Energies obsoletes, ficció i possible realitat

L'energia nuclear va tenir uns grans detractors a l'època dels setanta i vuitanta. Qui més qui menys portava enganxada a la carpeta del cole, al cotxe, ves a saber on, aquell adhesiu del sol rialler sobre fons groc que il·lustra aquest post. Durant alguns anys, els detractors de les centrals nuclears semblaven haver guanyat la partida i que, com a mínim al nostre país (a França és tot un altre cas), ja no es promourien més centrals nuclears.

D'un temps ençà hem vist reviscolar la defensa de l'energia nuclear amb algun missatge ambigu que suggeria que l'energia atòmica no era tan dolenta. No era tan contaminant, que al cap i a la fi, la demanda cada cop és més gran i que no s'arribarà a tot arreu. Que si optem per l'energia nuclear no estem contribuint a l'escalfament del planeta. Gairebé com si es tractés d'una opció ecològica. I rere aquests missatges, que probablement tinguin alguna part de veritat, s'ha anat creant de nou una posició favorable a l'energia nuclear. Aparentment les fortes i poderoses raons que desaconsellaven l'ús de les nuclears com a font d'energia s'han diluït en un no-res, entre la boira i el fum. Ara potser, amb la polèmica del cementiri de residus -un cementiri ben viu, per altra banda- el discurs antinuclear sembla que torni a prendre empenta, afortunadament.

El tema de l'energia és d'aquells també tenebrosos i obscurs, sotmès a les forces dels lobbys i els misteris ocults. De vegades hom té la impressió que portem un segle durant el qual ens han aixecat la camisa, durant el qual s'han descobert formes més barates, durables, ecològiques i fàcils de fer funcionar. Que probablement algú ha trobat el desllorigador -potser des de fa temps- i que en canvi interessos poderosos pressionen per evitar que surtin a la superfície. Potser aquest és un tema que donaria per més d'una novel·la.

Però torno a fets més reals, torno a allò que és probable a més de possible. Sembla evident que el model energètic que ens volen vendre és, simplement, obsolet. Heretat no ja del segle passat sinó de molt més enllà, fins i tot. Vivim en una societat del segle XXI amb un model propi del segle XIX. Fins i tot en el moment d'invertir en les energies anomenades renovables s'opta per aquest model: una central productora de molts quilovats que envia electricitat a la xarxa on hi ha molts i molts usuaris finals que consumeixen l'energia -després d'abonar un sucós import pel consum realitzat. Fins i tot quan les esmentades energies renovables afronten noves inversions ho fan des d'aquesta aproximació, quan probablement la solució està molt més a prop.

Recordo el darrer cop que enfilada dalt d'un avió mirava per la finestreta mentre m'aproximava a l'aeroport. Milers de terrats s'estenien al meu davant com una catifa immensa. De cop, ni sé com, em va venir al cap: si tots aquests terrats tinguessin una placa fotovoltaica instal·lada, seria necessària l'energia nuclear o la tèrmica?

La memòria històrica, les nostres autoritats i la(es) religió(ns)

L'acte de beatificació d'en Samsó dóna peu a més d'una reflexió, sobre els darrers anys del nostre país, sobre les confusions dels nostres polítics, sobre els camins que ens queden encara per recórrer. Sobre la nostra perplexitat davant la incoherència institucional.

Des de fa uns anys -pocs, quatre, sis- les autoritats democràtiques d'esquerres han optat, finalment, per fer alguna cosa en relació a tot això de la memòria històrica. Per fer net en un procés que aquí a Espanya ha estat lluny de ser exemplar. Allò que els experts anomenen "justícia transicional" i que engloba els processos pels quals han de passar les societats en transició des d'una situació de violència o dictadura a una democràcia. I que contempla com a part fonamental i necessària la reparació de les víctimes. Una reparació que al nostre dissortat país no s'ha produït.

