dijous, 25 de setembre del 2008

Tempesta a la Cerdanya

Tot el dia ha estat gris i ennuvolat. Ha bufat el vent, però ara no es mou ni una fulla. Segur que plourà. Es va fent fosc i a la llunyania, a l'altra banda de la vall darrere el Puigmal, el cel esclata.

Les meves filles em demanen que no tanqui els porticons. Volen mirar la tempesta, els llamps llunyans. Accepto. Passada una bona estona els llamps no s'aturen. M'afegeixo a l'espectacle. Miro per la finestra, amb els llums tancats. Observo la bellesa colpidora de l'allau de llamps i llampecs que, sense treva, il·luminen el cel incontroladament.

Contemplo el cel ple de flaixos i les branques brillants que els llamps dibuixen al cel. N'hi ha molts i seguits: incansables, centenars, potser milers. M'empetiteixo observant. M'empetiteixo sentint com la natura, un cop més, pot fer-nos sentir febles i fràgils. I no puc apartar els ulls d'aquest cel que s'inflama i brilla sense parar. No sento els trons, la tempesta és lluny, tan sols una lleu remor acompanya el joc de llums.

I em sento segura, potser irrealment segura, rere la finestra. Em passa pel cap el terror que deu sentir qualsevol ésser -animal o humà- que es trobi just a sota d'aquell cel desfermat.

La natura pot ser realment colpidora. I alhora, d'una gran bellesa.

Molta estona després, potser una hora més tard, aparto els ulls de la finestra. Finalment ha arribat. Comença a ploure fort. Els llamps deuen ser alts, perquè tot i que el cel segueix il·luminant-se, els trons són absents.

És agradable sentir el caliu de casa, vora la llar de foc, mentre fora no para de ploure.


P.S.
Potser hauria d'haver iniciat aquest bloc amb referències al passat, a la Riell i a les cròniques salineres que han estat una mica l'embrió d'aquesta història. Però, com som lliures i podem escriure allò que ens plagui, ho faig amb un text ben diferent.

dilluns, 1 de setembre del 2008

D'on venim




La versió del Lluís | La versió de l'Eulàlia |
La versió de l'Angelina | La versió del Cristobal


Dic blat abans de ficar-lo al sac
Lluís Bosch

Pel camí perdem dignitat, cabells, quartos, números de telèfon, alguna dent. I fins i tot òrgans. Hi ha qui pensa que la vida consisteix en acumular i engrandir patrimoni, però ben mirat dóna la impressió que la natura ens va alleugerint de pes. Potser per a permetre'ns la conversió en unes entitats menys matèriques. I com que és sàvia -o com a mínim llesta, la natura-, així el grup Riell s'ha anat aprimant, fonent, dispersant.

Érem set o vuit vailetes i vailets -a vegades molts més, fins a dotze o tretze-. I això passava en un Institut de secundària -que du encara el nom d'un sant de la Franja- d'un barri més o menys perifèric de Barcelona, als inicis dels 80 (Boney M, John Travolta, i el Sant Jordi per a un tal Toni que havia escrit la prescindible novel·la Christian).
Un vespre d'hivern, de pluja a rampellades, vaig parlar per primer cop amb un company que em va aturar al vestíbul de l'Institut, mentre jo m'abotonava la jaqueta i em disposava a eixir al carrer. Ara que hi penso, la pluja rampelluda és una llicència que em permeto, però per motius estètics.
-Tu escrius poesies, oi? -em va dir, sense cap preàmbul.El meu caràcter tímid i apocat m'empenyia a respondre que no, que s'havia equivocat de persona. Però ell no es va esperar a rebre cap resposta. Va retirar una mica les grenyes negres que li amagaven un rostre eixut: -Jo també, va fer. Ho sabia... M'havia descobert. En companyia d'una companya de classe, acabava de posar un anunci pels corredors de l'institut on anunciàvem la propera aparició d'una revista de poesia, que s'havia de dir "Riell".
Aquell personatge un pèl corbilini era l'Albert Gavaldà i aquest no és l'instant del naixement de la revista (opuscle) Riell, sinó el bateig, probablement. O potser més ben dit: el dia que la Riell feia la primera passa.

La vida, després, ha passat. Que vol dir que ens ha anat empenyent, posant trampes i trampetes, alguna cossa, quatre cleques i un parell de clatellots. Jo m'he mogut una mica pel mapa (no em refereixo al turisme, que no faig). He publicat quatre coses (literalment quatre).
I un dia de fa dos anys, a les darreries d'un estiu, algú m'adverteix que hi ha un tipus que em busca. Altre cop vaig sentir l'instint de l'animal herbívor, que vol córrer per fugir i amagar-se entre el ramat gros i protector, tot d'iguals. I altre cop l'individu resulta ser un tal Albert Gavaldà. D'aquella recerca en surt ara aquest blog, o més o menys. Sense trampa ni cartró: la generació R és poc probable però demostra que alguns d'aquells vailets i vailetes som vius i encara ens queda alguna coseta per dir i una estona per a posar-la en paraules escrites. Una mica més que un grup de coneguts que de tant en tant van a sopar, i una mica menys que un col·lectiu artístic com ara la Factory del Warhol. A mig camí. Un xic gamberros i rebels, i alhora mig submisos i obedients. Hem perdut seny i rauxa pel camí, entre d'altres substàncies i essències. Potser estem dient blat abans d'haver-lo ficat dintre el sac, ben lligat. Però qui sap... Algú ha vist mai un sac de blat ben lligat?

***




A la llunyania del record
Eulàlia Mesalles.

Corria l'any 81. Potser era el 82.
No ho sabria dir del cert. Anàvem a segon. Pels passadissos del Calassanç anàvem de bracet dues adolescents inseparables. Una mica innocents, probablement somiatruites, i segurament enamorades de la vida. Ni sé com vam saber que hi havia una revista literària que llençava una crida a participar-hi.

No en recordo res del primer contacte. Se m'emborrona la memòria amb la resta de reunions: un núvol d'amnèsia se m'ha emportat els records. Però sé que hi havia una noia i un noi amb americana molt seriós, la Noemí, i el Lluís. I dos nois més inseparables: el Xavi , alt i somniador, i l'Albert, poeta. Què grans que semblaven tots ells, a punt de marxar de l'institut! I es prenien això de la literatura seriosament! No com nosaltres, que escrivíem 4 poesies de pa sucat amb oli. Ens vam engrescar. Vet aquí que vam formar part de la revista Riell, feta de textos adolescents i que va tenir un èxit de vendes considerable (a l'institut, és clar) .

Van haver-hi d'altres riellencs: el poeta-guardia civil, el nét i fill de personatges il·lustres de les lletres catalanes, i d'altres que no recordo. D'alguns n'hem perdut el rastre. Amb d'altres ens anem trobant. De tot allò guardo records escadussers, si m'esforço ressusciten a les neurones: reunions al seminari de català, escriure quatre poemes i narracions, fer quatre dibuixos il·lustratius. I la tècnica del ciclostil relligat de mala manera. I una reunió-protesta de la qual en va sortir un editorial-proclama.

Després la vida ens separà. I mes tard ens tornà a ajuntar. Aquells nois "grans" ja no ho semblen tant, quan creixem les coses es relativitzen. Van seguir algunes trobades, algun dinar, algun sopar. I durant unes vacances estranyes, internet ens porta unes cròniques "salineres" que engendren una idea esbojarrada: un blog compartit. I vet aquí que neix Riell Bulevard, com au fènix renascuda de les cendres d'aquella vella Riell. Coses estranyes que ens porta la vida.

I les que vindran.

***




Recordant la Riell
Angelina Trilla


Crec que teníem 15 anys quan, l’Eulàlia i jo, ens vam inscriure als jocs florals de l’institut. Els guanyadors obtenien un premi en metàlic i un altre més honorific: la publicació del poema o relat guardonat a la revista literària Riell. Va ser així com la nostra innocent parella homosexual va trobar-se amb els següents personatges de carn i ossos:


