Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura - Llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Literatura - Llibres. Mostrar tots els missatges
diumenge, 17 de febrer del 2013
Qui ets, Manuel?
Pel camí ple de neu unes petjades em sotgen. Manuel em ronda, ho sé. Com una ombra rere el clatell, Manuel em ronda. Camina rere meu sobre la neu. arrapat al meu cervell. Vestit de frac en el dia del casament. Qui vindrà, Manuel, al casament? Qui voldries que hi fos i no hi serà.? Què et turmenta, Manuel, A qui turmentes? Ana t'observarà cada gest, amb desdeny, què hi faig aquí, no és el meu lloc m'has fet fora. Et mirarà tan afalagador el noi seductor, tan seductor, tan difícil com ets germà meu.
Manuel em ronda al vespre dins el llit. De vegades marxa dies sencers i no torna. Pensa-hi en Manuel, pensa-hi. Si no hi penses no existeixo. escriu-me, fes el sortilegi i dona'm vida.. No sé si m'agrades, Manuel . Veig allò que no m'agrada de mi.
Vull escriure una història d'un Manuel ambiciós. Novel·la negra? potser, no ho sé, potser no serà novel·la . Encara no sé si mai seràs, Manuel, perdona'm si mai no et creo. Pluja negra, estic llegint ara, pluja negra i el món tancat que retrata potser em pot servir. Pluja negra de Flavio Soriga, Poesia negra, novel·la negra poètica. Negra la nit, ofec. Manuel també s'ofega. Però s'ofega en el món que ell mateix crearà.
Quin país més trist, Manuel, ens vas deixar.Amiguisme i favors, mitjos somriures mafiosos. T'agafo pels collons. Perquè no vas ser idealista i vas acceptar qui eres, d'on venies? No, volies ser algú, Sortir de la misèria. Passar a la història. Els camins que seguiràs són tortuosos.
Curiosament el món on vius, Manuel, s'assembla perillosament al trist país que veiem ara cada dia a les notícies.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Literatura - Llibres,
Manuel
dimarts, 15 de gener del 2013
Endinsar-se al pantà infernal
La meva filla gran lluita, dia sí, dia també, per iniciar els passos cap a l'edat adulta pel camí difícil. El de la confrontació. Però no n'hi ha d'altre. Créixer deu ser això. Créixer és això. Travessar el pantà. Lluitar contra els caimans. I tot i que com a mare a estones em desesperi, sé que és aquesta lluita la que ens deixa arribar al món adult.
El camí per créixer és una aventura enmig de pantans, propis, aliens. Això, si fa no fa, deu ser el que ens vol dir Karen Russell amb el seu Terra de caimans. Un trajecte a través del realisme màgic en versió nord-americana.
Fer-se gran es com endinsar-se a l'infern, a travessar els manglars i les melaleuques. D'una família de freaks (qui coneix alguna família que no sigui freak?), una història amb tocs fantàstics, ja des de l'inici. La poc probable existència d'un parc d'atraccions infestat de caimans no és sinó un símbol. Com ho són els noms extraordinaris dels protagonistes, Osceola, Hilola, Ava, Kiwi, l'avi "Dents de serra". La família és un parc d'atraccions infestat de caimans, un món tancat, conegut i protegit, per més estratosfèric que sembli a ulls aliens; i el món exterior, els turistes, sembla més perillós. Superar la pèrdua de la mare quan tens tretze anys, on la mare simbolitza el món que coneixes. El món a Swamplàndia no és sinó la infantesa, on tot és possible, un món fantàstic i rodó. La terra ferma on el Món de la Foscor triomfa no és sinó el món dels adults: racional i àrid, el món fosc, lluny de la màgia i la imaginació, l'acabament dels somnis, benvinguts al món adult. Intueixo referents: hi trobo Alícia, citada ja a la primera pàgina; Paul Auster, amagat rere la història de Louis Thanksgiving; Huckleberry Finn, muntat en una balsa; l'infern de Dante més que evident -amb llacuna Estigia inclosa-; de la mitologia grega ens arriba Hermès, disfressat d'Home Ocell, el guia fosc que ens durà fins a l'inframon.
A Terra de caimans no li manca llenguatge amb imatges potents. Ni tampoc un món ple de metàfores i comparacions, de vegades potser excessives, o sentit de l'humor. Però li sobren pàgines, i li sobra un final precipitat massa realista en una història més simbòlica que probable, li sobra també algun intent massa evident de facilitar informació històrica i de context sobre els Everglades. Però, com fer-ho, com facilitar la informació necessària sense caure en l'article enciclopèdic?
La meva no és una novel·la d'acabament de la infància, sinó d'ambicions i de la fugida d'un món. El canvi d'un món per un altre, un punt de coincidència? Em miro la llargada excessiva i em dic: no temis escriure en excés però, sobretot, no temis a esborrar, esborrar, i esborrar tot allò que sobri. No calen 400 planes per explicar una bona història. I sobretot, no precipitis el final, els canvis produeixen seqüeles, no pots deixar que els protagonistes semblin que se'n surten indemnes.
Tanco el llibre i em miro la meva filla que treballa inclinada sobre els deures. La veig travessant el pantà, sense guia aparent. No cal estalviar-li el descens a l'infern. Créixer passa necessàriament pel descens a les tenebres. I sortir-ne.
Espero que pel camí no hi deixi la imaginació. Al món adult també n'hi ha.
Espero que pel camí no hi deixi la imaginació. Al món adult també n'hi ha.
Etiquetes de comentaris:
Adolescència,
Eulàlia,
Literatura - Llibres
dimecres, 9 de gener del 2013
Terror blanc
Suprematist Composition: White on White. Kazimir Malevich. MoMA |
Els projectes són com els jardins. Els fills són com els jardins. I les relacions, la vida...
Posa per cas aquest blog: sens dubte sembla un desastre, una calamitat, un petit desgavell, sense ordre ni concert, mig abandonat, tan aviat parla d'un llibre com de l'educació dels fills. Però no és la deriva temàtica el més preocupant, ser una amanida variada ja està prou bé. El pitjor és l'immobilisme, el bloqueig estàtic: si entres el més segur, i la tendència és preocupant, és que no hi passi res i l'anterior post aparegui impertèrrit observant des de la finestra com llisquen els dies. Mira, sinó, el darrer post, és de fa un mes. Pitjor encara: de l'any passat.
Un blog hauria de ser com un jardí: com més cura en tens més floreix, explota en la seva bellesa, s'escampa, es dilata, s'expandeix. Deixa'l de regar i aquí el tens, es resseca, s'abandona, es marceix. Aquest petit desastre és el que constato a aquest Riell. Porto massa temps cuidant poc el jardí, poc i malament.
El meu altre projecte, un intent de novel·la, no ho porta pas millor. Tampoc no té sort. També està en terreny erm. Espero que la dedicació a les persones, a tu , a les meves filles, siguin una mica més fèrtils.
Però pel que fa a escriure pateixo el terror de la pàgina en blanc, el bloqueig, la paràlisi. Tant és així que ja fa un cert temps algú em va deixar el llibre de Victoria Nelson Sobre el bloqueig de l'escriptor. Si no recordo malament, la tesi principal per sortir-ne era aconseguir somniar, tornar a ser nen, deixar-se d'autoexigènciees pragmàtiques, gaudir, gaudir, gaudir. Passar-s'ho pipa donant voltes a la història, riure -o plorar- mentre t'imagines un text, triar la paraula precisa i xalar com un nen mentre l'escrius negre sobre blanc. Crear una certa relació màgica, gairebé mística amb els teus personatges, sentir-te posseïda per ells, que no et deixen respirar i et criden a cau d'orella: ep, sóc aquí, te'n recordes? Dormir i somniar. Confiar en la intuïció. Viure.
Vet aquí el meu propòsit per al 2013, perdre el terror al blanc, escriure al blog, reprendre la soit disant novel·la, reescriure, esborrar i tornar-ho a provar. I gaudir-ne. No és poc.
dimecres, 12 de desembre del 2012
Trinxeraires
| Aquesta joia de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian molt probablement va passejar per Lisboa dins la bossa que portava Silvinho. |
trinxeraire
1 m. i f. [LC] Persona jove desemparada, que va vagabundejant pels carrers.
2 m. i f. [LC] Persona de la classe baixa, sense ofici ni benefici.
3 m. i f. [LC] Personatge de la novel·la Crònica dels bons trinxeraires de Mario Zambujal.
A tercer de BUP jo seia vora la finestra que donava a Sant Quintín, a la segona o tercera fila. Sovint, els dies grisos, perdia la mirada cap a la Cúpula de Casa Convalescència mentre els gavians la sobrevolaven, tenebrosos. Fins que un cop de colze o el canvi sobtat de la veu del professor em retornava a dins l'aula. Alguna d'aquelles veus podria ser la de l'Hernanz, professor del departament de Filosofia, qui ens impartia "ètica", l'alternativa als qui ens oposàvem a seguir religió.
El seu nom se'm resistia, he hagut de recórrer a la memòria aliena. En canvi, conservo la imatge del seu aspecte antiquat, tot i que les boires dels temps em poden jugar males passades: poc cabell ben clenxinat; un bigotet estret sobre el llavi al més pur estil Carl Gable, quan aquest duia ja tres dècades a sis pams sota terra; vestit verd fosc, quan cap professor ja no en portava; ulleres de pasta i metall a l'estil anys cinquanta, vidres verds que empetitien els ulls. Rere aquest aspecte franquista s'hi amagava un home progressista
Era un d'aquells professors que potser sense ni adonar-te'n et deixa petja, perquè et va fer pensar. Reflexions airades sobre la pena de mort, el paper i la responsabilitat de la societat envers els lladres. El conflicte moral que presenta la llei del talió. Unes reflexions que ens portaven a l'empatia amb els delinqüents: no és culpable la societat d'abocant-los a delinquir?
Per què m'han vingut aquests records a la ment? La lectura agraïda la Crònica dels bons trinxeraires de Mário Zambujal. Una narració exquisida plena d'imatges, molt ben escrit -i traduït per Anna Cortils-. Potser és perquè Zambujal ens fa sentir empatia per aquests trinxeraires de carrer als quals la vida els porta a formar part de la banda desastrada de Renato quan els encarreguen un treball de categoria, fer el gran cop, i robar les joies de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian . Donar el gran salt per sortir de la miseria. Humor, rialles i imatges potents. Tot plegat en el format de novel·la breu que no arriba a les 180 pàgines, tan poc habitual per aquí, on sembla que els llibres s'hagin de vendre a pes.
Un llibre més que recomenable, una nova petita joia. Les petites editorials com Crims.cat ens estan donant alegries els darrers temps.
L'atzar ha fet que, poc després que acabés de llegir el llibre, uns altres trinxeraires entressin a casa i s'emportessin diversos objectes. I, potser sigui la síndrome d'Estocolm o potser sigui que no puc sentir sinó que en part sóc responsable residual de la misèria creixent de la nostra societat, que porta a nous trinxeraires a sortir-se'n com poden en un campi qui pugui creixent, el cas és que no puc evitar pensar que sento un mica d'empatia per aquests altres trinxeraires, també.
Tot i que a estones una llosa m'oprimeix el pit i em fa sentir feble i vulnerable.
I la tristesa, per les fotografies dels darreres anys que ja mai més recuperaré. O pel timbre de les notes manllevades que no tornaran.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Literatura - Llibres,
Relats - poesia - vivències
dimarts, 9 d’octubre del 2012
La repressió del cant dels cronopios
Els fames van començar a ballar els seus balls. Catala i tregua, i no van ballar espera perquè no volien que els cronopios i les esperances, que sabien ballar aquell ball, els seguissin. Diu Cortazar que les esperances i els cronopios només saben ballar espera, dels fames.
Els balls que sabien ballar els fames eren endreçats i plens d'ordre. Una simfonia de passos sincrònics. A l'estil de la sardana.
Els cronopios ballaven balls i cantaven cants d'alegria. Eren cants esbojarrats, i mentre els cronopios morien atropellats pels ciclistes, els fames i les esperances no se'n sabien avenir. Tanta alegria. Tanta alegria.
I tot i que els fames són bons, un dia un fama va despertar i ho va veure molt clar. Tot aquell cant dels cronopios no es podia suportar. El negoci s'arruïnaria. El negoci. Ell, a qui li agradava tant l'ordre i el bon fer, no podia acceptar que els cronopios ocupessin els carrers, que creessin el caos. I va inventar la policia.
I els cronopios, que cantaven pels carrers, van patir les porres i els calabossos. I ploraven. I volien tornar a cantar, encara més fort. Un dia.
Etiquetes de comentaris:
Actualitat - Política,
Cortazar,
Eulàlia,
Literatura - Llibres
dijous, 27 de setembre del 2012
Preservar la memòria en un viatge a Nova York, amb Kirmen Uribe
Un dia vaig agafar un avió i em van explicar com s'havia fet una novel·la. Vaig agafar un avió i em van ensenyar la vida al mar al llarg del segle XX.
La meva vida té poc a veure amb el mar. Quan era petita la meva mare ens portava amb la RENFE fins a la platja de Montgat. O ens banyàvem a la Barceloneta, al banys de Sant Sebastià. Als divuit vaig agafar la Trasmediterrània per primer cop, per anar a Eivissa. Als vint-i-quatre, un veler. Entretant, res. És important venir del mar o de secà? Gens ni mica.
I agafes la novel·la que et relata fragments de vida. De la vida de l'avi, de la vida del pare, mariners tots dos. I també la mare, l'àvia Ana, la Tia Maritxu, Nerea. I dones anònimes que pateixen la vexació dels seus homes "Ja tornaràs", mentre la deixa sense sabates enmig del carrer.
Fragments i històries petites, lligades, de vegades sembla que no expliquin res. I no obstant totes atrapen.
Realitat i ficció. Ficció de la realitat. Novel·la basada ens fets reals. I quina no n'està de basada ens fets reals? Kirme Uribe va inspirar-se en la família i ens explica com escriu una novel·la sobre el seu llegat. Com descobreix el seu passat. Tres o quatre generacions, què més dóna. Parla de la seva família, li ret homenatge, i parla del seu país, de la seva gent, la que va ser la que és ara, fins i tot insinua la que serà. I no n'hi ha mil de sagues explicades? Un vell llegat del segle XIX?
Explicar-te a tu mateix a través dels teus. De l'herència rebuda. Com marxem per la vida portant el llegat. Gairebé sense adonar-nos-en. I un dia ens fem grans. Algun dia ens fem grans. De vegades hem de trigar molts anys a fer-nos grans. Agrair on som, d'on venim. I alhora trencar, mirar endavant i ser un mateix.
Agraeixo les novel·les que toquen alguna cosa per dins, de manera subtil, aquelles que s'expliquen i t'expliquen. Alguna cosa així m'ha passat amb Bilbao-Ney York-Bilbao, de Kirmen Uribe.
dilluns, 4 de juny del 2012
El Bocaccio de Juan Marsé
Per aquí estarem.
No es diu Manolo, sinó Roberto Amores. Enlloc de robar motos, com el Pijoaparte, aprofita l'oportunitat que li ofereix l'atzar de ser confós per una promesa, un escriptoràs en potència. I Roberto ho intenta, no pot deixar perdre l'oportunitat d'escalar a la societat. Aprofitar l'avinentesa, la casualitat.
Com explicar en què va consistir la gauche divine? Juan Marsé té la seva pròpia recepta: agafa els seus protagonistes, converteix-los en personatges -mig reals, mig inventats-, posa'ls en la situació de descoberta d'un nou valor cultural i fes-los dansar en el teu relat. Això fa Marsé. Mig còmplice, mig protagonista, mig crític.
Un retrat satíric, en un llibret de mida apta per la butxaca del pantaló, per on Marsé fa desfilar tots els Castellet, els Moix, els Porcels, les Colites, les Gimperes, els Segarres, els Perichs, els Montalbáns, els Bohigues, les Marujas, els Marsés, les Maria Aurèlies, les Balcells... tots els qui van tenir algun paper en el moviment cultural que va aplegar els fills de la burgesia enrotllada i esquerrosa. El moviment on cal ser-hi, si vius a Barcelona, i ets als anys seixanta.
Marsé ens fa el seu peculiar repàs de tots i totes, fotografiats als llocs dels fets, amb les seves banalitats, febleses, innocències, i fins i tot els seus encants.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Juan Marsé,
Literatura - Llibres
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Els adolescents pijos de Martin Amis
La viuda prenyada ha resultat una historieta d'un estiu dels setanta amb nens pijos, els quals se'l passen a un castell ple de luxe i dolce faire niente. L'autor ens vol donar la seva visió de la revolució sexual dels anys setanta, des d'un grupet de nois i noies burgesets. Si enlloc de situar-la a Itàlia, la situés a la Barcelona de l'època, de ben segur que apareixerien personatges de la Gauche Divine. Em sento terriblement lluny. Lluny d'aquests joves pijos, del seu luxe, del nan multimilionari que els ve a veure en helicòpter, lluny de tot allò que m'explica, lluny de la seva revolució sexual una mica impostada. Aquest món no és el meu, i no aconsegueix que m'interessi.
No puc negligir que Amis té un estil divertit, burleta i provocador. Però pel camí la història se li escapa i el final traspua un artifici innecessari. Pel que fa a mi, Martin Amis no m'atrapa.
Ja em direu si es mereix una segona oportunitat (tinc tantes lectures pendents!).
dimecres, 24 d’agost del 2011
Les relacions entre pares i fills (de "Sota la Pols" a "Sukkwan Island")
![]() |
| Fragment de la coberta de Sukkwan Island editada per Empúries. |
I la vida em deu estar dient alguna cosa, ves a saber perquè per vies paral·leles m'ha arribat a les mans en moments diferents dues lectures aparentment molt dispars, però que comparteixen alguna cosa.
Una companya de feina en saber que tenia al cap un projecte de novel·la situada al franquisme em va deixar Sota la pols, on es mostra l'ambient de postguerra. De la postguera dels vençuts. En un altre context completament diferent, i amb uns quants mesos de decalatge, un amic em va recomanar de Sukkwan Island. Tots dos els tenia a la llista de pendents i ni sé com vaig decidir triar-los com a unes de les lectures previstes aquest estiu.
Els dos llibres tenen poc a veure. Jordi Coca va guanyar un premi Sant Jordi l'any 2000 amb un text molt clàssic, però que a mi em va semblar fluix. No sé què em passa amb els narradors en primera persona que es posen en boca de nens. No me'ls crec. En la part positiva posaria com ens transporta amb èxit a l'atmosfera de pobresa pròpia de la postguerra. Però en conjunt em sembla una obra amb debilitats, em va semblar inacabada o no va aconseguir ficar-m'hi del tot. Tot i que vol parlar-nos de la relació entre un fill amb un pare maltractador i que és un autèntic fracàs, no aconsegeuix transportar-me al moll de l'os. A més, va enllaçant fets com els nens els enllacen als seus contes: encadeno mil i una accions i, quan em ve bé, poso "fi", i ja està. Acabat. Què ha canviat en els personatges que faci preveure que no tornaran a passat les coses que prèviament ja hem vist? Al meu entendre, res.
Decebuda, vaig enfrontar-me a Sukkwan Island i la primera sorpresa va ser veure que m'enfrontava a una novel·la que em volia presentar una història similar: la relació entre un pare i un fill. La relació entre un pare i un fill adolescent que marxen un any a viure a una illa a Alaska, amb l'objectiu visible de refer la seva relació, però amb altres objectius no dits, ocults, que van surant a mida que avança la novel·la. David Vann posa els personatges contra les cordes, i ens porta a l'interior de les relacions humanes. A l'interior de les tenebres de les nostres pròpies contradiccions.
Torno a l'inici. La vida ens parla de formes estranyes. Ens dóna pistes de les maneres més insòlites.
Com és que he triat llegir aquestes lectures seguides? Com és que les he triades justament l'any en que la meva filla gran ha fet un pas decidit cap a la preadolescència?
dimarts, 9 d’agost del 2011
L'Enrique, el Martí i l'Ismael. Companys de viatge
Ara fa uns dies, a road movie, vaig parlar de tres personatges que m'acompanyaven en el viatge. En aquella ficció, no parlava sinó dels autors dels llibres que duia a la maleta. La pitjor part se la va emportar Martin Amis, perquè el pobre va passejar amunt i avall però no va obrir boca. I és que encara ni he començat a llegir-lo.
En Vila Matas es va endur el paper protagonsta de la història, perquè em va acompanyar la major part dels meus dies. I de l'Ismael, què n'haig de dir si encara està a la meva vora?
dilluns, 11 de juliol del 2011
Tarda a la piscina amb Vila-Matas
Tarda de piscina. Sol, ombra, dutxa gelada, piscina no tant, esquitxos, salts.
La tovallola estesa sobre la gespa, pessigolles de l'herba entre els dits dels peus.
De fons, cridòria de canalla. A prop, m'aïllo de l'entorn i m'abstrec dins la història que em volen explicar. Avui toca Vila-Matas, que em porta amb erudició de viatge des de Barcelona a Dublín i Nova York. En el record, em comentes sota el porxo un fragment. Somric.
Després, menjarem un gelat.
Petits plaers d'un dilluns d'estiu.
La tovallola estesa sobre la gespa, pessigolles de l'herba entre els dits dels peus.
De fons, cridòria de canalla. A prop, m'aïllo de l'entorn i m'abstrec dins la història que em volen explicar. Avui toca Vila-Matas, que em porta amb erudició de viatge des de Barcelona a Dublín i Nova York. En el record, em comentes sota el porxo un fragment. Somric.
Després, menjarem un gelat.
Petits plaers d'un dilluns d'estiu.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Literatura - Llibres,
Relats - poesia - vivències
dimarts, 21 de juny del 2011
La fina frontera entre la realitat i la ficció (2)
El dolent de la pel·lícula acostuma a ser el paper més valorat. Els personatges malvats sovint són polièdrics, amb matisos, angles i colors. Demaneu a un actor si vol ser el galan de la pel·lícula o el dolent. No dubto de quina serà la resposta. Els dolents, pícars, estrafolaris sempre dónen més joc i resulten més atractius que els pàmfils reclenxinats. Qui vols ser, Nosferatu o Robin Hood?
Els personatges dolents han donat més de sí, malgrat despertin antipatia inicial en el lector: un Onofre Bouvila, o un Hannibal Lecter no són precisament simpàtics. Però al mateix temps desperten una fascinació enorme.
No sé si la maldat dels personatges és on ens emmirallem i reconeixem allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Potser els autors tendeixen a fer personatges més amplis, rodons i problemàtics en el paper dels dolents que no pas els bons. Posen més carn a la graella. Com a autors l'han de justificar d'alguna manera: Per què es comporta així? Quin misteri s'amaga darrere les seves malifetes? Com a lectors busquem la seva realitat, que molts cops no arriba a fer-se patent. Però aquest interès en descobrir què hi ha darrere del dolent crea tensió narrativa i afavoreix el relat.
Sovint, aquestes preferències pel paper dels dolentots, els passen factura, als actors. Es queixen dels insults que reben per part dels espectadors que confonen el personatge amb la persona. Quants cops no hem llegit que en Larry Hagman, l'actor que interpretava JR a Dallas era una gran persona?
La realitat es confon amb la ficció. Alguns espectadors acaben atribuint les característiques del personatge a la cara que l'interpreta. Podem creure al cap i a la fi, que Artur Mas és Lord Farquaad. I ves, en aquest cas, poc ens devem equivocar.
Els personatges dolents han donat més de sí, malgrat despertin antipatia inicial en el lector: un Onofre Bouvila, o un Hannibal Lecter no són precisament simpàtics. Però al mateix temps desperten una fascinació enorme.
No sé si la maldat dels personatges és on ens emmirallem i reconeixem allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Potser els autors tendeixen a fer personatges més amplis, rodons i problemàtics en el paper dels dolents que no pas els bons. Posen més carn a la graella. Com a autors l'han de justificar d'alguna manera: Per què es comporta així? Quin misteri s'amaga darrere les seves malifetes? Com a lectors busquem la seva realitat, que molts cops no arriba a fer-se patent. Però aquest interès en descobrir què hi ha darrere del dolent crea tensió narrativa i afavoreix el relat.
Sovint, aquestes preferències pel paper dels dolentots, els passen factura, als actors. Es queixen dels insults que reben per part dels espectadors que confonen el personatge amb la persona. Quants cops no hem llegit que en Larry Hagman, l'actor que interpretava JR a Dallas era una gran persona?
