbol del nom.

    ResponElimina
  2. Eulàlia, completament d'acord, no m'agrada que cap icona em representi i totes les banderes em fan nosa, perquè totes em simplifiquen. Només et prego que no hi barregis els matemàtics (podies haver posat els entomòlegs...)

    ResponElimina
  3. Lluís, no és demà? Bé, tant és, per molts anys Eulàlia!!

    ResponElimina
  4. Sí, Matilde, és demà... en tot cas gràcies als dos (demà podeu repetir que això que et felicitin sempre dóna bo, sigui per la raó que sigui...).

    Això dels símbols per crear una identitat és una cosa complexa. Tots la tenim incorporada i suposo que deu ser necessari, una necessitat de pertinença, de sociabilitat de sentor-se part d'alguna cosa... Seguiré una mica més enllà en el tema.

    Allau, què he dit jo dels pobres matemàtics? He dit que tots tenim tendència a fer llistes, a agrupar i aquestes són matemàtiques bàsiques... de P3 o P4, si no m'equivoco... O sigui que ho tenim plenament incorporat. I els pobres entomòlegs què t'han fet? si estan allà tranquil·lament fent les seves matemàtiques essencials observant coleòpters!!

    ResponElimina
  5. El problema també són els que volen la globalització del món i imposen en nom de la ciutadania universal llengües, polítiques econòmiques, tot amb el vist-i-plau de les lleis del mercat, "sense imposicions", de bon rotllo... En fi, és més complicat que un acte de bones intensions.
    En la base hi estem tots d'acord (bé, sempre hi ha algun que ni això!) però en el moment de portar-ho a la pràctica...

    ResponElimina
  6. Doncs no hi estic del tot d'acord. La diferència no ha de ser necessàriament motiu de discrepància, sinó d'entesa i riquesa. A més, també creen una certa identitat col·lectiva, ja que la gent s'hi pot sentir representada. El problema ve quan segons qui s'escuda en aquests símbols per interessos personals o per a tapar segons què (com alguns polítics). Un ús correcte i no excloent dels símbols (democràtics, s'entén) no ha de ser necessàraiemnt dolent.

    ResponElimina
  7. I un es pot sentir ciutadà del món i alhora sentir-se representat per un símbol o bandera. No han de ser conceptes excloents.

    ResponElimina
  8. els símbols, les agrupacions, ens han ajudat a la humanitat a sobreviure, a defensar el clan (i normalment a aconseguir que les femelles i els cadells no siguin assassinats sistemàticament, només pel sentiment de pertinença). Ara, potser si que seria l'hora de començar a ser humans i deixar-nos d'animalades (literalment). Tot i així jo no en renego ... però ja ho faríem massa llarg i encara no estic a punt per la tesi :)

    Feliç divendres! (per cert, que no sé que passa amb la pàgina de podcasting de la ràdio que sembla estar penjada, o sigui que la teva intervenció d'avui no podré tenir-hi accés fins dilluns que ve. Ho sento)

    ResponElimina
  9. Em ve de gust dir-ho, i m'ho has posat en safata: ni déu, ni amo, ni pàtria!

    ResponElimina
  10. Eulàlia, planteges un tema complex. Els símbols són vàlids sempre que no siguin excloents. Es tractaria de posar-los en equilibri a partir de cercles d'identitat concèntrics. Ja sé que la realitat del món no va per aquí, força vegades, i així va el món.

    Jo, per exemple, sóc català i no voldria ser antiespanyol. És llastimós que sovint m'hi obliguin, i crec que no parlo per parlar...

    Fins i tot no seria independentista si a l'altra banda trobés, per exemple, confederals. O acceptaria una "espanyolitat" si els castellans and Co. no li haguessin donat, des de fa centúries, un to excloent.

    Hi ha realitat espanyoles que rebutjo del tot, però n'hi ha que també m'agraden. I dels símbols -tot i considerar-los útils- procuro no fer-ne mites.

    Complex, ben cert. Bona santa !

    ResponElimina
  11. Res, que ara ja és dia 12 i se't pot felicitar com cal, santa patrona de la ciutat!

    ResponElimina
  12. Parlar amb algú, a l’estranger, la llengua de l’altre. Encara que sigui passablement bé. Però el gran plaer, sobretot, és parlar-la malament. I, millor, sempre, si només es poden articular unes poques frases, i si això no és possible, pronunciar algunes paraules, Durchsicht, purblindness, com qui llança fletxes esperant que trobin blanc.
    Aprendre, cada dia una mica, a sentir-se estranger. La voluntat d’acostar-se a l’altre i la seguretat de no confondre-s’hi. La passió per les diferències. La sort de no ser, de no creure’s, de no dir-se cosmopolita.
    Els ciutadans del món no podran sortir mai de casa seva, mai no podran sentir-se estrangers enlloc. Quina llàstima.

    “Estranger” extret del llibre “Temps afegit” d’en Josep Maria Espinàs

    ResponElimina
  13. Eulalia surt a la radio? quina? a quina hora?

    ResponElimina
  14. M'he oblidat de puntualitzar que jo, que em considero un nacionalista català de centresquerra, també em sento "ciutadà del món". Només faltaria!

    Que a Mart, fins ara, no se m'hi ha perdut res. Potser a Júpiter...

    ResponElimina
  15. No estic molt d'acord amb l'Espinàs, en aquest cas. Sentir-se ciutadà del món, no em treu que em pugui sentir forani. Potser tots som estrangers, forasters, en realitat. Però això és un altre tema. Jo volia remarcar el símbols que ens neguen, que ens confronten als altres per exclusió. Estic amb tots que és un tema molt complex: fins a quin punt són marques identitàries positives? quan passen la frontera i són exclusivistes, tiranitzadores?
    El problema dels símbols nacionals és, precisament, que exclouen. Resten.

    Nota al marge: la Clidice va tenir l'amabilitat de convidar-nos a participar al seu espai radiofònic sobre blogs, a Ràdio Esparreguera, ahir dijous. En Lluís no hi va poder participar, l'horari no era compatible amb la seva feina, però jo vaig poder fer-ho. Al blog de la Clidice ja hi ha penjades dues entrevistes.

    ResponElimina
  16. No sé si es pot posar dins del mateix sac la identitat, l'estranger, la ciutadania mundial... La identitat em sembla una qüestió que explica la psicologia social o millor encara l'antropologia cultural: és una construcció psíquica. Com que ningú no neix com un bolet sinó en un entorn cultural carregat de símbols i de construccions, sempre veurà el món a través d'un sistema. Altra cosa que és que després no et sentis identificat per les construccions col·lectives, que estan sotmeses a la història. "Catalunya" o "Espanya" són idees molt modernes, encara en procés.
    La meva sensació és que només ens podem explicar a partir de les arrels, i després es poden construir idees i conceptes com ara la ciutadania mundial. Això és una opció, tal com ser nacionalista, burgès, d'esquerres... Però em sembla massa complexe per a poder-ho sintetitzar, té molts matisos i molts punts de vista, i fa com a mínim cinquanta anys que es produeix gran quantitat de literatura sobre el tema. Sí que podem parlar de com s'utilitzen les emocions de la gent per a interessos polítics o comercials, a través de la identitat nacional, sexual, etc.

    ResponElimina
  17. Ai! Volia afegir que "Catalunya" és una idea tan poc consistent com qualsevol altra nació: des del romanticisme ençà que es prova de definir: sardanes, banderes, etc. Seria més pràctic usar paraules netes i no tan borroses: cal fixar-se que el TC s'ha encallat justament al mot "nació", perquè ningú no el pot definir, com no es pot definir nació espanyola. Això demostraria que estem barrejant emocions i lleis, cosa impossible.

    ResponElimina
  18. Em sembla que m'he posat en terreny pantanós. Jo volia parlar d'aquests símbols tan rancis com la bandera, l'himne... símbols que tradicionalment s'utilitzen d'una manera molt negativa, excloent. El patriotisme -que no la identitat- em sembla perillós.
    Bé, en seguirem parlant..

    ResponElimina
  19. No, no... si jo crec que tots ens hem entès i a més a més per a fer comentaris als blogs (com a mínim en aquest) no cal presentar títols de doctorat. Però és evident que aquí quan dius "nacional" de seguida es comença a remoure el terra.

    ResponElimina
  20. Penso que estem envoltats de símbols pertot arreu i seria impossible eliminar-los, formen part del nostre llegat humà, el problema és de quina manera s'utilitzen. L'esvàstica, per exemple, és un símbol molt antic que apareix en nombroses religions i tradicions culturals però ja sabem quin ús en van fer els nazis... no penso que sigui el símbol en si el que sigui nociu sinó el fet d'imposar-lo als altres o d'utilitzar-lo amb finalitat bèl·liques...

    ResponElimina
  21. Els símbols s’han sacralitzat. El seu origen és militar: els generals calia que sabessin quines eren les forces pròpies o les enemigues i es diferenciaven per colors,banderes, barretines, uniformes i símbols varis. També els gremis s’identificaven per colors, com les barres dels barbers i les d’altres oficis que marcaven territoris, com les pixarades dels gossos... En definitiva tot això no és res més que això: pixarades per marcar els respectius territoris.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails