divendres, 25 de desembre del 2009

La porta



Tot havia començat per culpa d'aquell email. En obrir el correu, en Genís va veure un missatge d'origen desconegut. A punt va estar d'esborrar-lo.
Alguna cosa, però, li va fer prémer el botó equivocat i va obrir-lo enlloc de suprimir-lo. Una frase. Una simple frase brillava a la pantalleta:

Lió és el lloc.
Va passar-se dies indagant d'on provenia l'email, va rastrejar servidors, va baixar programes per analitzar-lo. També va demanar ajuda a en Jordi, un expert en temes informàtics -en realitat un veritable hacker. Fins i tot ell, després de passar-se tota una tarda abocat a l'ordinador fent provatures, no en va trobar res. Res. No va poder saber d'on provenia el missatge, ni qui li havia enviat, ni perquè.

Els mesos següents el van anar omplint de desassossec. Si es comprava un diari, la fotografia de la portada mostrava els lleons del Congrés de diputats. Als encreuats constantment havia de posar la paraula Lleó. Passejant pel carrer, els esgarips d'una la veu infantil se li clavaven com agulles a l'orella tot cantant "el lleó no em fa por..."

El cas és que en Genís intuïa la raó del missatge. En sabia el contingut. Comprenia el seu significat tot i que no n'acceptava l'evidència. Feia masses anys que havia abandonat la recerca. Derrotat, s'havia autoconvençut que mai no el trobaria. Li havia anat al darrere, sense èxit. Havia regirat cel i terra, havia anat cada diumenge al Mercat de Sant Antoni per veure si l'aconseguia, fins i tot havia arribat a regirar algun contenidor de paper. Havia buscat el llibre sagrat, el de debò. Esgotat i fastiguejat pel seu fracàs havia intentat desar al calaix de l'oblit la seva recerca. I, en fer-ho, s'havia lliurat a una vida monòtona, amb feina estable, casa, cotxe i viatges buits envejables. Però no.

Seguint un instint pregon, avui, un 25 de desembre, quan tothom estava en família, fent àpats pantagruèlics, lliurant-se regals inútils, en Genís era aquí. Havia sortit de l'hotel on s'allotjava -triat deliberadament ben a prop del Lió vell- sota un fred gèlid. No sabia ben bé què havia de fer, on havia d'anar, sense més pistes que aquella frase de l'email. I va començar a deambular sense rumb fix pels carrers empedrats, coberts de sal i neu desfeta, convertida en un fang fosc, quasi negre. Dels forats de les clavegueres sortia un fum dens carregat de ferum d'ous podrits i d'immundícia. Hom diria que si en seguia el rastre trobaria el lloc que havia vingut a buscar.

Va vagar pels carrers hores senceres, va creuar les cases per les trabules arrambant-se a les parets fosques dels passadissos estrets. Amb ràbia, va clavar una puntada de peu a la font que tenia al davant. Estúpid! Sens dubte allò que seguia era una pista falsa, una absurditat, un email equivocat, perdut, mal interpretat, ja que no volia dir res. Estava perdent els temps.

Coixejant, va plantar-se davant la catedral, vetusta, imponent. Sentint un calfred a l'esquena va intentar allunyar-se'n tot endinsant-se pel carreró del costat, on va percebre una porta blanca. Estranyament blanca. Amb pom però sense trucador. S'hi va acostar. Una mà maldestre hi havia deixat gravat un missatge inquietant:

"Icí c'est la porte de l'enfer"
En va resseguir les vores amb les puntes dels dits. Semblava que feia temps -potser anys- que la porta no s'obria. Va palpar-ne la textura, sorprenentment freda per ser una porta de fusta. Semblava mullada. Va acostar-se els dits al nas i va sentir-ne una olor indefinida, que recordava de lluny a una olor de flors exòtiques. Embafador. Nauseabund. De sobte, la porta va cedir i en Genís es va sentir abocat dins d'un abisme, precipitat sense remei en un pou sense fi. Mentre queia en el buit li va semblar percebre éssers mai vistos, els quals se li havien presentat tan sols en somnis. La caiguda durava minuts sencers, potser hores. El temps s'havia aturat. I llavors ho va saber. Que fos on fos que aterrés, viu o mort, o potser cap de totes dues coses, el trobaria allà. El llibre dels morts. Envoltat de penombra i sentint el terror aferrat al coll, caient sense parar, va saber que la seva recerca havia, finalment, acabat.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Lobulus Temptator (de quan vaig descobrir Pau Riba)



Des de fa uns dies, venim parlant de Pau Riba, dels seus ancestres i dels seus successors. Parlem de llocs i èpoques on ens agrada emmirallar-nos, i que potser hem mitificat. Conversem, ens esplaiem. Estem fins i tot a l'espera de poder fer un concert i aplegar més d'una generació, i fer de l'esdeveniment una trobada blogaire presencial.

I jo, arran de les converses que tenim per aquí, me n'he anat enrere, fa una colla d'anys... Deuria ser llavors, exactament llavors, que vaig descobrir Pau Riba. Al 1981. Jo treballava, -o millor dit, col·laborava- a la ràdio. En Pere, el meu mentor, tiet postís, el meu primer cap i amic irreductible, em regalava -potser per agrair-me l'esforç que jo feia, potser simplement perquè m'apreciava- alguns dels discs que li oferien en promoció. Recordo com obria la taquilla, remenava per allà dins i traient un disc, em deia somrient: "Té, això és per tu". No sé per quina estranya raó em va donar aquest single, li deuria sobrar, deuria tenir-ne dos, ves a saber. Mai vaig saber quin criteri seguia per triar els discs que em donava.

El cas és que un dissabte qualsevol, amb 15 anyets, em vaig anar cap a casa amb en Pau Riba sota el braç. Al tocadiscs de la meva germana vam fer girar el vinil a 45 rpm. A la cara A, Amarga crisi. A la B, Lobulus temptator. Totes dues em van impressionar i alhora divertir. Les lletres eren entre al·lucinants i divertides, amb un punt de malenconia i un agut joc de paraules. Jocs de paraules i de sons. Sorprenents. Pau Riba desafinava. Ha desafinat tota la vida, cosa que encara em sorprèn ara en un artista del seu nivell.

Però de totes dues cares, em quedo amb aquell lòbul temptador. Avui, per poder fer aquest post, l'he buscat per tot. Semblava que un mal vent se l'hagués endut i que tan sols la versió que n'ha fet Dijous paella estigués present a la xarxa. Finalment, però, l'he trobada. Així com la lletra sencera.

Va potser obrir-me, a una edat força jove, a un univers de sensualitat que encara tan sols intuïa. Encara ara m'agrada aquesta petició sol·lícita "Et vull mossegar l'orella, i he jurat que així ho faré" que sintetitza el desig. Potser un desig una mica sàdic, però alhora d'una extrema tendresa "però he jurat que no ho faria sense el teu consentiment". Consentiment, ves per on el punt fonamental de tota sexualitat adulta i sana: et mostro el meu desig però vull que tu també ho desitgis i et deixis fer. Vet aquí. No sé dir si és una gran cançó. No goso fer una afirmació d'aquest nivell, em sé poc experta com a especialista musical. Sé que m'agrada i amb això jo ja en tinc prou.

Poc mitòmana com sóc, no li vaig anar seguint la pista a en Pau Riba. Potser va ser un error. No sóc experta ni res, però resulta més que evident que va ser el primer a desmarcar-se de l'element polític de la nova cançó: fer rock pel gust de fer rock i prou. I també ho és la seva influèencia en molts músics posteriors. No sé dir-vos per què no l'he seguit: potser la seva iconoclàstia em pesava, qui sap. Però ara em trobo amb un buit gegantí: a la pila de lectures no fetes s'hi afegeix també la pila de concerts no-anats, cosa més difícil de recuperar perquè un concert és un esdeveniment únic i irrepetible. I ja no hi podré anar a aquells que m¡he perdut.

Però, qui sap? Ho tinc tot perdut? Sempre podem tornar als nostres inicis. O buscar nous horitzons.

diumenge, 20 de desembre del 2009

Tradicions nadalenques: el pessebre





A la vida tots tenim les nostres contradiccions. I una de les contradiccions més grans de la meva vida és el pessebre.

Perquè a casa, fem el pessebre, ves per on. No es tracta d'una confessió a l'estil dels Alcohòlics Anònims, aquelles en què el malalt reconeix la seva malaltia i s'alça en una mena de clímax tens i "il·luminat" i confessa als seus companys: "jo, sóc alcohòlic". No, no es tracta d'això. No us sortiré ara amb un estirabot beatífic - Déu me'n guard!-.

Quan era petita, a casa fèiem el pessebre. Paràvem una taula gran, la farcíem de suros enormes, molsa i figuretes de fang. Posàvem llumetes, i allà es quedava fins el dia de la candelera. Quan la meva germana i jo ens vam fer grans vam deixar de fer-lo, arran sobretot de la incongruència que suposava amb les pròpies creences. Però vet aquí que va arribar la meva neboda a casa, i després la meva filla gran, i la meva petita.

I no sé dir-vos com ni per què, a la meva germana li va fer il·lusió tornar a fer-lo. Va buscar el sac amb suros que els meus pares conservaven dins l'armari i va treure la pols de les figuretes de fang: unes veritables joies de 40 anys amb uns detalls magnífics -absolutament introbables a les fires actuals.

I així, a casa dels pares vam reinstaurar la tradició i vam augmentar-la: Un pessebre de 2 metres quadrats, amb muntanyes, rius, rampes que baixen, llacs, corrals, ponts, esvorancs. En els darrers anys noves figuretes de resina s'han afegir a les antigues de fang.

Us confesso que ho visc de forma contradictòria, d'una banda em vaig repetint "I què coi hi faig jo parant el pessebre?". De l'altra, m'ho passo bé. Al llarg dels anys hem fet llacs que semblen d'aigua cristal·lina, arbres que han perdut les fulles, pobles sencers -fets amb tetra-bricks i venes d'escaiola-, baranes per delimitar un corral, un pont fet amb fustetes i cordills... Ho visc com el dia anual de les manualitats: perquè la majoria de les coses que hi aparèixen les hem fet nosaltres. I fa anys que hem prescindit de la molsa, utilitzem aquells liquens reutilitzables anys rere any, per tapar foradets i prou.

No cal que us pregunteu si hi ha nen Jesús: sí, hi és, els meus pares no ho entendrien... Però si us he de ser sincera, el tractem com un personatge més, tanta importància té el pescador o el pagès que llaura el camp com el nen que ha acabat de néixer.

El que per mi compta és un cap de setmana de passar-m'ho bé amb les meves filles, imaginant com fem la rampa aquest any, quants nivells farem, on posarem els pobles, per on passarà el riu, o si fem una nova casa. El dia de la manualitat.

Nota final a tall de súplica: com que parlàvem de topònims us demano un favor: em podeu suggerir un topònim per anomenar el torrent del meu pessebre? I un altre pel poble, si no és demanar massa.

P.S. Per a Galderich: les dues fotos amb figuretes de 40 anys:


dijous, 17 de desembre del 2009

Elogi de l'avorriment



Ara fa prop d'un any us explicava una experiència sobre l'esperit nadalenc. I vet aquí que cada any l'esperit nadalenc s'apropa més a aquella anècdota que explicava, que no pas a les voluntats de pau i amor tan cristianes com publicitàries.

Tinc la sort i la desgràcia de treballar en una cèntrica cantonada de l'eixample, ni més ni menys que a Diagonal amb Balmes. I dic sort perquè està a 20 minuts d'on visc -en transport públic-. I en dic desgràcia perquè és una de les cantonades més transitades de Barcelona. Unes obres que han durat mesos han empetitit els carrils de Balmes. Me n'alegro, la manera d'eliminar els cotxes és fer-los les coses difícils: menys carrils i més voreres. La qüestió ha tingut, però, efectes col·laterals.

Algun cop he tingut temptacions de sortir al balcó i dirigir l'orquestra de clàxons. O, transformada en una bestiota pitjor que ells, començar a llençar objectes als energumens exaltats que s'estan els dos minuts del semàfor aferrats a la botzina.
I direu, dona, dos minuts, no són res. No, per a l'afectat histèric no són res. Però dos minuts més tard hi ha uns altres que claxonen; i dos més tard, uns altres; i dos més tard, encara uns altres.

Vivim en una societat hiperactiva. Hipertensa. Exasperada.
Volem satisfer les coses de forma immediata. Sempre estem fent coses. Bombardejats de missatges. Bombardejats de coses a fer. Fins i tot en un lloc on poc podem fer llevat de mirar per la finestra, quan viatgem asseguts al cotxe, ens inventem nous artilugis com els petits projectors de DVD's, per ocupar el temps. Sobretot, que els nens no ens preguntin allò de "Encara falta molt?"

No sabem perdre el temps, passar l'estona sense fer res, simplement gaudint del vent fresquet a les galtes. Hem perdut el gaudi del no fer res. El dolce faire niente. I el que és pitjor, transmetem als nostres fills la necessitat d'aquest fer coses continuament, d'estar continuament ocupats. Eduquem els nostres fills amb una sobredosi d'estímuls. Estan tan avesats a tenir estímuls per tot arreu que si no els entra un estímul, no saben com reaccionar.

Ens cal valorar una mica l'avorriment. Saber esperar. Saber contemplar les petites coses de la vida, coses que deixem perdre per culpa d'aquest remolí d'activitat que ens porta a claxonar furiosament per tan sols esperar el temps d'un semàfor aturat. I nosaltres som uns nens que no ens han deixat créixer, i vivim en l'hiperactivitat permanent.

Vet aquí allò que us desitjo en aquest de solstici d'hivern:
No fer res. Res. Res de res. Una tarda. Un matí.

Reivindico el vessant positiu de l'avorriment.

dimarts, 15 de desembre del 2009

La importancia de la pròpia identitat








En Lluís, en el post anterior ens plantejava el repte que suposa portar un cognom il·lustre i ens posava com a exemple el gir que la família Riba ha sabut fer amb el seu. El nom que portem de petits ens etiqueta, ens marca, ens deixa petja. Sense voler potser fins i tot imprimeix forma a la nostra personalitat. Fa uns dies jo advertia dels perills de l'homonímia. I ara en Lluís m'hi ha fet pensar altre cop, amb un nou matís.

Malgrat les tradicions, que molts cops impulsen posar els nom d'avis i padrins, jo mai hauria posat el nom d'algú viu de la família a un fill meu. Posem per cas que et dius Albert i al teu fill li poses Albert. Ja la tenim muntada. Que si Albertet, o "Albertito" o "Albert petit". Els anglosaxons ho resolen amb aquella estranya i artificiosa forma que és el "nom mig". Li posen junior al nen i àpali que no ha estat res. I jo m'he preguntat sempre si no hi ha prou noms al món per haver de posar-li el teu, al teu fill...

Si ja és difícil suportar la càrrega d'un nom igual que el pare en el si d'una família anònima, imagineu-vos si ajuntem els dos fenòmens: cognom il·lustre més nom del nostre pare il·lustre. I poso pare, perquè, atès que els cognoms encara es transmeten de forma patriarcal, deu ser difícil tenir el nom i cognom de la nostra mare. Aquest és un fenomen fonamentalment -o exclusivament- masculí. Vet aquí que et toca nèixer en una família coneguda, sigui per temes culturals, artístics o polítics i et col·loquen el nom del papà.

Em venen al cap dos exemples, probablement no gaire reeixits:
Ricard Bofill qui ho va resoldre d'una forma ben pija: Ricardito i a fer astracanades, que no ha estat res.
Baltasar Porcel, després d'una etapa de combinar els seus dos noms: Baltasar Alexandre ha decidit finalment deixar caure el nom del pare per fer-se dir, simplement, Alexandre.

Per fortuna ni sóc de família coneguda ni els meus pares van pensar que seria bonic dur un dels seus noms.
Tenim les identitats ben diferenciades.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Les ONG, la caritat cristiana i l'expoli africà




No he estat mai a l'Àfrica. Perdó, menteixo. Hi he estat en dos viatges llampec -per feina- a Casablanca i a Rabat-. Però Casablanca i Rabat no són allò que als europeus se'ns apareix en l'imaginari quan pronunciem la paraula "Àfrica". Jo no he fet la prova però em jugaria alguna cosa que si pronunciem la paraula Àfrica i demanem què ens suggereix sorgiran paraules com: fam, emigració, pobresa, sida, corrupció, violència, gana, tribus, safaris, animals salvatges, vegetació, ajut humanitari, ONG, més pobresa, més fam...

Imatges més aviat negatives que ens colpeixen -pobrets negrets-. I aquí ens quedem. Les ONG també saben de màrqueting. I també l'apliquen: no és banal que les campanyes per aconseguir diners de les bones persones occidentals que tenen les seves necessitats cobertes, es concentrin en el mes de desembre. El mes de les bones intencions. Heu rebut mai la carta qualsevol ONG demanant la vostra filiació i ajut? En quines dates l'heu rebuda? No és banal tampoc que sigui precisament el segon diumenge de desembre la data en què té lloc la Marató de TV3.

Les ONG transmeten una imatge de progre motivat, preocupat per l'esdeveniment del món. Un progre compassiu. I després, en un acte de caritat extrema els enviem una pila d'oenagés carregades de camions. Apa, deixem uns calerons als africanets, i quedem-nos amb la consciència tranquil·la. I és aquesta una de les coses que em molesta. Perquè hi ha alguna cosa fosca en tot això. Una àura que em remet perillosament al concepte de "caritat cristiana". Em toquen la fibra de la compassió, dono uns calerons -sigui pels africanets, sigui per les malalties difícils- i ja està! Ja puc dormir tranquil un any més. Això sí, després de viure a cor que vols. Si ens hi fixem, veurem el nombre immens d'oenagés que estan vinculades d'una manera més o menys obscura i amagada a una organització religiosa -normalment catòlica-.

No es pot defugir la responsabilitat que les societats occidentals tenen en la situació actual d'Àfrica. Porten segles i segles d'expoli indiscriminat. Els nostres avantpassats en van presentar allà on no estaven convidats i van arrabassar cultures, homes, traficant-los com a esclaus, els vam arrabassar tot el que van poder i més, els vam tractar com a animals. I després els vam voler "evangelitzar", destruint al nostre pas tot vestigi anterior. Com a paràsits, com a vampirs, vam xuclar i seguim xuclant les riqueses africanes.

Això no es resolt enviant uns calerons i llestos. No es resolt fent una caravanna "guai i pija" que empitjora el problema, no es resolt portant "obsequis", no es resolt creant una major dependència.

Les ONG tenen angles i cares, costats amables i obscurs. Són lloables i criticables. D'una banda, la cara amable, la de les bones intencions. L'altra, el mal que realment fan. Un dels angles foscos és el del seu finançament. Moltes d'elles depenen de les subvencions. Vet aquí una forma curiosa de fer caure la N de la seves sigles.

En aquest món globalitzat en què vivim cal que ens qüestionem les coses d'una altra manera, la pregunta que cal respondre és : Què cal canviar de les nostres societats -les occidentals, riques- per tal que les diferències econòmiques -no les culturals- desapareguin?

Si en comptes de donar diners als bancs els haguessin invertit altrament, un altre gall cantaria. Però no interessa. No sembla que interessi.


P.S. Per si algú és suspicaç: Ja sé que les ONG no operen tan sols a l'Àfrica. He pres el continent com a símbol de l'anomenat tercer món. Per cert, curiós lligam semàntic: el tercer sector que actua al tercer món...

dissabte, 12 de desembre del 2009

Camp d'Argelès




Les audiències trien entre allò que les televisions els ofereixen, als horaris que millor els convenen (més o menys entre 2/4 de 9 i les 11 de la nit). I el que els ofereixen fa pena així que els índex d'audiència el que fan és consagrar productes penosos, com a èxits. L'audiència, aquesta massa amorfa tan intangible com la "opinió pública", arriba cansada d'un dia de feina esgotador, després d'aguantar el cap, l'estrès, després d'ocupar-se dels nens i ves a saber quines coses més, s'escarxofa al sofà de casa després de sopar i amb poca esma practica el zàping i finalment avorrida acaba tancant la televisió.

Hi ha un buit notable en qüestió d'anàlisi de l'evolució de les audiències: no ens ho diuen quanta gent apaga la televisió farta de la poca qualitat i imaginació que els ofereixen. I, com jo, se'n van a veure blogs.

També té molta rellevància com ens ofereixen el producte. Un programa de televisió no és molt diferent a un altre producte, el màrqueting també els és rellevant. Amb una avantatge brutal a la "pota de difusió" respecte altres productes: el mitjà es pot permetre fer-ne molta, de difusió, dins el propi mitjà, cosa que els surt, naturalment, de forma pràcticament gratuïta.

Per casualitat vaig veure que feien un documental sobre el Camp d'Argelès dirigit per Felip Solé, a TV3. Va ser de passada, i ho vaig llegir a un diari. En cap moment vaig veure un anunci que ens ho repetís a TV3. Sembla com si deliberadament haguessin volgut que passés desapercebut. Imagineu per un moment un desplegament d'anncis i difusió a l'estil de Les veus del Pamano. Però aquest cop no els ha interessat. És clar, ara estan molt atrafegats a promoure la Marató.

Com que efectivament estava programat a una hora intempestiva, com ens diuen en Lluís i en Joan Pinyol, vaig tenir la previsió de programar l'enregistrament. Aquest matí he pogut veure'l. Tot i que ara constato que al web de TV3 està disponible per visionar-lo (si no l'heu vist, encara hi sou a temps).

És un documental de llarg metratge, cosa que no vol dir que es faci llarg. Al contrari. He vist les imatges i recreacions amb el cor encorgit. Potser el meu avi va estar allà. Potser va viure allò. La misèria, el maltracte dels senegalesos, les malalties... Un misteri envolta a casa allò que va passar l'avi en acabar la Guerra. Sabem que va estar en un Camp de concentració a França (era a Argelès?), després a Burgos. Poc més.

Potser per l'edat que tinc, potser perquè sento que la meva generació és la última que es pot interessar en allò que va passar als nostres avis, m'agrada veure els documentals sobre la guerra -cosa que no els passa als meus pares, els quals no volen mai recordar allò que els ha costat tants anys d'oblidar-. Que ens expliquin allò que va passar. Ens calen més documentals com aquest. I que es difonguin millor, més abastament.

dijous, 10 de desembre del 2009

La Platja de Lió



La platja de Lió no té sorra, ni petxines. No és com la de la fotografia que encapçala aquest post. Els nens no hi juguen amb pales de plàstic. No hi fan castells de sorra. No hi ha crancs. No té aigua de mar ni onades que t'amarin amb la seva salabror. Ni tan sols és a la riba del riu, la platja de Lió.

Ara fa uns dies en Joan Alcaraz m'instava a que us parlés del Lió gastronòmic. La veritat és que no vaig poder fer un recorregut ni ampli ni exhaustiu. Un cap de setmana curt dóna per a poc. És clar que anar-hi de la mà d'una amiga que fa un any que hi viu, i n'està enamorada, ajuda. Lió ens evoca la nouvelle cuisine, la invenció de Paul Boccusse -i altres chefs- als anys 70 i 80. Invenció que en l'imaginari popular s'ha reduït a plats minúsculs i l'ús de la crema de llet arreu, tot i que va fer altres aportacions que encara se segueixen. L'home encara viu de la seva aura o més aviat dels guanys que li aporten les 4 brasseries disperses per la ciutat, menys oneroses que el seu restaurant estrella. Els anomena pels noms dels quatre punts cardinals. No hi vaig anar. L'amiga que m'acollia, però, sí que ho havia fet i no m'hi va voler portar, m'assegurava que era absolutament decebedor. De la seva mà, en canvi, em va voler mostrar aquesta petita platja amb ambient íntim, ampli, generós, on et pots reposar i tenir una conversa agradable: La plage. Un lloc on gaudir d'un bon àpat en bona companyia. La plage de Lió t'acarona els sentits, et fa agradable l'estada. Un restaurant tranquil, amb un servei amable que ofereix plats francesos senzills presentats amb imaginació.

En temes de menjar haig de dir que m'agrada tot, cosa que em fa pèssima per a fer crítica gastronòmica. No sóc gastrònoma ni ho pretenc ser. Tan sols puc dir que m'hi vaig sentir a gust i que les menges van ser exquisides. I el vi, que ella em va voler mostrar, un Bordeus Pessac-léognan va ser una gran descoberta: "el millor vi negre de França" em deia la meva amiga. No era pas un vi barat, tot s'ha de dir...

dimecres, 9 de desembre del 2009

TDT


Tot ve perquè fullejant el diari m'assabento que els dijous es van intercanviant a Catalunya els índex d'audiències, ara una setmana guanya l'Afers exteriors, l'altra guanya el Polònia. Al costat de la notícia un anunci amb una tele de cartró ens anuncia la mort de la televisió analògica.

A casa tenim TDT. Per analogia cacofònica òbvia, les sigles em remeten perillosament i de forma sospitosa molts anys enrere, a unes altres de similars que es referien a un insecticida tòxic, el DDT. La TDT, aquesta mena d'invenció tecnològica destinada a intoxicar la tele tradicional fins a fer-la desaparèixer... La raó deu ser de pes, incentivar l'economia, i tot i que la invenció és anterior a la crisi, aquesta els deu anar com anell al dit. "Sortireu guanyant -ens diuen-: tindreu molts més canals, millor qualitat d’imatge"... Qui en sortirà guanyant són una colleta de instal·ladors i fabricants de nous televisors que hauran vist augmentar el seu negoci a canvi de l'apagada analògica...

Durant molts anys -liderats pel neoconservadurisme, dit de pas- ens han venut la moto amb la proclama que quan hom privatitza qualsevol servei, ho fa amb el convenciment que el consumidor en sortirà beneficiat. Mai no ho he vist així, ni un sol servei: ni teles, ni elèctriques, ni gas... Esperem que mai privatitzin el transport públic, ni tampoc se'ls acudeixi privatitzar totalment la sanitat o l'educació... Sincerament crec que en qualsevol d’aquests serveis la categoria de públic suma i no resta, malgrat els esforços que alguns s'entesten a dedicar a convèncer-nos del contrari.

Si bé la TDT no es pot dir estrictament que sigui una “privatització” –o potser sí?-, la veritat és que amb el que he pogut veure ja m'ha caigut l'ànima als peus (sense anar més lluny, el Disney channel ditxós...). Ja vam viure un fenomen similar quan van sortir les primeres concessions a les televisions privades –quants anys fa? uns 20?-, la qualitat va baixar en picat. I el pitjor va ser que les televisions públiques no van saber estar al seu lloc i van pujar al carro de la lluita per l'audiència fàcil... Potser ara amb una televisió estatal sense publicitat alguna cosa canviï. Però potser ja serà massa tard.

Cada cop veig menys la televisió, i amb l'oferta que se'm presenta em sento davant el telenotícies i para de comptar. Cada cop que se m'acut fer una mica de zàping em desespero i m'avorreixo a parts iguals, llevat de molt petites excepcions.

La veritat, posats a decidir com haig d'utilitzar el meu –escàs- temps lliure, m'inclino per altres activitats. M'ho passo molt millor llegint un llibre o llegint els vostres blogs, o escrivint posts. Sincerament.

divendres, 4 de desembre del 2009

Crucifixos a les aules

crucifijo aula Pictures, Images and Photos

Per raons que no venen al cas, m'he estat davant la pantalla de TV3 una estona aquest matí, veient el Cuní. Aquest cop la seva pregunta capciosa anava sobre els crucifixos. I es plantejava més o menys en aquests termes:
"Cal retirar els crucifixos de totes les escoles?"

L'estona que jo ho he vist guanyava un aclaparador "no". No és d'estranyar. Fins i tot JO respondria "no" a una pregunta plantejada en aquests termes. Les escoles privades, les privades de debò, poden fer allò que els plagui, és clar: com si volen cultivar el culte a Satan, mentre els pares hi estiguin d'acord...

Altra cosa és el que ha dit un personatge convidat a la tertúlia o al cara a cara - no recordo exactament el seu nom ni en quin espai intervenia-. L'home representava l'associació "escoles cristianes"(o era fundació? quin cap el meu...) .

Ja no m'hauria de passar. Hauria d'estar previnguda contra aquesta colleta. Però encara em quedo perplexa de com poden arribar a manipular aquests catòlics...
L'home, ras ni curt i a la primera de canvi deixa anar que el problema el tenen "a la resta de l'estat espanyol", però que aquí a casa nostra no n'hi ha cap de problema. Quin oasi.
Com qui no vol la cosa deixa caure que a les escoles públiques ja no hi ha crucifixos. És en les escoles privades i en les concertades on sí n'hi ha.

Sempre estan intentant portar-nos per un "escabrós viarany", per utilitzar una expressió que diria un capellà poeta del dinou. Ens ho explicava en Lluís de forma ben clara en el seu Travel to Narragònia.

A veure, estem parlant de diners. De diners públics. Si una escola es financia amb diners públics és pública.

I s'ha acabat el bròquil.

Els encanta jugar amb l'ambigüitat de la doble condició de l'escola concertada. Quan es tracta de cobrar, és ben pública. Ara, quan es tracta de dir: si és publica hauria de ser laica... llavors ai las! Llavors defensa la seva condició de privada. Ves per on!

I tot i que no ve a tomb, posats a fer jo també trauria la foto del costat del crucifix, però això ja és tema d'un altre post...

dimecres, 2 de desembre del 2009

Perquè "Les petges invisibles" no va ser un gran èxit de vendes



El títol d'aquest post bé podria ser també Curs breu de màrqueting per a escriptors no-mediàtics.
Em sap greu, perquè em temo que decebré força l'audiència amb aquest post. És el que passa quan generes masses expectatives: el resultat sovint és decebedor. Així que ja em perdonareu.

Malgrat tot, vaig prometre que ho faria i intento complir les meves promeses...

I dic que us decebré, perquè la meva anàlisi la faré des de l'òptica de les tècniques de màrqueting: ja sabem que el màrqueting és una cosa lletja. Vinculada a les coses materials, a les vendes. Als diners. Als cèntims que en diuen els meus pares. I els cèntims embruten qui els toca.
Sovint associem el terme a paraulotes horroroses: A l'usurer. Al creador de fum. Al creador de necessitats fictícies. Tèrbol, fosc, asèptic i sense cor, ni sensibilitat. Manipulador. Mercantilista.

Però passa que jo porto mitja vida aplicant tècniques de màrqueting per a activitats sense ànim de lucre i haig de dir que no sempre aquestes estan vinculades a tot això. Que li preguntin a les entitats culturals, a les ONG, a qualsevol entitat.

Philip Kotkler és un dels creadors dels fonaments de màrqueting. El seu gurú . Basa les seves tesis en quatre "potes" anomenades, com tant els agrada als anglosaxons, les quatre "P": Producte, Promoció, Preu i Distribució (place, en angles). Més tard, l'home va reconvertir-les en les 4 C's,que són exactament el mateix però des de l'òptica del consumidor... (imagino que li calia alimentar la seva gallina dels ous d'or).

Aquests quatre aspectes estan en equilibri. Sigui quin sigui el producte que es vengui. En alguns productes té més importància un aspecte, en d'altres un altre. Posem per cas a un rellotge de luxe, un Rollex: val allò que costa? No, és evident, és un exemple clar on una de les potes que pesa és el preu, predomina per damunt de les altres coses i les determina: mai trobarem un Rollex en un supermercat. En qualsevol cas, totes quatre "P" tenen alguna rellevància. Quan aconsegueixen trobar l'equilibri, la cosa funciona.

Feta aquesta lletja introducció, entro en matèria sobre "Perquè Les petges invisibles no va ser un gran èxit de vendes":

Producte: El llibre en sí. En literatura (en bona literatura què dèiem als comentaris d'ahir) resulta un dels aspectes més importants: per nosaltres un llibre serà bo o dolent en funció de la seva qualitat. En el cas dels llibres la qualitat és un intangible. No es tracta del paper triat o la qualitat de la tinta. Es tracta del contingut i com nosaltres apreciem aquest contingut. És en aquest concepte de "qualitat" on es diferencia un llibre mediàtic d'un de literari. I les seves característiques seran les que condicionaran els altres aspectes. Depèn com sigui el llibre l'intentarem vendre a les "grans superfícies" o als quioscos o a llibreries d'elit. Depèn del tipus de llibre, farem anuncis a la televisió o a les revistes especialitzades, en farem presentacions o una performance, ves a saber...

M'he resistit durant molt de temps a comentar Les petges a nivell de contingut. Primer, perquè és el llibre d'un amic, i tota anàlisi pecarà d'esbiaixament. Segon, perquè aquest amic escriu amb un estil que m'entusiasma, així que l'esbiaixament és doble.
Dita per endavant la meva pega, he de dir que a mi em va agradar. Em va semblar bo. Ben escrit. Ben construït. En Lluís es va autocriticar el títol i li haig de dir que probablement té raó. Però si voleu jutjar per vosaltres mateixos aneu a una llibreria i compreu-lo.

Distribució: Vet aquí que us presenteu a una llibreria, busqueu pels prestatges i res. El llibre no hi és. Aquí és on us trobareu la pega més gran. Si aneu a qualsevol llibreria -especialment si la llibreria és de l'àrea de Barcelona- no el trobareu. L'haureu d'encarregar. I no ara, perquè el llibre faci 3 anys que hagi estat publicat, sinó que just tret a la llum, el llibre no es va distribuir a Barcelona. La política de distribució del llibre va ser nefasta, al meu entendre: si no col·loques el llibre a les llibreries (i a l'àrea on potencialment hi pot haver més lectors) com vols que el llibre sigui llegit? Eliminem la possibiltiat també de trobar-lo per serendípia, que a mi tan m'agrada.

Preu: aquí hi tinc poc a dir. El llibre té un preu d'uns 16€ cosa que no em sembla cap disbarat. Els preus acostumen a estar bastant ajustats.

Difusió: El mateix Lluís admetia que estava tant content de tenir el llibre a les mans que no li va venir de gust fer-ne promoció. Vet aquí un error greu. A un escriptor mediàtic li cal poca difusió, perquè té els seus mitjans a l'abast. Amb poca imaginació en té prou. Al cap i a la fi, la gent el "coneix" perquè surt a un gran mitjà i tan sols publicar "el nou llibre de Buenafuente", posem per cas, ja tenim un munt de vendes assegurades. Per a un escriptor poc conegut la pega és més gran. Li cal un esforç addicional. Imaginació. Una certa promoció que generi un boca-orella que atregui l'atenció de possibles lectors. Cal aconseguir que la taca d'oli s'escampi. És justament els escriptors pocs coneguts aquells a qui els cal una empenteta més gran. I que pel que jo sé, en Lluís no la va tenir. Tot i que va aparèixer en un parell de columnes: a l'Avui i a La Vanguardia.

Vist això us podeu fer una idea del meu balanç: un llibre bo a un preu raonable, d'un escriptor desconegut, mal distribuït i mal difós.

Com us podeu imaginar no estic gens d'acord amb el relataire que va trucar a l'editorial per preguntar-ne les vendes. Feia un balanç erroni. Treia conclusions equivocades, es deia: si s'ha venut poc és perquè és dolent.

Jo li responc: si s'ha venut poc, és perquè s'ha difós i distribuït malament.

dimarts, 1 de desembre del 2009

La faula de la guineu i el raïm



Un es desperta un dia disposat a posar el cul a la cadira.
Un decideix posar-se a escriure una novel·la, disposat a plasmar una colla de idees farcides de relat en un munt de papers.
Un es passa mesos lluitant per tal que la història li quedi rodona.
Somnia, menja, pixa, dorm, psicoanalitza, fornica, es baralla amb els seus personatges.
Un s'obsessiona amb la seva història.

Un fa tot això... i resulta que en acabar no li importa si el llegeixen o no.
No. Jo no m'ho empasso. No m'ho crec.
No. No hem fet tots aquests esforços: busquem les paraules precises, perdem la son, ens obsessionem amb una història. L'escrivim, la llegim. La reescrivim, la rellegim. No ens hem aïllat del món perquè ara, ara que ja hem revisat per segon cop las galerades, i tancant els ulls hem dit alea jacta est; ara que l'editorial ens fa arribar la primera capseta, ho engeguem tot a rodar deixant què ens llegeixi tan sols la iaia i la mama.

Tothom que escriu, vol ser llegit. Tu, jo, qualsevol que decideix escriure... -nosaltres també, els blogaires- vol ser llegit. Volem ser comentats. Mirem les estadístiques: de vendes, de visitants. El que de debò volem, deixem-nos de falsa modèstia, és que al tren i al metro tothom tingui a la falda el nostre llibre. Volem que com més gent millor miri els nostres blogs.

Volem ser uns Larsson, què punyeta! - bé, posats a fer jo triaria ser una Rowling que, com a mínim, encara respira-.

Sovint passa que... de fenòmens Larsson o Potter n'hi ha comptats amb els dits de la mà.
I llavors ens protegim del sentiment de fracàs amb una afirmació un tant elitista: els best sellers no ens interessen. M'interessa la qualitat. És un fenomen que en Lluís va explicar fa uns mesos.

I és clar que volem qualitat! Però també que se'ns llegeixi...
La qualitat no és incompatible amb el volum de vendes. En aquest tema fem allò de la faula de la guineu i el raïm. La guineu veu el raïm allà sucós, madur, és allò que desitja. Més que cap altra cosa. Però com que no el pot abastar gira cua i amb desdeny diu: són verds!

Qualsevol escriptor vol ser llegit. Els lectors són el nostre raïm. Però pot passar que si un veu que els resultats no són els desitjats, menystingui els mètodes, es situï en la banda elitista i, simplement es tanqui a casa. El públic és verd. Em tanco a casa, o potser com que ningú em comenta, millor tanco el blog, que té poques visites i me'l miro jo solet. És mirar-se el melic de forma autista i egocèntrica. I, per mi, una mica absurda. En comptes de reflexionar què podria fer per canviar la situació.

Me n'he anat per les branques i ni tan sols he fet esment d'allò que volia explicar: la meva teoria sobre el perquè del nivell de vendes de Les petges invisibles que en Lluís em va demanar.
Prometo fer-ho més endavant.

dilluns, 30 de novembre del 2009

El pastís de la mare



A ma mare li dec moltes coses... la més important és òbvia, així que ni l'esmento. Li'n dec tantes, que mai podria posar-les en cap llista. Segur que m'en deixava alguna. Una, potser banal si ho mires detingudament, és una recepta per fer pastissos. Li surten uns pastissos deliciosos. La seva recepta de pa de pessic és simple i no sé pas li la va aprendre de petita, a la seva Andalusia natal, o si va ser ja a Barcelona, fent de cuinera a una casa de Sarrià...

No calen balances. Les mesures són fetes a ull. En uns temps en què tot ho mil·limetrem, mesurem, calculem, on necessitem tota mena d'estris per prendre mides i pesos, s'agraeix poder comptar amb una recepta feta a ull.

Tan sols ens cal un poc de sentit comú, els ingredients i un forn a 180º (abans, es coïa en un forn de llenya, i per tant els graus també eren relatius...).

Recepta de pastís d'aniversari

INGREDIENTS:
Per a unes 6 persones (nombre també aproximat, en funció de la gana de cadascú):
6 ous
6 cullerades de farina
6 cullerades de sucre
1/2 got de llet
una culleradeta de vainilla (o sucre amb gust de vainilla), o bé ratllem pell d'una llimona
un sobret de llevat químic (abans segur que emprava llevat de forner, però en fi...)

Estris: 2 o 3 bols. Un motlle pel pastís. Llengües. Un "minipimer" per batre les clares si teniu l'estri que serveix per batre-les. Si el teniu, la veritat és que uns farà més fàcil la vida, si no, haureu d'exercitar una mica la musculatura...
paper de cuinar (paper d'estrassa) per posar a la base del bol, paper que untarem amb mantega o oli

Altres ingredients per a decorar el pastís: melmelada per farcir-lo, xocolata de cobertura per a decorar-lo, ametlles trossejades a forma de crocant...

Com fer-lo:
D'entrada, enceneu el forn a 180º, per tal que es vagi escalfant.
Separeu les clares dels rovells, en dos bols diferents. Afegiu el sucre als rovells, remeneu fins que es desfaci el sucre, afegiu la llet, la vainilla, la pell de llimona ratllada. Remeneu fins que quedi homogeni. Afegiu la farina i el llevat, i remeneu fins que torni a quedar homogeni.
Ara us ocupeu del bol de les clares i les bateu fin a punt de neu.
Quan ja estigui poseu les clares batudes a l'altre bol ho barregeu curosament amb la llengua (Aclariment: no és la vostra llengua, ep! és aquest estri de plàstic o de goma tan típic dels pastissers...)

Quan ja el tingueu remenat, el poseu al motlle, el qual prèviament haureu cobert amb el paper i l'haureu untat amb la mantega o l'oli...

Cap el forn una mitja hora i ja estarà. Per assegurar que està cuit, podeu punxar-lo amb un escuradents llarg, d'aquells que s'utilitzen per fer broquetes. Si surt net, ja està.

Deixeu-lo refredar dins del forn. I un cop fred decoreu el pastís com més us plagui, el podeu obrir i farcir-lo de melmelada, emborratxar-lo amb algun licor, recobrir-lo de cobertura de xocolata... poseu-li imaginació!

I és així, més o menys, com fa els pastissos ma mare.


Aquest pastís de la mare, en concret, és per en Lluís. Fet virtualment amb molt de "carinyu". Pels 45, salut!
I felicitats per la nova arrugueta i el cabell blanc...



Foto: A30_Tsitika

dijous, 26 de novembre del 2009

Àgora, d'Amenábar



Ara ja fa uns dies, vaig sortir del cinema amb la sensació d'haver vist una superproducció al vell estil de Hollywood. El record de la vella pàtina a l'estil de Ben-Hur, però al segle XXI. Però no era el mateix. No ben bé i ni de bon tros.

Surto més o menys entretinguda, però a mida que passen els dies veig que la pel·lícula no em deixa petja. Vaig pensant que en vull fer un post però no sé gaire bé com abordar-lo. Alguna cosa no va.

Altres vegades ja he comentat el meu buit cinèfil d'alguns anys que em costa de reomplir. Aquesta és la "meva" primera pel·lícula d'Amenábar: ni Tesis, ni Los Otros, ni Mar adentro. No he vist res d'ell abans. Sense aquests referents previs haig de dir que Amenábar sembla un realitzador pulcre, que vetlla per una arquitectura de la pel·lícula ben construïda. Precís. És una pel·lícula meticulosa, amb pretencions perfeccionistes, però li falta màgia. El tractament pla dels personatges hi ajuda, m'adono que cap personatge m'és proper. El problema rau també en el fet que es volen tractar molts temes alhora: la història d'Hipàtia, el pensament científic, els fanatismes, el cristianisme, dos amors... amb tanta trama i subtrama un acaba perdent el nord de quina és la idea central de la pel·lícula.

Tot i aquestes mancances, que intueixo més que no verbalitzo, segueixo pensant que, pel tema que tracta, val la pena recomenar-la. Especialment quan alguns webs cristians han optat per recomanar "no veure-la". Quan algun "ens" sectari recomana no veure, no llegir, no mirar, no pensar i tracta les persones adultes com si fossin infants; quan gosen menysprear-nos amb un paternalisme que tan sols pretén manipular, em revolto. I malgrat no sigui la pel·lícula de l'any, la recomano. Malgrat tingui errors històrics, com a mínim m'acosta a una època per la qual, fins ara, no m'hi havia interessat.

Els bons cristians no la recomanen, perquè la pel·lícula aborda el tema dels fanatismes, especialment el cristià del segle IV, encarnat per Ciril d'Alexandria -vestit de negre-. Per evitar ser tractat de sectari, Amenábar ens mostra un contrapunt al fanàtic Ciril, el bisbe blanc: Sinesi - vestit literalment blanc, amb un codi de color típicament hollywoodià -. Tot i algunes escenes crues, la realitat deuria ser molt més cruel i salvatge -i complexa- que el que el director ens mostra. Al cap i a la fi, l’únic que ha fet és dirigir una pel·lícula de gran factura (eufemisme que vol dir, simplement, cara) amb la intenció d'arribar al gran públic.

Això li ho hem d'agrair: que provoqui la reflexió sobre els fanatismes en un món tan fanàtic com l'actual. Tot i que sigui des d'angles simplistes.

Hi ha un detall que, com a dona, em molesta. Per a una pel·lícula que vol semblar primmirada en els detalls, em manca la presència d'altres dones que donin el contrapunt a Hipàtia (intueixo que era una rara avis en un món masculí). L'absència de dones al film és gairebé ridícula: ni amistats, ni criades, ni dones al mercat, la presència femenina no existeix: llevat d'Hipàtia mateixa tan sols apareix alguna "extra" visible tan sols si t'hi fixes molt. Sembla un absurd en una pel·lícula que sembla tan mil·limetrada.

Un apunt final: voldria fer un esment "tecnològic", les imatges que, a tall de canvi de capítol, ens obsequia provinents de Google Earth -em pregunto si haurà pagat algun dret d'autor, per aquesta copia...

dilluns, 23 de novembre del 2009

Des de la blancor d'un full



De vegades l'atzar et porta per camins estranys i topes amb petites sorpreses que et sobten. Cada vegada m'agrada més la serendípia.

Peter Callesen comunica idees, algunes d'elles inquietants, a partir d'un sol full de paper. De vegades un simple A4. Sense color. Blanc immaculat. Potser amb una fredor que prové del seu origen nòrdic. Hereu de la papiroflèxia, però alhora deslligat de les normes rígides de l'antic art oriental, l'artista, doblega, retalla enganxa ... i ens diu coses.

En realitat no conec gaire la seva obra, ni tan sols sé si el seu treball és d'allò més original o no. Tan sols he vist les imatges del seu web. Imatges que m'han fet pensar.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Post fet a mà



Ho va començar la Mireia d'Un altre invent, (a qui jo no coneixia abans) i la seva iniciativa s'ha anat estenent com una taca d'oli arreu dels blogs.

M'hi afegeixo amb una carta feta a raig...

divendres, 20 de novembre del 2009

20N (73)



Les xifres que gairebé en codi titulen aquest post tenen relació amb un aniversari:
Avui és 20 de novembre. 20N.

Avui és un dia efemèride. Però no vull esmentar el dictador. No en vull fer apologia.

Si avui vull recordar un aniversari és el que guarda relació amb la segona xifra: 73.

L’atzar va fer que un 20N, un 20 de novembre de fa 73 anys, el 1936, una bala –perduda o no– acabés amb la vida de Durruti.

Em sembla que és aquesta l’efemèride que cal recordar, un 20N. No l’altra, aquella que tots tenim al cap.

Malauradament, encara.

Notre Dame de Fourvière



Des de la matinada, el vent esbufega enfurismat. Arrenca les fulles dels arbres, se les endú enllà, les aixeca, les deixa caure, les escampa, les apila... El batents dels portals del carrer espeteguen, fent grinyolar les frontisses. La gent camina atrafegada cenyint-se els abrics i les bufandes, sota el cel gris.

Enmig d’aquesta ventada goso sortir a passejar pel Lió antic. Le vieux Lyon, que en diuen els autòctons, jau a la vora de la riba de la Saône i conserva un cert aire medieval, reconvertit ara en recorregut turístic. Per sobre de les teulades centenàries la basílica de Nostra Senyora de Fourvière s'alça erecta, sostinguda per un bosc que emet reflexos de tardor. Des de dalt estant, vigila la ciutat amb ulls amatents. Sembla que vulgui abatre's sobre la vella vil·la, prepotent. Una escala costeruda s'enfila per superar el desnivell. Un peu darrere l'altre vaig pujant. Esbufego, el cor em batega frenètic a les temples. M'aturo per recuperar l'alè. Les fulles s'arremolinen i amunteguen sobre els graons. Amunt. Arribo a la plaça i el panorama s'estén davant meu: la ciutat, els dos rius. Lluny, els Alps. Bado mentre identifico els llocs emblemàtics.

Entro al temple i un ofec em tenalla el coll. L'indret sembla tret de la cambra dels horrors. Columnes amb àligues amenaçadores, sostres foscos, decoració recargolada. A les parets, mosaics daurats amb escenes bèl·liques i violentes: la batalla de Lepant, Cirili en un discurs desaforat, Joana d'Arc cremada a la foguera... El catolicisme mai s'ha caracteritzat per defensar els drets humans, els valors positius. Tan sols culpabilitat i càstig. Aquesta església n'és una prova. Una més.

Necessito aire. Surto buscant la llum. Però el dia s'ha enfosquit i comença a ploure.

dijous, 19 de novembre del 2009

Perfum



Baixava per la rambla
i vaig entrar a la botiga
de perfums occitans.
Hi vaig trobar aquella ampolla
bella i estriada,
la mateixa que descansava
al prestatge del teu bany.

Amb un gest casual
vaig amarar un paper secant
amb l'aroma.

Uns minuts mes tard
vaig viatjar fins el teu coll,
allà,
a la cantonada
on tu i jo ens vam fet el primer petó.

dimarts, 17 de novembre del 2009

La néta, l'home vell i l'amic



Un home vell dret a la popa d'un vaixell, mirant desaparèixer el seu país a l'horitzó. Amb el seu país, la seva vida. Ho ha perdut tot, la família, els veïns, allò que ha estat ell mateix, allò que ha conegut al llarg de tants anys. Però li queda un motiu per viure, la seva néta. Més o menys així -però no exactament així- comença la darrera novel·la que he llegit: La petite fille de Monsieur Linh.

En unes cent cinquanta pàgines i de mica en mica, a través d'una narració pausada i suggerent, Philippe Claudel em transporta per un munt de reflexions, sobre els immigrants, les guerres, les pèrdues, els refugiats, els records, l'amistat, la comunicació, la incomunicació (la qual curiosament no és deguda a les fronteres lingüístiques)...

Un seguit d'imatges poètiques i sensibilitat em van arribant des la primera plana.
I arribo a la darrera amb una emoció continguda. En poques pàgines diu molt. És atemporal, i també sense localitació, perquè ens diu poc dels països d'origen ni de destí, perquè no cal, perquè els temes que toca són universals, perquè... al cap i la fi, tots podem ser emigrants un dia. O potser tots en som una mica, cada dia.

dijous, 12 de novembre del 2009

La Maria fa el sopar



La Maria feineja per la cuina. Els nens ja han sopat i els ha fet rentar les dents. Els ha posat el pijama i ara ja són a dormir. Els ha costat una mica i s'hi ha hagut d'esmerçar una bona estona abans no es calmessin. Els ha llegit un parell de contes, o deu, i finalment ha aconseguit que se'ls tanquessin els ulls.

Tota la tarda ha estat embolicada, els ha anat a buscar al col·legi, els ha portat a música. Pel camí, de tornada, ha parat a la botiga a comprar peix fresc, rap, perquè a en Ramon li agrada el rap. En arribar a casa ha ajudat a fer els deures al gran.

Al matí, en Ramon havia marxat d'hora i tot just tancar-se la porta ella s'havia posat a fer feina. Havia netejat la pols i fet el terra abans de llevar els nens. Havia deixat els llits fets i havia marxat a treballar. La casa havia d'estar perfecta. Com cada dia.

Ara ja pot fer el sopar per a ella i el Ramon. Encara li falta una mica per acabar-lo. Ha parat la taula amb les estovalles netes, perquè ell no suporta les taques. Ha posat els gots tot repassant-los amb un drap de cotó. Els plats estan ben arrenglerats. Els coberts brillen amb desmesura. Hom diria que és un dia especial.

Sent la clau al pany de la porta. És massa d'hora. Encara no ha acabat el sopar. Per un mil·lisegon es queda immobilitzada. Les mans li fan un lleu tremolor i la cullera li cau a terra. Sent les passes pel passadís, s'afanya a ajupir-se i recollir-la abans ell no sigui a la porta. Massa tard.

- Estic mort.

La Maria esbiaixa un somriure, s'eixuga les mans al davantal i cuita cap el dormitori, a agafar les sabatilles. Avui sembla que està de bon humor. Va depressa i un gest maldestre fa anar una de les sabatilles per terra. Sembla que ell no se n'ha adonat. La recull i s'acosta al sofà on el Ramon ha deixat caure tota la seva massa corporal, immensa. De genolls li deslliga els cordons de les sabates. El nus es fa de pregar. Els dits se li entortolliguen. S'aixeca, porta les sabates al dormitori. I torna cap a la cuina.

- I el sopar?- demana ell.

- Estarà en cinc minuts- barboteja a forma de disculpa.

- Ets una bagassa- és el so inquietant d'una serp abans de clavar la queixalada.

Ella es petrifica. Un ofec, conegut i quotidià, se li nua al voltant del coll i no la deixa avançar. Gosa encara pronunciar unes paraules a tall d'explicació.

- Als nens els ha costat molt de dormir...

- Sempre ho he dit, que ets una pèssima mare. - s'alça més depressa del que el seu volum podria fer pensar i s'acosta a ella, que segueix paralitzada -. Ets ben inútil.

La Maria tanca el ulls. Espera el primer cop.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Rosses i morenes





Alguna cosa em desassossega. Hi ha alguna cosa imperceptible en el post del sisè arcà que no acaba de deixar-me tranquil·la. I no sé identificar molt bé què és. El post descriu una carta, parla de les decisions, parla de dos tipus d'amor, de dos tipus de dona...

Dos tipus de dona: la rossa, la morena. Símbols arrelats en els nostres referents.

Potser és per aquí que no em quadra. Potser és aquesta dicotomia allò que em molesta. Ja hi tornem a ser amb els estereotips.
La que encarna la passió, aquella que no se sotmet a res, contraposada a la que encarna la vida en família. La dona perversa, la femme fatale, versus la dona angelical? La bruixa versus la princesa?

La societat patriarcal ens ha sotmès, a les dones. Ens ha posat etiquetes terribles.

Exigeixo els meus drets.
El meu dret a ser una bona mare quan s'escau: angelical, dolça, fins i tot rossa (si em tenyeixo, és clar). Al meu dret a ser seductora i bruna, i que la passió se m'emporti. A ser companya sexual i alhora mare. A ser un còctel. A jugar tots els papers de l'auca. A ser mestressa de casa i femme fatale.

Tot això i més, tot barrejat. Potser no cal triar entre la rossa i la morena, em dic. Potser tot està en una sola dona. Perquè som un caleidoscopi.




Imatges:
la rossa:
Anna Maldonado
la morena:
stunkid

divendres, 6 de novembre del 2009

Futbolistes en vaga i científics fugitius



Primer va ser la crisi, profunda, abismal, fosca i marejadora. Després d'una etapa de bonança se'ns caigueren els vels. Ens vam quedar tots perplexos. Segons més tard, o mesos més tard depèn de qui, ens vam anar adonant que això ja es veia a venir. Que tanta bonança econòmica era una fal·làcia. Que la bombolla immobiliària havia de petar. Era evident. Clar, diàfan.

Després se'ns van obrir noves expectatives. Ens vam convèncer tots plegat que una crisi profunda rebentaria les bases del capitalisme. L'esquinçaríem. Alguna cosa nova i lluent renaixeria. Fins i tot un Sarkozy vaticinava la "refundació del capitalisme".

És obvi. Tot serà diferent. Alguna cosa ha de canviar.

Passen els mesos d'una lentitud que espanta i aquí no passa res. Les xifres mostres brots d'esperança -diuen- i allò que ens dèiem que es desmuntaria es queda quietet i inamovible. I tornen les jubilacions amb pasta gansa i els sous esgarrifosos, amb contractacions futbolístiques i formulauneres que si no són una bombolla igual que la immobiliària ja em direu què son.

No em crec que el futbol es regeixi per les "lleis de l'oferta i la demanda" sinó més aviat per la més pura especulació. Les xifres que es maneguen als fitxatges no es poden cobrir tan sols pels drets televisius. Molts clubs de futbol han hagut de jugar també amb operacions immobiliàries: una bombolla que alimenta una altra bombolla, que n'alimenta encara una altra. Com les nines russes.

Un afortunat acord pressupostari, puntual per al 2010, qüestiona aquella llei coneguda pel sobrenom de llei Beckham mitjançant la qual aquells treballadors "desplaçats" que guanyen més de 600.000 € tributen un 24%. Ara tributaran al 43%. Ves quin greu que em sap, en comptes de poder-se comprar una casa amb jardí cada any, hauran de esperar dos.

La lliga de futbol ja s'ha esquinçat la vestimenta i ha dit que hi hauran vagues. Bona notícia: ens lliurarem del futbol!

I la nostra inefable CIU ens augura que la cosa tindrà conseqüències catastròfiques, perquè els científics ens abandonaran per anar a terres promeses més acollidores. De quins científics parla?
Els "nostres" científics JA estan en altres terres i no crec que sigui perquè tinguin avantatges fiscals, sinó perquè les condicions d'inversió en investigació i desenvolupament (I +D) fan el seu treball "factible".

M'he anat per les branques. M'he desviat del tema. Parlàvem de refundar el capitalisme...

Ja em perdonareu: al capitalisme no el refunda ni la mare que el va parir.


Dedicat al Pol (per la frase que li he manllevat)

dimarts, 3 de novembre del 2009

Petit indi, faula i marginalitat poètica









Marc Recha ens ofereix amb Petit indi una faula sobre el pas de l'adolescència al món adult. Ens mostra una història que hipnotitza, plena de metàfores i imatges que es fixen a la retina. Ens mostra una història de suburbi, deixat anar de la mà dels polítics i tecnòcrates. Aquesta terra de ningú, que no és ni ciutat ni camp. On les ànimes perdudes troben el seu llogarret. Terra d'obrers suburbials que sobreviuen com poden, dipositant lleus esperances a una aposta de canòdrom. Terra de perdedors, hereus d'una subBarcelona vella, arrossegada, hereva del creixement dels anys 60. Aquella Barcelona que no serveix per mostrar-la als turistes, aquella que no ven, aquella de la qual no cal preocupar-se'n llevat de per destrossar-la, una mica més. Una Barcelona marginal que sovint ens volen amagar i que se'ns mostra amb una bellesa sorprenent.

Curiosament, en un moment del relat, un diàleg em remet a Riell Bulevard, al post sobre la presó i Amadeu Casellas. Fa més o menys així:

- Tenen la mare aïllada, un parell de mesos. Diuen que li va trencar la cara a un dels guàrdies.
- Sempre diuen el mateix.

Tinc la impressió que em perdo coses. Que no arribo a captar tot allò que la pel·lícula em vol dir:

Les mirades parlen.
Els personatges parlen.
Els paisatges parlen.
La música parla.
Els silencis parlen.

M'aixeco de la cadira del cinema quan les lletres ja han acabat i gairebé ja no queda ningú. És això fer-se gran?

Diu en Marc que es torna més clàssic. M'agrada.


diumenge, 1 de novembre del 2009

Cent anys de "La Escuela Moderna", de Ferrer Guardia



Passen els dies. Flueixen l'un darrere l'altre i quan te n'adones ja han passat cent anys. Bé, potser no tant. Però els dies tenen pressa. Quan en Lluís va escriure sobre el centenari de l'afusellament de Ferrer Guardia, vaig comentar -i prometre- que parlaria del seu llibre La Escuela Moderna. I ja som a novembre i de cop m'adono que encara no he escrit ni dues línies sobre el llibre. En realitat, tant li és. No calen aniversaris per recordar, tot i que els aniversaris siguin moltes vegades perfecta excusa per fer-ho.

La meva forma d'homenatjar el pensador llibertari ha estat llegir la seva obra. Vagi per endavant que no sóc pedagoga, ni tinc res a veure amb l'educació (tan sols -i no és poc- en el meu paper de mare), vull dir que no sóc mestra, ni he estudiat res a respecte, ni res que se li assembli.

En algun lloc, ara ja no localitzo on, he llegit que es criticava que Ferrer Guardia no era un gran intel·lectual, i que el text de La escuela moderna no és un gran text. Puc entendre el seu posicionament en tant que l'estructura és una mica estranya, segueix un cert ordre cronològic i va aportant les seves bases d'una manera on no sembla prioritzar, on sembla que hagi abocat les seves idees amb una mena de "tallo i enganxo" ara un text d'aquí, ara un pensament d'allà, força curiós.

Però el text diu gran coses.

Les seves idees bàsiques són:
- l'ensenyament "racional", entenent per racional l'ensenyament basat en la ciència, en la observació empírica, fugint de dogmatismes.
- l'ensenyament laic, sense ensenyar cap mena de religió ni dogma, per tal que els alumnes pensin per si mateixos.
- la coeducació nens i nenes
- la coeducació de les classes socials
- Sense premis, sense càstigs, sense exàmens.

Hi ha altres temes que ara a mi em semblen menors - tot i que en certs àmbits no ho siguin- com és el de la higiene escolar, que en aquella època eren fonamentals. Personalment vaig riure força amb el brillant inici del capítol VII, amb el qual devia fer molts amics (especialment entre jesuïtes, carmelites i altres ites que dominessin l'educació a l'època):

"Respecto a la higine, la sucedad católica domina en España.
San Alejo y san Benito Labra son, no los únicos, ni los más caracterizados puercos que figuran en a lista de supuestos habitantes del reino de los cielos, sino unos de los más populares entre los immundos e innumerables maestros de la porqueria"


Vist des dels nostres ulls els seus principis són fins i tot obvietats, però hi ha qui encara els qüestiona. Ens situem als inicis del segle XX, sortint de l'època victoriana, amb l'educació agafada per les institucions religioses que es dedicaven a difondre una educació clarament ideològica - i encara ara ho segueixen fent. La diferencia és que ara podem triar. Que podrem tenir un educació pública i laica, malgrat sovint se la menystingui. Malauradament si Ferrer Guardia aixequés el cap crec que no li agradaria gens veure el panorama social, ni escolar, que ens envolta.

Entenc també que des dels sectors més catalans celebrin a contracor el centenari. Ferrer Guardia era un llibertari, anarquista, que va voler aplicar i fer alguna cosa real que servís realment per canviar la societat. I a més defensava la universalitat, va apostar perquè l'ensenyament a la seva "escuela moderna" fos en castellà. Probablement ara diria que fos en anglès. No puc dir que estigui molt d'acord en aquest plantejament, però el seu posicionament explica perquè se silencia en àmbits catalanistes: no pot ser mostrat com un heroi "nostrat". El nostre home no va ser un "patriota català" i això deu ferir algunes sensibilitats. Ferrer Guardia no defensava la catalanitat i potser per això el centenari que se celebra té un perfil baix. Tinc la impressió que les institucions no s'hi han abocat a celebrar el centenari. El seu pes a nivell internacional fou tal que no poden obviar-lo, així que fan algunes celebracions menors per cobrir l'expedient. No ho poden amagar, però els homenatges i els records en general han vingut més de les entitats que no pas de les institucions. Si es va fer un gran greuge amb l'afusellament de Companys, el mateix es va fer amb el de Ferrer Guardia.

Si comparem què i qui van organitzar la celebració de l'any Gaudí -posem per cas- amb què i qui ha organitzat el centenari Ferrer Guardia, hi ha un abisme, em sembla.

divendres, 30 d’octubre del 2009

De l'homonímia i la confusió

M'hi ha fet pensar una anècdota que m'ha passat ara fa pocs dies. Al Facebook, un perfecte desconegut amb amics virtuals comuns m'alerta per via cibernètica amb un expressiu
- CALÇA'T!
sobre en Lluís Bosch, en saber que comparteixo blog amb ell.

Reconec que de vegades en Lluís és una mica gamberret, provocador, amant de les causes anti i que li encanta crear polèmica -en aquest tret rau, sovint, el seu encant i la gràcia dels seus escrits- però em sorprèn la contundència de l'advertiment. Em sorprèn i no m'hauria de sorprendre, perquè ja he vist en altres ocasions reaccions d'aquesta mena que no acabo d'entendre. De vegades, la crítica diu menys a favor de qui la pronuncia que no pas de qui n'és l'objecte. Em quedo perplexa però vaig una mica més enllà i demostro la meva sorpresa. Després d'un breu intercanvi de correus conciliadors la cosa es clarifica: no estem parlant del mateix "Lluís Bosch".

Vet aquí el risc de calumnia que corres si tens un nom relativament habitual. I és que això tenir un nom comú et pot portar força problemes, siguin cibernètics o no. Fins i tot jo, que no tinc un nom gaire corrent, m'he trobat en situacions confuses -afortunadament més aviat còmiques- perquè hi ha una altra "Eulàlia Mesalles" que corre per Barcelona.

Hi ha altres perills, potser pitjors: assemblar-se físicament a algú altre. Si per casualitat t'assembles a aquell delinqüent tant buscat, o potser a la veïna qui té un amant capitost amb connexions mafioses... ja ni t'ho explico.

La confusió. Vet aquí. L'innocent acusat de qualsevol crim comès per una altra persona ha estat mil vegades el punt d'inflexió que posa en marxa una trama. En la realitat i sobretot en la ficció. Segur que tots teniu exemples al cap. A mi me'n ve un super clàssic, gairebé obvi, North by Northwest, coneguda aquí com a "Con la muerte en los talones" (per cert: no puc arribar a recordar com es va traduir el títol al català, però tant li fa), amb aquella famosa escena de l'aeroplà.

Segur que us venen al cap altres títols, perquè aquest és un tema recurrent.

Com que els protagonistes sempre se'n surten a demostrar la seva innocència, ves a saber si hi ha personatges d'aquests que surten als diaris aquesta setmana que no estiguin preparant la defensa en base a la confusió: jo no sóc aquell.

Calla, no donis idees.




Nota al marge: Em resulta curiós com en algun punt les connexions neuronals fan coses estranyes. Perquè tot i que parlem de coses ben diferents, entre el post anterior del Lluís i aquest meu hi ha algun punt subtil de connexió. Jo havia iniciat aquest post ara ja fa uns dies i l'havia programat per ara mateix, i avui, fa una estona, en Lluís ens parla de dos personatges que s'assemblen. Amb dues imatges, del Che i de Camaron que podrien haver servit per il·lustrar aquest post meu...

dimarts, 27 d’octubre del 2009

L'efecte dominó



És l'efecte dominó? A poc a poc van caient. L'oasi català s'asseca. Es crema. I poc a poc als prohoms de fa una dècada els destapen les seves misèries. Corrupcions i corrupteles: des del Millet al Prenafeta, passant per l'Honorable Alavedra (seguirà gaudint del tractament protocol·lari -vitalici-, des de la presó?).

L'oasi, senyors i senyores, era un miratge: som un país tan miserable com qualsevol altre. I això no és dolent ni bo: sinó simplement i malauradament massa humà. Tan sols cal esperar que els mecanismes correctors siguin efectius. Tan sols cal esperar que, finalment, qui la fa, la pagui.

Potser encara ens queda un bri d'esperança, al cap i a la fi.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Whatever works, de Woody Allen



Volia anar al cinema a riure. Els darrers temps, quan he anat al cinema he vist ja prou violència, histories duríssimes o prou tristes. Necessitava una mica de bon humor.

Però en això de l'humor el risc és gran, perquè molt sovint ens podem trobar historietes pensades per a subnormals profunds.

Així que quan vaig veure que Woody Allen estrenava una nova pel·lícula no m'ho vaig pensar gaire, malgrat la gran decepció que em va causar veure el desastre de la tardor passada amb Vicky Cristina Barcelona.

Així, vaig afrontar aquesta pel·lícula amb cert escepticisme, tot i que em calia donar a Woody Allen el benefici del dubte. Havia llegir alguna crítica bona i esperava poder passar una bona estona.

Aquest cop, no em va defraudar. Si bé es pot dir que la història té algun moment que decau (a partir del gir en què arriba la mare de la noia remunta) la veritat és que tot i així, el tomb que li fa li surt prou bé. Hi he trobat allò que buscava: Humor intel·ligent, monòlegs extraordinaris. I la presentació de solucions de parella força alternatives que esverarien a qualsevol Rouco Varela recalcitrant. I aquesta és la conclusió que en ven Woody Allen aquest cop: que qualsevol solució pot ser bona, si funciona. Que podem trobar les solucions més estranyes i en canvi "funcionen". Que les persones som ben estranyes i vivim en un món rar, però podem trobar allò que funcioni, per més estrany que pugui semblar.

No puc afegir gaire a allò que ja s'ha anant dient pels blogs i per les crítiques: en Larry David està perfecte en el seu paper típicament "Allenià" que es creu un geni i menysté tothom al seu voltant -però ple de febleses alhora- i l'Evan Rachel Wood fa de noia tonteta i feliç amb una credibilitat força digna, així com la bona interpretació dels altres secundaris.

A mi em sembla que val la pena. Jo vaig trobar allò que estava buscant aquella tarda: diàlegs intel·ligents i bon humor. Riure. I el retorn al Woody Allen dels inicis.

Tan sols un darrer esment a la complexitat idiomàtica. Aquest cop haig d'admetre que em costava "seguir el fil". Apunt mental: Crec que haig de reciclar el meu anglès...

divendres, 23 d’octubre del 2009

Creences humanes



Tinc la impressió que hi ha temes que tenen la virtud de generar, per ells mateixos, la polèmica i les reaccions; i en canvi n'hi ha d'altres que es presten més a la lectura silenciosa, sense que generin les ganes d'opinar.

Potser aquesta capacitat de generar comentaris les trobem especialment quan toquem el tema de les creences: siguin religioses o no. La cosa és especialment evident quan parles de catolicisme o islamisme (si parles en contra, especialment), però hi ha altres temes que promouen la mateixa mobilització. Dic tot això perquè en Lluís ens va exposar un contacte amb extraterrestres i se'ns van disparar els comentaris.

I, si hi penso, la creença en aquests personatges extraterrestres, siguin de terres llunyanes, siguin viatgers en el temps, em sembla extraordinàriament propera al procés mental que es produeix quan creiem en Déu o quan creiem en l'espiritisme. Es tracta d'explicar-nos què coi hi fem aquí. Una necessitat filosòfica molt humana. Tinc sempre la impressió que és això: un procés mental, molt humà. Massa humà. Massa antropocèntric.

He llegit el text que en Jeremies Soler ens va recomanar del seu blog. Reconec que em va costar trobar l'espai i el temps per llegir-lo, i que com la majoria de textos filosòfics és un text un pèl dens que necessita ser madurat i digerit. Us en recomano la lectura ja que ens exposa hipòtesis com la possible existència d'infinits universos múltiples que, de ser confirmades, farien innegable -provable- que l'existència de la vida no és una cosa aïllada al nostre petit planeta.

De tot allò que diu en Jeremies, li respondria des d'aquí que al meu parer, si bé no es nega l'existència de Déu, tampoc hi ha un argument fort que el faci evident. Segueix essent un tema de creences i les creences no lliguen amb el pensament científic. Per mi un univers sense Déu, sense un ésser superior que l'hagi dissenyat és més plausible i pròxim al que probablement sigui veritat. Es pot explicar l'univers -o els universos si segueixo allò que intenta explicar-nos- sense o amb Déu. Jo, em quedo amb el sense. D'aquest tema també n'ha parlat en Leblansky recentment.

Però tot i que sigui no ja possible, sinó més que probable o gairebé innegable que existeixin altres móns habitats en aquest o altres universos... el que és menys plausible és que aquests ens visitin "a nosaltres". Ara bé, són d'aquelles coses difícils de negar categòricament. Potser hi ha visitants. I en aquesta afirmació és quan un es situa en una posició més aviat agnòstica.

Però jo em pregunto: essent com som una puça en la nostra galàxia i aquesta una altra puça al nostre univers què ens fa pensar que som tan dignes d'estudi per a ser visitats? L'antropocentrisme, tan sols. Creure'ns que "mereixem ser visitats".

En aquests temes (espitismes, tarots, Déus, Ovnis) repetim de formes diferents les mateixes paraules: "hi crec" o bé "no hi crec". I tot resulta massa conegut. Massa semblant a la religió. Quan és una qüestió de creure-hi tan sols, em quedo amb el no-creure-hi o en l'agnosticisme -si em deixo anar-.

Espero que algun dia els científics m'ajudin a comprovar-ho veritablement. I que jo encara corri per aquí. Perquè en realitat m'agradaria que fos veritat, m'agradaria que habitants d'altres móns ens visitessin. O potser millor, m'agradaria ser un d'ells. M'agradaria ser Picard. "Space: the final frontier..."

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Pregària a la deessa inexistent




Prego a la deessa inexistent.

Prego a les muntanyes altes amb cims d'àligues,
que m'empetiteixen i em donen la justa mesura
d'allò que sóc. No res.

Prego a la terra, femenina, bondadosa i luxuriosa.
Prego a la terra fosca, fèrtil, feta d'humus i de flors seques.

Prego pel retorn de les bruixes des dels seus caus.

Prego pel bosc, pel bosc tancat i intransitable,
pel bosc encantat,
ple de fades i follets,
ple d'animals salvatges.

Prego pel silenci. Pels silencis.
Pels compartits, pels manllevats.
Pel retorn de la paraula.
Per recuperar els mots no dits,
les frases perdudes.

Prego pels núvols ferotges. Prego per la pluja.
Per la que em mulli els cabells,
per tal que em xopi el cos de desig i de follia.

Prego pel sol, que ets tu,
per tal que vessi el seu esperma sobre meu.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Cinc sentits



OLFACTE
L'olor que sento en abraçar-te

OÏDA
El teu xiuxiueig a cau d'orella

VISTA
Els teus ulls absorts llegint-me el sexe

TACTE
Els teus dits àgils sobre el meu clítoris

GUST
Gust? ... el teu gust...

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Grumets, a navegar! (un apunt sobre la netiqueta)



Aviat farà 14 anys (catorze!) que em vaig iniciar en tot això que ara és tan habitual per nosaltres: internet.

Recordo com amb emoció ens vam abocar a l'ordinador, i dues companyes van obrir un navegador i van teclejar alguna cosa incomprensible que començava amb "http://", una adreça i ens van dir que allò era la web. No enteníem molt bé per a què servia allò ni què ens estaven explicant. Però recordo l'estupefacció que vaig sentir quan em van anunciar que allò que veia a la pantalla potser estava a Madrid, o a Nova york, o a Melbourne. Tan sols vaig poder exclamar:

- Això és una finestra oberta al món!

Ens vam quedar una bona estona allà sense saber molt bé què havíem de buscar, ni com. La ment en blanc.

Passats uns dies algú ens va reenviar un correu electrònic on ens convidava a unir-nos a una llista de distribució, anomenada brillantment "GRUMETES". L'objectiu de la llista era la d'introduir als nou vinguts al món virtual a navegar per tota mena de conceptes. Què era l'IRC o el xat o els grups de notícies? Com s'havia de configurar no sé què? Què nassos era l'HTML? Era el lloc per preguntar qualsevol bajanada de "novato". Obtenies sempre respostes pertinents i útils. El capità de la nau era una professor andalús que es deia Juan Carlos Coll i com a moderador vetllava pel bon funcionament de la llista i ens guiava també quan es produïen disputes. Recordo aquella llista com a molt entranyable i sobretot molt fructífera: vaig aprendre un munt de coses sobre internet.

I una de les coses que més em va penetrar va ser les normes de comportament pel bon funcionament de la convivència a la xarxa. El que llavors anomenaven netiqueta o cibertiqueta. No és res més que unes certes normes de convivència que ajuden a la comprensió i respecte mútus en un món que, en ser escrit, no té els matisos que pugui tenir el llenguatge interpersonal. No podem acompanyar les nostres afirmacions amb un somriure, per això van inventar-se els emoticons. No podem alçar la veu, per això USEM MAJÚSCULES PER CRIDAR (ja em perdonareu).

Ara fa uns dies un bon amic blogaire em va escriure en majúscules i jo vaig sentir que em cridava. Després d'un intercanvi de missatges ell mateix em va aclarir que no en tenia ni idea que les majúscules cridessin. En els anys que han vingut ens hem incorporat massivament a la xarxa i les noves incorporacions no han tingut la sort de poder comptar amb la guia d'una llista com la que va ser Grumetes.

Un anys més tard vaig abandonar el vaixell per unir-me a noves flotes. He pujat a nous vaixells i n'he abandonat d'altres, alguns han sigut positius d'altres frustants, però sempre porto dins meu alguna cosa d'aquells vells grumets.

I ara aquí estic, he passat ja de ser una grumet a potser ser una co-patrona de vaixell, navegant pel món en aquest Riell Bulevard.
Related Posts with Thumbnails