El preu del silenci

Algun cop ja n'hem parlat pel Riell Bulevard, del silenci dels vençuts.
Els vençuts que van decidir no exiliar-se. Aquells que van marxar somniaven a tornar aviat. Sospito que aquells que es van quedar esperaven el mateix: que la dictadura duraria quatre dies. Aquells qui es van quedar van veure's condemnats a una repressió fortíssima. La guerra fratricida els va ensenyar a malfiar-se de familiars i veïns. Els cosins es van delatar. Potser l'amic. Amb la por gravada sota la pell van optar per un dels pocs camins que tenien al davant: el silenci. No es vol recordar. No es vol parlar de les vivències patides. Millor oblidar, passar desapercebut. Callar. Que la teva mà dreta no sàpiga què fa l'esquerra. Amaga els teus pensaments.

Hi ha tota una generació, potser dues, marcades per aquest silenci. Allò que van viure va ser dolorós. Millor tancar els ulls o mirar a una altra banda. Si hi ha un documental a la televisió sobre el tema canvia el canal. Per què recordar allò que fa mal?

Així, el silenci s'instal·la com una cobertura dolça i afable. Com un llençol que amaga els mobles a sota i es va cobrint de pols poc a poc.
El resultat:
3 anys de guerra, 40 de dictadura, 30 més de transició, oblidant i callant.

Quin abast tenen les conseqüències d'aquest silenci? Quin llegat els estem donant als nostres fills?

Desconeixement, desinterès, indiferència. Amnèsia.

Un llegat terrible ens cau al damunt a costa de tant de silenci: el risc de cometre altre cop els mateixos errors.

Ja ho estem veient poc a poc al nostre voltant. En una Europa que presumeix de demòcrata, sorgeixen cada cop més signes d'extrema dreta feixista i xenòfoba. A l'altra banda de l'atlàntic en aquell país fet per immigrants, en aquell país demòcrata per excel·lència, un estat -Arizona- dicta lleis xenòfobes que s'encaminen cap un estat policial. L'extrema dreta guanya eleccions i s'emporta vots. Intenten diferenciar-se en les formes del feixisme dels anys 30, però no en el fons. El context, amb una crisi al damunt, fa els escenaris terriblement similars. I les solucions, calcades: buscar un cap de turc i fer-lo culpable de tots els mals, tan se val si és jueu, musulmà o romanès.

Què ens està passant?

No sé si aquest silenci dóna alguna explicació sobre la generació que esmentava en Lluís que podia fer alguna cosa i no la va fer.

Tinc la impressió que més aviat obre nous interrogants.

Imitosi (s.n.) Projecte fallit

Sembla que sí, que m'ha agafat el virus de l'Eulàlia -la de la ment irònica-. I em dóna pels refranys, aparentment:

El projecte se n'ha anat en orris.

Avui sóc jo qui imita irònicament

Em llenço a la piscina. Reconec que les neurones no volien col·laborar però al final, amb timidesa, ho provo. Irònicament.

Jo no penso fer-ho.

Sant Jordi tecnològic

En un dia com avui, dedicat al bell objecte que és un llibre i amb els debats oberts sobre la seva vigència, l'adveniment dels ebooks, i demés productes tecnològics, em ve de gust un toc d'humor -que probablement ja conegueu perquè fa temps que corre per la xarxa-:



El llibre és un producte d'alta usabilitat. És de fàcil ús, no cansa la vista i el pots portar a tot arreu.

El dia que un ebook sigui "millor" que un llibre, el llibre desapareixerà. Jo crec que encara els falta alguna coseta als ebooks per traspassar el llindà. Tot arribarà.

Entretant, m'assalta una pregunta:

Com podem fullejar un ebook?

NASA cuántica

El astronauta no quiere salir del cascarón. Desde el huevo ve transparentarse un exterior que no le gusta. Amortiguados por la clara se filtran sonidos desagradables. Cierra los ojos. Otro salto baldío. Flota indeciso y se entretiene observando las formas que el humor vítreo pasea en sus ojos. Joder, él quería ir a las lunas.

NASA cuántica. Cuarta dimensión. Doce misión.

Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara

Em pregunto què es deu sentir.
Què deu sentir una autora a qui li passa una cosa semblant. Deu ser molt gros. Escrius sense parar. Acabes una novel·la i en comences una altra. I les deses al calaix farta que te les retornin amb la sabuda carta d'agraïment -i negativa-. I de cop, a la tercera va la vençuda, te l'accepten , la publiquen, s'enfila a les llistes de més venuts i s'hi queda.

Les xifres impressionen: més de 50 setmanes a les llistes d'èxits editorials, on va desbancar a l'imbatible Larsson, 40.000 exemplars venuts...
Tan sols per aquestes xifres, que maregen, especialment en una novel·la d'una autora catalana -que no ha estat encara traduïda- ja és com per dir: anem a veure què passa amb Olor de Colònia.

El llibre té punts forts i punts febles. Té un inici brillant. Està ben escrit, amb imatges elaborades i suggerents; i un llenguatge treballat, precís i alhora proper. Enganxa, amb la virtud de no enganxar-te gràcies als tics dels best-sellers. Retrata amb imatges evocadores la vida d'una colonia textil, des del punt de vista dels treballadors. Aconsegueix transmetre l'opressió de l'època, l'ofec pel què diran, l'estructura feudal que reproduïa la burgesia, el paper de l'església... Una dictadura dins una altra dictadura.

Tan sols per això ja val la pena llegir-lo, sincerament. Tot i que el llibre té algunes mancances. Amb més de quaranta personatges no n'hi ha cap que esdevingui clarament protagonista, alguna subtrama li agafa tanta força que esdevé novel·la dins la novel·la, el desenllaç decau una mica respecte la resta de la novel·la...

Us en llegeixo un fragment. Com per fer un homenatge a la tradició de llegir contes a la vora del foc. Però fent ús de les noves tecnologies.

Homenatges, influències, mestissatges, ritmes.

Roger Mas és de les millors coses que li ha pogut passar al món musical català. A cada treball creix, es fa més gran. En el seu disc anterior s'atrevia amb les poesies de Verdaguer a les seves Cançons tel·lúriques. Ara, de nou, canvia de registre. Tot just acaba de treure al carrer el seu "a la casa d'enlloc" i jo he tingut la sort de veure'l en directe. Diu que retorna als orígens, però ho fa després de fer nous camins. I els viatges enriqueixen.

No és tan sols que tingui aquesta veu greu increïble, és que la música té matisos molt rics i plens d'influències. El disc juga amb les sardanes i el beguine, el rock i altres ritmes que no sé si descobreixo. La cançó que quasi dóna títol al disc -no és la que enllaço-, i on homenatja la nova cançó, passa d'un ritme que enganxa -i fa que la cantussegis- fins a un rock amb un ritme frenètic.

Tot es mescla, amb tot s'hi atreveix. Tot un homenatge al mestissatge, en clau musical.

Deixeu que els infants vinguin a mi (Marc, 10, 14)

L'apòstol Marc va recollir amb una certa perplexitat els versicles que ens llegeix un ex monjo monserratí que tot i haver deixat els hàbits, manté una actitud respectuosa -ensems que critica- envers l'ortodòxia.

L'ex-monjo que apareix a les imatges fa anys que va sortir del Monestir -unes pluges terribles el van atemorir, perquè va veure caure allaus de pedres que semblaven un senyal diví-.

L'hem anat a trobar no pas al domicili -que vol preservar en l'anonimat, comprensiblement- sinó als despatxos d'una coneguda cadena de prostíbuls del Maresme i del Garraf, on treballa ensems d'assessor financer i de director espiritual de les novícies: és qualitat provada de la gent masculina formada a Montserrat que valen un imperi, que són multidisciplinars i eficaços.

Passar unes oposicions sense examinar-se

Sóc a casa i em pujo per les parets. L'home que estimo està pendent d'un tribunal per passar els exàmens d'unes oposicions i jo sóc aquí, impotent, esperant al costat del telèfon. Esperant la trucada per saber com li ha anat tot.

He dormit malament, sentint-me culpable de no haver-li desitjat sort amb prou claredat. La tecnologia m'ha permès enviar-li al matí un missatge de veu i un de text per refermar el desig que tot vagi com una seda. Però això no fa que em senti millor.

Sento el nus a l'estómac com el deu sentir ell ara en aquests moments.
Són els nervis de l'examen que jo mai passaré.

Manyà d'urgència

La Gabriela es passejava pels carrers dels barris alts de Barcelona. Somniava en una vida sense patiments. Somniava en la vida de les estrelles que sortien a les revistes, la vida fàcil de les noies amb diners. Gairebé havia oblidat les penúries que havia viscut des que va néixer, a la seva Colòmbia natal. Gairebé havia oblidat com als 16 anys va haver de deixar la mare i el pare, amenaçats pels narcos. Gairebé havia oblidat com va haver de fugir i fer-se passar per més gran quan amb els estalvis de tota la vida dels pares va comprar el Bitllet de la Felicitat. Però el bitllet va resultar una enganyifa, i en arribar al vell continent les coses no van ser gens fàcils. No tenia el risc de morir al marge del camí, però el dia a dia era brut, baix, denigrant.

Ara, des de feia tres anys, gràcies al Manuel tot havia canviat. L’havia arrencada del cau on s’estava i a canvi de treballar plegats, li havia regalat tot allò que més desitjava. Una vida de revista.

La Gabriela caminava per la Barcelona de les avingudes àmplies i les botigues de luxe. Vestia modelets de marca que costaven xifres obscenes, portava sabates de pell de cocodril, s’empolainava amb perfums exquisits, conduïa un cotxe esportiu. Es passejava, mirava els aparadors de joieries i va escollir-ne una per malgastar els seus diners.

Dos dies més tard, el mossos d'esquadra li posaran les manilles a l'Aeroport del Prat i ella escridassarà al Manuel que el culpable de tot era ell, ell qui els havia inscrit en aquell curs per aprendre a fer de serrallers, per poder entrar a robar discretament a les cases de luxe.

La porta de botiga es va obrir amb un brunzit. La venedora en veure-la va somriure, obviant el seu l’aspecte llatí: era clar que aquella noia tenia diners, tenia classe. Li va mostrar tota mena de joies i la Gabriela en va triar la més cara. Va pagat bitllo-bitllo i va marxar. Entre els bitllets se li havia extraviat una targeta groc fluorescent:

Manyà d'urgència
Telèfon 24 hores, 365 dies l'any
6341235223
Obrim tot tipus de candaus, caixes fortes, cotxes.
Servei garantit.

Revisió de la memòria històrica (6): arqueologia del punt de vista

Hi ha moltes maneres d'acostar-nos al nostre passat. Amb el temps ens adonem que cadascú de nosaltres ha viscut moments d'aquells anomenats històrics. De vegades un és més conscient de viure un d'aquests moments: ets a 1989, cau el mur de Berlin i agafes el primer avió per viure-ho en directe. La majoria de vegades, però, simplement passàves per allà i la cosa et va enxampar. Te'n vas de vacances a Haití i et sacseja un terratrèmol. Als vuitanta, viatges a la costa est dels Estats Units i et tanques dins una casa per refugiar-te de l'huracà Andrew. O potser vas fugir conscientment del fet històric quan al 92 vas agafar l'avió i vas marxar al nord d'Àfrica. D'alguna manera et sents protagonista dels fets. Jo era allà -o vaig decidir no ser-hi-.

En d'altres ocasions, en canvi, el passat ens queda una mica massa llunyà. Una guerra civil on els nostres pares tenien amb prou feines cinc, sis anys. Uns pares que han viscut la joventut i maduresa sota el pes dels vencedors. Amb la por heretada ficada al cos. Arrosseguem encara els estralls d'una guerra perduda. Arrosseguem encara els 40 anys posteriors. I també els trenta de democràcia esporuguida. Com podem acostar-nos a aquest passat que no hem viscut? Encara tenim alguns testimonis qui ho van viure en la pròpia pell, però el temps inexorable no perdona i ells desapareixen. És ara o mai.

Arqueologia del punt de vista opta per una aproximació visual a la memòria històrica. Conté una proposta interessant. Inserir dins el paisatge actual fotografies del passat, al mateix lloc. Moltes d'elles de la guerra civil. Es crea una complicitat amb l'observador actual i es produeix un sobtat viatge en el temps. L'ull que observa, se centra en els referents actuals per sentir-se de sobte transportat fins llavors. El fotògraf recrea la imatge original fent-li un tomb i carregant-la d'impacte visual. Cargola la realitat no per mostrar-nos simplement la imatge d'allò que va passar sinó per apropar aquelles imatges al nostre present. La fusió entre actualitat i passat em sembla tot un homenatge a la memòria històrica. Ens permet no oblidar que per aquests mateixos carrers que ara trepitjo hi van caure les bombes. Situar-nos en el present dins l'horror de la guerra del passat. El resultat em commou, em fa pensar, i em crea un cert desassossec. Em fueteja la meva pròpia fragilitat.

VIDEOPOST: Paul Auster

Una obra fonamental. Podem resumir-la ens uns escassos segons? No pas quan ens hi va una part de la vida: per això resulta millor demanar a un col·laborador que col·labori.

El col·laborador viu des de fa quatre generacions al carrer de Sant Elies, al barri de sant Gervasi. Ho anotem per tal d'explicar en part la seva dicció un xic peculiar. Ningú no és culpable pel simple fet d'haver nascut on ha nascut, ni d'haver tingut una vida estúpida fins ara, en la qual no li ha calgut treballar mai, tal com li ha passat al monàrquic Felipe de Borbón o al republicà Àngel Colom.

Vet aquí el resultat de la col·laboració.

VIDEO-POÈTIC-POST 4: El foc

Si, hi ha una bellesa infinita i esfereïdora en les coses que es mouen, especialment pel vent, aquesta mateixa bellesa es manifesta en el foc.

El foc de la llar té alguna cosa d'hipnòtica, ancestral, de quan les tribus es reunien per protegir-se a la seva vora i inventaven les seves pròpies llegendes.
El foc conté la seva banda sonora, qua convida a seure i contemplar sense parar.

Felicitats amb retard: per molts anys, Eulàlia!

Em sento com una intrusa enmig d'aquests videos tan creatius. Només vull enviar un regal:

Espero que t'agradi!

Una abraçada!

VIDEOPOST 9: Sor Encarnación

Alguns blogs malintencionats s'entesten a afirmar que les monges, aquestes germanes dedicades desinteressadament a fer el bé arreu del món, són també sospitoses d'haver comès actes de pederàstia. Quina blasfèmia!

Els de Riell Bulevard, en el nostre afany de divulgació i de recerca de la veritat, hem regirat cel i terra -i potser també algun racó de l'infern- fins a trobar el testimoni definitiu que contradiu el que afirmen aquestes males llengües. Sor Encaración exemplifica, per sí mateixa, la puresa d'ànima d'aquestes dones devotes, incapaces de fer tals pecats. No en queda cap dubte. Pel valor documental del video, menystenim les seves deficiències tècniques que, d'altra banda, no limiten la seva vàlua.

Matas i companyia: una certa manera de fer

La Interlocutòria té 147 pagines, el jutge José Castro imposa una de les fiances més altes que mai s'hagi fet a l'exministre i expresident de les Balears, Jaume Matas. Com en el cas de Macià Alavedra en el cas pretòria, em torno a preguntar per la vigència dels trectaments, em torno a preguntar si ara se li mantindrà el tractament de Molt Honorable que li conferia el càrrec. La vigència dels tractaments és més que qüestionable. Un càrrec que li va permetre omplir-se les butxaques i engrandir el patrimoni d'una forma tan escandalosa, a costa de la confiança que els ciutadans van dipositar-li en donar-li els seus vots. D'aquí unes horetes, d'aquí a la mitjanit haurà d'haver recollit uns tres millonets d'euros perquè finalitzarà el termini imposat pel jutge. Com si res. Quines trucades haurà fet? Qui l'avalarà per reunir aquesta xifra? Resultaria interessant saber-ne la procedència, cas que es lliuri de la presó. Deu ser una informació bastant significativa.

