La Marie troba la seva ombra

En Pierre va deixar-se caure panteixant sobre la primera cadira que va trobar. Respirava feixuc i amb els ulls esbatanats balancejava el cap en un moviment rítmic, com si aquella repetició el pogués rescatar d'allà on els seus pensaments el tenien atrapat.

Havent dinat, havia fet allò que feia cada dimarts: agafar l'aixadeta i dirigir els seus passos al cementiri del poble. Aquesta era una de les seves col·laboracions a la comunitat: el cementiri feia goig de veure, ni una sola mala herba no hi creixia.

En arribar, alguna cosa no era com sempre i el va sobtar aquest sentiment imprevist en un lloc tan etern i aparentment immutable. A primer cop d'ull no va saber dir de què es tractava. Finalment, ho va veure. Un farcell. No, un vestit, i alguna cosa més que l'acompanyava, una cartera, i una càmera de fer fotos. Qui es podia haver deixat aquells objectes personals i valuosos al bell mig del cementiri?

Va joguinejar amb la càmera i diferents instantànies del poble se li aparegueren a la pantalleta, els banys, un carrer, l'església. Va arribar a la darrera foto i va apagar la càmera. I va agafar tot allò disposar a portar-ho l'endemà a la gendarmerie. Potser algú ho reclamaria.

De camí de casa es va sentir desassossegat i cada cop més intranquil. En arribar va tornar a mirar la pila d'objectes que havia deixat sobre la taula. Va obrir la cartera. Contenia algunes monedes, bitllets, targetes de crèdit, un DNI espanyol a nom de Maria Colomer, de 47 anys que residia a Barcelona, l'adreça completa, això era bona cosa, ho podrien tornar tot. Va tornar a agafar la càmera i en arribar a la darrera foto es va adonar que abans no l'havia mirada amb prou detall. Aterrit va saber que una cosa dramàtica i terrible havia passat allà al cementiri.

Tot lligava, i la darrera imatge era el testimoni mut i previ a allò que s'esdevingué. Mai podria retornar aquella documentació. I el pitjor de tot: no ho podria explicar a ningú, perquè ningú no el creuria.

La Marie havia retrobat la seva ombra. La Maria l'havia perduda.

Amb aquest post faig allò no molt elegant de matar dos ocells d'un tret: celebrar el dia dels difunts, tan adeqüat en aquestes dates, i complir la promesa esbojarrada que vaig fer a mil dimonis sobre que faria un relat sobre les ombres.

Etiquetes vivencials

Un bon dia arribes al món. Has pasat nou mesos protegit flotant en el líquid que et donava un cert aire d'ingravidesa fictícia.

Arribes nu, net d'atributs.

De mica en mica, et classifiquen. Ets el rei. O bé la princesa. Ets l'alegria de la casa. Ets fort. Intel·ligent. Xerraire. Riallera. Tendra. Dolça. Ets sorollós, impacient, rondinaire. Ets meticulós. Desendreçada. Ets una artista. Ets calculadora, perquè se't donen bé les mates. Ets llest, perquè treus bones notes. O treballadora, perquè t'hi esforces. Ets empollón. Ets racional. Ets reflexiva. Ets tonto, perquè no te'n surts. Ets això i allò.

Aquests adjectius, que poden ser certs o no, et marquen, et configuren. Te'ls acabes creient, de tant com els has sentit des de petita.  Segons aquests adjectius sóc una persona alegre, jovial -el meu riure sorollós crec que ajuda a difondre aquesta imatge-. Era estudiosa. Desendreçada. Però també calculadora. Pragmàtica. Racional. Cartesiana. D'acord amb aquests paràmetres, sembla que funciono amb la part esquerra del cervell, aquella que domina la raó i el pragmatisme. Sóc una persona racional! - em dic-. No, no sóc creativa, no veus que sóc nul·la quan intento fer cap mena de dibuix?

Un amic em diu que això no és cert. Que dec viure d'alguna etiqueta imposada artificialment. Que no sóc racional, sinó emotiva. I em sorprenc. Sóc emotiva?

Fa temps, vaig rebre al meu email la imatge d'una noia girant. El text que l'acompanyava deia que si la veies girar en una banda o l'altra significava que estaves fent servir una o altra part del cervell. Jo vaig veure-la i em va semblar que refermava la meva idea que era racional. Que feia servir en primer lloc la part esquerra, la racional.

La noia que giravolta corre per la xarxa.
Sembla que ens diu  quina part del cervell estem utilitzant

Ara rebusco la imatge. La veig com llavors: sempre, al primer cop d'ull quan la miro, gira en la direcció de les agulles del rellotge. Tan sols si faig un esforç la veig girar cap a l'altra banda. Rellegeixo les interpretacions. Anava ben errada: si gira en el sentit de les agulles és perquè utilitzo la part creativa del cervell. Em quedo perplexa. No sé quina fiabilitat deuen tenir aquesta mena de coses. Però, si són certs, aquests tests deuen indicar una tendència.

Sóc creativa i intuïtiva, doncs? M'he estar creient una etiqueta artificial que m'ha condicionat durant tota la vida?

Aclariment: l'enfoc sexista dels adjectius emprats a l'inici és del tot intencionat.

Educar i passar el mort. L'escola i els mestres

Parlar d'educació significa parlar de pares, com vaig fer fa uns dies. Però també significa parlar de mestres, de monitors, d'escola.  Els nostres fills passen bona part de la seva jornada a l'escola i la influència de tots els que hi intervenen és també molt important.

Fa anys la figura del mestre era inqüestionable. Ara, no para de qüestionar-se. Als matins del Cuní no paren d'entretenir-s'hi. Els arguments són prou extesos i coneguts, no cal fer-ne molt d'esment: els mestres es peguen la gran vida, treballen menys hores, tenen dos mesos de vacances -què dic dos, tres!-, i a sobre s'expolsen el mort quan es tracta de l'educació del meu fill.

Tot és tant tòpic com aquell qui diu que tots els pares deixen aparcats els seus fills a l'escola. 

Si haig de ser sincera i penso en els mestres i les mestres que han tingut les meves filles, penso que, o bé jo estic de sort, o bé la imatge que es vol projectar els mestres és del tot falsa. M'he trobat amb persones responsables, que saben el que es porten entre mans. Saben quines són les seves responsabilitats. I no dubten a posar en comú els problemes amb què es poden trobar.

Vaig decidir portar les meves filles a l'escola pública i n'estic molt satisfeta. Tot i que haig de dir que l'evolució que porta no és molt afalagadora. En les darreres reunions he contemplat uns mestres que segueixen intentant fer el que poden, però els manquen els mitjans. No saben quina cara posar quan intenten explicar que aquest any els han tret mestres de suport i els grups d'anglès ja no es podran fer amb mig grup, tan sols una de les dues hores i el mateix ens repeteixen a mitja veu quan intenten parlar de l'atenció a la diversitat. L'any passat la psicopedagoga venia 3 dies a la setmana, ara tan sols 1. I encara diuen... però a l'hora del pati si algun nen -dels menys "desfavorits"- té alguna necessitat, jo els encoratjo a que en parlem.  El context és cada cop més advers i percebs que l'escola ha intentat fer mans  i mànegues amb els mitjans retallats de què disposa. Els mestres interins la passen magra per poder aconseguir una plaça, i al mateix temps els nostres fills reben una pitjor educació.

Quan arriba el final de la reunió, amb la boca petita ens diuen que el claustre de professors ha decidit que les sortides es faran tan sols de migdia, però no si representa un dia sencer. Sincerament, els entenc i m'hi solidaritzo. L'administració no pot pretendre que la retallada de mitjans es resolgui tan sols amb dedicació i hores extres no remunerades. Arriba un punt que vols donar i donar, que ets responsable, però que s'ha de dir prou. Jo no tinc res a veure amb la docència, però com a  mare percebo què els està passant. I em revolta que es jugui així amb el futur.

Entenc que estem en una situació de crisi. Però segueixo sense entendre perquè sempre ens carreguem allò que és important de debò: l'ensenyament dels nostres fills, la sanitat, l'atenció social.

Els diamants no són per sempre

Ens hem llevat d'hora, però el dia no ens acompanya en la lleu matinada que ens hem fet: s'alça mandrós i humit.

La tardor acaba d'inaugurar l'estació amb altes pressions i boires baixes. La brisa sembla voler emportar-se-les. Amb èxit dubtós.



A prop d'on esmorzem, trobo una joia. Efímera i lluent. Voldria poder-m'hi engalanar i, després, posar-me a ballar. Amb aquesta, no pas amb aquelles que, pornogràficament cares i sagnonoses, cobreixen els colls d'actrius, models, reialeses. Gent de mail viure.

Té el valor d'allò que és inabastable.  La puc mirar. Me'n puc meravellar. Però en cap cas no puc tocar-la. Com podria enlletgir-la, si gosés! Com si una màgia encobrís la bellesa, sé que l'encant es desfaria, com la carrossa de la ventafocs a les 12 en punt.

Em conformo amb fer-li una fotografia.

Les dones d’aigua. (Blog action day 2010)

Aquest estiu, vaig anar a passejar Segre amunt, per la vora de les seves gorges, tot intentant arribar a les seves fonts. No les vaig trobar. Com a l'inici de El Danubi de Claudio Magris, l'origen del Segre sembla tan poc clar com el del mític riu centreuropeu. L'origen és incert, poc clar, es perd entre roques i torrents. Al mapa, un punt sembla indicar el lloc exacte, però un cop hi ets, et sembla que encara has de pujar muntanya amunt. Ho vaig deixar córrer.

Riu avall, quan el riu és encara jove, les meves filles van arrencar a córrer pel camí i es van aturar a esperar-me al costat d'una bassa. Vaig demorar-me. Caminava tota sola quan vaig veure una ombra vora el riu. S'amagava rere els arbres es movia àgil i lleugera. Primer vaig pensar que veuria un animal, potser un isard. Però no vaig veure'n cap. Llavors la vaig veure millor. Una dona. Per un instant em va mirar, vaig veure els seus ulls verds com el llit del riu. Es va ficar dins el gorg profund que feia un salt d'aigua. Vaig continuar el meu camí com si res. Sentia les meves filles com em cridaven, per fer-me mirar els capgrossos de la bassa a la vora del camí.

No hi vaig pensar més, en aquella dona. Fins avui. Em dic que potser no era una excursionista refrescant-se, com jo, sinó una dona d'aigua, un d'aquests éssers fantàstics i fonedissos que viuen arran de torrents, rius i llacs d'aigua dolça. No ho puc assegurar però, en el record, haig de dir que aquella llambregada no era del tot humana.



Ara sóc a casa. Faig aquest gest sense pensar-m'hi gaire. Tinc set. Obro l'aixeta. Omplo el got. Tanco l'aixeta. Bec.

L'aigua és un recurs escàs. Que cal gestionar amb cura. Tenim la sort de viure en el primer món. El món que ha depurat, canalitzat i et fa arribar l'aigua a l'aigüera amb un gest ben simple. Ara fa un parell d'anys una sequera ens va alertar al nostre país sobre la fragilitat de les garanties en l'abastiment d'aigua. Sembla que ens vam conscienciar i, en alguns llocs del país el consum d'aigua és inferior als nivells recomanats per la ONU. Alguna cosa es deu haver fet bé.

Però no del tot encara, perquè em venen al cap altres dones. Dones que es lleven d'hora al matí i recorren 40 quilometres per poder arribar a una trista bassa plena de fang, però és l'única aigua de què disposen.  O d'altres que tenen més sort, amb un riu abundós on rentar el mill o el blat.

foto: miscel·lanna

Sempre ens retorna la imatge d'Àfrica quan pensem en aquests temes. Em miro la foto que ha fet la meva germana i em dic que aquest no és un tema d'Àfrica, ni d'Àsia, ni d'Amèrica, ni tan sols és un tema de l'anomenat tercer món. És un tema global.

I alhora penso: aquestes són, potser, les veritables dones d'aigua.

L'accés a aigua potable i en condicions ha estat reconegut com a dret humà bàsic per la ONU, el juliol de 2010.

Pallars (2). La Guerra i la Postguerra.

Joan Camp, foto: J. Gasull

Lluïa un cap ben poblat per cabells blancs i una barba generosa i ampla. Hom diria que tenia l'aspecte de Pare Noel i, no obstant, mai vaig pensar que Joan Camp semblés el pare Noel. El recordo sorrut, geniüt, una mica rondinaire. Però alhora honest, sincer, algú de qui et podies refiar sense bacil·lar.

A les acaballes de la guerra, en Joan Camp tenia 16 o 17 anys. El van reclutar a la quinta del biberó i el van destinar al Pallars, concretament a la Vall Ferrera. Allà se'n va enamorar i, anys després, a finals dels 70 i 80, va retornar, com retorna l'urbanita que estima una imatge mental d'allò que fou. Un romàntic, en el fons. Va trobar una Vall Ferrera despoblada i abandonada i va voler recuperar allò que els pocs habitants que en quedaven donaven per perdut. Va muntar l'Associació pel Patrimoni de la Vall ferrera, i es va dedicar a recuperar les ermites, esglésies i altres edificis que el pas del temps estava malmetent. Recordo haver passat algunes vacances en la meva època adolescent netejant la runa d'alguna d'aquestes esglésies, una mena de camp de treball que aquest home tenaç va organitzar, engrescant una colla de gent. Anys més tard, un cop ja havia deixat d’enfilar-se per aquestes valls i muntanyes, una placa a Àreu li retria homenatge:

Recordo en Joan Camp i penso en la seva relació amb el Pallars mentre llegeixo Les veus del Pamano de Jaume Cabré. Potser perquè el llibre recrea, entre d'altres, la postguerra, i em remet a un Joan Camp jovenet trescant per les muntanyes vestit de milicià.

Jaume Cabré retrata de forma precisa els diferents personatges de l'època: el maquis, els faieros, els guanyadors, els perdedors, els falangistes, els llepaculs que se situen a on es troba el poder.

Joseph Campbell ja ens ho va dir quan analitzar la figura de l'heroi en les diferents cultures: ningú no vol arriscar la vida gratuïtament, ningú neix amb la vocació de ser màrtir, ningú no vol ser ni esdevenir un heroi, sinó que és la vida qui t'hi converteix. L'heroi sempre es resisteix a la missió que li toca viure. Aquest és el paper de l'Oriol, el mestre feixista que no ho era, una persona covarda que es veu empesa per les circumstàncies a esdevenir heroi.

També retrata la misèria moral dels guanyadors. Les classes terratinents, que els faieros fan passar per la picota, i l'orquestració de la revenja de la filla. En algun moment, percebo que Cabré ret un homenatge a Moncada. Casa Gravat de Torella és la germana bessona de la casa de Torres i Camps de Mequinensa. I Elisenda la versió atractiva i distant de Carlota. Totes dues comparteixen una certa manera de fer. Defensen l'orgull de classe, burgesa i rància, manipuladora i poderosa, de forma aferrissada. Els burgesos sense escrúpols que s’alien al poder i al conservadorisme. Aquelles maneres feudals, d'aparentar i guardar les formes. La doble moral. Manipuladores i alhora servils a la seva classe social. La dels vencedors, per mantenir el seu lloc privilegiat. Cabré retrata encertadament què se'n va fer dels franquistes a la transició: com les jaquetes es canvien, per mantenir-se. A l'estil de Lampedusa, tot canvia perquè res no canviï. Aquell qui ha nascut a la classe social dels sense escrúpols la defensa fins la mort. La dels altres, naturalment.

Jaume Cabré va trigar més de 6 anys a poder escriure la novel·la. Una novel·la molt tècnica, treballada, gairebé hi ha la temptació de dir-ne rodona, però quan una cosa és massa rodona potser és massa perfecta, massa neta, i em sembla que l'adjectiu no li escau. No ben bé. Cabré retrata les misèries i les valenties d'una època extremadament difícil, el franquisme. Una època que, des de la mal anomenada transició, s'entesten a fer veure que mai ha existit.

Educar i passar el mort. Els pares.

Tot just ara ja fa un mes que va començar el curs. Setembre és sempre un mes atrafegat per aquells qui tenim fills en edat escolar. Comences el curs i et trobes tota mena de notes, i has de signar tota mena d'autoritzacions: per les fotos, per l'autocar, per anar al bosc, per anar al poliesportiu... prevec que en un dia no molt llunyà em tocarà també signar-ne una per tal que puguin anar la lavabo, pobra canalla.

Vas enfeinada. Busques les sabatilles de gimnàstica per constatar que ja li van petites. Apa, a comprar-ne de noves! I on coi és la bata per fer plàstica, ai-làs com pot ser que en dos mesos hagi desaparegut si jo estic segura que la vaig posar a l'armari?. Folrar llibres -sí, heu llegit bé, les meves filles encara empren els llibres. I tu, com tens l'estoig?, vaja, potser n'hem de comprar un altre.

Acabes esgotada i amb les butxaques buides. Un tòpic habitual.

Ara, a cavall de finals de setembre i principis d'octubre, les coses ja es van asserenant i el ritme ja comença a prendre la seva velocitat de creuer. Has fet ja les reunions de nivell pertinents.

En aquestes reunions es donen fenòmens curiosos. El ritual es repeteix: els mestres es presenten, també els monitors de menjadors, les novetats d'aquest curs. Després, les preguntes. En aquestes trobades es mostra una certa  tipologia de pares.

Hi ha els pares invisibles. Aquells que no assisteixen mai a les reunions. Aquells que no saps mai qui són (i això que el seu nen ve des de P3 i ja estàs a cinquè!). Mai no saps si és culpa teva -no t'hi fixes prou- o que ells menystenen la importància de l'educació dels seus fills. Com si allò no fos cosa seva...

Veig aquells pares que brillen per la seva actitud prepotent i intransigent, volem més llibres socialitzats, volem menjar ecològic, volem, volem, volem... acompanyada sovint d'una deixadesa extrema en la seva implicació en els temes escolars. Són aquests mateixos els que mai seran representants de curs, ni vindran a ajudar quan es faci una crida, i si els demanes un dibuix als fills per fer un obsequi al mestre, serà impossible d'aconseguir, perquè ells mai no li exigiran al seu fill que ho faci. Probablement aquesta tipologia coincideix amb aquells que malgrat que puguin permetre-s'ho, deuen encara la quota de l'AMPA. Això sí, tenen el 4x4 últim model aparcat a la porta. Són aquells que fan molt de soroll, però que a l'hora de la veritat, si hi ha un problema amb el nen o nena, el mestre i l'escola en sortiran malparats.. El mestre quedarà en entredit, i l'escola també.

Veig afortunadament també altres pares més implicats, que fan el que poden, i amb més o menys encert se'n surten com poden. Fan mans i mànegues per anar a les reunions, i si hi ha un problema amb el nen es posen del costat del mestre i no el qüestionen -com a mínim davant del nen-, intenten resoldre els conflictes de forma conjunta amb l'escola. Senten que cal anar a una amb l'escola, perquè comprenen que l'educació dels fills té moltes cares i molts implicats.

En acabar les reunions parles, comentes, intercanvies parers. Normalment sempre em sorprenc perquè, arran del que em diuen els pares dels seus companys, percebo que les meves filles són més autònomes i responsables que alguns dels seus companys. N'hi ha d'altres, en canvi, que semblen més autosuficients que les meves.

Tot això em planteja dubtes. Em qüestiono. Ho estic fent prou bé? Estic sobreprotegint les meves filles?

Sense saber perquè, em retorna el llibre de Roald Dahl, Charlie i la fábrica de xocolata -i també el film que en Tim Burton en va fer-. El llibre recull una crítica ferotge a cert tipus de pares els quals són responsables de la mala educació dels seus fills.

N'hi ha uns quants que potser l'hem de tornar a rellegir. No fos cas...

Dia de l'acció blogaire, 2010

Ja sabem que és habitual entre el món blogaire la convocatòria d'iniciatives de tota mena per fer soroll, donar a conèixer, commemorar. Celebrem tota mena de coses. I tot i que aquestes iniciatives tenen pros i contres, no per això s'ha de menystenir el seu impacte. Quan parlem de qualsevol tema, i ho fem d'una manera conjunta, aconseguim donar relleu al tema que tractem.

Altres vegades hem dit per aquí que els blogs tenim més influència que els mitjans diguem-ne tradicionals ens atribueixen. De fet, aquesta influència la tenim present cada dia nosaltres mateixos. No sé si som pocs o som molts, i potser ens pensem que som qui sap què i som ben poca cosa.

Però quan ens posem a fer soroll, en fem.

És sota la aquesta idea -que molts pocs fan un munt- que, des de l'any 2007, es convoca el dia de l'acció blogaire (Blog action day). Sempre es tracta alguna qüestió social. L'any passat li va tocar al canvi climàtic, ens hi vam afegir per primer cop i l'experiència no va estar malament. El dia 15 d'octubre, tot aquell qui s'hagi inscrit -encara hi sou a temps- l'únic que ha de fer és penjar al seu blog un apunt sobre el tema triat. I com més serem, més riurem.

Aquest any del que és tracta és de parlar d'un nou dret humà, un d'aquells anomenats drets emergents: el dret a l'aigua, reconegut per la ONU tan sols des del més de juliol passat.

Com us deveu ja haver imaginat, el Riell Bulevard s'hi afegeix de nou. Hores d'ara m'ho prenc com un repte, perquè no tinc ni idea sobre què escriuré, a veure què se m'acudeix. Però mira, em queden 10 dies per anar fent... ja veurem què passa.

Pallars (1): Anades i retorns.

Fa uns mesos, abans de l'estiu, per aquest Bulevard en Lluís ens va parlar de la immigració invisible que van protagonitzar els nostres pares, els nostres avis. Els comentaris, que recomano de llegir, ens van fer arribar a la conclusió que en realitat tots nosaltres som fills d'immigrants, siguin de l'anomenada immigració interior, sigui forastera. Aquí m'aturo i em pregunto quina és la diferència. La immigració sempre implica algú que marxa d'un lloc per anar a viure a un altre, per motius econòmics. La immigració sempre és de fora. Dir-ne d'una manera o d'una altra tan sols indica on estem posant les nostres fronteres: al barri, la ciutat, la comarca, la nació, l'estat, el continent, el món? Que sigui de fora, no vol dir que no sigui beneficiosa, i no parlo en termes econòmics, a mi el mestissatge em sembla una cosa desitjable.

Com sempre aquests trasllats prometedors són més durs a la realitat que en la teoria. Que li preguntin a en Mohamed. O a l'Agustina. O a ma mare. La terra promesa, ja ho deia el venjatiu Jahvè, s'havia de guanyar passant-les ben magres. Tan sols la segona o tercera generació ha tingut l'oportunitat de, potser, viure una mica millor.

Pedra de tartera, de Maria Barbal, ens relata el camí inicial, aquell que va fer una d'aquelles immigrants interiors, que va marxar del poble, primer per anar a un altre lloc de la comarca, i finalment va fer al camí fins a Barcelona, de la mà dels fills. El llibre és breu, poètic, sensible. Però en llegir-lo em va semblar que el personatge sobrevolava allò que li estava passant, que ho relatava amb una mena de desafecció impròpia de la primera persona amb què està escrit. I el relat que explica és prou dur: deixar la família per anar a viure amb uns tiets, la guerra i la pèrdua del seu marit, pal de paller de a seva existència. Potser li falten pàgines, per poder aprofundir aquestes qüestions, o alguna cosa de més visceral, que sortís més de l'estómac. Potser és que em revolta la resignació de Conxa, la seva submissió a les coses que li passen. En tot cas, si m'interessa ressaltar-la és perquè ens explica allò que va passar a moltes famílies al segle passat i ens recorda allò que som: fills i filles d'immigrants. Tots.

Avui en dia hi ha, però, qui decideix emigrar i fa el camí invers als nostres avantpassats: el germà d'un amic va decidir a anar a viure al Pallars. Tot i que no en conec els detalls, em sembla que aquest cas no és ben bé un retorn, sinó una fugida de l'ofegadora Barcelona. Una fugida, però, feta en condicions molt menys dures que aquelles que van haver de suportar els nostres avantpassats. Ells, a cavall del segle XIX o del XX, van deixar una vida al camp plena de privacions i condicions insuportables -sota els nostres paràmetres-, per traslladar-se a la més prometedora Barcelona.  Segurament van trobar altres condicions diferents però no més lleugeres a la Barcelona de llavors. El món globalitzat que ens ha tocat viure facilita algunes coses: pis amb calefacció, treball que no té res a veure amb les feines del camp, wi-fi, llum, aigua corrent... No fa pas tants anys que no hi havia ni llum, ni aigua, i l'única escalfor provenia, bé del bestiar que s'allotjava al pis de sota, bé d'una minsa llar de foc que era impossible que escalfés tot l'habitacle. Per descomptat no tenien els teixits actuals: ni goretex, ni polars, ni un decathlon que t'ho proveeixi a preus assequibles. Els anomenats neorurals ho tenen francament més fàcil que els nostres avantpassats, si no, no retornarien.

Jo no descarto una fugida semblant.