La Laura observava son germà mentre ell, amb la mirada fixa en un punt indeterminat situat uns quants metres davant seu, agafava el sobret de sucre i el sacsejava. Un cafè expresso fumejava davant seu a la terrassa del bar. Altres vegades ja l’havia vist amb aquest posat absent.
- Enric, el papa s’està morint.
- I per dir-me això m’has fet venir?
- No et sembla una raó prou important?
- El pare va morir fa temps, per mi.
Un cop de puny sobre la taula i el terrabastall de tasses i plats espetegant per terra la van sobresaltar.
- No en vull parlar.
Petrificada, el va veure com s’allunyava carrer amunt.
Títol del comentari: Dur el cafè al meu molí.
ResponEliminaMe n'acabo d'adonar que si suprimeixo el complement "per mi" a la quarta línia del diàleg i deixo la frase en:
-El pare va morir fa temps.
Llavors he aconseguit un deliciós conte de zombis.
Signat: Howard Philips
sorry! no ho he pillat. Dec estar espés.
ResponEliminam'agrada molt :) i doncs?
ResponEliminaEl més fort és que aquestes coses passen... i molt! En conec uns quants casos!
ResponEliminaI tant que hi ha casos! Com aquest i pitjors, és increïble el sofriment que es pot amagar darrere dels lligams familiars. La família biològica no sempre exerceix com a tal...
ResponEliminares els hem d'estimar epro a vegades hi ha rencilles familiars insalvables
ResponEliminaAquest relat pot ser una història en sí mateix.
ResponEliminaUn conte curt. O bé l'inici d'alguna cosa més llarga.