diumenge, 7 de febrer de 2010

Una de fums


Vaig penjar el telèfon, perplexa. Feia tan sols un any que treballava per l'Administració i encara no m'havia trobat en una situació com aquella. Era cert que potser treballava en una unitat atípica, perquè a banda de la gestió de les subvencions, la resta tenia força més creativitat que la que jo, a priori, li hauria atorgat. O bé és que vaig entrar amb molts prejudicis al cap.  L'ambient era distès però es treballava de valent. Resultava evident que la unitat era més aviat petita, i no ens acabàvem la feinada que tenien per fer. Sincerament, no sabia molt bé com respondre les bromes sornetes sobre els funcionaris que em feien els meus amics quan sortíem els dissabtes al vespre.

Feia uns dies el director m'havia encomanat una gestió. Havia convidat el director d'una institució de Madrid per participar a una conferència i es tractava de fer-ne el seguiment.

Després d'explicar de què es tractava i començar a parlar d'aspectes pràctics, la secretària em va deixar caure un, imagino que el bitllet que li pagareu serà en primera, i jo vaig respondre amb un vague, ja ho consultaré, tot i que ja sabia que la política que s'emprava era abonar tan sols bitllets en classe turista.  Vaig percebre la lleu amenaça amagada rere la pregunta. Si no em pagueu el bitllet en primera, no vinc. Així de simple, així d'abusiu.

El meu director es va negar a fer cap gestió per satisfer els desitjos de grandesa del convidat. Estem parlant de diner públic, de cap manera. Com a mínim treballava per algú que ho tenia clar, que tenia present de qui eren els diners que gestionava. Vaig repetir a aquella secretaria quina era la política en temes de bitllets, qui va prendre nota i va dir breument que ho diria al seu director.

Tot just ara m'havia arribat la resposta. Qui sap si aquella secretaria s'avergonyia de la raó, però al llarg dels anys era clar que havia aconseguit trobar un ventall de fórmules per transmetre la decisió. Unes fórmules que la dissimulés, al cap i a la fi ella li feia la feina bruta a canvi d'un salari amb el qual poder alimentar els fills. Lamento comunicar que el meu director no vindrà a Barcelona i no caldrà que li tragueu cap bitllet. Feia falta res més? No, tan ella com jo en sabíem la raons.

Però no per això podia sortir de la meva perplexitat.

A la taula del costat, l'Olga va somriure maliciosament. Ella portava molts més anys a l'esquena resolent aquest tipus de qüestions. Em va explicar que aquest tipus d'actituds altives eren habituals. Especialment en persones mediocres.  I va assegurar-me que feia pocs anys, amb crisi o sense, els governants s'haurien baixat els pantalons, li haurien posat una catifa vermella i ves a saber què més. Avui per tu, demà per mi...

15 comentaris:

  1. y bajo palio tambe

    ResponElimina
  2. Això és autèntic? No m'extranyaria gens. Hi ha gent amb prou barra...

    ResponElimina
  3. Això és autèntic? No m'extranyaria gens, hi ha gent amb molta barra!

    ResponElimina
  4. debia ser un polític de segona fila....o no, que amb aquest personal mai se sap.

    ResponElimina
  5. Per la meva (poca) experiència en el gremi, i per alguna dada que dóna el text de l'Eulàlia, crec que podem creure el que hi explica, o sigui, que és autèntic.

    ResponElimina
  6. Podria jugar amb l'ambigüitat i dir que és un relat. I en efecte, ho és.
    Dit això... no sóc la protagonista de la història, vull dir: no sóc qui va penjar el telèfon, perplexa -jo ja fa molts anys que treballo a l'administració. Per la resta, vosaltres mateixos, diguem que... deliberadament he evitar donar moltes pistes de l'individu i que l'únic nom que apareix al relat és fals... Respon això els vostres dubtes?

    ResponElimina
  7. no me costa gens creure-m'ho. n'hi ha de gent així... massa!

    ResponElimina
  8. és que hi ha aparcacotxes que els poses una gorra de plat i es pensen que són en Patton :( la cosa sempre va així, malauradament :(

    ResponElimina
  9. Ja ho deia la meva iaia xarnega: si quieres conocer a Juanillo, dale mandillo. Sembla mentida que sigui tan universal i tan transversal. Digues-li a un pintor que és un gran artista, i veuràs en què es transforma.

    ResponElimina
  10. llavors lluis et dic que ets un gran escriptor

    ResponElimina
  11. Tenim un amic que treballa d'auxiliar de vol a Iberia i ens explica sovint la prepotència tirànica d'alguns dels "nostres" polítics. No tots són així, però alguns dels que van de més "col·legues", de vegades són els pitjors.

    ResponElimina
  12. De vegades no són "estrictament" polítics els qui prenen aquestes actituds, sinó representants d'institucions... que no tindrien sentit sense el món polític.

    ResponElimina
  13. Ah... i per cert, Lluís, ja t'aviso: si li fas cas al comentari del Jordi de Tiana, em permetré la llibertat de fotre't un calbot. No fos cas...

    ResponElimina
  14. Ostres, Eulàlia, ja diuen que la confiança... Bé, jo de moment prenc apunts...

    ResponElimina
  15. És que no m'agradaria que et transformessis, això és tot ;)

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails