dissabte, 28 de febrer del 2009

Joaquim Mir (2n lliurament)



Fa uns dies, en Lluís penjava un post on comentava l'exposició antològica de Joaquim Mir. Aquest matí m'hi he acostat.
M'hi he passejat tot admirant els quadres. Especialment l'etapa de Mallorca i del camp de Tarragona.

He badocat una bona estona asseguda al mateix lloc on seu la noia de la foto. Impressionada.
Paisatge suggeridor. Es reconeix, però alhora és abstracte. Les onades. Les roques. El cel. Les textures i els colors.
En sortir, em prometo tornar-hi, abans no acabi.
Foto. A Puig

dijous, 26 de febrer del 2009

Llegendes bíbliques


De petita vaig anar a una escola pública, municipal i més aviat laica, que d'estranquis ens ensenyava català. Dic més aviat laica perquè, en realitat, teníem una assignatura que s'anomenava "religió" i que va ser impartida durant molt de temps per qui coneixíem com a "mossèn Pedrals" un home afable, simpàtic i culte de qui guardo un bon record. Potser el record s'aguditza perquè allà a finals dels 70 de cop ens van dir que ja no seria "mossèn Pedrals" qui ens donaria religió. No resultava, però, que fos un relleu en el professorat. Va passar que, a partir d'aquell moment en comptes de "mossèn" li havíem de dir "Senyor Pedrals". Com tants d'altres a l'època, el mossèn va penjar la sotana (en el sentit metafòric, perquè no l'havia vist mai portar-ne una, tot s'ha de dir) i es va casar amb una noia uns quants anys més jove que ell... Més tard va tenir, crec recordar, un parell de fills.

Curiosament penso en ell arran d'estar llegint el llibre Ideas que us vaig comentar en un altre post. En la lectura, estic arribant a l'interessant punt on neix l'escriptura i la literatura, amb el poema èpic Gilgamesh. Sembla es van anar recollint nombroses llegendes que deurien venir de la tradició oral. Reis amb regnats llarguíssims com el mateix Gilgamesh, (o el posterior Adam, qui va tenir el seu primer fill a la "jove" però incerta edat de 150 anys). Histories de nens abandonats al riu en cistelles que esdevenien prínceps. O al mateix poema sobre Gilgamesh on es narra la història del diluvi universal amb una semblança extraordinària amb Noè, però amb un altre protagonista: Utnapishtim. Sembla així que moltes d'aquestes històries fantàstiques van ser recollides més endavant per l'Antic testament.

I és aquí on recordo el Sr. Pedrals. El recordo donant-nos classe, potser quan tenia uns 12 anys, i fent-nos aquesta reflexió: "No s'ha de prendre la Bíblia literalment: a la bíblia hi ha llegendes, contes, una mica d'història...". Crec que aquest comentari va ser l'inici del meu camí cap a l'ateïsme. En plantejar la incertesa sobre el text "sagrat", em plantejava la incertesa sobre la fe. Crec que jo vaig començar a qüestionar-me coses arran d'aquella idea.

Curiosament un home que venia de l'església em va començar a convertir en atea. I no pel camí de la repressió, sinó el de la reflexió.


Imatge: una de les taules d'argila on es relata la història èpica de Gilgamesh

Signes del temps



De vegades, a l'hivern, pot donar la impressió que tot s'atura i emmudeix. Però no és així, en realitat tot segueix el seu ritme. Lent i pausat. Podem percebre signes gairebé imperceptibles del canvi. Arreu. M'agrada observar-los.

Baixo del tren i m'embriaga l'aroma: la mimosa torna a florir. Aquest any sembla que ve amb més retard (o era que els anys anteriors venia massa d'hora?). Tinc la impressió que aquest hivern no ha estat gaire fred.
Als testos treuen el cap els narcisos.
Al jardí floreixen les violetes, tan fràgils.
Fa un dia assolellat i de sobte m'adono que la llum ha canviat, ja no és tan tènue i entelada. El dia allarga.
Alguns ocells canten esvalotats.

La vida no para.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Carta a Esperanza Aguirre

Benvolguda Esperanza,

Perdona que tingui la gosadia d'adreçar-te aquestes ratlles. I ja em perdonaràs també que et tutegi essent com és que tenim la fortuna de no conèixer-nos personalment. Crec sincerament que no et mereixes que dediqui ni un segon del meu temps, però avui dec tenir un dia feble i potser una mica avorrit. I aquí em tens, perdent el temps miserablement escrivint aquestes lletres.

Haig de reconèixer que la teva trajectòria supera amb escreix les expectatives que tenia de tu. Quan et van nomenar Ministra de cultura, no hauria donat un duro per tu, amb afirmacions d'un nivell tan elevat com dir que t'alegraves que una dona (Sara Mago) hagués guanyat el Nobel. És clar que el meu criteri no té cap validesa. Al cap i a la fi tampoc donava un duro per Bush fill, a les primeres eleccions, i mira com ens ha deixat el món...

Espero que no t'ofenguis si et dic, ara que ja tenim una certa confiança després d'aquestes ratlles escrites, que em repugnen les teves maneres, les teves idees, el teu tarannà de dretes (feixista, diguem-ho clar) que et serveix (això no cal negar-ho) per sorgir per sobre de totes les hòsties indemne i traient un rèdit d'imatge considerable.

El meu nivell de sorpresa augmenta cada dia en veure la teva prepotència, la teva capacitat de teatre i de tergiversar les coses. Apareixes amb les sabatetes i mitjonets després de fugir escagarrinada i el teu nivell de popularitat augmenta, es descobreix que probablement tens muntada una xarxa d'espionatge (als teus!) i et vesteixes de víctima, enmig d'un temporal de corrupció que acusa la teva administració vas tu i apareixes vestideta de bandera autonòmica a l'assemblea madrilenya...

Com a dona em sap greu -què vols que et digui-, més aviat em rebenta, que una de les dones que ha arribat a un lloc rellevant en la societat siguis justament tu. Tan facinerosa, opaca i poc transparent. Ets un exemple ben galdós per a les dones d'aquesta societat.
I dic jo que, amb els teus tripijocs, els deus tenir a tots ben collats. Deus saber un munt de secrets d'aquells d'escàndol... I els deus fer xantatge a tots plegats (amb mi ja pots ser sincera, no et calen màscares de presumpció d'innocència).

Bé, ja no et robaré més el teu temps: no m'estendré més. Tan sols dir-te que espero que se us vegi al llautó a tots plegats, a tu i als amiguets corruptes del teu partit estimat. Espero sincerament que tingueu un judici ben exemplar i que no us escapeu d'una bona condemna, perquè penso que hi esteu tots ben empantanegats.

Atentament,



P.S. Això de "Benvolguda" és un formalisme, gairebé un eufemisme, no t'ho prenguis a mal.
P.S
2 Ja sé que m'adreço a tu en una llengua que potser no entens, suposo que deus tenir accés a algun servei de traducció. I si no, pregunta al teu amic Correa, segur que ell et podrà resoldre la papereta.

dijous, 19 de febrer del 2009

Dades vaticanes



Les notícies que provenen del Vaticà o del diari Osservatore romano (ve a ser el mateix) em provoquen dues reaccions ben dispars.

Algunes m’exalten i m’emprenyen. Em posen de mala llet.

D’altres, simplement, em fan petar de riure.

Avui he llegit una de les segones. El diari El Periódico publica que el Vaticà es disfressa d’anàlisi científica (dic jo que deu ser per celebrar el carnaval) i fa un estudi estadístic basat en les confessions (ah! però no eren “secretes”?) per discernir quins són els pecats més sovintejats. I no tan sols en fa un rànquing sinó que fa un pas més enllà i en fa una distinció per sexes.

Així, aquesta investigació tan profitosa arriba a la conclusió que els homes cometen “luxúria” i en canvi les dones “supèrbia”.

No em digueu que no és per petar-se. En qualsevol bar, en qualsevol taxi del món en una conversa típica i tòpica de les diferències d’ambós sexes n’haurien extret una conclusió similar. Però ara ja podem estar tranquils. La cosa prové de l’església. I d’una anàlisi “científica”, a sobre!!

I jo em pregunto, per a què serveix saber una cosa com aquesta? Per a res, ja t’ho dic jo. O potser per recordar al personal que existeixen aquests conceptes castradors, els “pecats”.

No fos cas que se n’oblidessin i el món anés molt millor.

Imatge: Els 7 pecats capitals. El Bosco

dimecres, 18 de febrer del 2009

Un repàs a les idees més influents de la humanitat


Fa poc més d’una setmana vaig agafar en préstec de la biblioteca un llibre que feia temps que volia llegir. N’havia llegit alguna referència a infonomia i me l’havia anotat com a lectura pendent.

Vaig trobar-lo al prestatge: un veritable “totxo” de 1424 pàgines enquadernat en “cartoné” (tapa dura). El meu primer pensament va ser “Se m’acabaran les tres pròrrogues de la biblioteca i no l’hauré pogut acabar”.

Però no podia ser d’altra manera. Un llibre que duu per títol Ideas i el suggerent però ambiciós subtítol Historia intelectual de la humanidad no es pot resoldre en 100 paginetes de no res.

Peter Watson, en aquest ampli recull, tracta de repassar aquelles idees que han tingut un impacte, aquelles idees que han deixat empremta, que han estat influents per al desenvolupament posterior de la humanitat. L’autor escull les idees, però també les invencions que han conduït la humanitat fins on som: la creació d’eines, el llenguatge, l’escriptura, la política, l’ànima, l’experiment, la impremta, i tantes d’altres. Segurament hi trobaré a faltar algunes que potser (a mi) em semblaran importants. I segurament n’aprendré d’altres que ni se m’haguessin acudit.

Podem dir quina és LA IDEA més important, aquella més determinant per haver arribat on som? A mi se’m fa del tot impossible. La invenció del llenguatge? L’agricultura? L’escriptura? El més enllà, l'ànima –o Déu? La política? La impremta? És del tot impossible triar-ne una de sola, com a mínim jo no goso. El que sí em sembla clar és que les idees s'encadenen les unes a les altres i que si som on som és gràcies a un cúmul de "casualitats" i descobriments entrellaçats.

L’estil del llibre té una volguda simplicitat divulgativa però alhora no defuig el rigor científic i nombroses referències bibliogràfiques. Ho fa amb un caràcter clarament multidisciplinar, des de la ciència, la literatura, la teologia, la música, la psicologia, la política, la filologia, la història...

Jo encara estic a les beceroles. És a dir, a la prehistòria. Però ja em sembla un llibre fascinant.

No totes les idees pel fet de ser influents han de ser necessàriament positives. A la pregunta que li formulen des del diari New York Times sobre “quina ha estat la pitjor idea de la història?”, la seva resposta és taxativa:

“Sense cap mena de dubte el monoteisme. La idea d’un déu veritable. La idea que la nostra conducta i la nostra ètica determina com ens anirà a l’altre món. Aquesta ha estat responsable de la majoria de guerres i fanatisme a la història.”

No hi puc estar més d’acord. D'altra banda, aquells qui ens van llegint sabran que aquesta afirmació no és nova a Riell Bulevard...

divendres, 13 de febrer del 2009

Histèrica de la fonètica

Direu que estic una mica guillada o trillada però no suporto les pronúncies incorrectes. Ja fa temps que podíem veure a la televisió un anunci d'aigua en què una persona deia que aquesta tipus de líquid amb gust de fruita afegit va molt bé perquè refejca: refejca?, pensava jo, serà refreSca. Comentant el fet amb els meus companys d'estudis, em vaig adonar que potser reflectia la pronunciació de les persones que venen d'Amèrica del sud. Bé, d'acord, aleshores potser ho puc acceptar.

El que no accepto és que a RAC105 tinguin una magnífica professional presentant cançons durant moltes hores al dia, la Montse Vidal, però pronunciant toootes les vocals catalanes i no catalanes tancades. Així, es pot escoltar com anuncia el premi d'un vol a tots els que participin en no sé quina història però com que pronuncia vol amb o tancada, no sabem a què es refereix perquè el vol d'avió té o oberta i el recipient per menjar el Friskis (i no Frikis) també. Podem observar altres defectes fonètics si escoltem l'anunci de la pel·lícula The reader, sigui a la televisió com a la falca radiofònica, on la veu de fons llegeix el títol així: The ruider, i es queda tan ample.

I si seguim les notícies podem sentir com el Xavi Coral, als telenotícies del migdia, diu sistemàticament presisió i no precissió, amb el primer so de essa sorda i el segon d'essa sonora. I igualment he constatat que els mitjans de comunicació estan alterant la pronúncia habitual a la zona del barcelonès del mot primavera: aquí sempre l'havíem dit amb e tancada però no sé si per influència de diversos locutors de la zona de Girona, ara se sent dir cada vegada més primavera amb una e immensament oberta. Deu ser un canvi fonètic en curs que potser la gent tria, sense adonar-se, per allunyar-se de la fonètica del mateix mot en castellà.

En fi, digueu que sóc una histèrica i que estic tornant vella i insuportable.

dijous, 12 de febrer del 2009

El Principi de Peter, el Principi de Dilbert i la política catalana

Dilbert.com

Cap a finals dels 90 vaig descobrir, ja no recordo molt bé les circumstàncies, Scott Adams. Vaig llegir amb complaença el seu Principi de Dilbert. Des de llavors ençà un email diari em saluda amb la seva tira còmica punyent. I molt sovint, m’alegra el dia. O em regala uns segons de somriure irònic, que ja és molt.

El Principi de Dilbert es basa en un principi anterior: El Principi de Peter.
Aquest ens diu, més o menys, que en qualsevol organització jeràrquica, com és el cas d’una empresa, les persones van ascendint fins que arriben al seu nivell d’incompetència. I allà es queden. Així, tota organització tendeix a ser gestionada per incompetents.

Dilbert fa un pas més enllà. Ens diu que les organitzacions jeràrquiques impulsen els incompetents al lloc on són menys perjudicials per a aquestes: és a dir, als llocs directius.

Adams radiografia amb precisió els diferents tipus d’energúmens que poblen les organitzacions: el gandul que no fot res, l’enginyer que ningú no entén, el cap (aquell “meravellós” cap del tot inútil), la secretaria, els de recursos humans... ningú no se n’escapa. I sovint ho clava.

No és una tira política. És cert.

Però, la política catalana o l’administració catalana aplica un bon gruix de Principi de Peter i principi de Dilbert. Moltes vegades fa honor manifest a aquests principis -i ara lligo amb alguns dels darrers missatges d’en Lluís-: en base a no sé quina mena de principis de clientelisme de partit col·loca a inútils incompetents arribistes a llocs de responsabilitat. Molts dels anomenats “càrrecs polítics” no són sinó favors per a col·locar amiguets, del tot inútils (en el millor dels casos). I així l’administració s’omple d’incompetents. Aquest fet és especialment greu a l’independentista “esquerra”, en els obscurs passadissos d’aquestes àrees amb conceptes borrosos.

No serà, potser, que simplement llegeixen la tira còmica i li’n fan un homenatge?

Dubto que tinguin aquest nivell de subtilesa.

El pitjor és que els sembla “normal”. Els sembla èticament correcte. Allò que criticaven quan estaven a la oposició ara ho fan ells i no els sembla criticable. Al contrari.

En fi, una altra misèria de la política catalana.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Ajudes per als bancs



Guaiteu-los què disciplinats. Què apocats! Què aplicats! Quin goig que fan. Si semblen bons nois. Semblen ben bé estudiants asseguts en taules de luxe (si no fos perquè no sabem qui és el professor i qui el deixeble). A la Moncloa.

Mireu-los, com es mofen de nosaltres i pidolen més ajudes al govern. És a dir, mireu-los, com ens demanen ajuda. A tu, a mi, al veí. A cada ciutadà. Als pobres desgraciats. Cal recordar que les ajudes que demanen provenen dels nostres impostos?

Mireu-los com se'n riuen, satisfets del seu art negociador. I s'embutxaquen els beneficis.

Observeu-los i no els oblideu.

Recordeu-los quan esclati una guerra. O mil guerres. Siguin d'on siguin.
Ells, bons samaritans, financiaran, com han fet fins ara, les guerres del món, amb inversions intricades i incomprensibles a les indústries armamentístiques.

Foto: El Periódico de Catalunya. David Castro

dilluns, 2 de febrer del 2009

Foc Latent


Fa poc he llegit aquesta novel·la de Lluïsa Forrellad. Allò que s'ha destacat més ha estat el fenomen sorprenent d'una escriptora que va passar més de 50 anys sense publicar, després d'haver guanyat el premi Nadal per allà el 1953. Era sens dubte un argument fantàstic per als de màrqueting i l'han sabut aprofitar.
No els ho critico. En el mercat difícil de la venda de llibres, cal agafar-se a qualsevol cosa per fer-se rellevant.

La història es situa a cavall del segle XIX i el segle XX, en el període que va des de 1875 fins la setmana tràgica. Narra l'evolució ascendent dins la societat de Pol, un noi bastard nascut en terres tarragonines, que acaba essent un burgès ben situat -l'argument apareix en moltes altres novel·les, algunes d'elles amb d'èxit multitudinari recent, suposo que tots tindreu algun "best seller" no massa llunyà i "nostrat" al cap-.

Podríem dir que hi ha de fet dues novel·les en una, podrien ser dues novel·les separades i ser dos protagonistes diferents. Una, la que va des del noi que jovenet es llança a ser temporer i arriba a criat avantatjat dins una torre de Sarrià i la segona, la d'un burgès aposentat. L'autora entrellaça els fets històrics amb els personatges i la seva vivència dels fets que van passant. I és la manera com descriu aquesta "vivència" allò que critico de la novel·la. Trobo que el treball psicològic dels personatges és molt fluix. Viuen allò que "passa" i allò que "els passa" amb un poc convenciment i implicació que és talment com si ho visquessin a través de l'objectiu d'una càmera de vídeo. Ho viuen sense viure-ho, sense sentir-ho. Això els passa a tots els personatges, però és especialment patent en els personatges secundaris. D'altra banda, ideològicament, la novel·la es decanta clarament cap a la dreta, cap a les posicions burgeses.

Allò que destacaria més de la novel·la és l'estil: compta amb un llenguatge ric i detallista que ve de gust llegir. El llenguatge i la sintaxi són rics. I això s'agraeix. Potser la salva justament això...

En fi, coincideixo bastant en allò que ja va dir, ja fa un cert temps, el veí de dalt a "malerudeveure't".

Sense ser una gran novel·la ens pot servir per una lectura relaxada.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Ara i aquí per sempre

Abans que la informàtica destrossi les paraules que aquí deixo com ja ha fet un munt de vegades, us escric en la precipitació d'una freda tarda d'hivern. Sóc al meu poble de les cròniques, a ses Salines, envoltada de la humitat illenca i de la negror del camp. El fred que llepa els ossos obliga a farcir la meva geografia personal, ja voluminosa per se, amb dos jerseis de llana vells que em donen un aire com de sistema muntanyós galaico-portuguès, de formes rodones i gastades. D'aquí a uns minuts m'afegiré a l'expedició piròmana que pretèn consumir unes herbes -ep, per herbes entenc fulles de palmera, branques de garrofer, etc.- al fons del terreny, allà on els xiprers vetllen perquè la nit sigui serena.

Com estic després de tants dies sense obrir boca? Doncs mireu, fa només unes jornades que he sofert una operació odontològica que m'ha inflat mishja cara i m'ha empèsh a alimentar-me de líquidsh i shemilíquids durant uns diesh, i també d'antiinflamatorish i antibiòticsh difershos. Ara ja estic recuperada. Segueixo invertint hores i hores en temes diversos que ara us avorririen però que són els que no em donen gairebé cap minut de lleure.

Amb tot, he assistit a tots els vostres debats i em sento incapaç de respondre a tot el que proposeu i tot el que opineu. Però, en resum:

- les desaparicions i aparicions de l'Albert em preocupen i em fan pensar que potser ens hem de veure en persona i en veu
- jo també sóc atea però perquè em sento incapaç de tenir fe en alguna cosa que no sigui la ciència. No nego que pugui existir alguna cosa d'espiritual que no poguem explicar mai.
- no penso que comforméssim una generació Riell (per tant, guanyem els que no hi creiem) però va ser ben excitant trobar-nos als vuitanta
- estic a favor de qualsevol modificació que cregueu necessària al blog, jo només diré sí a tot, com ja he fet de vegades
-prometo escriure un record de la nostra trobada a la revista Riell. Potser es dirà: Aquells anys meravellosos.
- celebro tots els comentaris de tothom de fora al nostre blog. És un èxit.
- us faig arribar un munt de petons (ho faria mitjançant una fotografia o un video però sé que m'allargaré massa i potser perdré tot això que us he escrit).

Seguiré en una altra crònica salinera però, per als qui us interessi: la mixeta de l'estiu segueix venint.

Angelina

Related Posts with Thumbnails