Els botxins

Dibuixat, en part, amb l'ajuda d'scribbler too

Gener es fa vell i acluca el ulls, cansat i afeblit. Tot just era nat, jove i ferm, travessàvem la meseta de retorn, encara embolcallats pels somnis. Recordo com vam riure pel meu comentari catòlic, en veure el cel en sortir d'Albacete, tot just a quarts de sis, quan els blaus es fonien amb els taronges i Venus volia fer companyia a la Lluna.

Rèiem, parlàvem, els nostres dits entrejugaven. I escoltàvem Ràdio 3, millor companyia que d'altres per a quilòmetres llargs. El programa, un d'especial per un dia especial, va entrevistar Rosa Regàs, amb motiu del seu llibre La desgràcia de ser dona. L'orella es fixa en les paraules i el somriure queda congelat al rostre. Rosa Regàs ens presenta la crua realitat d'aquest món on néixer dona, pel simple fet de ser dona ja és una desgràcia. I això que a les societats occidentals "no ens podem queixar".

Dones que es lleven a l'Àfrica i fan quilòmetres per aconseguir un poc d'aigua. Dones que treballen de sol a sol, i al vespre segueixen treballant. Dones que ocupen el poder a les societats occidental i es comporten com a homes. Qui no coneix alguna dona que per poder defensar la seva quota de poder arremet contra les coses elementals? Tenir un fill esdevé una desgràcia; voler alletar-lo, una follia. Fer carrera suposa eliminar la nostra part mes femenina i natural. Dones vexades per les religions monoteïstes, castradores i culpabilitzants. No, no despisteu, cardenals i bisbes, tots sabem el pa que s'hi dóna a l'esglesia catòlica, no cal que aneu de defensors dels drets humans, ara. Dones maltractades, vexades. Nenes venudes, nenes no nascudes.

Ser dona és una desgràcia, ens diu Rosa Regàs. Però en realitat és la nostra societat encara profundament patriarcal, la desgràcia. Un món on es perd la part femenina de les coses. On els mascles són més mascles -creuen- quan renuncien a la seva part femenina. O no ets tu, femení, de vegades, com jo sóc masculina, de tant en tant? I no som millors quan ens descobrim el l'altre?

Gener llangueix i 4 dones van perdre la vida en mans d'aquell que deia que les estimava.
Gener s'esmuny i elles són tan sols retalls de premsa. I tots dormim plàcidament.

Camí del cel

Deus anar de camí de l'infern, mala bèstia. T'imagino a les seves portes trucant desesperadament per poder entrar.

Els que quedem haurem d'aguantar glosses exaltades, les que obliden la teva ideologia, les que obvien i obliden les sentències de mort que vas avalar. Quin trist país, on vivim. Haurem d'aguantar llepaculs que no gosen tractar els morts com es mereixen. Ja se sap, els malparits es tornen sants quan els entaforen dos pams sota terra. No parleu malament dels morts. Ni les veritats es poden dir. Haurem de sofrir encara uns quants dies que et tractin de pare de la democràcia. De defensor de l'autonomisme. Tu, que eres un dels grans de l'una grande y libre.

Et trobaràs a les portes de l'avern i Mefist en persona et barrarà el pas. No t'hi volem aquí, malparit. L'infern és un lloc massa bo per algú com tu. Els demòcrates i els cristians teniu el vostre lloc reservat el cel. Un lloc prou inòspit, fred, gèlid i insuportable per la gent de la teva calanya.

T'hi trobaràs ben a gust, Don Manuel: No fa pas massa hi va fer camí un altre dels vanagloriats, un tal Carlos Sentís. Tan malpartit i vividor com tu. Al cap i a la fi éreu feixistes de cap a peus. Però especialistes en saber canviar-vos les jaquetes quan van anar mal dades.

Has mort sense ser jutjat pels teus crims. I ara hem d'aguantar la teva biografia engreixada. Veste'n al cel, també hi trobaràs bisbes pederastes, i els teus líders espirituals. Ja ho veus, no estaràs sol, també t'hi trobaràs entubat el caudillo, aquell qui et va fer ministre.

imatge: historias de zombies

La vergonya d'aquest país es que hagis mort al llit. Que els defensors de la veritable democràcia continuïn a les vores dels camins. I els teus hereus perpetuïn la vergonya.

La nit ensucrada

Diuen que aquesta és una nit màgica. I ho és, perquè desperta les emocions que vibren arreu. Les dels petits i les dels grans.

Nervis i cansament. Sentiments ambivalents: tens ganes que s'acabi, però t'emociones quan veus la imaginació de la filla petita. Alhora, et dol pensar que falten pocs anys, potser un parell a tot estirar, perquè la màgia sigui fum.

Caldrà buscar-la a altres llocs perquè el món n'és ple de màgia. Des de la incomprensible física quàntica fins la senzillesa d'un titella africà.

Ara jo m'adormiré i no somniaré en monarques, siguin o no màgics, que les idees republicanes xoquen frontalment amb les tradicions cristianes.

Em perdré en el somni d'un camí a la vora del riu. La teva mà busca la meva sota el sol del darrer dia de desembre. El mateix sol que ens escalfa lleument la pell mentre assaborim un formatge amb pa torrat.

Delicatessen.