dilluns, 29 de març del 2010

El pot de confitura




Qui passés per allà, atabalat en les seves coses, potser s'hauria entrebancat amb aquell l'home d'uns cinquanta anys, alt i cepat, ros i d'aspecte nòrdic, blanc de pell, amb vestit sobri i ulleres rectangulars, que observava els prestatges del supermercat amb atenció. Probablement, aquest observador imparcial, cas que se n'hagués percatat, no sabria dir tampoc amb exactitud quant de temps portava contemplant fixament la filera de confitures que tenia al seu davant. Amb mirada meticulosa escrutava tots i cadascún dels pots que s'ofertaven. Si no fos pel lloc on es trobava, aquest espectador neutre hauria pogut aventurar que aquell home era un científic prestigiós palplantat al bell mig del seu laboratori, davant una mostra de pipetes i de tubs d'assaig, que investigava la vacuna d'una malaltia important, potser el proper Nobel de medecina. La realitat, però, era, com sol ser, molt més prosaica i pragmàtica, simplement comparava els preus de la diversa oferta per valorar quin pot comprava. L’home que no semblava, pel seu aspecte, que tingués dificultats econòmiques, semblava absort, sense fer esment a les persones que se'l miraven amb indiferència, als carros que gairebé se li tiraven al damunt en aquell passadís massa estret. Els llums fluorescents vessaven sobre seu una llum blanquinosa i reverberant, que accentuava la blancor de la seva pell, donant-li un aspecte quasi blavós, malaltís. Hom diria que és impossible passar mitja hora de rellotge pendent d’un simple pot de confitura. Restava allà, aliè a tot, aliè també a la dona que es repenjava sobre el seu carro i se'l mirava amb amb cara d'avorriment i un deix d'exasperació. Un ull atent hauria percebut que aquella dona no era el primer, ni el desè cop que vivia aquella situació, si s'hagués fixat en la seva mirada hauria percebut el tedi que sentia per aquell home que cada cop que anava al supermercat comparava amb precisió els preus de tots els pots de confitura. Si algú l’hagués observada hauria percebut que el desesper que traslluïa venia de lluny, massa lluny.

Ella va obrir els ulls. On era? Un gos. Soroll. Crits. Molts crits. El gos. Les seves potes sobre el pit, i darrere, els fluorescents 10 metres més amunt. L'alè del gos esbufegant-li a la cara. I ella, estesa per terra. Les dents del gos a cinc centímetres del rostre. Què havia passat? Què fèien aquells segurates? Es va voler incorporar. Uns braços li ho impedien. Amb una estrebada va intentar desfer-se de gos i braç. No va poder. Vull aixecar-me. La tibantor va afluixar. D'un bot es va posar dempeus. En Denis estirat a terra. La taca de sang al voltant del seu cap. El cap del Denis, esberlat. Es va deixar caure de genolls. Denis, Denis. Allargà la mà esquerra i li acaronà el cap. Denis, tens el cap enganxifós. Es va mirar la seva mà dreta. No podia ser seva, aquella mà. Aterrida, va percebre com sostenia encara mig pot de melmelada, trencat.

dilluns, 22 de març del 2010

Selección de escenas por letra


Selección de escenas por letra.
Escogeremos la B. Escogeremos la R.
Completado aleatorio.

Inicio:

Buscas la rosca sobre la que sustentar los besos.
Bailas, y en cada vuelta ansias la siguiente.
Bebes todo lo que por tus puentes se ofrece.

Tuérceme, peso, tuérceme, a ras están las mejores vistas.

Reconocer en el suelo la marca de sus pies,
rozar con la lengua su olor, huellas con las pestañas,
rellenarse de aire hasta el mareo.
Gira cabeza, que el estómago explote.

Pegados llevo vellos, que el roce ha dejado,
pelos, no melena, en dedos, que no penes.

Fin:

Paisaje lluvioso, suena el viento en largos tubos metálicos.

diumenge, 21 de març del 2010

Ali & Toumani, des del cor d'Àfrica

M'agrada que em sorprenguin i, de pas, aprendre coses. Per això de tant en tant, molt menys del que deuria, sintonitzo el programa Delicatessen d'Icat fm. M'agrada com l'Albert Puig, amb el ritme pausat de l'hora de sopar, va destil·lant músiques per gaudir, per escoltar, però sobre tot per sentir.

Divendres va ser un dia d'aquests. L'Albert Puig va obrir el programa amb música provinent del bell mig d'Àfrica, de Mali, de la mà d'Ali Farka Touré i Toumani Diabaté als quals no coneixia -cosa no gens estranya, vivint com vivim d'esquenes al continent africà-.

Una sorpresa agradable, que podeu escoltar al podcast del programa, i també a un dels youtube que he trobat.

dissabte, 20 de març del 2010

Primavera

Just en aquest instant, a les 18hores i 32 minuts del dia 20 de març de 2010 -hora d'aquí-, comença la primavera a l'hemisferi nord.




Gaudiu-ne.

divendres, 19 de març del 2010

Sant Josep Remix

behinde.jpg behinde.jpg image by picallogl

Aquesta és la història, els retalls que n'hem pogut col·leccionar fins avui.
El lector i la lectora mitjans trobaran que no té cap ni peus, que és grotesca i que contravé la major part dels valors que avui ens valen. Que fa riure, que fa pena, que és -literàriament- una conya menor.

El col·leccionista (antropòleg, antiquari) atribueix la raresa que provoca el relat a la seva antiguitat. Sense perjudici que la narració tingui un origen extraterrestre (hipòtesi que defensen amb vehemència els germans Ratzinger, i aprop nostre el senyor Rouco, i més aprop encara el bisbe de La Seu).

No volem prendre part en el debat: no som ningú. Tan sols transcrivim les dades que són públiques:

1- Un artesà gairebé jubilat i de nom Yussuf, d'escassa o nul·la hisenda troba una bonica joveneta, i li agrada.

2- Ella (no sabem si per pressions familiars o culturals) accepta el corteig del vellot, i accedeix a ser-ne l'esposa.

3- No queda clar si el vell fuster Yussuf ja duia fills d'anteriors matrimonis, però podria ser.

4- Un cop casats, el fuster torna a casa un vespre i la jove (i bella?) esposa li comunica la següent història: "Avui al matí he anat al pou de Getsemaní a buscar aigua, per fregar els plats del teu sopar d'ahir. Vet aquí que mentre pouava, un jove de bella estampa se m'ha apropat, m'ha parlat a cau d'orella i m'ha dit coses molt rares".
-Els joves ja ho tenen, això. Fan coses així. Però el que importa és... i tu, què has fet?
-Jo? No res. He recollit el càntir i he tornat cames ajudeu-me.
-Però les duies juntes?
-Com?
-Les cames: les duies juntes?
-Oh, i tant! Però el cas és que tot i dur-les juntes, vet aquí que estic prenyada.
-Collons! De quina casa és, aquest jove?
-Ni puta idea, marit meu. M'ha dit que era un àngel.
-Recollons!"

5- Però vet aquí que el vell artesà era home de seny i de pau, i va pensar que no valia la pena organitzar un mullader: puix ell, quan va esposar una jove, sabia en quina mena de riscos es ficava i bé que ho va tirar endavant. El vell, per tant, era home tolerant i pacient. Tant, que es va avenir a fer de pare del nounat que li arribà.

6- Tan tolerant era, que fins i tot va voler ensenyar l'ofici al bastard. I quan el bastard li va dir que no li interessava el negoci familiar i que marxava a rondar pels camins en companyia de rodamons i gent de mala jeia, no li'n feu retret. Presumiblement, fins i tot li va donar quatre sextercis perquè no se li morís de gana.

7- Els germans del bastard (si també eren bastards, o si eren els anteriors fills de l'artesà no ho sabem) eren bons amics i companys d'ell, i un d'ells el va acompanyar en les trifulques un xic quixotesques del noi.

8- Temps envant, el bastard féu coneixença d'una prostituta redimida, i d'això tampoc no consta que ni son pare ni sa mare hi tinguessin res a dir. La va acceptar a la seva comuna i varen seguir junts pels camins.

9- Sembla que el bastard, d'edat igual o superior als 33, es va ficar en política, i això li va procurar una denúncia i la posterior detenció per part de les autoritats. Com que en aquella època no estaven per hòsties, el van executar i llestos. Les autoritats d'aquell temps tenien els conceptes clars.

10- A l'execució i a l'enterrament hi assistí la pobra mare, però enlloc no diu que hi anés l'artesà. No podem saber si aquesta actitud respòn al fet simple que ja hagués fet l'ànec, o bé si l'home al capdavall, estava fins als nassos del fill díscol, el primer Estevet de la història.

dijous, 18 de març del 2010

Magdalena



--A ver que te decimos ahora, Magdalena. La verdad es que estoy muy harto de todo esto, tanto bregar, tanto bregar para que luego te llegue el primer hijo de puta que sale de una esquina y te tire toda la basura del mundo encima, estoy muy cansado, muy cansado.
--¿Crees que es mejor no decirle nada, hacer cómo si no hubiese pasado, seguir con la jodida mentira, callando, disimulando? No se… Todos se merecen una explicación.
Era muy de noche, entrado el día siguiente al que todo empezó, caminaban uno detrás de otro, ya cansados, con las manos en el fondo de los bolsillos, y las espaldas vencidas, hablándose, adelantándose unos pasos, parándose. Se miraban, se decían, uno echaba a caminar y el otro le seguía.
Venimos de solucionar el mundo, venimos de bebernos las últimas reservas.
A veces me quedo mirando allí, donde se pone el sol.
Otras busco su reflejo, cabeza gacha, en los charcos de la calle.
La piedra que llevo en el zapato lleva un millón de años rodando por aquí. ¿Cuándo serás, cuando volverás a ser?
Troceo una pegajosa hoja de higuera, miro el revés de una parra. Soy, fui y seremos ¿tomateras?
Sale el sol. Estoy dormido en la acera, mojada, regada, apoyado en la farola. En el brillo se ahogan mil colorines aceitosos que abriendo terriblemente sus bocas me dicen que al alba…vencerá.
Magdalena, a ver que te decimos ahora. Has subido a los altares, a ver quien te baja. Espero por lo menos que te pillara bien. Total, Dios sabe como iremos los demás.

dimecres, 17 de març del 2010

Una presa de pèl



Sí, ja ho sé. Diuen que les segones parts mai no són bones. I potser ho hauria d'haver sabut d'antuvi...

La primera part presentava una història senzilleta d'aventures, però amb un guió acceptable i ben construït al cap i a la fi. Introduïa els espectadors a la història dels minimoys amb una certa dosi d'intriga i imaginació i un munt d'efectes digitals que la feien atractiva.

En aquest lliurament no hi ha res de nou, res que sigui destacable. Un capítol per fer passar per caixa els espectadors -nens i pares que els acompanyen-. Minuts on no hi passa res, on no t'expliquen res, ficats en calçador per allargar el relat fins poder dir que han fet un llargmetratge.

Però el pitjor havia d'arribar. La forma barroera d'acabar-la. On estaven els guionistes? De parranda? Unes imatges en blanc i negre i una veu en off dient més o menys:

"Aconseguirà Arthur vèncer el malvat Malthazard?" No us perdeu el proper lliurament de les aventures d'Arthur i els minimoys a: Arthur i la Guerra dels dos móns!"
Així. Tal com raja. S'ha begut l'enteniment en Luc Besson?
No m'ho podia creure. Encara tinc la boca desencaixada de l'astorament. Una autèntica presa de pèl.

dilluns, 15 de març del 2010

Expressions catòliques (2): Fer Pasqua abans de Rams


Segueixo amb el recull d'expressions catòliques del nostre llenguatge. Avui:

Fer pasqua abans de rams

No fa pas tants anys, amb aquest eufemisme i alçant una mitja cella significativa s'esqueia de deplorar un casament ràpid. Una d'aquelles expressions per dir sense dir que els nuvis havien passat pel catre abans de passar per la vicaria.

Avui en dia, les cases de vestits de núvia han incorporat els dissenys premamà en els seus catàlegs.
Màrqueting oblige.

dimarts, 9 de març del 2010

Sota i sobre la neu


Si hagués tingut l'esperit de reportera gràfica més fi, hauria pogut fer un reportatge fotogràfic a l'estil del que fa un any vaig fer amb motiu de la ventada. Però ahir jo tenia a sobre l'esperit pràctic del dia a dia, aquell que fa preocupar-se de les coses habituals. Tot just anava a recollir les meves filles al lloc on presumiblement me les havia de portar l'autocar escolar. No acostumo a anar a buscar les filles amb la càmera de fer fotos, tot i que potser acabaria per ser un exercici interessant. En tot cas, m'esperonava el temps i tan sols vaig anar amb les claus de casa i el mòbil a la butxaca. Resulta sorprenent recordar que fa molt pocs anys ens bellugàvem tan tranquils sense aquests estris de comunicació a la butxaca.

Quan va resultar evident que l'autocar no arribaria, vam decidir recollir les filles al cole, amb el cotxe. Tot i que no teníem cap intenció de treure el cotxe del pàrking, ens hi van obligar les circumstàncies. Tenir una germana amb el cotxe ben equipat, gràcies a la seva afició muntanyenca va ser de gran ajuda. Amb unes fantàstiques cadenes vam endinsar-nos pel paisatge apocalíptic d’arbres i branques caigudes per arribar a rescatar les filles.

Pel camí, ens vam trobar un seguit d’eixelebrats que anaven a passejar els gossets i que els portaven sense lligar. Vam patir perquè de poc que no ens carreguem un, travessat enmig del carrer. Potser el amos no deuen saber que dominar un cotxe en condicions adverses, com és frenar sobre de neu, per moltes cadenes que portis, és molt més difícil que dominar un gos lligat. I encara somreia divertida, la noia.

Després, sentia a la televisió com tiraven la cavalleria per sobre de la Conselleria d’Interior. En aquest sentit, m’adhereixo al comentari de Francesc Puigcarbó. Sembla que com a ciutadans ens comportem com a nens petits, i no com els adults que se suposa que som.

dijous, 4 de març del 2010

Cafè


La Laura observava son germà mentre ell, amb la mirada fixa en un punt indeterminat situat uns quants metres davant seu, agafava el sobret de sucre i el sacsejava. Un cafè expresso fumejava davant seu a la terrassa del bar. Altres vegades ja l’havia vist amb aquest posat absent.

- Enric, el papa s’està morint.
- I per dir-me això m’has fet venir?
- No et sembla una raó prou important?
- El pare va morir fa temps, per mi.

Un cop de puny sobre la taula i el terrabastall de tasses i plats espetegant per terra la van sobresaltar.

- No en vull parlar.

Petrificada, el va veure com s’allunyava carrer amunt.

dimecres, 3 de març del 2010

Soneto 47




Mi corazón ha hecho un pacto con mi ojo
y en buena lid, se prestan, recíprocas ayudas.
Si mi ojo está hambriento, por ver como le miras,
o el corazón prendido, se ahoga en mil suspiros.

Entonces goza el ojo, la imagen de mi amor,
y al corazón invita al irreal banquete.
Otras es invitado, mi ojo del corazón
y en esos pensamientos, logra parte de amor.

Así, ya por tu imagen o sea por mi amor,
aún estando tú lejos, estás presente en mí,
pues no puedes llegar, donde yo, si te nombro
y estoy siempre con ellos y ellos están conmigo.

O si duermen, tu imagen, a mi vista despierta,
llamando al corazón, para que ambos se gocen.

No conozco a William, no coincidimos por unos años, pero... Quería decir algo sobre el post de Shakespeare. Invito a leer el soneto nº 47, e invito a mandarselo a alguién. Así conocí yo la verdadera sexualidad de sus sonetos, recibiéndolos con gozo de los labios del amor. Probadlo.

dilluns, 1 de març del 2010

Expressions catòliques (1): Posar un ciri a la verge

Després de dos mil anys d'influència catòlica -avui tinc el dia suau-, el llenguatge se'ns ha impregnat d'expressions de tota mena que tenen com a referent el culte catòlic. No en va, qui no seguia les consignes, els ritus, els costums, era en el millor dels casos desprestigiat i apartat de la comunitat; en el pitjor, cremat a la foguera.

De vegades si ens hi fixem trobem alguna perla. Avui em quedo amb l'expressió:
Posar un ciri a la verge
Resulta sorprenent que un ritual tan arrelat tingui unes connotacions fàl·liques i sexuals tan evidents, en una religió tan repressiva en aquests temes com la catòlica. Posar un ciri a la verge. I les coses més impossibles es resolen. Com per art de màgia.

Potser se'ns glossen els beneficis saludables de l'acte sexual. Ves per on!

Related Posts with Thumbnails