La "reparació de la memòria històrica", tan sols es pot comprendre envers els reprimits, els vençuts, els perseguits. Mai els vencedors, aquells ja van ser "reparats" abastament. Aquí a casa nostra aquesta reparació és un gest tímid i ponderat. Fet amb una certa por. Encara ara, després de més de 30 anys de postdictadura, es temen les crítiques dels guanyadors, d'aquells que porten 70 anys escrivint la història. Així, les autoritats obren la caixa de pandora parlant de reparació de memòria històrica, però alhora es retrauen, cedeixen a les crítiques dels vencedors que alcen les seves veus en aquell clam de "també a les files republicanes es van cometre atrocitats". No podria ser d'altra manera, estem parlant d'una situació de guerra, i en les guerres per definició es cometen atrocitats. O potser ens diran ara que les guerres es provoquen per defensar els drets humans? No em feu riure.

Però en realitat quan es parla de recuperar la memòria històrica, quan es parla de reparar les víctimes, parlem d'una altra cosa: no parlem de les atrocitats d'una guerra, sinó les atrocitats que els vencedors van infligir als vençuts. És aquesta la justa mesura de la recuperació de la memòria històrica. Aquells que van ser vencedors no necessiten rememorar res. Ni reparar. Ja van ser rememorats i reparats.

Les autoritats actuals, en aquest context, no saben com moure's. Ni en aquest, ni en el de mantenir la necessària laïcitat de les institucions. Cedeixen a les pressions d'uns i altres: de l'església, i dels hereus del feixisme. Dos col·lectius que casualment van anar de bracet a la dictadura, que són cosins germans. Els nostres representats es mostren cauts, gairebé submisos; i deixen mostrar missatges ambigus, poc clars.

L'acte de beatificació del mossèn Samsó n'és un clar exemple, on es conjuguen ambdues ambigüitats: amb la memòria històrica i amb l'església.

Em temo que les nostres autoritats no sabem en quin àmbit moure's en aquests temes. D'una banda, em podria semblar fins a cert punt "acceptable" que hi assistís la Directora General d'Afers Religiosos, però no pas el president Montilla. Ja que la tenim, que treballi, podríem dir. Tot i que jo em qüestiono la necessitat de destinar diner públic en una direcció general com aquesta. Imagino que el que pretén és donar cabuda a tota mena de religions -assisteix a les festes musulmanes, i animistes, i evangelistes, i jueves?-... . Però una direcció general d'aquesta mena xoca frontalment amb el laïcisme necessari de les autoritats: què passa amb els ateus? Què vol dir exactament una Direcció general d'afers religiosos en un estat laic? Si es tractés d'un òrgan públic destinat a separar clarament la frontera tindria encara una justificació, però resulta evident que per les seves actuacions la cosa no va per aquí.

Sincerament, em semblaria un més eficient ús dels recursos públics si eliminessin aquesta DG i enviessin la seva previsió pressupostària a altres àmbits més necessaris: com la sanitat o l'educació. Públics, naturalment.

I tu, ets creatiu?

El pensament creatiu és una cosa sorprenent. Durant molts anys m'he autoconvençut que jo no en tenia. El fet de cursar una carrera universitària on l'apartat de "creativitat" tenia un pes quasi diví, va acabar per convèncer-me que més valia que em dediqués a una altra cosa. Vaig caure en la trampa de pensar que la meva banda pragmàtica era incompatible amb la creativitat, i em vaig dedicar a coses pràctiques i cartesianes. Poc després, la feina on vaig anar a parar va acabar d'adobar l'error: hi havia una divisió estanca entre "els que pensaven" i "els que feien". Òbviament jo estava en el segon grup. Així, com qui no vol la cosa, vaig acabar per oblidar les mostres creatives que jo havia ja manifestat i vaig deixar el pensament creatiu per a d'altres més capacitats que no pas jo. Aquesta creença em va dur a mitificar el fet creatiu. A mi mai se'm podrien acudir aquelles idees.