  • l’Albert, per a mi des d’aquells temps i per sempre el noi que pensa molt, un poeta de cap a peus, tortuós, alegre, sempre enamorat, fumador fins a la medul·la, de cabells llargs i figura estreta. Ara és en Corb Blau però va ser, recordo, Taèrip, durant molt de temps.
  • el Xavi, que de seguida va esdevenir Helena i no perquè canviés de sexe sinó perquè aquest era el seu únic pseudònim. Molt alt, ros, rialler però melanconiós, trenca cors, afectuós, discret, tímid, fumador també (Ducados, no?), el somiador de palau i de tots els prínceps sense corona del món poètic.
  • La N. Per a mi, ella era la poetessa extraordinària, molt plena de vida. La recordo vestida amb un jersei de color lila que duia sovint i amb uns cabells llarguíssims i un somriure gairebé permanent i aquells ulls irrepetibles. Un dels seus pseudònims: Mag Dalena.
  • I aleshores, el Lluís. Era un noi morè, seriós, d’una intel·lectualitat elevada, escrivia basant-se en mitologies i sempre anava amb una americana de color castanya que suposo que no lluïa a l’estiu però jo el veig a l’institut amb aquesta jaqueta posada sempre. També fumava, és clar, calia fumar. Molt amic de la N., també rialler, però selectivament rialler. Intel·ligent, creatiu, sovint amb un posat greu.
L’Eulàlia i jo vam tractar molt més el Xavi i l’Albert i que el Lluís i la N. perquè els dos darrers van acabar els estudis abans. La diferència d’edat, que en aquell moment per a mi era evident i importantíssima, explica també l’admiració amb que nosaltres dues veiem la resta del grup. Jo, en concret, sentia com si hagués entrat en un club exclusiu on la paraula i la seva creació i recreació tenia la importància justa i exacta. Amb l’Eulàlia vaig compartir el descobriment d’aquest món literari i la complexitat que representa muntar una revista.
La Riell va ser esdevenir adulta, trobar nous amics, tenir converses increïbles asseguts al bar Canal, observar la planta que fa el teu escrit inserit en un full decorat amb motius modernistes. Per primer i darrer cop de la meva vida vaig sentir-me artista i vaig creure que un dia, tard o d’hora, esdevindria poetessa de veritat. Però la vida…
La Riell és un símbol de la meva adolescència, es barreja amb la descoberta dels primers amors, les primeres sortides nocturnes i la sensació que la nit estelada era allà per a tots nosaltres. Era l’edat del primer peta, del primer petó, de la primera festa ballant els Rolling Stones, la primera anada en moto, els foulards de moda, el tabac, les cerveses i les copes de Passport. Les converses amb els profes i amb els companys, les lectures obligatòries, les mates suspeses, les nits de Sant Joan, les disfresses de carnaval, els amors prohibits, els amors que volien ser i no van ser, els que van esclatar, els que van morir. RIELL.
***





Un andaluz escribe versos en catalán.
Cristóbal Poza

Mi padre, allá por los inicios de los 70, se pasaba las noches de servicio de costas por la lengua de un Mediterráneo que ha cambiado la cara de Barcelona. Pateaba el antiguo Somorrostro, el Campo de la Bota, la Fábrica del Gas, y el desaparecido paseo marítimo de la Barceloneta, aquel en el que habitaron los gitanos de la bailaora Carmen Amaya y posos de buen flamenco catalán. Aquel de los Montoyas y los Tarantos -¿hay escena más hermosa que Antonio Gades bailando en Las Ramblas?- de pescadores pobres y ladrones de chatarra de medio pelo. Aquella Barceloneta de los baños Orientales y San Sebastián, de chiringuitos de gambas de metales preciosos, y verbenas interminables por San Pedro y San Juan. Recuerdo las vías del tren, con sus vagones de tercera, varados al sol, esperando que mi padre, vestido de verde y a bordo de una motocicleta también verde me los enseñara, junto a los ejes de los Ebro o los rollos de papel de La Vanguardia. Esa, decía mi madre, es la fábrica de La Vanguardia, años más tarde supe que lo uno eran camiones y lo otro un periódico. Y el sol, el sol del Mediterráneo, colándose por los plataneros en silencio de aquél vasto polígono industrial, varado junto a un cementerio y el mar, que era Pueblo Nuevo, o así me lo parecía a mí.

De aquel mundo conseguía mi padre publicaciones varias, recordemos que por entonces el reciclaje se llamaba trapero, y los puertos y sus cercanías eran parte del vertedero de la ciudad. Y bien podía aparecer con un viejo manual de motores, como con un Tintín -…y el tesoro de Rakham El Rojo- editado por Juventud y con tapas de cartón, pero de aquellas tapas de cartón bueno, del que algunos ya sabéis. Otras eran tebeos, de los del TBO con los inventos del profesor vienés. Y algún que otro cuento, sino para niños, para gentes de poca edad. Amén de la consabida revista del Cuerpo, muchos ya habréis entendido que ni mi papá ni yo somos médicos, aunque yo sea “facultativo”. Y en esas, entre los 3 y los 5 años, aprendí a leer. Mi velocidad para la lectura fue tan rápida como lo ha sido la del olvido, y gracias a la vasta degeneración que me he permitido, consigo olvidar tan rápido como leo, quizá sea el principio de una enfermedad alemana, de la cual no recuerdo el nombre, pero de un tiempo a esta parte cada vez comprendo mejor a Pepe Carvalho, quién tuviera una chimenea para quemar un buen Milton. Añorado Vázquez Montalbán.

Lo siguiente, fue empezar a escribir. Eso costó más, y vengo arrastrando una pésima caligrafía, la cual en variados momentos de mi vida me ha servido para no saber ni lo que yo mismo escribía, cosa que, mira por donde, sirve para imaginarte que escribes mejor de cómo lo haces. Lo otro, lo de la vena “literaria” tiene otros protagonistas. “La verdad es que no tengo noción temporal de cuando empecé a escribir.” Siempre quise emplear esta frase. ¿No lo hice antes?

Tal vez fuese allá por sexto de EGB, en la que se alinearon dos hermosos cuerpos celestes, uno bello de corazón, mi profesora de lengua, Amalia, una cordobesa afincada en Barcelona, que me enamoró para la literatura, algo a lo que yo ya estaba enganchado. Buena profe, mejor persona. La otra, bella como una estrella –lo siento, no puedo evitarlo- fue una compañera de curso, rubia, preciosa, mala como un dolor, porque me sacaba lo que las niñas sacan a los niños con esa edad, y yo siempre he sido un pánfilo, de la que me enamoré hasta el punto de bordarme su nombre en un trapillo, por entonces no estaba de moda el tatuaje, con las mejores letras rojas que pude y con la suerte de que se llamaba Ana. A ella le debo mis primeros garabatos, poemillas y versillos. O lo que aquello fuere. Todo cuerpo celeste mantiene una órbita, más o menos, y coincide con otros fenómenos que le acompañan en el espacio interestelar, en mi caso fue una máquina de escribir Underwood, más vieja que la tana, rota y desvencijada, pesada como un buey, dura, ruidosa y preciosa, que por el mismo arte que otras cosas, vino a parar a mí casa. Y veme aquí, acarreando sus veinticinco kilos de hierros, que casi pesaba más que yo. Y yo, pesado sobre ella, poema para aquí y para allá. Aburridos ya, y puestos en antecedentes contaremos lo del Calasanz.

Así, amor tras amor, Underwood para allí y para aquí, dimos en irnos a vivir a la Avenida de la Meridiana, esquina Felipe II, metro y barrio de la Sagrera, y por Insti, el Calasanz. La primera, poco después de empezar el curso, en la frente: se muere John Lennon –dioses traidores ya nunca los Beatles juntos- y como no podía ser menos: un nuevo amor- tampoco, por supuesto correspondido-… ¿Sabe alguien algo de aquella estrella, en este caso morena, por nombre Natalia? Nuevamente los astros en conjunción, las hormonas en expansión y un pavo de cuatro alas. ¿Y esto del pavo que es? Pavo: dícese de ese momento, también llamado adolescencia, que sufren los machos de la especia humana aproximadamente desde los 12 años hasta edad indefinida, hay quién sitúa su final en la muerte, existiendo hombres que salen de él cuando encuentran en la impotencia una solución. Marlon Brando, otro de mis héroes, situaba la salida de la adolescencia en un momento físico en el cual el hombre, ya pleno para emplear todas sus facultades mentales, debía de desaparecer o hacerse desaparecer.

En esas estaba yo y pasó 1º de BUP. Todo lo anterior, no es más que la introducción para llegar a 2º de BUP (obviaré que acabé primero con las mates y el inglés cateados, pero esa es otra historia).

“Y en esto llego Riell” (…), La plena adolescencia me tenía comidita la moral, y toda la decisión que debía de tener para atajar claramente “que ella no me quería” iba desembocada a los folios y folios que el tema iba demandando. Siempre se me dio bien llorar por las esquinas, en los hombros de otros, frente al cristal una tarde lluviosa de otoño… Buf! No reniego de nada pero no quisiera volver a vivirlo.

¿Era Menéndez, el profe aquel, creo que vasco, que se paseaba por el Insti y a veces nos daba clase de Literatura? ¿Qué decía que se ligaba a mises, que comentaban era activista de no se qué tema y que un día desapareció y nadie nos supo decir por qué?

Él, discípulo de Lázaro Carreter, leía como un dios mientras fumaba Winstons que le gorreábamos, y yo embobado por el amor a una compañera preciosa, los ochenta efervescentes, el golpe, Lennon muerto, mi tierra lejos y desconocida, y el querer-querer que puedes arreglar el mundo o que tus ideas no se han llevado aún a cabo y algo tienes que decir. Gracias Mafalda, hoy, con casi 43, creo que empiezo a saber porqué no te gusta la sopa.

Y en esto llegaron las ganas de publicar, es propio de la edad el querer llamar la atención, en la ropa, con una moto, pillando una cogorza de aúpa, o yendo de poeta. Mola, rollito intelectual, culturita, culturilla. Yo es que quiero ser bohemio, le dije un día a mi tío. Estudia, no seas tonto, que el tiempo que pierdas hoy no lo recuperarás mañana. Tenía razón, pero mi vida tenía que vivirla y en ella, y por ella, estaba la poesía.

En estas que el introducido Menéndez organiza una reunión, estaban muy de moda, en el seminario de lengua castellana para organizar una revista. A la cual, sabedores de nuestras inquietudes y coleguillas del tema, lo que hoy serían un par de Frikis, que acudimos De Sagarra y yo mismo. Aquello fue un guirigay, pero la importancia, y la panzá de fumar (recordad que entonces en cualquier sitio se fumaba mucho y todo era profundamente trascendental) no se la quita nadie. ¿Resultado? Ninguno, cero pelotero, nadie tomaba riendas, decisiones, tenía idea de cómo, o simplemente tomaba nota de qué.

La desazón fue mayúscula, yo aún diría más: fue mayúscula, con quince todo es del quince. Pero vete aquí que ya por entonces los poetillas del momento nos teníamos fichados, y sabíamos que existía Riell en el Seminari de Llengua Catalana. Nos fichó Albert Gavaldá, amigo querido y muy añorado desde entonces hasta siempre, el cual no vio ningún impedimento en que nuestra entrada se produjera en la revista. No obviaré decir que debíamos escribir en catalán, en aquel momento no vi mayor problema, era tan mía como mi lengua materna. Sigo sintiéndola así.

Con mucho esfuerzo y poco arte –talmente como ahora- puse mis versos de amor en la lengua de la tierra a la que entonces amaba profundamente, tierra a la cual sigo amando, pero que comparte mis cariños con alguna que otra lengua más y tantas tierras que sólo caben en un mapamundi (gracias Mafalda otra vez). Tal fue mi empeño, orgulloso me siento, que me presenté con mis coleguillas a los premios literarios del Insti, als Jocs Florals, y bueno, hasta un premio me dieron, que rápidamente canjeé en libros en la tiendita de enfrente del Insti, testigos son mis queridas Angelina Y Eulalia, que me acompañaron a ello, y me dedicaron dos.

Recuerdo, también con mucho cariño, a un queridísimo profe de catalán, Paulí, tan chiquito y tan grande, el cual se aprendió unos versillos míos y cómplice y buen capitán, ¡Oh mi Capitán! un día de clase me los recitó: “Sóc un blanc veler…”

Riell, Riell, Riell. Lo demás es historia que sigue escribiéndose. Y que otros han contado mucho mejor que yo, y de modo más ameno y corto. Luego vino el resto de la vida, otras tierras, otras gentes, otros países, amores. Pero siempre, siempre, acompañados con un libro, a veces un poema y el dulce recuerdo de la Riell.

***
Related Posts with Thumbnails