Mariano Rajoy, president del PP, se'n renta les mans. Bon vent i barca nova, noi. Defensa't si pots, que jo ja tinc prou problemes i no permetré que tu en siguis un més. No n'hi ha prou en dir que això forma part del passat. Realment no passa? Mentre el PP condemnava les corrupcions del PSOE a finals dels 90, encarrilava les pròpies 5 anys més tard. Malgrat que, cara a la galeria, afirmi que serà implacable no em dóna gens la impressió que s'hagi fet cap “neteja” per tal que aquesta manera de fer hagi estat eradicada de soca-rel. Més aviat sembla el contrari.

Una manera de fer que es va instaurar en alguns casos als límits de la legalitat, en d'altres descaradament a la il·legalitat. I el curiós de tot plegat és que els nombrosos casos de corrupció no li passen factura electoral, a la dreta. El seu vot es manté fidel, estable, content de sí mateix.

No resulta escandalós que aquests casos surtin a la llum, que es condemnin. Al contrari: no hi ha res més perillós que la impunitat.

Revisió de la memòria històrica (5): la transició poc transicional

Els processos que viuen les societats que passen d'una situació de guerra o dictadura cap a una societat democràtica s'anomenen, pels experts, processos de justícia transicional. Recordo que, durant uns anys, es bandejava el triomf que havia suposat a Espanya haver passat d'una situació de dictadura a democràcia sense haver vessat ni una gota de sang. Quin gran exemple!

Va ser un gran invent, la transició. Les víctimes de la guerra civil i de la dictadura tan sols s'havien de congratular per haver arribat a l'anhelada “democràcia” d'una manera tan esplèndida: el miracle espanyol. Al cap i a la fi es tractava d'això, de tirar endavant mentre s'esborraven els sentiments provocats per quaranta anys de repressió i dèiem “ja està, ja som una democràcia”. Acceptar-ho tot abans que reviure una nova guerra. Jo tenia nou anys quan va morir el dictador, al seu llit. No entenia encara gran cosa. Però recordo que d'alguna manera, en els mesos i anys que van seguir, vaig percebre que els adults de casa, els pares, els avis, vivien una situació convulsa. Tenien por. La por que la guerra i la dictadura els havia gravat sota la pell i que encara conserven. Les víctimes van haver d'acceptar la transició, com a mal menor. Millor una democràcia sota la pau, encara que aquesta tingués costos, que una nova guerra civil.

Portem ara uns quants anys de democràcia i el dia a dia ens demostra que arrosseguem alguns llasts. El tel de silenci que es va imposar no va esborrar els greuges que les víctimes van patir. El procés no es va fer bé. Els culpables var sortir-ne impunes, les víctimes no se'ls va reparar el greuge. I ara, quan tímidament es reclama la recuperació de l'anomenada “memòria històrica” de seguida s'alcen les veus dels vencedors destacant que a tots dos bàndols es van cometre atrocitats, i obviant però que a ells se'ls havia recordat i vanagloriat durant tota la dictadura .

No sóc jurista, ni he estudiat dret, ni entenc la lletra petita dels processos judicials. Però que el Tribunal Suprem faci el joc a uns feixistes com els de Manos Limpias i faci tota mena de maniobres per castigar el jutge Garzón per investigar els crims dels franquisme, em preocupa. Em preocupa el tripijoc que es fa a la democràcia. Com la justícia es veu qüestionada.

Se'ns mostra com una fuetada quina falsedat va suposar la transició. I encara hi som.

"Espanya és un exemple de la resistència dels botxins, fossilitzats en el temps històric i defensats per alguns dels autors del que ells mateixos han decidit denominar una transició modèlica, per posar tota mena d’obstacles a fórmules transicionals, fent un revisionisme històric i llançant el missatge que qualsevol intent de justícia implicaria obrir unes ferides que només tenen obertes els vençuts."
José Antonio Martín Pallín. Magistrat. Comissionat de la Comissió Internacional de Juristes. Del pròleg del llibre: Drets humans i justícia transicional: gestionant el passat