Fer-se gran serveix entre moltes coses a superar els propis tabús. Després de molt de temps d'esterilitat, vaig recuperar el fet d'escriure i ara l'experiència de fer-ho regularment a Riell Bulevard ha acabat d'esbandir la idea absurda que no sóc creativa. És fals. Tothom té pensament creatiu.

El mètodes que faciliten la creativitat tenen una aura d'esoterisme màgic, de quelcom inabastable, superior. Un posa un ciri a la verge i a veure si se li acut alguna cosa. La síndrome del bloqueig davant del paper en blanc, és un mite típic que recull aquest terror a no saber què dir. O potser a no saber tampoc com dir-ho. O de vegades passa el contrari, de vegades tenim tantes coses a dir que ens bloquegem. No podem seguir el ritme. I de vegades sofrim complexos d'inferioritat de manera que, com que a nosaltres mateixos no ens sembla prou bo allò que escrivim, ens apliquem una autocensura absurda.

Ara fa unes setmanes, en Lluís ens parlava de les bondats del vi per ajudar a provocar una frase agosarada. O original. També ens prevenia dels seus excessos, els quals provocaven l'efecte contrari. Hi he estat pensant. D'entrada una persona abstèmia, una persona que no pren mai mai res d'alcohol, em sembla una persona "sospitosa": o bé és massa perfecta -es creu massa perfecta, diria jo- o bé ja ha passat el llindar cap a l'altra banda i forma part de les persones malaltes, de l'estol dels anomenats amb l'estrany terme d'alcohòlics anònims que no poden acostar-se a menys d'un metre de qualsevol ampolla de vi.

Hi ha però altres mètodes. Per aquí han anat sortint substàncies de tota mena, des de bolets diversos a substàncies més corrents. Fa cosa d'un any vaig tenir una interessant conversa durant un dinar en què acomiadàvem una companya de feina. El meu casual veí de l'esquerra practicava dos cops l'any i sota control mèdic un dejuni depuratiu a base de xarop de marple. La dieta era estricta, es tractava de no menjar res i prendre tan sols el xarop de marple. La depuració s'allargava uns deu dies. El que em va sorprendre no va ser el dejuni en sí, de fet és una pràctica que si bé ara la nostra societat excessiva hem anat eliminant, s'havia practicat fins fa quatre dies. El que em va sorprendre van ser els efectes col·laterals. M'assegurava l'executor de la dieta que als dos o tres dies una clarividència brutal li il·luminava el cervell. Ho aprofitava per escriure com un boig. M'assegurava que els seus millors textos els havia perpetrat en aquest estat quasi místic.

Qui sap, potser és un mètode vàlid per superar la coneguda síndrome del bloqueig de l'escriptor. Però jo tinc la idea que no hi ha res millor per fomentar la creativitat que posar-se a treballar, i escriure. Sigui el que sigui, però escriure.

Obscenitats

L'altre dia començava el meu post del documental sobre Garbo tot dient que en circumstàncies en què la vida ens posa a prova sorgeixen personatges que destaquen per seu coratge, el seu valor, per sobresortir per damunt dels altres. Em vaig oblidar de la filosofia oriental que ens diu que tot ying té el seu yang... que el món es regeix per forces oposades i complementàries.

Em resistia a parlar de la catàstrofe d'Haití. És tan brutal, tan devastadora, tan innombrable, que no sabia com abordar-la.
Em vaig quedar atordida amb les imatges. Els periodistes allà desplaçats es mostren compungits. Veiem titulars impactants a l'estil de "Pitjor que el Tsunami" o bé "Jo he vist l'apocalipsi". Acostumats a les paraules amplificades per a les menors efemèrides, quan arriba una situació realment aclaparadora els periodistes no saben com anomenar la catàstrofe. Es veuen incapaços de transmetre l'horror, el drama humà, el terrible terrabastall. Com descriure l'horror quan ens hem begut les paraules en coses menors? Com transmetre l'infern? El veritable infern?

La cara d'aquesta noia, en la fotografia que la setmana passada encapçalava totes les primeres pàgines dels diaris, quedarà enregistrada com la imatge del terratrèmol. Tot i que imatges molt més esfereïdores, les imatges que es deriven de la necessitat de sobreviure s'aniran afegint l'una rere l'altra: persones desesperades per poder aconseguir una ampolla d'aigua, la qual val ja més de 20 o 30 dòlars, 20 dòlars que ningú no té. La violència sobre un home arrossegat pels carrers mentre algú l'enfoca des de la càmera del mòbil, l'arrosseguen fins a matar-lo, fins a cremar-lo sota una pila d'escombraries. Violència per sobreviure en un entorn hostil?

Aquestes imatges ens acompanyaran durant uns dies.

Durant uns dies. Vet aquí. Uns dies i prou. Perquè passada l'emergència els equips internacionals marxaran. I Haití quedarà abandonada a la seva sort. I el FMI contribuirà a la seva dissort augmentant-ne el deute extern. Així és l'ajuda internacional, feble, hipòcrita, absurda. Tindrem l'opció de netejar les nostres consciències donant uns diners a una ONG. I creuar els dits i confiar en què serveixin per alguna cosa.

Entretant des d'aquí, des de les nostres panxes obeses, tenim un bisbe tant espiritual com feixista, fent declaracions aberrants. Trobo que, a nivell general, se n'ha dit poc de la magnitud i la gravetat de les afirmacions del bisbe.
Una mica més a prop tenim els nostres feixistes particulars, habituals i minúsculs, que bramen des de l'únic espai que els queda; parlo de l'inefable Sostres qui segueix de ben a prop le passes del bisbe. Ja ens hi té acostumats, és clar. Tot plegat, veritables obscenitats. Com si els pobres, pel fet de ser pobres, fossin mereixedors de les majors desgràcies. Diuen que als barris rics les destrosses han estat menys dramàtiques. I al Japó, és clar, la desgràcia hauria estat menor.

D'aquí a ben poc esborrarem aquestes imatges que ens neguitegen. I n'afegirem alguna de nova, com la d'un equip de futbol alçant una copa. Una imatge que ens reconforti, que ens calmi l'esperit.

Antihomenatge a Joan Amades

Després d'un escrit tan brillant com el d'en Lluís, em pregunto com enfocar el meu punt de vista sobre el que ja m'agrada anomenar l'afer Joan Amades. Em sumo, segons sembla, al seu homenatge. En Víctor Pàmies segueix, així, aquella frase feta que diu "Que es parli de mi, ni que sigui bé". I aquí estem, fent un antihomenatge que s'acaba convertint en homenatge. I així tots contents: en Víctor per tenir un apunt més a la seva llista de blogs que s'han fet ressò i nosaltres per dir-hi la nostra.

I aquí mon pare intervindria per dir-me "Nena, que si el que vols és menystenir algú el millor és ignorar-lo. Ja t'ho he dit mil cops que el millor despreci és no fer apreci". Així, si fes cas dels consells de mon pare faria millor si m'estigués calladeta, però la xerraire de l'Eulàlia difícilment es pot estar fent mutis. És clar que si fes cas de mon pare no hauria mai iniciat un blog com aquest, i ja fa més d'un any que estem per aquí fent-la petar.

Però m'estic anant per les branques. Centrem-nos.

Ves per on, aquests dies s'ha acabat amb un gran castell de focs artificials el que ha vingut a anomenar-se l'any Joan Amades, en el cinquantè aniversari de la seva mort. No negaré que l'home, amb la feinada que va arribar a fer, alguna cosa de bo deuria deixar. I més d'una i de dues. El que desconeixem i mai més no podrem recuperar és allò que s'endugué del camí. Allò que esborrà del mapa. A tot arreu tothom ha tingut tendència a perdonar aquestes relliscades -si les podem qualificar així- i a magnificar la seva tasca en un exercici impecable de fer la gara-gara: que si quina obra tan ingent, que si les aportacions que va fer van ser tan valuoses... tot ha tingut el mateix color.

