dimecres, 17 de febrer del 2010

Símbols nacionals (2)



Ara fa uns dies parlava dels símbols nacionals, d'origen militar, que perduren encara en els referents de cada país. No hi ha qui se n'escapi: tot estat, tot país, tota nació, té el seu himne, la seva bandera. El col·lectiu s'aixopluga sota aquests símbols, intentant protegir-se d'allò que li és desconegut. Aquest aixopluc no sempre es dóna sota un símbol nacional. Les empreses també lliuren les seves batalles. Al mercat. Jo sóc del Cola Cao, tu del Nesquik. M'agrada conduir o tinc Clase. Es creen els seus propis escuts sota el nom de logotips per aconseguir diferenciar-se de l'enemic, i lluiten, potser en un camp de batalla anomenat mercat o bé disfressats de patrocini en clau de Fórmula 1, o d'equip de futbol. Amb banderes pròpies i la mateixa testosterona. I llavors, vinga, tots a sentir els colors, que diuen. I els seguidors se'ls pinten a la cara, a joc amb la bufanda-bandera que porten al coll, canten l'himne, i se'n van a veure el partit. El paral·lelisme és tan obvi que ni caldria fer-ne esment. Què és el futbol sinó una metàfora del camp de batalla? Uns colors, un escut, una bandera, un himne. Ben bé com els països, ben bé com els exèrcits. Sóc blaugrana o sóc merengue, tinc els meus colors. I els teus no em valen. Tu, ets dels altres. Tan excloents com els símbols nacionals. Calcats.

Aquest símbols col·lectius em deixen una profunda sensació de desassossec. Apel·len a sentiments primaris de pertinença de grup i són fàcilment manipulables. Són sentiments de masses, i la massa és poc crítica. Tu, a qui no t'agrada al futbol, un dia et conviden a anar a presenciar un partit. No pots deixar d'anar-hi, per veure-ho en directe, al menys un cop a la vida... I et trobes de sobte alçant-te i celebrant un gol enmig d'una massa embogida. I què coi hi fas tu aquí? Tens a veure amb tots els que t'envolten? I tanmateix, t'alces, celebres el gol i la massa t'ha engolit, ni que sigui per uns segons.

Tots sabem com els feixistes alemanys van saber crear els símbols i els moviments de masses:
Troba les circumstàncies socials adequades: una mica de crisi, una classe social fragmentada. Agafa un símbol: l'esvàstica o la senyera, tant és; una salutació; un uniforme. Agafa un cap de turc, siguin jueus o immigrants, aquells que cal controlar, dóna'ls la culpa de totes les coses negatives que passin. Implanta el règim de la por. I aquell qui no pertanyi al grup, fes-lo fora... Barreja tot això i tindràs un còctel explosiu, profundament perillós. Terrible.

Més o menys aquest procés és el que ens intenta explicar la pel·lícula Die welle (La ola). Basada en uns fets reals passats a Califòrnia, però resituats a l'alemanya actual, la pel·lícula ens explica això: com un mestre intenta fer un experiment per explicar l'autocràcia i es troba que se li escapa de les mans i acaba creant un grup feixista quan el que pretenia era mostrar-ne els perills.

Cal que em preocupi? Darrerament veig símptomes que em fan sentir que ens movem per terreny pantanós: un jutge és processat per fer la seva feina investigant el franquisme, per un crim que està sota les seves competències emparat per la jurisdicció universal; un context econòmic precari; el grup dels nouvinguts a qui poder donar les culpes; esglésies recalcitrants que no tenen escrúpols en fer tota mena de manipulació política enlloc de mantenir-se en el terreny espiritual; periodistes que no tenen vergonya en manifestar idees feixistes i discriminatòries...

Em temo que cal estar atents.

24 comentaris:

  1. La reflexió filosòfica és una bona eina, però n'hi ha una de millor: l'humor. Chaplin el va fer servir al Gran Dictador i a Temps moderns.

    ResponElimina
  2. Dec tenir els dies espessos i filosòfics, Leb.

    Mira em dones ales per seguir parlant-ne des d'una visió més humorística del tema ;) gràcies!!

    ResponElimina
  3. no puc evitar-ho: m'agrada el futbol, com m'agraden un munt d'esports, practicar-los i veure'ls practicar. Ara tota la parafernàlia èpica que els envolta ha arribat a fer-me'l avorridor. La pel·lícula caldrà veure-la, atès que tanta gent intel·ligent en parleu :)

    ResponElimina
  4. He fet via i he reobert el "Massa i poder" del gegantí Elias Canetti. Avui serà un dia profitós!

    ResponElimina
  5. Cal estar alerta però no mirar en lupa tot el que són petites simbologies perquè sinó ens podem tornar paranoics i convertir-nos en uns Stalin i veient fantasmes per tot arreu...
    És massa complicat!
    Afortunadament, però, només sóc de la secta dels blocs... ;-)

    ResponElimina
  6. Crec que has dit la paraula justa: desassossegador. És la mena de sentiment que et ve quan t'adones que en deu mil anys no ens hem mogut massa del mateix punt. Sort que per altres bandes tot aquest aparell es va desmuntant, i la gent pot identificar-se amb altra mena de signes i de símbols. Potser un dia podrem parlar de les noves formes que té la gent d'identificar-se, i que ja no són les banderes de guerra de la tribu.

    ResponElimina
  7. trobo aquesta reflexió un pe`l massa apocalíptica. Els humans o els animals sempre hem fet grups, sempre....
    I també serveixen per unir. Un altra cosa és parlar dels ANTI.
    Una ressenya que acompanya a la Ola, per cert molt bona peli. Però aquesta també em sembla prou interessant:
    Invictus

    ResponElimina
  8. Coincideixo amb l'estrip. En el cas dels esports, hi ha una rivalitat a nivell competitiu, no ha de ser escloent per força. És més, els esports fomenten en molts casos la convivència i aporten valors com el saber conviure en la diferència.
    Sobre els afeccionats, doncs passa el mateix que en el cas anterior: un és d'un equip pel que aquest representa.
    Sobre les reflexions finals del terreny pantanós, això sí, d'acord que ens trobem en temps molt difícils on hi ha actituds del tot reprovables.

    ResponElimina
  9. Estic d'acord que el futbol té una presència excessiva en les nostres vides però també hi ha persones (la majoria, penso jo) que no es deixen engolir per la massa i pensen que tot plegat és una exageració. El que passa és que s'han de vendre diaris, camisetes... el futbol és un negoci i un narcòtic col·lectiu però també un entreteniment que ajuda molta gent a distreure's dels problemes quotidians i passar-ho bé una estona. Coneixes gent molt maca i es fa un ambient bonic al camp, no tot és hooliganisme...

    ResponElimina
  10. Jo crec que les identitats, en sí mateixes, són positives.

    La gran pega -t'ho admeto, Eulàlia- és quan es tornen agressives.

    I, malauradament, s'hi tornen massa sovint...

    Aleshores, els símbols no són el problema. Només la punta de l'iceberg.

    ResponElimina
  11. El furbol és el més important de totes les coses que no tenen importància. La pregunta és, hi ha alguna cosa que tingui importància? De fet, si els filòsofs grecs segueixen vigents més de dos mil anys de la seva mort, vol dir o que el seu pensament era molt avançat, o simplement que els homínids, l'únic error de la mare naturalesa no hem evolucionat gens, i això és empíricament cert. Com els goriles o monos de "el planeta dels simis" (la novel·la de Pierre Bouille) som incapaços d'evolucionar, pels segles dels segles, amen,- tapat el cul amb ciment i amb un totxo ben calent - que es deia abans.

    ResponElimina
  12. Em penso que per sort, cada cop hi ha formes d'identificació més transversals respecte de la tribu-nació. Podem veure com la gent s'identifica i s'agrupa respecte dels probelems energètics i mediambientals, o davant d'altres qüestions globals. La globalitzacó també afecta la identificació i per fortuna es transforma. És clar que hem de conviure amb els Boixos Nois i demés, però com a mínim hi ha alternatives.
    Segurament ara tocaria un post on això es pot veure de forma satírica. Més o menys com fa en Moore a les seves pel·lícules.

    ResponElimina
  13. amb els banners aquests al final de l'article..com t'ho has fet perqué et surti en català?

    Gràcies.

    ResponElimina
  14. Hola Francesc, estic jo de guàrdia al blog i no et sé respondre. Si ens veu l'Eulàlia ja t'ho explicarà. Sempre deixen de guàrdia el becari...

    ResponElimina
  15. D’acord amb el que dius, Eulàlia: Els símbols i la seva transcendència en la creació de signes identitaris de signe feixista. Recentment vaig veure pel Digital+ “Die welle” i em va impressionar molt per la seva propera realitat i la evidència de la fragilitat i la vulnerabilitat dels humans davant d’ aquesta mena de manipulacions col•lectives que no se sap ben bé on comencen i on acaben.
    Salut.

    ResponElimina
  16. El futbol no m'agrada, però sóc tolerant amb els que els hi agrada (em consta que alguns són persones intel·ligents).

    Ara feu el favor de publicar un nou apunt, que porto tot el dia amb l'escut del Barça a la columna dreta del meu bloc i començo a posar-me nerviós.

    ResponElimina
  17. Allau: imagina si és emprenyador l'escut, que tot i saber per anticipat que encapçalava el post, jo mateix m'he sentit com estranyat i desassossegat... El nou apunt caurà a les 8 del matí...

    ResponElimina
  18. Mireu, en part ja em sembla bé que us hagi causat aquest desassossec...

    Aquí la becària per respondre el Francesc: Cal que editis el "gadget" des de "format" i hi afegeixis una línia al capdamunt. No te la puc enganxar aquí perquè no m'accepta l'html. però la pots trobar aquí, al punt 5:

    http://www.linkwithin.com/faq

    Tan sols caal que canvïis "your custum text" per allò que més et plagui, com per exemple: "Altres collonades:" (ai! no sé en quin blog estic jo pensant, ara mateix...)

    ResponElimina
  19. Al meu pare, poc abans de morir, molt malalt, el vaig veure somriure mirant un partit del Barça i veient com guanyava la primera lliga de l'era Ronaldinho. I va ser feliç...
    I jo també sóc feliç quan el Barça guanya, des de petita, com el pare, com la mare, com l'avi, com les meves filles... i no faig mal a ningú, ni em plantejo històries estranyes de símbols, feixismes i altres mandangues. Tots formem part d'una comunitat. O és que vosaltres no formeu part d'una comunitat de blogguers, o com es digui? Oi que us heu de connectar diàriament i escriure, llegir-vos, fer comentaris... Potser esteu tan enganxats als blogs com jo al Barça!!! També necessiteu sentir-vos part d'una col·lectivitat!! Sou com la resta de mortals...

    ResponElimina
  20. Lila: és evident que tots formem part d'una comunitat, fins i tot els eremites. Perquè necessitem identificar-nos en un grup, i perquè la humanitat és gregària. Això no ho discuteix ningú, ni crec que ens sentim superiors. Vet aquí el tema: aquests agrupaments tendeixen a enfrontar les persones, i d'aquí als plantejaments feixistes hi ha un pas. Jo crec que la clau és buscar identitats transversals, on segur que ens entenem molt millor. Jo crec que l'Eulàlia diu: és fàcil jugar amb el sentiment identitari, perquè és un sentiment. El futbol té una part atàvica i tribal, però això no treu que hi hagi seguidors que ho visquin d'altres formes.

    ResponElimina
  21. Lila, el tema no és sentir-se part d'una comunitat, això és necessari, normal, els éssers humans sóm animals socials. El tema no és tan sols que t'agradi el futbol o qualsevol altre esport.
    El tema és un altre. És la construcció identitàtia col·lectiva a través d'un símbols que per definició exclouen aquells que no formen part de la "comunitat".
    Si, formem part de la comunitat de blogaires. Però no per això hem fet una bandera, ni un himne, ni tractem els no blogaires com monstres.
    Hi ha una gran diferència de matís entre el grup i aquests símbols de què parlem, i allò que representen.

    ResponElimina
  22. Lluís i Eulàlia, hi estic d'acord. Potser no m'expressat bé... Jo sóc de les que formo part del Barça com un sentiment, tot i ser sòcia, em costa anar al cap perquè no suporto els crits, els insults ni aquesta passió desfermada... Hi vaig en partits tranquils, d'aquells que no generen passió... (sóc una mica rara). Però m'estimo el Barça, no el símbol, sinó el sentiment, el que representa per a mi i per als meus i m'emociono quan sento l'himne, que vols que hi faci... I ara disfruto amb aquest futbol magnífic que ens regalen en Xavi i l'Iniesta i companyia... I Eulàlia: no crec que uns símbols excloguin els que no en formin part... A mi no m'exclou la bandera espanyola o l'escut del Madrid, o el toro d'Osborne, per exemple, simplement no hi vull pertànyer que és diferent, no? Salut, blogaires. I visca el Barça!! :-))

    ResponElimina
  23. Moltes gràcies Eulalia, prova superada. En castellà no cal ja surt segons el nom del bloc, però al posar d'en Francesc Puigcarbo es fa un embolic i m'ho posava en anglés

    Problema resolt.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails