Trencadisses i reconstruccions

El mes de març el món es va trencar en mil bocins. Bocinets petits com els de la lluna del cotxe quan una pedra pica i esclata en una boira feta de vidre.

No reconeixia el món a través del vidre. Cops i solitud extrema.
M'enfonso i busco flotadors, i tan sols un fil de telèfon que em parla hores, lluny, m'escolta la veu greu, la teva, m'escolta i m'allunya alhora. La veu es fa feble, em repta, em provoca i fins i tot de vegades m'insulta.

El món fet a miques sota els cops. El món fet a miques i jo no el puc ajudar mentre em peguen. El món esbocinat, la veu de dona que em diu ja no sé què dir-te. I deixo de veure-la.

Vaig deixar d'escriure, el mes de març, mentre tu t'allunyaves i el món es desfeia. Estaves a prop i lluny, i la veu cada cop més feble, inaudible. I els bocinets de món trencats sota els meus peus i jo caminant descalça sobre els vidres.
Pateix la filla i jo em perdo. Ho paguem les dues. No et reconec filla, no et reconec, mare.

El bloc de formigó cau des del primer pis barrant la sortida. Cau un bloc un dia, un bloc un altre, la pila de blocs es fa immensa. El món fet a miques mentre el formigó barra la porta.

El telèfon m'uneix al món. No és agradable, sentir el teus crits, els teus dubtes.

El mes de març tot era fosc, trist buit. No em podia ajudar a mi, ni a tu, ni a ella.
No hi ha sortida. Només hi ha una sortida. Tenim un sortida. I la prenem.
La vaig prendre.

Avui, dia en què escric, hi ha una data al calendari que refulgeix, 11 de novembre. El món és més gris que fa dos anys. El món té una llum verdosa i aspre.

Pel camí ens hem perdut.

***

Aquest escrit, una mica críptic, resumeix perquè no he escrit res a Riell bulevard, des del mes de març.

Agafar aire

Ets tu l'adulta, et dius, et diuen. Et repeteixes, t'ho repeteixen. Ets tu l'adulta, sents la veu com un eco, com un miratge, com un reflex. Parles, parles i no fas. Un somni, un pou profund per on caus avall, avall. Un dia, la veu aspra, l'altre, el cop de puny. Perplexitat. Ets tu l'adulta. Sents la teva pròpia veu. Ets tu l'adulta, penses.  Però el pou segueix sense fons, sense acabament, sense final. Foscor i tenebres. Ets tu l'adulta i ho saps, però ets sents feble i fràgil. Com se sent, com se sent? Perduda, perduda. Dolguda. Com pots acompanyar-la en el trànsit. Com? Com pots resistir el maltracte. Un dia, dos, tres. Ets l'adulta. Com un mantra. Remolins i tempestes. Quina tristor, impotència. No, impotència, no!

Agafar aire.

A la nit la neu ha cobert els camins, els prats, ha vestit els arbres de festa.  Carretera blanca, flors d'ametller amagades sota els flocs de neu. L'ocre que ressalta entre el blanc immaculat. El sol cau brillant sobre el blanc dels camps. La teva rialla il·lumina el paisatge.

Agafar aire.

Ser una mica més dona i menys mare.
Agafar aire.

Una pausa per ser jo, per ser nosaltres, per respirar. Ens cal poca cosa, un àpat improvisat i amb sorpreses. Pujar a 1100 metres, i veure l'Ebre als nostres peus. Riure amb cara de fred. Caminar dins la trinxera. Recordar els morts que fa vuitanta anys van lluitar per la nostra llibertat. Passejar amb la cara glaçada i el vent xiulant a les orelles. Sentir la teva mà quan poso la meva dins la teva butxaca. Nas fred i llavis càlids.

Necessitar aquest nosaltres. 

Agafem aire.

Aturar-nos i mirar el vell pont sobre el riu que flueix. La casa en runes, el pont intacte. Meravellar-nos de la profunditat de l'aigua.

El riu flueix. La vida flueix.

La meva veu altre cop. Agafa el timó i llisca pel riu, tot anirà millor.

Aire fresc.

Qui ets, Manuel?

Pel camí ple de neu unes petjades em sotgen. Manuel em ronda, ho sé.  Com una ombra rere el clatell, Manuel em ronda. Camina rere meu sobre la neu. arrapat al meu cervell. Vestit de frac en el dia del casament. Qui vindrà, Manuel, al casament? Qui voldries que hi fos i no hi serà.? Què et turmenta, Manuel, A qui turmentes? Ana t'observarà cada gest, amb desdeny, què hi faig aquí, no és el meu lloc m'has fet fora. Et mirarà tan afalagador el noi seductor, tan seductor, tan difícil com ets germà meu.

Manuel em ronda al vespre dins el llit. De vegades marxa dies sencers i no torna. Pensa-hi en Manuel, pensa-hi. Si no hi penses no existeixo. escriu-me, fes el sortilegi i dona'm vida.. No sé si m'agrades, Manuel . Veig allò que no m'agrada de mi.

Vull escriure una història d'un Manuel ambiciós. Novel·la negra? potser, no ho sé, potser no serà novel·la . Encara no sé si mai seràs, Manuel, perdona'm  si mai no et creo. Pluja negra, estic llegint ara, pluja negra i el món tancat que retrata potser em pot servir. Pluja negra de Flavio Soriga, Poesia negra, novel·la negra poètica. Negra la nit, ofec. Manuel també s'ofega. Però s'ofega en el món que ell mateix crearà.

Quin país més trist, Manuel, ens vas deixar.Amiguisme i favors, mitjos somriures mafiosos. T'agafo pels collons. Perquè no vas ser idealista i vas acceptar qui eres, d'on venies? No, volies ser algú, Sortir de la misèria.  Passar a la història. Els camins que seguiràs són tortuosos.

Curiosament el món on vius, Manuel, s'assembla perillosament al trist país que veiem ara cada dia a les notícies.

Endinsar-se al pantà infernal

La meva filla gran lluita, dia sí, dia també, per iniciar els passos cap a l'edat adulta pel camí difícil. El de la confrontació. Però no n'hi ha d'altre. Créixer deu ser això. Créixer és això. Travessar el pantà. Lluitar contra els caimans. I tot i que com a mare a estones em desesperi, sé que és aquesta lluita la que ens deixa arribar al món adult.

El camí per créixer és una aventura enmig de pantans, propis, aliens. Això, si fa no fa, deu ser el que ens vol dir Karen Russell amb el seu Terra de caimans. Un trajecte a través del realisme màgic en versió nord-americana.

Fer-se gran es com endinsar-se a l'infern, a travessar els manglars i les melaleuques. D'una família de freaks (qui coneix alguna família que no sigui freak?), una història amb tocs fantàstics, ja des de l'inici. La poc probable existència d'un parc d'atraccions infestat de caimans no és sinó un símbol. Com ho són els noms extraordinaris dels protagonistes, Osceola, Hilola, Ava, Kiwi, l'avi "Dents de serra". La família és un parc d'atraccions infestat de caimans, un món tancat, conegut  i protegit, per més estratosfèric que sembli a ulls aliens; i el món exterior, els turistes, sembla més perillós. Superar la pèrdua de la mare quan tens tretze anys, on la mare simbolitza el món que coneixes. El món a Swamplàndia no és sinó la infantesa, on tot és possible, un món fantàstic i rodó. La terra ferma on el Món de la Foscor triomfa no és sinó el món dels adults: racional i àrid, el món fosc, lluny de la màgia i la imaginació, l'acabament dels somnis, benvinguts al món adult. Intueixo referents: hi trobo Alícia, citada ja a la primera pàgina; Paul Auster, amagat rere la història de Louis Thanksgiving; Huckleberry Finn, muntat en una balsa; l'infern de Dante més que evident -amb llacuna Estigia inclosa-; de la mitologia grega ens arriba Hermès, disfressat d'Home Ocell, el guia fosc que ens durà fins a l'inframon.

A Terra de caimans no li manca llenguatge amb imatges potents. Ni tampoc un món ple de metàfores i comparacions, de vegades potser excessives, o sentit de l'humor.  Però li sobren pàgines, i li sobra un final precipitat massa realista en una història més simbòlica que probable, li sobra també algun intent massa evident de facilitar informació històrica i de context sobre els Everglades.  Però, com fer-ho, com facilitar la informació necessària sense caure en l'article enciclopèdic?

La meva no és una novel·la d'acabament de la infància, sinó d'ambicions i de la fugida d'un món. El canvi d'un món per un altre, un punt de coincidència? Em miro la llargada excessiva i em dic: no temis escriure en excés però, sobretot, no temis a esborrar, esborrar, i esborrar tot allò que sobri. No calen 400 planes per explicar una bona història. I sobretot, no precipitis el final, els canvis produeixen seqüeles, no pots deixar que els protagonistes semblin que se'n surten indemnes.

Tanco el llibre i em miro la meva filla que treballa inclinada sobre els deures. La veig travessant el pantà, sense guia aparent. No cal estalviar-li el descens a l'infern. Créixer passa necessàriament pel descens a les tenebres. I sortir-ne.

Espero que pel camí no hi deixi la imaginació. Al món adult també n'hi ha.

Terror blanc

Suprematist Composition: White on White. Kazimir Malevich. MoMA

Els projectes són com els jardins. Els fills són com els jardins. I les relacions, la vida...

Posa per cas aquest blog: sens dubte sembla un desastre, una calamitat, un petit desgavell, sense ordre ni concert, mig abandonat, tan aviat parla d'un llibre com de l'educació dels fills.  Però no és la deriva temàtica el més preocupant, ser una amanida variada ja està prou bé. El pitjor és l'immobilisme, el bloqueig estàtic:  si entres el més segur, i la tendència és preocupant, és que no hi passi res i l'anterior post aparegui impertèrrit observant des de la finestra com llisquen els dies. Mira, sinó, el darrer post, és de fa un mes. Pitjor encara: de l'any passat.

Un blog hauria de ser com un jardí: com més cura en tens més floreix, explota en la seva bellesa, s'escampa, es dilata, s'expandeix. Deixa'l de regar i aquí el tens, es resseca, s'abandona, es marceix. Aquest petit desastre és el que constato a aquest Riell. Porto massa temps cuidant poc el jardí, poc i malament.

El meu altre projecte, un intent de novel·la, no ho porta pas millor. Tampoc no té sort. També està en terreny erm. Espero que la dedicació a les persones, a tu , a les meves filles, siguin una mica més fèrtils.

Però pel que fa a escriure pateixo el terror de la pàgina en blanc, el bloqueig, la paràlisi. Tant és així que ja fa un cert temps algú em va deixar el llibre de Victoria Nelson Sobre el bloqueig de l'escriptor. Si no recordo malament, la tesi principal per sortir-ne era aconseguir somniar, tornar a ser nen, deixar-se d'autoexigènciees pragmàtiques, gaudir, gaudir, gaudir. Passar-s'ho pipa donant voltes a la història, riure -o plorar- mentre t'imagines un text, triar la paraula precisa i xalar com un nen mentre l'escrius negre sobre blanc. Crear una certa relació màgica, gairebé mística amb els teus personatges, sentir-te posseïda per ells, que no et deixen respirar i et criden a cau d'orella: ep, sóc aquí, te'n recordes? Dormir i somniar. Confiar en la intuïció. Viure.

Vet aquí el meu propòsit per al 2013, perdre el terror al blanc, escriure al blog, reprendre la soit disant novel·la, reescriure, esborrar i tornar-ho a provar. I gaudir-ne. No és poc.

Trinxeraires

Aquesta joia de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian molt probablement va passejar per Lisboa dins la bossa que portava Silvinho.

trinxeraire
1 m. i f. [LC] Persona jove desemparada, que va vagabundejant pels carrers.
2 m. i f. [LC] Persona de la classe baixa, sense ofici ni benefici.
3 m. i f. [LC] Personatge de la novel·la Crònica dels bons trinxeraires de Mario Zambujal.

A tercer de BUP jo seia vora la finestra que donava a Sant Quintín, a la segona o tercera fila. Sovint, els dies grisos, perdia la mirada cap a la Cúpula de Casa Convalescència mentre els gavians la sobrevolaven, tenebrosos. Fins que un cop de colze o el canvi sobtat de la veu del professor em retornava a dins l'aula. Alguna d'aquelles veus podria ser la de l'Hernanz, professor del departament de Filosofia, qui ens impartia "ètica", l'alternativa als qui ens oposàvem a seguir religió.

El seu nom se'm resistia, he hagut de recórrer a la memòria aliena. En canvi, conservo la imatge del seu aspecte antiquat, tot i que les boires dels temps em poden jugar males passades: poc cabell ben clenxinat; un bigotet estret sobre el llavi al més pur estil Carl Gable, quan aquest duia ja tres dècades a sis pams sota terra; vestit verd fosc, quan cap professor ja no en portava; ulleres de pasta i metall a l'estil anys cinquanta, vidres verds que empetitien els ulls. Rere aquest aspecte franquista s'hi amagava un home progressista

Era un d'aquells professors que potser sense ni adonar-te'n et deixa petja, perquè et va fer pensar. Reflexions airades sobre la pena de mort, el paper i la responsabilitat de la societat envers els lladres. El conflicte moral que presenta la llei del talió. Unes reflexions que ens portaven a l'empatia amb els delinqüents: no és culpable la societat d'abocant-los a delinquir?

Per què m'han vingut aquests records a la ment? La lectura agraïda la Crònica dels bons trinxeraires de Mário Zambujal. Una narració exquisida plena d'imatges, molt ben escrit -i traduït per Anna Cortils-. Potser és perquè Zambujal ens fa sentir empatia per aquests trinxeraires de carrer als quals la vida els porta a formar part de la banda desastrada de Renato quan els encarreguen un treball de categoria, fer el gran cop, i robar les joies de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian . Donar el gran salt per sortir de la miseria. Humor, rialles i imatges potents. Tot plegat en el format de novel·la breu que no arriba a les 180 pàgines, tan poc habitual per aquí, on sembla que els llibres s'hagin de vendre a pes.

Un llibre més que recomenable, una nova petita joia. Les petites editorials com Crims.cat ens estan donant alegries els darrers temps.

L'atzar ha fet que, poc després que acabés de llegir el llibre, uns altres trinxeraires entressin a casa i s'emportessin diversos objectes. I, potser sigui la síndrome d'Estocolm o potser sigui que no puc sentir sinó que en part sóc responsable residual de la misèria creixent de la nostra societat, que porta a nous trinxeraires a sortir-se'n com poden en un campi qui pugui creixent, el cas és que no puc evitar pensar que sento un mica d'empatia per aquests altres trinxeraires, també.

Tot i que a estones una llosa m'oprimeix el pit i em fa sentir feble i vulnerable.
I la tristesa, per les fotografies dels darreres anys que ja mai més recuperaré. O pel timbre de les notes manllevades que no tornaran.

La Bèstia

Fa setmanes que el cicle del terror ens tenalla la gola. Omple les pantalles. Ja, des de finals de l'estiu, n'emeten imatges als telenotícies.

Quan connectava la pantalla m'esgarrifava. De tant en tant ens miràvem astorats, la perplexitat fixada al rostre, mentre el parpelleig brillant mostrava els líders messiànics projectar les seves manipulacions. Recordo aquella nit quan, arrapada al teu cos, vaig ofegar un ronc profund contra el teu pit. Tots dos tremolàvem. Tan sols trobàvem recer en els nostres petons.

Pels carrers de pobles i ciutats es va estendre el terror. Van agafar la il·lusió (no hem d'oblidar que la paraula te la mateixa etimologia que il·lús) i la van ultratjar, masegar, violar, per tapar les seves vergonyes. De tot aquell horror que ells havien provocat, ja gairebé ningú no en parlava. Als diaris, a les televisions, la bèstia s'erigia com a solució a tots els problemes. Negaven el fet que ells eren culpables, culpables de l'horror.  Ara, ja ningú no sabia del cert quan havien començat els atacs. Ho havien esborrat de la memòria.

Tan sols sabíem que érem pobres. Perquè havia estat llavors quan ens van fer pobres.

Robots amb porres patrullaven els carrers i disparaven pilotes de goma rebentant ulls innocents.

Una Bèstia camuflada d'il·lusió poblava els carrers, però molt pocs ho sabien. Molts pocs ho entenien. Havien venut la seva ànima al diable.  I el diable havia deixat anar la bèstia sobiranista a canvi.

Ho pagarien car. Vendre's l'ànima per una vaga promesa.
Vendre-s'ho tot, perdre l'educació, la sanitat, el dret al subsidi, les pensions, l'atur, per una vaga promesa.

Llucifer va somriure sarcàstic des de la seva taula de despatx presidencial mentre dipositava les tisores sobre la taula. Ho aconseguiria.

La bèstia sobiranista deambulava pels carrers.

Aquest diumenge aniré a votar perquè, tot i la democràcia precària que tenim, 

encara sento que les nostres pares i avis van lluitar i perdre la pell  per tenir-ne una. 

No era aquesta, aixo es cert, 

però encara sento que votar és la meva obligació com a ciutadana. 

Votaré les CUP , em semblen l'opció més clara.

Monòleg sobre la vaga general de demà, 14N

Sí, sí, ja ho sé, ja ho sé. Porto un mes sense escriure ni una ratlla. Menteixo. Potser he escrit deu o dotze ratlles inconnexes.  Com a mínim 10 esborranys amb una sola frase. Amb una sola imatge. Que no, que no hi ha manera de posar-m'hi per acabar-ne'n cap. La vida em passa per sobre i ja porto masses coses. Al vespre la son em venç. La fatiga mental, un cert trasbals que prové de la tensió amb la filla adolescent, i amb aquesta adolescent que encara porto dins i lluito per fer fora.

Llegir una estona  poc i tancar el llum i la pantalla que es queda lluny.

Recoi, com si no tingués coses a dir. Com si un suicidi per perdre l'habitatge no em rebel·lés. Com si aquesta manipulació que anomenen campanya no m'encengués la sang. Com si demà no hi hagués una vaga general convocada per primer cop a diversos països europeus.

Com si els nostres drets no ens haguessin estat arrabassats de la forma més brutal i violenta.

La repressió del cant dels cronopios

Els fames van començar a ballar els seus balls. Catala i tregua, i no van ballar espera perquè no volien que els cronopios i les esperances, que sabien ballar aquell ball, els seguissin. Diu Cortazar que les esperances i els cronopios només saben ballar espera, dels fames.

Els balls que sabien ballar els fames eren endreçats i plens d'ordre. Una simfonia de passos sincrònics. A l'estil de la sardana.

Els cronopios ballaven balls i cantaven cants d'alegria. Eren cants esbojarrats, i mentre els cronopios morien atropellats pels ciclistes, els fames i les esperances no se'n sabien avenir. Tanta alegria. Tanta alegria.

I tot i que els fames són bons, un dia un fama va despertar i ho va veure molt clar. Tot aquell cant dels cronopios no es podia suportar. El negoci s'arruïnaria.  El negoci. Ell, a qui li agradava tant l'ordre i el bon fer, no podia acceptar que els cronopios ocupessin els carrers, que creessin el caos.  I va inventar la policia.

I els cronopios, que cantaven pels carrers, van patir les porres i els calabossos. I ploraven. I volien tornar a cantar, encara més fort. Un dia.

Preservar la memòria en un viatge a Nova York, amb Kirmen Uribe

Un dia vaig agafar un avió i em van explicar com s'havia fet una novel·la. Vaig agafar un avió i em van ensenyar la vida al mar al llarg del segle XX.

La meva vida té poc a veure amb el mar. Quan era petita la meva mare ens portava amb la RENFE fins a la platja de Montgat. O ens banyàvem a la Barceloneta, al banys de Sant Sebastià. Als divuit vaig agafar la Trasmediterrània per primer cop, per anar a Eivissa. Als vint-i-quatre, un veler. Entretant, res. És important venir del mar o de secà? Gens ni mica.

I agafes la novel·la que et relata fragments de vida. De la vida de l'avi, de la vida del pare, mariners tots dos. I també la mare,  l'àvia Ana, la Tia Maritxu, Nerea. I dones anònimes que pateixen la vexació dels seus homes "Ja tornaràs", mentre la deixa sense sabates enmig del carrer.

Fragments i històries petites, lligades, de vegades sembla que no expliquin res. I no obstant totes atrapen.

Realitat i ficció. Ficció de la realitat. Novel·la basada ens fets reals. I quina no n'està de basada ens fets reals? Kirme Uribe va inspirar-se en la família i ens explica com escriu una novel·la sobre el seu llegat. Com descobreix el seu passat. Tres o quatre generacions, què més dóna. Parla de la seva família, li ret homenatge, i parla del seu país, de la seva gent, la que va ser la que és ara, fins i tot insinua la que serà. I no n'hi ha mil de sagues explicades? Un vell llegat del segle XIX?

Explicar-te a tu mateix a través dels teus. De l'herència rebuda. Com marxem per la vida portant el llegat. Gairebé sense adonar-nos-en. I un dia ens fem grans. Algun dia ens fem grans. De vegades hem de trigar molts anys a fer-nos grans. Agrair on som, d'on venim. I alhora trencar, mirar endavant i ser un mateix.

Agraeixo les novel·les que toquen alguna cosa per dins, de manera subtil, aquelles que s'expliquen i t'expliquen. Alguna cosa així m'ha passat amb Bilbao-Ney York-Bilbao, de Kirmen Uribe.

Educar i passar el mort: inici de curs

A mitjans de setembre de 2012
A l'habitació de casa bona, la senyora de la casa va obrir l'armari. El paquet va desplomar-se davant seu amb un soroll somort i pesant. Es va sobresaltar mentre la ment la traslladava a el moment en què es desploma un tros d'iceberg afectat pel canvi climàtic. Mig segon després ja pensava a renyar la Mariana, perquè no podia ser que les coses estiguessin tan mal endreçades dins els armaris. El servei ja no és com el d'abans, ja se sap, cada cop més exigent i primmirat.

El crit es va fer agut i llarg. Mariana va acudir tota angoixada. La senyora li va amollar:

- Què redimonis és això?

Poques hores més tard, la casa estava plena de mossos d'esquadra. El metge forense es va mirar el paquet amb deteniment, amb un posat greu i l'expressió impenetrable. Quan es van endur el que semblava un cadàver, un dibuix blanc recordava el mort. La senyora caminava sense parar, amb els nervis a flor de pell, i no parava de parlar pel mòbil amb un tal Felip, que la tranquil·litzava a l'altre costat de la línia.

Poc després van començar els interrogatoris. Mariana va quedar muda. No podia entendre les preguntes  que li formulaven sobre l'origen de l'embalum de l'armari. La senyora no recordava res? Va ser la senyora mateixa qui va portar el paquet dies abans. La senyora no va voler que fos la Mariana qui el posés a l'armari, va dir que era cosa seva, alguna cosa relacionada amb la seva feina. Ella, discretament, es va retirar, els senyorets, ja se sap, tenen les seves rareses, i si la senyora deia que ho volia fer tota sola, ella no hi tenia res a dir. Per això ara no entenia res del que li preguntaven ara. Com podia ser que la senyora fes veure aquella desmemòria?

En una altra habitació, la senyora Irene Rigau no volia reconèixer l'assassinat que havia comès. Per això ni tans sols volia recordar com era el mort en vida, aquell ésser que ella havia matat amb les seves pròpies mans. El cadàver feia molt mala pinta, començava a semblar putrefacte: aules plenes a vessar, classes amb dobles tutors, mestres d'educació especial inexistents, cuidadors pels nens amb dificultats desapareguts, mestres malalts sense substituir, impossibilitat de fer desdoblaments de les classes. La senyora Rigau havia aconseguir fer de l'educació pública, un zombie. Un mort en vida.

El dia en què Margarida es va jugar els seus estalvis en el joc dels trilers

La Margarida va sortir aquell matí assolellat pel portal de casa seva, fent tentines. Va fitar les rialles i crits dels nens de la placeta i  va dirigir-se, amb un somriure, cap al Cabrabo de la cantonada. Als seus setanta-vuit anys, no tenia la lleugeresa d'abans a les cames, però encara la conservava a l'esperit. Li havia costat acceptar que havia de caminar recolzant-se en un bastó, encara era tan coqueta com ho havia estat de jove. Arrossegava algunes xacres pròpies de l'edat, la tensió alta, les cames feixugues, però mantenia el cap prou clar, encara que no entenia algunes de les coses que els seus néts li explicaven. Mai li havien agradat les màquines i no comprenia aquella fal·lera del jovent pels ordinadors i l'internet. Un cop, la seva néta gran li ho havia intentat explicar: mira quines coses s'hi troben, iaia. Si ella hagués estat més espavilada amb els aparells potser encara ho intentaria, però allò li havia arribat massa tard.

Abans d'entrar al super a comprar el dinar del dia, va passar-se per l'oficina de la Caixa del carrer gran, perquè havia de treure uns quants dinerons. Tota la vida, des que es va casar amb el Miquel, que hi havia confiat. Des de l'època en què el director era el senyor Renau, amb qui van obrir plegats la primera llibreta poc després de casar-se. I quan aquest es va jubilar, van seguir amb el senyor Manel. El senyor Manel sempre l'havia aconsellada bé en com tractar els seus estalvis -aquest xicot tan amable i agradós-. Aquell matí, asseguda rere la tauleta, el senyor Manel li va parlar amb paraules que no entenia, nou producte alta rendibilitat, li anirà molt bé. Fins el 2020. Signi, signi aquí, sisplau.

La Margarida va sortir satisfeta de la seva oficina de la Caixa, la de tota la vida.  Dins l'oficina, el senyor Manel somreia, per fi havia aconseguit acomplir els números del mes. Sota la pressió creixent dels seus caps, havia aconseguit vendre un nou pack de l'estalvi de risc.Treballar per objectius, en deien als cursos impartits a la seu central. Aconsegueix l'objectiu i aparca l'ètica, la humanitat.

Van passar un parell d'anys i la Margarida va emmalaltir. Necessitava algú que l'ajudés a fer el dinar, a banyar-se, algú que estigués per ella. La seva filla Marta passava dues tardes la setmana amb ella. Més, no podia, tenia fills petits.  Els diners de la pensió no arribaven a fi de mes. Van necessitar els diners dels seus estalvis.

Llavors van descobrir l'estafa. La Margarida havia donat els seus estalvis, en el tram final de la seva vida, quan més els podia necessitar, de foma perpètua, a una empresa. A quatre ricatxos apoderats.

De res van servir les casserolades, ni la ràbia. Va aguantar l'estafa perplexa, sense reaccionar. A la Margarida li va costar d'entendre el que li explicava la seva filla: que havia jugat als trilers amb els seus estalvis. Que havia patit una estafa. Que és com si hagués jugat als trilers de les rambles.

- El pobre senyor Manel... però si no hi havia cap piloteta... - La seva filla no va aconseguir treure-la d'allà, i ni amb penes ni treballs no va aconseguir que canviés de banc.

A la filla, un nus se li cargolava a l'estómac: als trilers de les rambles se'ls posava a la garjola. Als trilers de luxe se'ls emparava amb la llei.

Fata Morgana

Fata Morgana Leifdefjord - Tim Melling

Un matí es va llevar amb el cos entresuat. La xafogor de l'estiu va colpir-la. A la ràdio del veí que es colava per la finestra sonava una vella cançó rogallosa i aspra. Va mirar-se al mirall, algunes arrugues de més envoltaven els seus ulls, les primeres canes cobrien els cabells. La música es va interrompre per la veu del locutor. Notícies.

- El president anuncia noves retallades, la seguretat social i les prestacions d'atur queden abolides. Es preveu una onada d'aturats davant els tancament d'oficines, les previsions econòmiques...

Malgrat la calor, va tancar la finestra per ofegar la veu, tot i que sabia que amaga-se de la realitat ni lo servia de res. Va veure's molt més envellida encara. Res no tornaria a ser com els trenta anys anteriors, quan havien cregut en la prosperitat i l'esforç, mentre els burgesos, en connivència amb els mitjans, els catedràtics, economistes,  anaven assentant els fonaments del capitalisme més salvatge.

Durant anys, havien viscut en un fata morgana.

El país de pandereta dels anys seixanta i setanta tornava a ser aquí. Vam creure en l'ascensor social. Als vuitanta ens vàren fer creure que entrant a Europa entràvem a un món millor. La realitat ha estat que érem el país miserable,  el mateix país miserable ple de cacics i pobres de solemnitat. D'emigrants i no d'immigrants. Obrers que havien perdut l'orgull de dir-se obrers. Banquers que feien veure que per rebre un sou també eren treballadors. Tot i que aquest sou multipliqués per mil qualsevol altre sou raonable. La realitat és que un projecte obscur es va coure al món sencer. Van caure els murs a Berlin i es va engegar una maquinària  infernal. Doctrina del shock amb mil notícies que no ens deixen respirar.

Va vestir-se, va sortir al carrer. La pols s'acumulava als carrers, a la cantonada un pobre parava la mà sota un cartró on anunciava "Tengo hambre".  Tornanien les campanyes on els rics podrien mostrar la seva caritat alimentant un pobre.



Ja hi havíem arribat. A aquest país patètic, trist i bloquejat.

Va dirigir-se cap a la cooperativa on treballava. A petita escala, feia intents per sortir del fata morgana i fer realitats a petita escala. Buscar una sortida. Caldria trobar les espurnes en altres maneres de fer.

Això no és l'Eclíptica

La carretera zigzagueja muntanya amunt en un capvespre que no promet moltes estrelles. El dia ha estat ennuvolat, xafogós. Però els núvols passen de pressa i a estones deixen entreveure grans extensions de cel. Aquest cop, un any després de la primera visita, no són ben bé les estrelles les que ens porten a l'observatori.

A mig camí ens aturem i mirem el paisatge ple d'alzines que fan mans i mànegues per enlairar-se, amb més pinta d'arbusts que no arbres, restes recuperades d'aquell incendi del no tan llunyà 1994. El cel conté ja alguns tons violats i contemplem algun núvol rogenc que travessa el cel. Un cigarret a la punta dels teus dits assenyala l'autocar que ens avança i puja carretera enllà. Venen a l'Eclíptica.

Unes altres estrelles ens duen a l'observatori, potser les mateixes que durant deu dies han inspirat els músics que venim a veure. De lluny, la gorra del Girbén, qui ens explica històries, parla amb tothom que se li acosta. Si no fos per ell, no seríem aquí, l'any passat ja ens van quedar les ganes. Sopem entrepans i cafè mentre la nit cau dolçament sobre nosaltres. Busquem unes cadires i escoltem la Maria quan els sons ja impregnen l'entorn. Veu suau, ressons, guitarres.

Això no és l'eclíptica. No hi són les constel·lacions ni els murmuris repetits que m'envien cap a dins dels boscos i  altres galàxies. No és l'eclíptica, però és la Maria Rodés.

De la bossa trec uns mitjons i me'ls poso: mentre la música escalfa sento els dits de les teves mans jugant amb les meves, però ara el fred ha anat entrant a través dels forats de les sandàlies. Encara no em poso el polar. M'arrauleixo contra tu, i gaudeixo.

Més tard, després de la pausa, vindrà el quàsar de l'Adrià Bofarull, rere l'ordinador i aparells incomprensibles. Músic sense instruments. Una hora de sons difícil de definir.

El làser del Toni enfoca un estel que treu el nas rere un núvol.

Hi hem de tornar.

La casa amb ànima

Sota el pont romà el riu transcorre i xiuxiueja mots incomprensibles. Quan hi vam arribar, després de quilòmetres per la meseta -grogs, marrons, blancs-, els núvols cobrien el sol, com d'habitud en aquest paisatge asturià -verds, grisos, blaus-.

Hi ha alguna cosa que convida a la calma, al ritme lent i el respirar tranquil. Convida a seure, a llegir un llibre, a obrir la llibreta i escriure vint mots. Potser, de lluny sentim mugir una vaca i també les gallines cloquejar pel galliner. L'amo de la casa renya el seu gos mentre treu les males herbes del petit hort. 

Tu i jo ens mirem als ulls, somriem mentre ens fem un petó als llavis i tornem a escriure, acompanyats per l'olor d'herba tallada i els eucaliptus que cobreixen el vessant de la muntanya que tenim davant. Potser marxem de casa per aquests moments, per descobrir l'alè del temps tranquil i no pas per fer grans descobertes. Per descobrir aquests llocs concrets i petits.

Més endavant, la mestressa em mira als ulls i, entre dubtes, intenta fer-m'ho entenedor.

- L'hauries d'haver vist, ara fa trenta anys. En estat ruinós. Però ens en vam enamorar. Tot el que li hem posat, la casa ens ho ha retornat amb escreix.

Me n'explica la història, de com cinc solterones van intentar salvar-la, sense èxit, de com va estar en declivi enrunant-se poc a poc, amb el ritme de les pluges i les llunes.

Amb la veu emocionada em confessa:

- Aquesta casa té ànima, té vida propia. Acull i fa fora. O be te n'enamores o bé la detestes, no hi ha terme mig.

Em miro la façana, vella i renovada, i que recull a les seves parets tantes rialles passades, tants plors i tantes vides. I em dic que sí.

La casa ens ha acollit i no ens fa fora. Quan omplim el cotxe amb les maletes, em giro per observar-la per darrer cop. Sembla dir-nos que ens espera a què tornem.

Marsé al mirall. Imatges i reflexos

"el autor no es nunca imparcial y objetivo, 

tiene la gestación de la novela demasiado cerca de otros sentimientos, 

que poco o nada tienen que ver con la literatura"

Juan Marsé 

Em submergeixo dins les imatges que m'evoca i em dibuixa Últimas tardes con Teresa. Una parella que dansa enmig del confetti que s'alça en remolins. El Pijoaparte que travessa en moto la Barcelona pija dels anys cinquanta per colar-se a una revetlla. El vertigen de velocitat viatjant en el Floride de Teresa. Un bar de copes on els burgesets de gauche parlotegen i se senten importants. Les tavernes del barri chino, o el bar Delicias, un bar de poble al mig de la ciutat... I la Barcelona grisa que s'estén des del Carmel, el turó de la Rovira fins el mar.

Admiro Marsé per moltes coses. Una d'elles és la seva capacitat de descriure amb moltíssims detalls paisatges, moments, escenes.Juan Marsé ens crea un món ple d'imatges, denses, plenes d'adjectius. Imatges potents i simbòliques. Em sento incapaç de poder fer ni una sola de les belles, llargues i ben travades frases subordinades, sense escatimar adjectius, ni frases encadenades.

A poques pàgines de començar la Teresa, Marsé em descriu la meva Barcelona. Una Barcelona del record, mítica i mitificada. Aquella que jo veia des de la terrassa de casa, quan avorrida d'estar tancada dins, treia el cap i mirava la ciutat des de l'àtic que vaig habitar prop de vint anys des de mitjans dels setanta enllà. Aquella Barcelona és la meva Barcelona; aquella que mirava en un dia d'estiu, quan un sol de justícia queia sobre la terrassa grisa del pis al barri del Guinardó, la terrassa que oferia un panorama privilegiat de Barcelona: des del Tibidabo fins a Montjuïch. Els ulls de nena de set anys esbatanats i la boca oberta mentre observa la ciutat que s'estén al seu davant. Uns ulls de nena que retornen just ara, en rellegir la novel·la, mentre se n'adona que alguna cosa es remou per dins. Un reflex al mirall d'un mateix en un text que ni tan sols és contemporani d'allò que vaig viure. Aquella Barcelona tenia vint anys més a les espatlles ja no era la Barcelona del Pijoaparte, i no obstant això, les imatges que m'explica Marsé són aquelles.

I constato una obvietat, si tu vols, una resposta a la cita que encapçala aquest post: el lector tampoc no és mai ni imparcial, ni objectiu, perquè mentre llegeix la novel·la aboca una part de si mateix que el connecta amb altres sentiments, a processos vivencials, presents o passats. I aquests tampoc tenen molt a veure amb la literatura. Però la literatura els nodreix i se'n nodreix. Ens emmirallem en la literatura, creem reflexos i ressons.

El Bocaccio de Juan Marsé

A De casa al Club, aquest mes de juny, Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. 

Per aquí  estarem.

No es diu Manolo, sinó Roberto Amores.  Enlloc de robar motos, com el Pijoaparte, aprofita l'oportunitat que li ofereix l'atzar de ser confós per una promesa, un escriptoràs en potència. I Roberto ho intenta, no pot deixar perdre l'oportunitat d'escalar a la societat. Aprofitar l'avinentesa, la casualitat.  

Com explicar en què va consistir la gauche divine?  Juan Marsé té la seva pròpia recepta: agafa els seus protagonistes, converteix-los en personatges -mig reals, mig inventats-, posa'ls en la situació de descoberta d'un nou valor cultural i fes-los dansar en el teu relat. Això fa Marsé. Mig còmplice, mig protagonista, mig crític.

Un retrat satíric, en un llibret de mida apta per la butxaca del pantaló, per on Marsé fa desfilar tots els Castellet, els Moix, els Porcels, les Colites, les Gimperes, els Segarres, els Perichs, els Montalbáns, els Bohigues, les Marujas, els Marsés, les Maria Aurèlies, les Balcells... tots els qui van tenir algun paper en el moviment cultural que va aplegar els fills de la burgesia enrotllada i esquerrosa. El moviment on cal ser-hi, si vius a Barcelona, i ets als anys seixanta.

Marsé ens fa el seu peculiar repàs de tots i totes, fotografiats als llocs dels fets, amb les seves banalitats, febleses, innocències, i fins i tot els seus encants.

El camí interior

El cotxe, indecís, els havia anat enfilant muntanya amunt, enmig de la boira. Les  primeres volves van relliscar pel parabrisa, arrossegades pel zum zum rítmic de la goma contra el vidre. La boira, cada cop més baixa, l'entelava un i un altre cop. Ni la calefacció a tot drap, ni el drap refregat repetidament milloraven la visibilitat de la carretera estreta. Els arbres s'alçaven a banda i banda, i enfosquien encara més aquell migdia de maig.

El lleu brunzit del cotxe es va aturar. En sortir-ne van apujar-se les caputxes sobre els cabells blancs i van cordar-se els anoraks fins el coll. Feia un fred gèlid. Massa gèlid. Fins i tot per un poble abandonat com aquell. Algunes cases amuntegaven pedres com qui amuntega records. Vigues mig podrides s'entreveien a través de les finestres sense vidres i les portes de mig arc. La vegetació, incansable, havia recuperat el que l'home li havia arrabassat anys enrere, i ara els arbres poblaven el menjador, la cuina, l'habitació on els amos havien fornicat. Ja feia massa temps que ningú reia o s'alimentava entre aquelles parets. Ni les pedres ja no ho recordaven.

Els dos vellets es van aferrar l'un a l'altra mentre esquivaven les pedres brillants, el fang traïdor. Volien evitar una mala caiguda, perquè ves a saber quan els haurien pogut treure d'allà, lluny de tot. Amb les retallades ja no quedava el recurs d'altres èpoques quan protecció civil enviava un helicòpter de rescat al més mínim incident.

El lloc els va semblar conegut. Vagament recordaven haver passejat pel mateix indret, en un dia gris com aquell, i s'havien agafat les mans fredes, per escalfar-se. I havien tingut por de perdre's.

- Un ocell. -La veu va trencar el silenci aparent. Extemporània.

Contemplant les parets de runa, les passes els van dur fins al raval del poble, on van trobar un camí que s'allunyava bosc endins, cobert de molsa, humit i ancestral. Van mirar-se'l, van mirar-se als ulls, i ja no van tenir por de les caigudes.

Ningú no els va veure entrar en aquell indret. Ningú no els va veure sortir-ne, tampoc.

El bosc els acull, els arrecera, els protegeix.