Passa, però, que aquest tipus de celebracions tendeixen a caracteritzar-se per un reconeixement que ratlla amb el llepaculisme. És típic, i fins i tot comprensible: celebrem un aniversari, i per tant el que cal és fer un reconeixement, i aquest no pot tenir cap vessant crítica -ja va passar en l'any Gaudí, o qualsevol altre tipus de celebració que porti el prefix "any"-. D'aquesta manera es perden grans oportunitats de revisar les tasques que han fet diversos personatges que, si bé potser van fer una gran tasca per una banda, per l'altra la van desfer. Amades, al temps que construïa també destruïa, com bé explica la metàfora del relat del Lluís. En Galderich al seu documentat apunt justifica l'actuació ultracatòlica d'Amades amb l'argument, més o menys, que era un home del seu temps. No dic jo que no tingui part de raó, però a mi em sembla que més aviat va ser un home esclau de les seves ideologies. Així, potser la crítica de ser poc científic està plenament justificada, perquè el mètode científic et permet actuar amb una certa objectivitat que deixa de banda les teves ideologies, sense deixar traspuar-les, siguin aquestes puritanes o llibertàries. Ja sabem que l'objectivitat no existeix, però d'això a manipular o esborrar rastres, hi ha un pas.

Els homenatges acostumen, pel simple fet de ser homenatges, a ser esbiaixats i mostren tan sols les bondats dels homenatjats. En aquest cas li ha tocat a Amades, però podríem citar altres exemples. I és una llàstima, perquè tot ensabonant-nos amb aquestes pràctiques perdem oportunitats d'aprofundir, des de la via crítica, en la revisió de les nostres personalitats.

Revisió de la memòria històrica 3: l'heroi

En situacions extremes, en aquelles situacions que ens posen a prova, sorgeixen persones que sobresurten respecte els altres. Els anomenem herois. En l'imaginari col·lectiu els herois són persones nobles, carregades d'un alt nivell ètic i de gran valor i gosadia, i capaces de fer coses extraordinàries, superiors als altres.

La figura de l'heroi ve marcada pels seus orígens, l'heroi de la mitologia grega. Aquell humà amb alguna cosa de diví, hereu d'algun déu tirà, amistançat amb els pobres éssers humans. Els herois se'ns presenten sovint com persones de valors nobles, posades a prova. Joseph Campbel va analitzar el paper que els herois jugaven en les diverses cultures i va trobar patrons de comportaments similars, comuns a totes elles. El cinema i la literatura actuals han begut de les fonts de Campbel, les idees del qual planen sobre herois de nova creació. George Lucas, per exemple, reconeix la seva influència a Star Wars.

L'heroi de carn i ossos, acostuma a ser menys glamurós que l'heroi clàssic. Persones amb més prismes i cares fosques. Però si ens volem endinsar en la realització d'un documental, o una pel·lícula de ficció que difongui el paper d'un heroi contemporani i real, seguir aquest patró ens pot ser útil per explicar la historia de forma atractiva i efectiva. Edmon Roch opta per aquesta aproximació per mostrar-nos la història de Garbo, l'espia doble que va aconseguir despistar els nazis alemanys respecte la importància del desembarcament de Normandia.

Juan Pujol Garcia no prometia ser un gran heroi. De casa benestant, més aviat la vida el dirigia a ser un botiguer. Però va esclatar la Guerra Civil i aquella vida de classe burgesa mitjana es va desfer com un castell de cartes. No va ser un d'aquells llibertaris anarquistes que sortiren al carrer per defensar les llibertats. El documental deixa intuir que si es va oferir com a espia als britànics -i als alemanys- va ser per trobar una sortida fàcil en un ambient advers. Potser després hi havia en segon pla, els ideals. Paradoxalment, aquell home covard que no volia empunyar cap arma, aquell desertor, finalment va influir de forma molt més important contra el feixisme que si hagués lluitat al front. La vida té aquestes contradiccions.

El documental Garbo, l'espia, l'home que va salvar el món, té un títol més aviat pompós. Pero al llarg del metratge ens mostra l'heroi clàssic. Però un heroi que va ser de carn i ossos. Amb contradiccions i aspectes brillants. M'assegura algú que coneix el món dels documentals que han calgut cinc anys de feina per poder realitzar aquest. El director prescindeix de la veu en off, i barreja fragments de films d'espies, cosa que accentua la potència fílmica del documental. Lluny de fer-nos el personatge inversemblant en destaca com en va ser d'extraordinari.

Les maneres de revisar la nostre memòria històrica són múltiples i diverses. Ens queda encara molt a fer. De moment, una forma possible és anar a veure aquest documental.

Els blogs dels polítics (2)

En Lluís acaba d'obrir la capsa dels trons, en l'inici d'aquest any que estarà marcat per la pre-campanya electoral llarga. Resulta interessant veure quines iniciatives tenen els polítics a l'hora d'acostar-se als ciutadans. L'ús d'un blog, així com altres tecnologies, podria ser una eina útil, per a polítics i ciutadans. Però resulta que no és així.

Quan vaig assistir a l'acte de lliurament dels Premis Blogs Catalunya, el president del parlament i del jurat, Ernest Benach, va fer un discurs institucional glossant els blogs. Sembla que l'home creu veritablement en internet 2.0. Des del parlament han promogut els blogs, de manera que al seu web hi ha un apartat dedicat als blogs dels diputats. M'ha resultat suggerent passejar-m'hi una mica. Us ho recomano. Resulta força instructiu veure com la majoria ni tan sols se'ls ha acudit tenir un blog activat. Potser algú em podrà dir que 135 polítics no són representatius. I tindrà raó, però ja és una dada a tenir en compte, una mostra en el sentit estadístic. Un eufemístic "Bloc actualment sense contingut" ens indica, simplement, que el blog no existeix ni ha existit mai. És la frase que apareix a la majoria de les fitxes dels diputats. Els que tenen un blog, mostren la data de la darrera entrada, cosa que ens diu que molts d'ells van morir fa temps, amb entrades de fa un, dos i fins i tot tres anys. I hi ha altres fitxes que mostren entrades recents, les menys. En aquesta ràpida ullada, m'ha semblat que aquesta tendència desèrtica no segueix cap patró ideològic: el panorama és tan trist a les dretes com a les esquerres, què hi farem.Tot i que, potser influïts per l'empenta d'en Benach, val a dir que Esquerra és el grup de diputats que tenen més blogs i més actualitzats.

Molts dels polítics ni tan sols creuen necessari tenir un blog on expressar les seves idees i la seva acció política. Molts altres, que sí s'hi han apuntat, ho fan sense convincció, en Lluís ja ens ho apuntava, seguint els consells d'algun assessor que els indica -o els va indicar fa temps- que, per estar al dia, cal tenir un blog. Altres, seguint aquell lema segons el qual els blogs han mort, simplement han fet això, deixar morir els seu propi blog d'inanició. Els polítics no es prenen seriosament el tema del manteniment dels seus propis blogs. El que és pitjor és que potser no es prenen seriosament la seva feina.

Val a dir que hi ha honroses excepcions. El blog guanyador i finalistes a la categoria de blogs polítics en són una petita mostra.

Massa petita, em temo.

Revisió de la memòria històrica (1). El hundimiento

Ara fa uns dies vaig veure aquesta pel·lícula alemanya de metratge llarguet i temàtica bèl·lica. Durant gairebé tres hores, segueix l'evolució primmiradament cronològica dels darrers dies que Hitler va passar al bunker de Berlin on es va, finalment, suïcidar.

