dilluns, 29 de març de 2010

El pot de confitura




Qui passés per allà, atabalat en les seves coses, potser s'hauria entrebancat amb aquell l'home d'uns cinquanta anys, alt i cepat, ros i d'aspecte nòrdic, blanc de pell, amb vestit sobri i ulleres rectangulars, que observava els prestatges del supermercat amb atenció. Probablement, aquest observador imparcial, cas que se n'hagués percatat, no sabria dir tampoc amb exactitud quant de temps portava contemplant fixament la filera de confitures que tenia al seu davant. Amb mirada meticulosa escrutava tots i cadascún dels pots que s'ofertaven. Si no fos pel lloc on es trobava, aquest espectador neutre hauria pogut aventurar que aquell home era un científic prestigiós palplantat al bell mig del seu laboratori, davant una mostra de pipetes i de tubs d'assaig, que investigava la vacuna d'una malaltia important, potser el proper Nobel de medecina. La realitat, però, era, com sol ser, molt més prosaica i pragmàtica, simplement comparava els preus de la diversa oferta per valorar quin pot comprava. L’home que no semblava, pel seu aspecte, que tingués dificultats econòmiques, semblava absort, sense fer esment a les persones que se'l miraven amb indiferència, als carros que gairebé se li tiraven al damunt en aquell passadís massa estret. Els llums fluorescents vessaven sobre seu una llum blanquinosa i reverberant, que accentuava la blancor de la seva pell, donant-li un aspecte quasi blavós, malaltís. Hom diria que és impossible passar mitja hora de rellotge pendent d’un simple pot de confitura. Restava allà, aliè a tot, aliè també a la dona que es repenjava sobre el seu carro i se'l mirava amb amb cara d'avorriment i un deix d'exasperació. Un ull atent hauria percebut que aquella dona no era el primer, ni el desè cop que vivia aquella situació, si s'hagués fixat en la seva mirada hauria percebut el tedi que sentia per aquell home que cada cop que anava al supermercat comparava amb precisió els preus de tots els pots de confitura. Si algú l’hagués observada hauria percebut que el desesper que traslluïa venia de lluny, massa lluny.

Ella va obrir els ulls. On era? Un gos. Soroll. Crits. Molts crits. El gos. Les seves potes sobre el pit, i darrere, els fluorescents 10 metres més amunt. L'alè del gos esbufegant-li a la cara. I ella, estesa per terra. Les dents del gos a cinc centímetres del rostre. Què havia passat? Què fèien aquells segurates? Es va voler incorporar. Uns braços li ho impedien. Amb una estrebada va intentar desfer-se de gos i braç. No va poder. Vull aixecar-me. La tibantor va afluixar. D'un bot es va posar dempeus. En Denis estirat a terra. La taca de sang al voltant del seu cap. El cap del Denis, esberlat. Es va deixar caure de genolls. Denis, Denis. Allargà la mà esquerra i li acaronà el cap. Denis, tens el cap enganxifós. Es va mirar la seva mà dreta. No podia ser seva, aquella mà. Aterrida, va percebre com sostenia encara mig pot de melmelada, trencat.

3 comentaris:

  1. Una molt bona història, que sembla un malson... Jo, per si un cas, procuraré no anar al “super” amb la meva muller ;-)

    ResponElimina
  2. Ufff.... sort que al Caprabo acostumo a anar-hi sol...

    ... i que darrerament compro poca melmelada.

    ResponElimina
  3. una bona historia jove! aniré en compte quan vagi al Alcampo.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails