Una de fums

Vaig penjar el telèfon, perplexa. Feia tan sols un any que treballava per l'Administració i encara no m'havia trobat en una situació com aquella. Era cert que potser treballava en una unitat atípica, perquè a banda de la gestió de les subvencions, la resta tenia força més creativitat que la que jo, a priori, li hauria atorgat. O bé és que vaig entrar amb molts prejudicis al cap.  L'ambient era distès però es treballava de valent. Resultava evident que la unitat era més aviat petita, i no ens acabàvem la feinada que tenien per fer. Sincerament, no sabia molt bé com respondre les bromes sornetes sobre els funcionaris que em feien els meus amics quan sortíem els dissabtes al vespre.

Feia uns dies el director m'havia encomanat una gestió. Havia convidat el director d'una institució de Madrid per participar a una conferència i es tractava de fer-ne el seguiment.

Després d'explicar de què es tractava i començar a parlar d'aspectes pràctics, la secretària em va deixar caure un, imagino que el bitllet que li pagareu serà en primera, i jo vaig respondre amb un vague, ja ho consultaré, tot i que ja sabia que la política que s'emprava era abonar tan sols bitllets en classe turista.  Vaig percebre la lleu amenaça amagada rere la pregunta. Si no em pagueu el bitllet en primera, no vinc. Així de simple, així d'abusiu.

El meu director es va negar a fer cap gestió per satisfer els desitjos de grandesa del convidat. Estem parlant de diner públic, de cap manera. Com a mínim treballava per algú que ho tenia clar, que tenia present de qui eren els diners que gestionava. Vaig repetir a aquella secretaria quina era la política en temes de bitllets, qui va prendre nota i va dir breument que ho diria al seu director.

Tot just ara m'havia arribat la resposta. Qui sap si aquella secretaria s'avergonyia de la raó, però al llarg dels anys era clar que havia aconseguit trobar un ventall de fórmules per transmetre la decisió. Unes fórmules que la dissimulés, al cap i a la fi ella li feia la feina bruta a canvi d'un salari amb el qual poder alimentar els fills. Lamento comunicar que el meu director no vindrà a Barcelona i no caldrà que li tragueu cap bitllet. Feia falta res més? No, tan ella com jo en sabíem la raons.

Però no per això podia sortir de la meva perplexitat.

A la taula del costat, l'Olga va somriure maliciosament. Ella portava molts més anys a l'esquena resolent aquest tipus de qüestions. Em va explicar que aquest tipus d'actituds altives eren habituals. Especialment en persones mediocres.  I va assegurar-me que feia pocs anys, amb crisi o sense, els governants s'haurien baixat els pantalons, li haurien posat una catifa vermella i ves a saber què més. Avui per tu, demà per mi...