No es pot negar que la pel·lícula està ben feta, tècnicament ben elaborada, però em va deixar un sentiment ambivalent. Em va deixar un regust agredolç. Camina per una frontera subtil que em resulta difícil de qualificar. No es pot dir que sigui descaradament favorable al dictador, però al mateix temps el vol mostrar com una persona humana, un malalt dement que arriba gairebé a generar empatia. En alguns moments l'espectador pot arribar a sentir llàstima per aquell home malalt i embogit.

I a mi, aquest intent d'humanitzat els feixismes m'aterroritza. Quan parlem de memòria històrica es tracta de donar veu a aquells no n'han tingut. Humanitzar una ideologia com la feixista em sembla un joc molt perillós. Aquí a Espanya comença a córrer el discurs, no explicitat, però induït, que l'època franquista no va ser tan dolenta. Al cap i a la fi podem dir que als anys seixanta la gent trobava feina sense tantes complicacions com ara, i es publicaven coses -fins i tot en català-. Al cap i a la fi el vellet que muntat a un cavall apareixia al Polònia era catxondo. Jo no negaré que aquella imatge em va servir com a referent quan li vaig intentar explicar a la meva filla de nou anys qui havia estat Franco: com a mínim li podia parlar d'una imatge que ella coneixia. Perquè la negació per omissió del dictador a la formació dels nostres fills és tan catastròfica que fa que ni tan sols sàpiguen que va existir. I ara, quan en parlen, li'n fan una visió emboirada, endolcida, eliminant allò que de terrible va tenir.

Deixem-nos d'històries, els feixismes no es poden humanitzar, van ser unes ideologies racistes, excloents, prepotents, terribles. Uns assassins que fonamentaven meticulosament els seus assassinats en estudis aparentment científics, aplicant criteris com la frenologia que no eren ni vigents a l'època. L'ús de la ciència per justificar allò que és injustificable. Potser van generar una psicopatia social. Però això no els fa més humans, al contrari.

Si oblidem tot allò que els feixismes van generar, si endolcim la barbàrie, fem un flac favor a les generacions futures. Si d'alguna cosa ens ha de servir haver passat per allò és per recordar-ho i no tornar-hi a passar.

La vigència dels blogs

En Joan Alcaraz, als comentaris al primer post de l'any, treu un d'aquells temes que de tant en tant és recurrent: la viabilitat dels blogs. Millor dit, com alguns qüestionen la seva vigència. "Com? Fas un blog? Encara? Què poc modern!" El filòsof conegut d'en Joan emprava una expressió ambigua, confusa, d'aquelles que no volen ben bé dir gran cosa:

Els blogs ja no són el que eren.

I què vol dir exactament amb "ja no són el que eren"? D'una banda, transmet una imatge negativa, que ens remet als referents imaginaris comuns: que tot allò del passat va ser millor que no pas ara. Sempre m'he sentit incòmoda amb aquesta afirmació, perquè és ben sabut que la memòria ens traeix, als humans: de les coses passades algunes serien millors i d'altres pitjors, però la ment ens esborra les dolentes. L'afirmació no és certa de cap manera, en gairebé en cap àmbit. Les condicions de treball eren millors al segle XIX que no pas ara? La resposta és òbvia. Però tots tenim el referent comú que el passat va ser millor, i aquest planeja sobre la crítica implícita per estar dedicant temps a una cosa que no se'l mereix.

Els blogs ja no són el que eren. Objectivament que no siguin el que eren no té perquè ser negatiu. Potser passa que han evolucionat, que han millorat, que han crescut. Potser passa que han madurat. Que estan trobant el seu lloc. Dir que ja no són el que eren, en realitat no vol dir res. Calen alguns arguments més fonamentats.

De vegades es confon la tecnologia amb allò que la tecnologia permet. Fa cosa d'un any i escaig Paul Boutin va vaticinar la mort dels blogs perquè havien sortir altres tecnologies com el facebook, el twitter, en un article que, francament, tenia un aspecte de post de blog inqüestionable. Curiosament, per aquella mateixa època Riell Bulevard començava a caminar. Un any més tard les conseqüències d'aquell article se segueixen sentint, estenent-se en forma de rumor. Va llençar una afirmació errònia, en la que confon tecnologia i contingut. Sovint es produeix aquesta confusió, recordo haver escoltat més d'un cop frases afirmant que la tele havia de matar la ràdio i el cinema, i això no ha estat així. Algú llença una afirmació, amb la contundència amb que ho fa el Sr. Boutin i la frase "segueix corrent", estenent-se com un rumor. I és clar, les persones que l'estenen són, probablement, les mateixes que mai no han visitat un blog. Es segueix dient que ja és cosa passada, quan, de lluny, la seva vigència és inqüestionable.

I digueu-me malpensada, però potser allò que passa és justament el contrari: que davant la creixent influència d'un cert tipus de blogs hi ha algú a qui li interessa minimitzar-ne l'efecte, deixant anar rumors d'aquesta mena. "Els blogs? ja no estan a la moda!". Però qui afirma això no entén que no estem davant d'una moda, sinó d'una nova manera de comunicar-nos, expressar idees, difondre pensaments. Els periodistes comencen a protestar per "l'intrusisme dels blogs". Jo em temo que, al marge que si ho veuen així és també perquè no coneixen el mitjà, si tenen por del blog ferotge és per alguna cosa. I aquesta cosa deu ser que tenen més pes i més influència que la que nosaltres mateixos ens atribuïm.

Pel nostre Riell Bulevard últimament n'hem viscut alguns exemples.

El número 1

M'agrada l'harmonia amb què el Lluís ha tancat l'any. 500. 500 posts. Un número rodó i bonic. Així que aquest serà el número 1 de l'any que comença. Amb el suc dels raïms encara regalimant per les vores dels llavis. Ves per on, no sabia com anomenar el post d'avui. Ni tan sols tenia una idea clara de què volia dir exactament. Però el comentari inicial del post anterior del Lluís me n'ha donat la idea.

Volia, potser, fer una mena de balanç de l'any que s'acaba d'acabar, a la meva manera. No us espereu un repàs de les notícies més interessants a la manera dels serveis d'informatius de les televisions o les redaccions dels diaris. Des d'aquí hem defensat sovint que els blogs fem una altra cosa, petita, però que va tenint el seu pes. Els agradi o no als mitjans. Així que aquesta tasca recapitulatòria de notícies se la deixo a ells.

Us podria dir, doncs, que el que heu de fer és fer una ullada als 500 posts anteriors i us en podreu fer una lleugera idea del que ha estat el 2009 a Riell Bulevard.

Ah! ja sé què passa, 500 posts són molts i voleu un resum:

Hem parlat de memòria històrica, de vencedors i perdedors, de pel·lícules, de llibres que hem llegit i d'altres que no pensem llegir, de literatura, de música, d'experiències personals, de la vida i del no res, d'aventures, de religions, de llocs visitats i d'altres que mai visitarem, d'ateïsme, d'espiritualitat, ens hem mirat el melic i hem admirat altres que considerem millors que nosaltres, hem abocat versos, hem jugat amb l'erotisme...

Però molt millor que els 500 posts que hem publicat han estat els més de 2000 comentaris que hem rebut. He de confessar que he estat incapaç de comptar-los tots, quan anava pels 1500 he vist que la cosa superava de llarg els dos milers...

Ho hem dit altres cops, però no m'importa repetir-me: no hi ha res com rebre els vostres comentaris. Generen debat, plantegen qüestions noves, deformen i fan crèixer allò que per aquí diem. De vegades em fan sentir minúscula i analfabeta. De vegades, m'inflen l'ego. És, sincerament, una sensació magnífica. Us l'agraeixo...

Des d'aquí, doncs, tan sols un petit desig per a l'any que comença:

Bon blog 2010!