dissabte, 31 de gener del 2009

Tranmissió d'una mica de memòria històrica de pares a fills



No és el primer cop que anomeno la meva filla gran en aquests missatges.
Sovint, em sobta el seu gran sentit comú -el menys comú de tots els sentits, deia algú-. Dels seus 8 anys se'n desprèn una mena de saviesa sense embuts, sense intel·lectualismes innecessaris, que em sobta i agrada.

Ara, a la seva escola s'ha posat de moda cantar l'himne espanyol. La lletra deu venir de lluny, d'algun pare o mare que ho deu haver transmès, en clau d'humor, al seus fills:
- "Franco, Franco que tiene el culo blanco... ".

No us la reproduiré tota, entre d'altres coses perquè no me la sé. En tot cas, en sentir-li cantar per desena vegada se'm va acudir plantejar la pregunta.
- Saps qui va ser Franco?

La resposta, com ja m'esperava, va ser negativa. Vaig aprofitar el moment de calma en què ens trobàvem -normalment les converses just abans d'anar a dormir són les més enriquidores- i vaig fer un resum en clau de 8 anys: el fet hi havia una república, el fet que aquest Franco va començar una guerra civil que malauradament va guanyar i van seguir 40 anys sense llibertat, el fet que els avis havien viscut aquell moment essent nens, i que la situació es va acabar simplement perquè el dictador va morir al llit. Era el primer cop i vaig cenyir-me als fets bàsics, a la manca de llibertats que es van viure per culpa del dictador. I vaig fer-li esment al personatge en blanc i negre de Polònia per donar-li algun referent més conegut.

La meva filla es va sentir trista en sentir la història:
- No ho sabia.- em va dir
- Ja m'ho pensava. T'ho explico perquè ens convé saber-ho o no oblidar. Per tal que intentem que res d'allò torni a passar.
- No, mama. No hem d'intentar-ho. Hem de fer que això no passi més.

No sé si puc afegir molt més a les seves paraules.

Fotografia: Robert Capa, La mort d’un milicià republicà (1936)

dijous, 29 de gener del 2009

Elucubració

De l'amor a l'odi
hi ha un pas. Diuen.

Jo, no puc odiar-te.

Vol això dir
que no t'estimo?

dilluns, 26 de gener del 2009

Terror del vent

És tard.
Hauria de fer hores que hauria d’estar dormint. L’insomni em bressola massa sovint les darreres setmanes. La fatiga dels darrers dies finalment se m’emporta al món dels somnis. La casa és silenciosa i silenciada gràcies a viure en lloc tranquil i al gruixuts vidres (laminats i amb càmera de xenó) que cobreixen les finestres. Normalment dormo enmig d’un silenci profund.

De matinada em desperto. Millor dit, em mig desperto. Sento sorolls fora i un xiulet llunyà. I la porta de la cambra repetidament peta amb sons rítmics. Tec, tec, tec.
De tant en tant, algun cop. Llunyà. Esmorteït, més aviat.

Mai he cregut en esoterismes. El dia que em vaig convèncer que Déu no existia em vaig convèncer també que tota mena de fenomen inexplicable és simplement fenomen no explicat. Que no vol dir que sigui sobrenatural. Simplement és “no explicat-encara”.

Així, els sorolls que m’envolten no m’atemoritzen. Han de tenir una explicació raonable. Enmig de la son em ve a la memòria la veu i la imatge del meteoròleg del TN, la nit abans, tot dient “bufaran ratxes de vent fortíssimes, no sortiu, quedeu-vos a casa”.

- Ah, és això! -em dic, i intento aclucar l’ull altre cop, amb un èxit més que dubtós.

Alguna estona més tard em llevo i no estic molt segura si he dormit o no. Mentre em decideixo si vaig a la dutxa o ho deixo per més tard, marxa el llum i decideix per mi: ho deixo per més tard. Fora, el vent segueix xiulant. Miro per la finestra i veig els arbres vinclant-se. Dansant una dansa macabra a cops de vent. Tinc la sort de viure enmig del bosc envoltada d’arbres majestuosos. L’espectacle resulta sorprenent, des de la finestra.

Em vesteixo. Vaig a comprar el pa. A cinquanta metres escassos de casa hi ha la fleca. En sortir de la porta del jardí, veig uns metres més enllà un arbre que bloca el carrer. Per allà no es pot passar.

Em costa expressar què sento mentre camino pel carrer envoltat d’arbres amenaçadors. La por, l’immens terror, que em corprèn. El vent és arratxat, Però el que més aclapara són els espetecs que ressonen proferits pels arbres en trencar-se. Un pi pinyoner dansa amb una branca que s’agita i que li confereix un aspecte semblant a un predicador enfurismat dalt d’un púlpit.

Entro a la fleca i esmentem l’únic que té sentit esmentar en un dia com avui, el vent arrauxat, enfurismat.

En sortir, un dels carrers el carrer acaba de ser envaït per un arbre, atravessant-lo. Trobo un parell de cotxes. Giren cua, astorats. Un dels seus conductors em diu:

- Tots els carrers estan igual. No es pot passar?
- No, impossible. Tots dos carrers tenen un arbre travessat.
- Avui és dia per quedar-se arraulit a casa.

M’apresso fer-li cas i a tornar a casa. Els espetecs i la força del vent no cessen.

De casa estant, protegits per les parets, mirem fora espantats. Un nou arbre se suma al que fa uns minuts ha caigut. Observem, sentint-nos moderadament segurs rere la finestra, la caiguda en càmera lenta d’un arbre sobre el nostre garatge. Talment un gegant de s’abat sobre el terra. Pocs segons més tard un nou arbre li fa companyia. Més enllà un de nou.

Cada pocs minuts se’ls sumen més i més branques trencades, miris on miris. L’avet del nostre jardí es vincla perillosament. Comencem a témer que s’arrenqui de socarrel.

La llum marxa i torna. Veiem que els pals que aguanten els fils han cedit i ara jauen contra la casa de davant mig atravessant també el carrer. El telèfon fix emmudeix.

La meva germana ha marxat de bon matí amb el cotxe. Ens fa patir. Ja hauria d’haver tornat. Segueix una cursa d’obstacles interminable per poder tornar a casa. El mòbil ens tranquil·litza, però triga molt a poder arribar.

Durant una conversa amb els veïns, el pi pinyoner, cansat de la seva dansa, finalment cedeix i atrapa un veí. Mon pare l’ajuda a treure’l de sota. Sembla sortosament que no ha estat gaire greu. Però criden una ambulància i acompanya la meva germana en el seu perible per poder arribar.

Irreflexivament faig un vol pels voltants. És desolador. Sembla que ens haguem quedat sense bosc: a cada pocs metres els arbres ajaguts, arrencats de socarrel, les branques atravessant el carrer. Alguns arbres han trencat parets de cases. Els carrers són impracticables

I de tant en tant encara hi ha ratxes de vent. I més espetecs. Aquest vent fa por. Terror.

El paisatge sembla tret d’una “Disaster movie”.

L’avet, sobreviu.



Diumenge:
Rebo una trucada de l'escola de les meves filles. La coberta de la teulada ha saltat pels aires i durant 2 dies no hi ha escola. I ja veurem què passa després, potser reparteixen els nens i les nenes per diferents escoles de Sant Cugat.

dimecres, 21 de gener del 2009

Conte del Jardiner

Ella li va mostrar el seu paisatge: terra erma, muntanyes sense aigua, rius secs.
Desert.

Ell, el Jardiner, va renovar el seu jardí. En va tenir cura. Va cuidar-lo.
Va plantar herba de tendresa, flors de carícies, arbusts de plaer.

Va adobar la terra amb somnis.

Va regar el camp amb petons suaus.

Ja no fou tan sols seu, aquell jardí, sinó d'ambdós. L'herba va començar a brotar. El Jardí s'omplí de flors indescriptibles, d'una gran bellesa. Les plantes més exòtiques van començar a cobrir tots els espais, tots els racons. El Jardí començava a lluir una exuberant vitalitat. Ple de colors. El món semblava de nou harmònic i senzill, ple de la màgia de les petites coses compartides.

Just llavors el Jardiner incomprensiblement, inexplicablement, va fugir. Cap a la irrealitat confortable del passat.
Abans de marxar, però, va agafar la dalla i tot ho va arrasar: flors d'esperança, herba de somnis, fruits de projectes.

Tot va ser breu i en va.

Ella, en despertar, no en va trobar res. Tan sols el silenci covard vestint la mentida.

Es va abraçar al nou bloc de gel d'insomni que tot ho cobria.
I va creure veure-hi, reflectits, els ulls d'ell.

Va restar allà, immòbil, un temps irreal. No sabria dir si foren dies, setmanes, mesos o anys.

L'eternitat és fa difícil de mesurar.

Estavar, 01/01/09

dilluns, 19 de gener del 2009

Homenatges a Poe



Llegeixo a tort i a dret pel món dels blogs els homenatges a Edgar Allan Poe i m'hi afegeixo. 200 anys no són poca cosa.

No en fa 200, però potser masses, que vaig llegir-lo (quants, 25?).
Recordo haver llegit en anglès llavors "The Pit and the Pendulum" un relat curt que em va deixar una bona petja sobre el terror de la Inquisició. Buscant una mica, ves per on he trobat el relat. Us el deixo.

M'anoto mentalment que hauria d'aprofitar l'efemèride per redescobrir aquest autor.

dijous, 15 de gener del 2009

Matemàtiques essencials: fem grups, o grupets, o grans grups.

La meva filla, de 4 anys, practica matemàtiques essencials. Sap fer conjunts: poso els blaus en un grup, els grocs en un altre. Els grossos en una pila, els petits en una altra. En aquest grup n'hi ha molts, en aquest altre, n'hi ha pocs. I així anar fent.

Jo, empetitint-me i posant-me al seu nivell, també practico matemàtiques essencials: agrupo persones. Sembla que pel món en corren de dues menes. Segurament n'hi ha que podrien ésser agrupades sota molts altres criteris, però com que es tracta de fer matemàtiques essencials em limito als grups mínims. Potser fins i tot minimalistes. Amb 2 en tinc prou.

Enceto el primer grup. Són aquelles persones que tot ho veuen negre. Els caracteritza el pessimisme. Aquelles que sempre veuen el got mig buit. La vida està feta per patir, promulguen. La vida és poc brillant, afirmen. Es fixen tan sols en allò que fa patir. Són les que gairebé sempre estan en crisi. Veuen com n'és de difícil tot, la merda que ens envolta (que existeix, sens dubte). Es fixen en les ombres i poques vegades veuen la llum del sol. Són persones que es tanquen, que es queden en el fatalisme i la crítica: el món és una merda i jo no puc fer res per canviar-lo. Tan sols el puc criticar, cagar-me en tot. Estripar-lo.

El segon grup, com us podeu imaginar, el conformen les persones optimistes. Veuen el got mig ple. Viuen amb alegria. Saben que aquesta és la única vida que tindrem i s'esforcen a fer-la més agradable i fer-la més fàcil als altres. Intenten minimitzar les tristeses per sobreposar-les. Intenten fixar-se en els punts de llum enlloc de les ombres. Aquestes persones, davant les desgràcies de la vida, es diuen: què puc fer jo per canviar el món? Puc posar algun gra de sorra. Aportar felicitat. I no sé què en pensareu vosaltres, jo voldria que em posessin també en aquest grup. Sincerament.

M'hi ha fet pensar un breu reportatge que vaig veure fa poc a TV3 on s'explicava que un periodista, Jaume Sanllorente, arran d'un viatge turístic a l'Índia va fundar una petita ONG, Somriures de Bombai. Sense conèixer-lo de res, em sembla una d'aquelles persones que formen part del conjunt optimista. Us deixo el reportatge com a mostra.

dilluns, 12 de gener del 2009

Flaixos de diumenge al Capcir

I
Velocitat. Lliscar. Descendre.
El vent fred gelant-me les galtes i les orelles.
Velocitat. Córrer. Lliscar.
Treure adrenalina.
Més.

II
El telecadira s'atura.
El run-run dels motors defalleix emmudint.
Un silenci blanc m'envolta.
Sola.
No sóc on voldria ser.
I aquest silenci es filtra pels porus.
Em xiuxiueja: dorm i oblida.
Abandona't.
Un ocell -no sé quin- canta.
Em desvetlla de la meva tristor.
Hi ha vida, malgrat tot.

III
Necessito protegir-me de tu.
Fer-te fora de mi.
Però no puc.

IV
Milions de cristalls blancs
em miren
fuetejant-me reflexos irisats al rostre.
Aquesta neu em mostra
els milions de cristalls en què m'he convertit,
absurdament penjada
de la teva veu.

V
Quanta bellesa m'envolta
aquí al Capcir.
Rajos de sol travessen branques d'avets
i juguen a fet i amagar.
Els ocells es responen enmig del silenci nevat.
A la llunyania, aus de corral.
I el motor d'un cotxe, més enllà.
Quanta vellesa sento
aquí a la solitud.

VI
Nens juguen a tirar-se boles de neu.
Al costat del cementiri nevat.
Un gall fa eco dels seus crits enjogarrats.
Obren la tanca del cementiri
i s'enfonsen a la neu dels morts.
A Fontrabiouse, la vida juga amb la mort.
A Gaza, la mort juga amb la vida.

VII
Voldria no enyorar-te.

dissabte, 10 de gener del 2009

Un any més

Corro el risc de ser ensucrada en aquest post. I és que hi ha moments en què ser ensucrats tampoc no és un defecte.

Què et puc dir de nou, amiga, que no sàpigues? Sé, sempre, que estàs allà i que puc comptar amb tu per aguantar-me les alegries i les tristors. Les neures.

Repasso coses que hem viscut. Parèntesis que hem patit. Els anys que et van dur lluny d'aquí i de mi. En la vida que ens va allunyar.

I que ens ha retrobat.

Hi ha amistats que són un bé preuat.
Un tresor que guardo en la trista capseta del meu cor.

Estem al millor del bell mig d'aquesta vida. Potser és estranya, de vegades dura, de vegades trista, de vegades alegre. Però estem aquí. I ens tenim. I ens tindrem.

Un petó molt gran en el teu aniversari, Angelina. Anem sumant.


divendres, 9 de gener del 2009

Carme Chacón, el cerimonial i el protocol de la vida



La Carme Chacón va armar un bon rebombori amb el seu "esmòquing femení" el dia de la pasqua militar. Ara hi ha un munt d'articles a la premsa que parlen del tema. Què trist, en realitat, que es vessi tanta tinta sobre un tema tan anodí.

Però em sumo a la follia. Aprofitant l'avinentesa voldria reflexionar sobre protocol, cerimonial i d'altres formalitats que s'esdevenen en els nostres àmbits públics i privats. Durant anys m'he ocupat del protocol a la institució on treballava i crec, ni que sigui per deformació professional, que una certa dosi d'aquesta posada en escena és necessària.

Ens agradi o no, els estats laics tenen també la seva pròpia plasmació de l'estructura del poder, la qual es fa de la mà del protocol i del cerimonial. Tenen, en definitiva, la seva pròpia "litúrgia" (heus aquí, de nou, un terme religiós que envaeix el llenguatge laic). Encara que els assistents no en sàpiguen ni un borrall, la veritat és que la forma de desenvolupar un acte, l'ordre utilitzat, la solemnitat (o informalitat) escollida transmet coses: qui és la persona més destacada (sigui autoritat o no), quin és el missatge que volem transmetre. Aquest formalisme i informalitat transmet on som i què estem fent. I a la societat democràtica també es fa necessària aquesta visualització. Les lleis de protocol en aquest país caldrien potser ser revisades, perquè daten del 81 i del 83, però estan basades en principis democràtics subtils com per exemple el fet que els càrrecs elegits democràticament passen per davant dels càrrecs designats a dit.

Hi ha molts aspectes en què, al meu parer, són innecessaris aquests formalismes, per exemple els tractaments. En això, els nostres veïns francesos, tot i el marcat protocol que empren en els seus actes, ho van fer millor (a cops de guillotina): tots són senyors i punt. En canvi aquí encara arrosseguem tractaments d'origen feudal que en una societat democràtica, al meu entendre, són del tot superflus i fins i tot incongruents: per què un senyor pel fet d'haver guanyat unes eleccions ha de ser "Molt Honorable", per què un càrrec designat com és un conseller ha de ser "Honorable"? Són més honorables que jo, o tu, o l'indigent que es busca la vida pel carrer? Certament no. És innecessari i tan sols es sosté en aspectes històrics que hauríem de tenir ja estar superats. El govern socialista (el "central", no pas el català) ja ha suprimit els tractaments dels ministeris. Estaria bé que s'anés més enllà i tots fóssim senyors i senyores, sense més. O porcs i porques, atès que ja sabem que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Tampoc m'interessa massa la part estètica del tema, la part del cerimonial, que és el que ha creat el rebombori de la Chacón: vestit llarg, "chaqué", vestit de còctel... una mena de galimaties que tan sols els més avesats en tenen un cert coneixement (i, potser, aquells que llegeixen revistes del cor, d'aquelles monàrquiques). Els homes ho tenen fàcil perquè "chaqué", és "chaqué", no té moltes lectures més, els militars també ho tenen clar. Ara bé, a les dones li deixen un ambigu "vestit llarg" i si es posen pantalons tot són articles al diari: la cosa es resoldria, potser, creant uniformes per els diferents tipus d'events, però uns uniformes clars i encotillats, que no deixin camp lliure a la creativitat: el masculí ja el tenim, ara que creïn un uniforme "femení" i s'haurà acabat el bròquil. O bé ens saltem tota aquesta parafernàlia i anem vestits com ens sembli....

Tot i això, hi ha gent que no suporta veure una orquestra on el seu director i els músics no portin frac. No fa gaire llegia una carta d'una lectora al diari (no recordo quin) que afirmava que havia deixat d'anar al Liceu per aquest motiu. I jo em pregunto: els músics toquen millor si porten frac? És evident que tocaran millor o pitjor, però en tot cas no dependrà de la indumentària que portin. Tornem a la litúrgia.

També tenim un cert protocol, una certa litúrgia, en els nostres àmbits privats. En la família, quan hi ha llocs "assignats" al voltant de la taula, per exemple, sigui el dia de Nadal o qualsevol altre dia. No passa a totes les famílies, però a moltes sí. Tenim també el nostre "protocol", la nostra litúrgia, que sense adonar-nos anem repetint dia rere dia, any rere any.

I respecte els amics, també tenim els nostres cerimonials, perquè negar-ho. Esperem que es comportin d'una certa manera, per respecte i no tan sols per litúrgia. Hi ha coses, certs formalismes, que esperem d'aquells a qui anomenem amics. Esperem que ens escoltin i que ens acullin. Que ens facin costat quan els necessitem. Si truquem un amic o amiga, esperem que ens agafi el telèfon. Si no pot agafar el telèfon esperem que ens retorni la trucada. Si li enviem un missatge esperem que ens respongui. Si li demanem de veure'l, perquè necessitem parlar, esperem que faci un forat a l'agenda per escoltar-nos. Que ens parli a la cara i no s'amagui rere els emails. Quan algú deliberadament no ens agafa el telèfon, quan li preguem de veure'ns i no ho fa, no es comporta com s'espera que ho faci un amic. I no diguem si qui ho fa és una persona que en teoria ens estima. Quin respecte ens transmet algú que ens fa un tracte com aquest? No gaire. Ens aprecia? No ho sembla tampoc. El podem considerar amic, si ens té tan poca consideració? No ho sé, no ho tinc massa clar.



Foto: Marta Jara, treta del diari Público

dijous, 1 de gener del 2009

Propòsits 2009

Llegir més.
Escriure més.
Vessar menys llàgrimes que a la primavera de 2008.
Ser millor mare.
Escoltar.
Vessar menys llàgrimes que a la tardor de 2008.
Fer nous amics.
Viatjar.
Anar al cinema. I al teatre.
Dir a la persona estimada que necessita visitar un psicòleg de forma regular i continuada.
Ser millor persona.
No viure amb el cor encongit.
Estimar, més encara.
Riure.
Viure.
Related Posts with Thumbnails