Educar i passar el mort: "Rigau, que te quiero, Wert"

Els dos viuen una apassionada història d'amor. Ella, tan recta, tan tocada i posada, tan nostrada, tan monja. Ell, fatxenda, despectiu i altiu, menyspreant tot i tothom. La Rigau, i en Wert, tan rancis ells, juguen a la puta i la ramoneta.

A ulls poc experts es diria que potser estan enfadats, desavinguts. Ella sembla ofesa i enfadada i diu als amics i coneguts:

- Fixa't, tu, encara em demana més!

Ho diu quan ell anuncia 30 alumnes per aula, no, no mil cops no!. Però la irritació - mal simulada- li dura ben poc. Ben aviat fan les paus, es fan l'ullet, s'admiren, ballen el vals i ens fan ballar la polca a la resta.

Quan acaba el ball ell se'n va, borratxo i feliç, a dormir la mona. Però l'endemà es lleva amb malestar, amb el cap tèrbol i imatges fosques que l'envolten. Ja no sap discernir si són de somni o reals. Aclaparat se'n va a Europa i es confessa: Ella és una ama sàdica vestida de cuir negre que el va lligar i fuetejar per obligar-lo a fer el que ella volia. No he estat jo, proclama, ha estat ella!

De nits es truquen i es perdonen.
- No ho volia fer, dona.
- Ves, ves, carallot, que ja saps que t'ho dic en broma...

Al binomi Rigau-Wert li van bé les coses, segueixen el seu vodevil cara a la galeria, i de portes endins brinden alçant les copes a l'unísson: "Per la privatització. Visca!"

A aquestes altures ja no enganyen ningú. Tots sabem que és pantomima, teatre del dolent. Repeteixen amb la cançoneta de la taula de multiplicar que res del que decideixen no afecta la qualitat. Segueixen pensant que som imbècils.

Ves per on, la consellera proclamava ja la seva política, en un missatge ambigu que té mil lectures: Una manera de fer. I tant que és una manera de fer, la seva manera de fer, una manera de fer que respon a un projecte clar i diàfan. El neoliberalisme més salvatge: privatitzar l'educació, crear uns alumnes marginats de segona, i tan sols permetre que els alumnes de la seva classe burgesa i benestant, puguin accedir a l'educació. Ells dos busquen el mateix, afavorir la classe benestant, aconseguir que els rics siguin cada cop més rics, i els pobres, més pobres i ignorants.

Ahir hi va haver una vaga històrica per protestar contra aquesta violència instittucional salvatge que dia rere dia colpeja els més dèbils. Va ser convocada des de tots els àmbits educatius, i tan sols per això ja és una fita. Ja sabíem què passaria d'antuvi: els dos enamorats menystenen el seu impacte.

Diuen que a moltes de les escoles que van obrir es van fer unes classes diferents: a plàstica, van pintar pancartes, a matemàtiques els van ensenyar la contradicció de les xifres oficials, dos i dos ja no fan quatre; a català van escriure eslògans; a medi els van explicar que l'any vinent serien més a classe i que no podrien fer mitjos grups... Potser va ser una manera diferent de protestar. No apareix a les xifres, perquè a les dretes no els interessen les vagues.

Entretant els professors de l'escola pública segueixen al peu del canó, cada cop amb menys mitjans, cada cop amb més dificultats. Fent mans i mànegues per combatre el declivi que els imposen els polítics. Jo també recordo aquella professora que em va esperonar a saber més, a encuriosir-me. A aprendre a aprendre.

Ofegada sota la pluja

I
Fa dies que cau la pluja sobre la teulada. Fa dies que repica incansable. Es filtra pels ulls, per les orelles, em nega el coll.
Dies, no, anys. Els anys que fa que vaig obrir la boca per respirar.
Fa anys que cau la pluja. Aigua fosca que em pesa a les parpelles.

Una immensa bossa de líquid amniòtic que m'envolta i m'ofega. Pobra de mi, si vull respirar. Pobra de mi, si vull eixir a la superfície. Ningú no ha gosat trencar-la, és pel teu bé, diuen. Jo tampoc, fins ara. Tota jo sóc aigua, amorfa i sense distingir-me de ningú. Volen que sigui aigua i no peix.

Maleïda família que m'ofega en un mar de costums i lleis mai no-dites. No me'n vaig adonar que vivia en aquest líquid dens que no em deixava bellugar.

II
Matriarca, em mires i m'acuses:

 - Vols respirar? Ets culpable. Vols respirar? Em mataràs si respires.

Estic tan habituada a que em facis culpable, que em sembla que és la realitat.

III
De sobte, entre les aigües tèrboles una llum, una mà. Una veu.
Aire. Tu. I l'ajuda.

Tinc feina a trobar-me. Ser jo, jo mateixa. Riure i fer riure. Cuidar-te. Cuidar-nos.

Tinc deures a fer. Dir-los que estimar no és això. Necessito aire.
Vull destruir la matriarca, el patriarca, la guardiana de la porta. Vull poder estimar el pare, la mare, la germana.
Estimar ha de ser una altra cosa.

Epíleg: 
Sortim a passejar. Les gotes de pluja repiquen contra les nostres caputxes. Anem protegits.
Miro el riu que transcorre per la nostra esquerra, a la vora del camí i sembla immòbil. Estàtic, com si ni tan sols llisqués cap el mar. Suau. Ja no sóc dins l'aigua, però encara tinc els peus plens de fang.

Cercles concèntrics s'eixamplen sobre la superfície fins a desaparèixer. L'aigua és transparent:  veig les pedres al fons, i les algues que ondulen.

Caminem de bracet. Busco la teva mà dins la butxaca. Em giro per buscar els teus ulls, i me'ls trobo allà. Em somriuen. Et premo la mà i et demano què necessites. Ens abracem sota el paraigua. Busquem recer en el nostre amor. No te'm fonguis.

Mira, ja amaina. Un raig de sol apareix rere els núvols. És nostre i només nostre.