dilluns, 29 de novembre del 2010

What a difference a week-end made...

Els resultats electorals de diumenge em deixen en un estat depressiu. El tomb a la dreta em fa pensar que no entenc la societat en què vivim. Mai no he entès que qui ens ha ficat a la crisi ens ajudi a fer-nos-en sortir. No, no és que els sondejos fessin pensar res al contrari, però això no treu que esperés -dec ser optimista de mena- el panorama menys lamentable...

En fi, està clar que formo part d'una minoria i em desassossega que idees clarament feixistes hagin incrementat vots o s'hagin quedat ben just a les portes del parlament. M'entristeixo i no hi vull pensar.

Així que em concentro en els records positius del cap de setmana. Aviat hi haurà les cròniques i les contracròniques. I jo vaig pensant en les vivències i m'entretinc a imaginar com enfoco jo els meus posts...

De moment, vaig fent boca:





Dedicat als amics blogaires que ens hem trobat a Berlin a la 1.TBfC.

Digueu-me exagerada.

dijous, 25 de novembre del 2010

Check list

El dimoni de les llistes també m'atrapa. A mi, que les odio.
Així, m'hi rendeixo sense oposar resistència i faig  la llista de coses que cal emportar-me:


  • Un tabard (botonat) de plomes. Prestat. Per cert, gràcies.


  • Les targetes d'embarcamant, no fos cas que em quedi a terra.

  • La càmera, per poder immortalitzar aquests moments històrics (i em pregunto: tots els moments...no són històrics?).

  • Es preveuen temperatures "zota zero": millor anar preparat.


  • El mínim per rentar-se les dents i poder-se pentinar.


  • Roba diversa: prevec unes quantes capes.


  • No se sap mai si trobarem una wi-fi disponible.


  • Uns calerons, es veu que la visa no s'estila.


  • El repte: tot s'ha d'entaforar en aquesta motxilla...


  • Una etiqueta.

  • Botes (afegides a última hora gràcies a l'Aris).

  • paraigua (afegitó de la Utnoa).

Falta res? Sí, hi faltes tu.

Nosaltres ja hi som. O gairebé.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Urnes buides o plenes



Som uns quants els que anem a Berlin, a participar en la 1TBfC. En Ferran va iniciar la convocatòria allà per Sant Joan, i jo m'hi vaig afegir a l'estiu. Més endavant es va concretar el dia de les eleccions i per primer cop he hagut de votar per correu. Sóc de les que penso que cal anar a votar. Més que com un dret jo m'ho miro com un deure ciutadà. Malgrat els desconcerts, els despropòsits i les decepcions, segueixo pensant que la democràcia és el menys dolent dels sistemes, i que cal exercir el dret-deure a vot.

Anar a votar és un signe de respecte per nosaltres mateixos i pels d'anys de lluita que els nostres pares i avis van patir, aquells qui no van poder dir la seva durant molts i molts anys, simplement perquè vivien en una dictadura.

Algú em podrà dir que en realitat és una partitocràcia i no els ho negaré, però mentre el vot en blanc i l'abstenció no tinguin un pes "real" en la representació parlamentària em temo que no anar a votar o votar en blanc és deixar que triïn els altres per mi. És llançar el meu vot a les escombreries.

He votat per correu. I he votat Iniciativa. No és que estigui plenament convençuda, és clar. En el món en què vivim res és evident, però com a mínim sento que són una mica seriosos, que les coses que plantegen són raonables. Que no s'han submergit en el circ mediàtic dels altres.

Al marge, sense poder evitar-ho, veig els anuncis absolutament delirants d'uns i altres. No puc entendre l'ús del sexe de forma tan barroera -i no és perquè jo sigui especialment recatada-, com tampoc puc entendre l'ús xenòfob de la immigració. I respecte l'electorat, tampoc entenc que algú pensi que la dreta, que és qui ens ha posat en aquesta crisi, sigui l'opció que ens n'ha de treure.

En fi, jo ja ho he decidit i ja he votat, així que no cal que em trenqui les banyes... però a voltes costa d'entendre la societat en què vius.

dijous, 18 de novembre del 2010

Els laberints naturals


No surto del laberint en què alguns diuen que no m'he ficat. Decideixo no buscar encara la sortida sinó entrebancar-m'hi una mica més.  Entrar-hi, perdre-m'hi. O trobar-m'hi.

Estirada al llit penso en un apunt... segueixo un laberint unicursal? Em fico en laberints amb mil camins? M'enfilo a vista d'ocell i miro els dibuixos laberíntics?

Penso en els comentaris al meu post anterior, alguns neguen que hagi entrat al laberint, d'altres en canvi han vist el joc de miralls. En Lluís em repta a buscar un nou laberint i respondre la pregunta de si Ramon Cabrera va ser o no vampiritzat per Onofre de Dip. Obro Les histories naturals a l'atzar, el fullejo. Vaig endavant i enrere... mentre Antoni de Montpalau persegueix amb obstinació el seu fugisser objectiu, descobreixo (re-descobreixo):

“El nostre protagonista clavà de seguida la seva mirada en el rostre pàl·lid, realment impressionant, de Cabrera. Veié els dos foradets a la gorja.
[...]
-    No, general, vaig a la percaça d'un vampir, en seguiment d'Onofre de Dip[...]. El mateix que amb diabòlica constància, us inocula el seu mal”

El paper de Montpalau no em sembla el d’aquell qui està dins d’un laberint. Montpalau és cridat pel monstre, pel minotaure-vampir Onofre de Dip qui en realitat, el necessita per ser extret del laberint. La seva presó eterna. Onofre adopta el doble paper de monstre i d’Ariadna a l’inversa, des de dins del laberint traça el fil que durà el protagonista fins a l’interior.

M'endormisco.  Somnio una cova. Heus ací que he trobat el laberint natural subterrani... La cova, l'avenc, com a laberint primigeni i natural, plena de racons perdedors on res no pot orientar-te, perquè no hi ha la llum del sol. No hi ha nord ni sud, no hi ha molsa. Ets tu i les parets, i la teva perícia, dins d'aquesta cova-laberint.


Obro els ulls, agafo el llibre de nou. On era? On era?

“Després de breus moments, durant els quals estudià la boca tenebrosa, Montpalau s'ajustà ben ajustat el copalta, necessari per a les humitats de l'avenc i amb una forta corda enrotllada a la cintura, descendí amb cautela, il·luminant-se amb una llanterna sorda. El mateix feren els seus amics”

Després en Girbén ens parla de laberints irrespirables, de coves subterrànies. Perucho m'ha dut a la cova. I Foravial hi ha afegit l'aigua. Miralls que s'emmirallen dins la cova.

Agafo aire i em submergeixo. Em sembla sentir un arpegi mineral. Ves que no em quedi petrificada.


Nota al marge: He decidit anar a visitar l'exposició del CCCB aquest cap de setmana. 
Si algú està interessat o interessada a acompanyar-m'hi que m'escrigui a emesalles@gmail.com

dimarts, 16 de novembre del 2010

Laberints serendípics (Jung i Perucho es confabulen)


Vet aquí que volia afegir-me a l'ofensiva blogaire sobre els laberints que va llençar Maite Mas, en companyia de Jordi Girbén, la setmana passada.

Així, disposada a saber una mica més i intentar parlar dels laberints amb propietat, recerco i busco per la xarxa. M'embolico a clicar enllaços, marxo per la tangent, torno i em capgiro i ja sóc a tres o quatre graus de distància, miro un enllaç interessant i d'aquí me'n vaig allà. Funciono per serendípia.

I, de sobte, el laberint dels webs i dels blogs em porta a un enllaç que em sobta. Com he anat a parar aquí? No ho sabria dir. El cas és que em trobo a l'operació Cabrinetty, un blog relativament recent que recull informació de les guerres carlines i en difon articles, bibliografia i imatges amb l'objectiu de restablir l'estàtua de Josep Cabrinetty a Puigcerdà, a la Cerdanya.

M'hi entretinc. El web recull articles sobre els fets històrics de les tres guerres carlines. La sincronicitat de Carl Jung em remet sense remei a la lectura de Les històries naturals que la biblioteca Joan Triadú de Vic té en marxa per aquest mes de novembre, i em porta a les sinergies blogaires sobre Joan Perucho que de casa al club i mil dimonis estan realitzant aquests dies. En algun punt del text del blog de l'operació Cabrinetty em trobo ni més ni menys a en Ramon de Cabrera, tot i que Cabrinetty -crec- no apareix a l'obra peruchiana, cronològicament anterior als fets que ell protagonitza...

Però tot això m'interesa poc. En realitat el que em deixa perplexa és que jo buscava coses sobre els laberints. Em repeteixo la pregunta, consternada: com hi he anat a parar? He obert finestres i pestanyes i n'he tancat d'altres. L'encreuament d'enllaços i finestres noves obertes em fa molt difícil desfer el camí traçat. Desproveïda del fil d'Ariadna, m'he perdut pel laberint i he trobat una sortida inesperada.

I ara no sé què dir. No sé si he parlat de laberints, de Puigcerdà, de Vic, de Joan Perucho, de Ramon Cabrera, Cabrinetty o de les guerres carlines. Potser de tot plegat una mica.

dijous, 11 de novembre del 2010

Un ball a Istambul



El viatger -la viatgera, en aquest cas- arriba a Istambul i tan sols té dos dies per visitar la ciutat. Conscient que són clarament insuficients, renuncia a copsar-ne la veritable essència. Conscient que la seva visió serà la de turista, es deixarà bressolar pel batec rítmic dels carrers i les visites tòpiques als monuments. En una altra ocasió se submergirà en les seves profunditats veritables. Ara, no.

Sola, passeja pels palaus majestuosos del Soldà. Abocat al corn d'or i el Bòrfor, Topcapi , l'enorme complex d'edificis que el constitueix la transporta a una altra època, gairebé a una altra dimensió. Grandesa luxosa i luxuriosa.

Un dels tresors que conserva Topcapi són les seves miniatures. Detallistes i sorprenents. I que durant segles seguien més o menys les mateixes pautes, coloristes, sense perspectiva, superposant escenes impossibles...

 Iskandar at the Ka'ba Nizami, Khamsa.
Safavid Shiraz, 1534.

De sobte al segle XV,  i per un parèntesi molt breu, tot canvia. Sota influència oriental, apareix Siyah Qalem i la realitat pren volum. La llegenda s'amaga darrere el nom. Va ser un sol pintor? O una escola influida per una tendència? La signatura sota el nom de Mehmed Siyah Qalem (o Kalem) sembla indicar que parlem d'una sola persona. I no obstant, el significat "llapis negre" o "tinta negra" apunta directament a la tècnica emprada... va ser un pseudònim? O una escola?


Les imatges es tornen fantàstiques. Els dracs lluiten entre ells.



El dimonis apareixen i fan un ball.


I no obstant, tot plegat és un somni.
La viatgera mai no ha vist Topcapi.
Però està segura d'haver ballat amb el dimonis del quadre.

 

dimarts, 9 de novembre del 2010

Vidre

El vidre és un material sorprenent. Té aparença sòlida, semblant al cristall i, no obstant, no hi té res a veure. En canvi, vist d'aprop -prou a prop com per necessitar un microscopi- més aviat es comporta com un líquid... amorf, reflecteix la llum... un líquid en estat sòlid. Fruit d'una fusió de diversos elements, el vidre és un element complex: alquímia de sílice, òxid de sodi i òxid de calci....

Als seus orígens, se'l considerava gairebé una pedra preciosa...
Amb el temps la tècnica per domesticar-lo es va estendre a tot tipus d'usos... des d'artesanals a més industrials.



El vidre té molts atributs: resistent, flexible, refractari i reflactant, enlluernador... fràgil.


Quan un vidre s'esberla, mai no es pot reconstruir.
Cal fondre'l de nou.
Com les persones.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Darrera hora: Crema la sagrada família

Foto: agència EMG

No m'ho puc creure. Llegeixo pels blogs i els webs de notícies -els qui em llegiu ja deveu saber que no tinc televisió-, i em topo amb la notícia del dia: la sagrada família està en flames.

Les informacions són confuses, hores d'ara. Aparentment mentre Benet XVI consagrava el temple s'ha produït una gran deflagració seguida d'un incendi de grans proporcions. Diverses dotacions de bombers han acudit ràpidament a la zona però sembla que hores d'ara l'incendi és lluny de poder ser controlat. Es desconeix el nombre de víctimes i tampoc no se sap si el Sant Pare s'ha vist afectat per l'explosió. Tota la zona està coberta d'un fum espès i unes flames de prop de vint metres d'alçada.

Poc abans de l'explosió, els mossos d'esquadra han rebut  una trucada en què el grup "Anarquia! seguim en lluita",  fins ara desconegut, s'ha atribuït l'atemptat.

Ni en els meus somnis més delirants no em podia imaginar que just el dia de la cara i indesitjable visita papal, retornaríem al bàndol anarquista especialitzat en cremar esglésies.  Ves per on, tothom preocupat per la tuneladora de l'AVE i resulta que finalment el temple es veurà malmès, però per altres circumstàncies. La imatge és terrible, si pensem en les persones que hi ha dins. Però alhora, tan bella!



dimarts, 2 de novembre del 2010

Nit d'ànimes

Just en l'equinocci de tardor, quan els dies empetiteixen, les fulles cauen dels arbres i tot sembla morir una mica, des de temps ancestrals se celebra el dia dels difunts. La religió catòlica, fagocitadora de les tradicions populars prèvies, va fixar al santoral tal dia com avui, 2 de novembre, com a dia dels fidels difunts. Per més que els nordamericans hagin pervertit la festa convertint-la en un carnaval, el Halloween té un orígen antic: els irlandesos van exportar la seva festa d'origen cèltic, el Samhain, la qual té una antiguitat superior als 2000 anys. Sembla però que trobem celebracions similars entre els romans i altres cultures. Intueixo que el culte als morts ve de l'època dels nostres avantpassats neandertals...

Fa dos dies passejava per Puigcerdà i pels carrers passejaven amb mi uns éssers fantasmagòrics. El Grup de recerca de la Cerdanya va recuperar l'any passat la nit d'ànimes. Diversos personatges espantanens de la zona tornen del món dels morts aquesta nit. Són en Rosegacebes, en Camunya, el Banya verda, la Nit de Meranges, en Papassa, en Jan de Gel i la temuda Mort, amb la seva dalla gravada amb la seva inscripció Nemini parco: no perdono ningú. Els seguim una estona a una distància prudencial. Prou a prop per sentir la seva presència -i algun que altre ensurt- prou lluny per evitar que se'ns enduguin a les tenebres. Al cap i a la fi aquesta nit és la que diuen que les portes de l'inframon resten obertes... Així, més val ser prudents i no perdre de vista uns esperits com aquests. Ara, no puc deixar escapar una ocasió com aquesta: els faig fotografies. Per fi puc comptar amb imatges d'esperits reals amb que il·lustrar un post de fantasmes autèntics.

En arribar a casa agafo la càmera i reviso les fotografies que he fet. No ho puc entendre. El flaix s'ha disparat. N'estic segura. I d'altra banda els carrers estaven prou il·lumitats. Si més no les imatges haurien de sortir borroses, però en canvi un seguit d'imatges negres m'apareixen a la pantalla. Tan sols en una de les moltes que he disparat, hi apareix un misteriós fanal:


Em dic que les ànimes, ni que sigui la nit que retornen de l'inframón no volen ser pertorbades ni captades per aparells electrònics. Sento un alè al clatell, mentre les miro, i un xiuxiueig gèlid a la orella, estic segura que és la veu d'en Camunyes que habita a les golfes i als terrats de les cases -ni dins de casa pots estar ben segur-. Sense cap mena de dubte es mofa de mi:

- Fes-te fotre!
Related Posts with Thumbnails