dilluns, 5 d’abril del 2010

Revisió de la memòria històrica (5): la transició poc transicional



Els processos que viuen les societats que passen d'una situació de guerra o dictadura cap a una societat democràtica s'anomenen, pels experts, processos de justícia transicional. Recordo que, durant uns anys, es bandejava el triomf que havia suposat a Espanya haver passat d'una situació de dictadura a democràcia sense haver vessat ni una gota de sang. Quin gran exemple!

Va ser un gran invent, la transició. Les víctimes de la guerra civil i de la dictadura tan sols s'havien de congratular per haver arribat a l'anhelada “democràcia” d'una manera tan esplèndida: el miracle espanyol. Al cap i a la fi es tractava d'això, de tirar endavant mentre s'esborraven els sentiments provocats per quaranta anys de repressió i dèiem “ja està, ja som una democràcia”. Acceptar-ho tot abans que reviure una nova guerra. Jo tenia nou anys quan va morir el dictador, al seu llit. No entenia encara gran cosa. Però recordo que d'alguna manera, en els mesos i anys que van seguir, vaig percebre que els adults de casa, els pares, els avis, vivien una situació convulsa. Tenien por. La por que la guerra i la dictadura els havia gravat sota la pell i que encara conserven. Les víctimes van haver d'acceptar la transició, com a mal menor. Millor una democràcia sota la pau, encara que aquesta tingués costos, que una nova guerra civil.

Portem ara uns quants anys de democràcia i el dia a dia ens demostra que arrosseguem alguns llasts. El tel de silenci que es va imposar no va esborrar els greuges que les víctimes van patir. El procés no es va fer bé. Els culpables var sortir-ne impunes, les víctimes no se'ls va reparar el greuge. I ara, quan tímidament es reclama la recuperació de l'anomenada “memòria històrica” de seguida s'alcen les veus dels vencedors destacant que a tots dos bàndols es van cometre atrocitats, i obviant però que a ells se'ls havia recordat i vanagloriat durant tota la dictadura .

No sóc jurista, ni he estudiat dret, ni entenc la lletra petita dels processos judicials. Però que el Tribunal Suprem faci el joc a uns feixistes com els de Manos Limpias i faci tota mena de maniobres per castigar el jutge Garzón per investigar els crims dels franquisme, em preocupa. Em preocupa el tripijoc que es fa a la democràcia. Com la justícia es veu qüestionada.

Se'ns mostra com una fuetada quina falsedat va suposar la transició. I encara hi som.

"Espanya és un exemple de la resistència dels botxins, fossilitzats en el temps històric i defensats per alguns dels autors del que ells mateixos han decidit denominar una transició modèlica, per posar tota mena d’obstacles a fórmules transicionals, fent un revisionisme històric i llançant el missatge que qualsevol intent de justícia implicaria obrir unes ferides que només tenen obertes els vençuts."
José Antonio Martín Pallín. Magistrat. Comissionat de la Comissió Internacional de Juristes. Del pròleg del llibre: Drets humans i justícia transicional: gestionant el passat

7 comentaris:

  1. Eulàlia,

    És difícil explicar-ho millor del que ho has fet. Només hi ha un matís: en l'anomenada transició els botxins (fora de casos aïllats) sentien certa vergonya i s'amagaven una mica. Ara van a cara descoberta sense cap mena de complexe... ni de remordiment.

    És cert que a ambdos bàndols es van cometre atrocitats (en quina guerra no es produeixen!) però en un es va produir des del caos i la manca de control oficial i de l'altra des del poder oficial. És una diferència que ningú remarca però que és substancial per depurar responsabilitats!

    ResponElimina
  2. Que la transició espanyola va ser una estafa és vox populi... a l'estat, Catalunya inclosa. Naturalment, vox populi per als que no defensen els 40 anys del franquisme (!). La feina, ara, seria fer entendre, fora de les fronteres pàtries, això mateix: que la maleïda transició espanyola va ser una enculada, amb perdó, i no la "modèlica transició" de que parlen tots els pallusos-polítics de mig món.

    ResponElimina
  3. més clar impossible. En realitat sempre he cregut que no va existir la transició, senzillament se li va canviar el nom a la dictadura i es van remodelar algunes lleis perquè fossim més "presentables" a Europa. Només cal veure que les mateixes famílies segueixen manant, fins i tot aquí.

    ResponElimina
  4. La Transició va ser la imposició del més fort -l'statu quo que representava la dreta i, parcialment, el franquisme- sobre el més dèbil -els demòcrates de veritat. Però amb concessions inevitables a aquests per tal que el poder del més fort, subtilment, pogués perviure, ni que sigui relativament.

    Vegis el resultat de tal pacte forçós: una Constitució que sembla gairebé irreformable...
    L'abans republicà PSOE és un dels artífexs d'aquest atzucac, que tampoc beneficia Catalunya.

    I sobre Garzón, prefereixo no opinar. Si en lloés les virtuts, hauria d'assenyalar-ne els defectes.

    ResponElimina
  5. S'ha d'anar dient i repetint que la transició ve ser una estracanada. I tens raó Joan que el resultat és aquesta constitució intocable -especialment intocable per aquells que hi estaven en contra, dit de pas...
    Per cert, Joan, crec que poc he dit del Garzón. No n'he lloat cap de virtud. No te n'estiguis d'assenyalar els defectes. Certament hi són. Jo tan sols he fet esment al procés que han engegat contra ell uns feixistes. Garzón és prisma complex, amb cares brillants i fosques. No es pot negar que ha pecat de vanitós, i que alguns processos engegats per ell han acabat en un foc d'encenalls. I tampoc que ha aplicat la Jurisdicció Universal en molts casos d'una manera exemplar. Un personalitat certament complexa.

    ResponElimina
  6. Ara es diu –potser amb raó- que la transició va ser un armistici i que la guerra va durar del 17 de juliol del 1936 fins la Constitució del 1978. Jo crec que encara no ha acabat. Ja no és qüestió de tecnicismes jurídics ni altres gaites tècniques, és que, senzillament, es van llaurar la “seva” continuïtat. La Llei 46/77 d’Amnistia és una llei de punt final, doncs vista amb el temps, sembla més pensada per cobrir les espatlles dels franquistes que no per conciliar les diferències i normalitzar la vida política. El franquisme sociològic estava enquistat i es fa molt difícil eradicar-lo dels aparells de l’Estat, com són exèrcit, judicatura i certes elits corporatives i professionals.
    Salutacions.

    ResponElimina
  7. Bé, Eulàlia, crec que, sobre el Garzón, m'estalvies la feina...

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails