dimecres, 29 d’agost del 2012

El dia en què Margarida es va jugar els seus estalvis en el joc dels trilers


La Margarida va sortir aquell matí assolellat pel portal de casa seva, fent tentines. Va fitar les rialles i crits dels nens de la placeta i  va dirigir-se, amb un somriure, cap al Cabrabo de la cantonada. Als seus setanta-vuit anys, no tenia la lleugeresa d'abans a les cames, però encara la conservava a l'esperit. Li havia costat acceptar que havia de caminar recolzant-se en un bastó, encara era tan coqueta com ho havia estat de jove. Arrossegava algunes xacres pròpies de l'edat, la tensió alta, les cames feixugues, però mantenia el cap prou clar, encara que no entenia algunes de les coses que els seus néts li explicaven. Mai li havien agradat les màquines i no comprenia aquella fal·lera del jovent pels ordinadors i l'internet. Un cop, la seva néta gran li ho havia intentat explicar: mira quines coses s'hi troben, iaia. Si ella hagués estat més espavilada amb els aparells potser encara ho intentaria, però allò li havia arribat massa tard.

Abans d'entrar al super a comprar el dinar del dia, va passar-se per l'oficina de la Caixa del carrer gran, perquè havia de treure uns quants dinerons. Tota la vida, des que es va casar amb el Miquel, que hi havia confiat. Des de l'època en què el director era el senyor Renau, amb qui van obrir plegats la primera llibreta poc després de casar-se. I quan aquest es va jubilar, van seguir amb el senyor Manel. El senyor Manel sempre l'havia aconsellada bé en com tractar els seus estalvis -aquest xicot tan amable i agradós-. Aquell matí, asseguda rere la tauleta, el senyor Manel li va parlar amb paraules que no entenia, nou producte alta rendibilitat, li anirà molt bé. Fins el 2020. Signi, signi aquí, sisplau.

La Margarida va sortir satisfeta de la seva oficina de la Caixa, la de tota la vida.  Dins l'oficina, el senyor Manel somreia, per fi havia aconseguit acomplir els números del mes. Sota la pressió creixent dels seus caps, havia aconseguit vendre un nou pack de l'estalvi de risc.Treballar per objectius, en deien als cursos impartits a la seu central. Aconsegueix l'objectiu i aparca l'ètica, la humanitat.

Van passar un parell d'anys i la Margarida va emmalaltir. Necessitava algú que l'ajudés a fer el dinar, a banyar-se, algú que estigués per ella. La seva filla Marta passava dues tardes la setmana amb ella. Més, no podia, tenia fills petits.  Els diners de la pensió no arribaven a fi de mes. Van necessitar els diners dels seus estalvis.

Llavors van descobrir l'estafa. La Margarida havia donat els seus estalvis, en el tram final de la seva vida, quan més els podia necessitar, de foma perpètua, a una empresa. A quatre ricatxos apoderats.

De res van servir les casserolades, ni la ràbia. Va aguantar l'estafa perplexa, sense reaccionar. A la Margarida li va costar d'entendre el que li explicava la seva filla: que havia jugat als trilers amb els seus estalvis. Que havia patit una estafa. Que és com si hagués jugat als trilers de les rambles.

- El pobre senyor Manel... però si no hi havia cap piloteta... - La seva filla no va aconseguir treure-la d'allà, i ni amb penes ni treballs no va aconseguir que canviés de banc.

A la filla, un nus se li cargolava a l'estómac: als trilers de les rambles se'ls posava a la garjola. Als trilers de luxe se'ls emparava amb la llei.

dilluns, 13 d’agost del 2012

Fata Morgana


Fata Morgana Leifdefjord

Fata Morgana Leifdefjord - Tim Melling


Un matí es va llevar amb el cos entresuat. La xafogor de l'estiu va colpir-la. A la ràdio del veí que es colava per la finestra sonava una vella cançó rogallosa i aspra. Va mirar-se al mirall, algunes arrugues de més envoltaven els seus ulls, les primeres canes cobrien els cabells. La música es va interrompre per la veu del locutor. Notícies.

- El president anuncia noves retallades, la seguretat social i les prestacions d'atur queden abolides. Es preveu una onada d'aturats davant els tancament d'oficines, les previsions econòmiques...

Malgrat la calor, va tancar la finestra per ofegar la veu, tot i que sabia que amaga-se de la realitat ni lo servia de res. Va veure's molt més envellida encara. Res no tornaria a ser com els trenta anys anteriors, quan havien cregut en la prosperitat i l'esforç, mentre els burgesos, en connivència amb els mitjans, els catedràtics, economistes,  anaven assentant els fonaments del capitalisme més salvatge.

Durant anys, havien viscut en un fata morgana.

El país de pandereta dels anys seixanta i setanta tornava a ser aquí. Vam creure en l'ascensor social. Als vuitanta ens vàren fer creure que entrant a Europa entràvem a un món millor. La realitat ha estat que érem el país miserable,  el mateix país miserable ple de cacics i pobres de solemnitat. D'emigrants i no d'immigrants. Obrers que havien perdut l'orgull de dir-se obrers. Banquers que feien veure que per rebre un sou també eren treballadors. Tot i que aquest sou multipliqués per mil qualsevol altre sou raonable. La realitat és que un projecte obscur es va coure al món sencer. Van caure els murs a Berlin i es va engegar una maquinària  infernal. Doctrina del shock amb mil notícies que no ens deixen respirar.

Va vestir-se, va sortir al carrer. La pols s'acumulava als carrers, a la cantonada un pobre parava la mà sota un cartró on anunciava "Tengo hambre".  Tornanien les campanyes on els rics podrien mostrar la seva caritat alimentant un pobre.



Ja hi havíem arribat. A aquest país patètic, trist i bloquejat.

Va dirigir-se cap a la cooperativa on treballava. A petita escala, feia intents per sortir del fata morgana i fer realitats a petita escala. Buscar una sortida. Caldria trobar les espurnes en altres maneres de fer.
Related Posts with Thumbnails