La realitat es confon amb la ficció. Alguns espectadors acaben atribuint les característiques del personatge a la cara que l'interpreta. Podem creure al cap i a la fi, que Artur Mas és Lord Farquaad. I ves, en aquest cas, poc ens devem equivocar.
Etiquetes de comentaris:
Blogs - Internet,
Eulàlia,
Literatura - Llibres
dijous, 9 de juny del 2011
La fina frontera entre realitat i ficció (1)
Quan em poso a llegir un llibre, o bé mirar una pel·lícula, hi ha tres frases que em fan especialment ràbia.
La primera:
Basada en fets reals.La segona:
Tota semblança amb la realitat és pura coincidència.La tercera:
La realitat supera la ficció
Són frases banals, buides. La primera pretén donar un sentit de versemblança a la història, de generar confiança en el lector. Allò que anem a llegir ha passat a la realitat, per tant l'has de creure a ulls clucs. Hi ha, a més, una mena de promesa soterrada: t'anem a explicar una història sorprenent i colpidora perquè allò que trobaràs ha passat de veritat. Com si qui hagués escrit (re-escrit) aquella història verídica no l'hagués passat pel seu particular sedàs personal, per fer-la més atractiva.
La segona frase és encara pitjor, perquè es veu clarament inventada des d'algun buffet d'advocats per estalviar-se denúncies de plagi, calúmnia o ves a saber quin delicte tipificat. Si et sona la història, ho sento, perquè me l'he inventada jo, del meu caparró altament creatiu, així que ja ho saps: ni se t'acudeixi posar-me una denúncia, que t'escuraré.
La tercera és cosina germana de totes dues, i s'utilitza tant de forma tant repetitiva quan una notíca dels diaris esgarrifa, que ha perdut ja tot el seu sentit. La realitat supera la ficció, ja, sí, i què?
On se situa la frontera entre realitat i ficció? Aquesta és una frontera fina, fins i tot en els casos de novel·la fantàstica, perquè en realitat el gènere fantàstic és una metàfora. I les metàfores no són sinó excuses per explicar la realitat d'una altra manera.
Un escriptor no pot abstreure's completament de les seves vivències. Un fet puntual, una vivència personal poden ser punt de partida d'una història de ficció. Sovint, les imatges recreades són una barreja de realitat i imaginació. Què és real, i què és fictici? El resultat ja fa que sigui molt complex destriar-ne totes dues coses: hi ha elements reals, elements imaginats.
Fins i tot quan llegeixo textos propis, se'm fa impossible destriar totes les influències que hi apareixen, perquè algunes de les quals ni tan sols jo en sóc conscient d'on venen: de la vida real, de les lectures fetes, dels referents, de les idees, d'imatges de televisió, de documentals, de somnis (són reals els somnis?), de llocs on mai no he estat però que conec i imagino, i que fins i tot puc descriure amb precisió...
Com podem destriar què és realitat i què és ficció?
dilluns, 2 de maig del 2011
La plantofada: Ossama Bin Laden
![]() |
| Fotografia del llibre Deconstruint Ossama. La veritat sobre el cas Manbaa Mokfh, treta del Piscolabis & Librorum |
Assisteixo perplexa a l'allau de notícies que va caient sobre la mort de Bin Laden. Com si m'haguessin donat una plantofada. Tot plegat dispersa un tuf de fenonen paranormal, de cosa extraordinària. Crideu l'Iker Giménez, qui té tirada per aquestes coses, i ja va veure la importància de la notícia de la desaparició de l'astronauta Ivan Istoichnikov de l'Sputnik.
Assisteixo perplexa, perquè el muntatge sembla talment extret d'una exposició de Joan Fontcuberta. Vista la l'evolució de la notícia de la mort, hom diria que la va encertar de ple i que el personatge contra qui Occident va llençar tota les armes de cavalleria, no ha existit mai.
L'anunci del fet, el cos llençat al mar, la desagradable fotografia matussserament trucada... em sembla que la meva realitat s'ha tornat molt peruchiana.
Crec que m'allitaré una estona. O em pessigaré, per veure si desperto.
Etiquetes de comentaris:
Actualitat - Política,
Eulàlia,
Literatura - Llibres
dissabte, 23 d’abril del 2011
Sant Jordi amb un Murakami inèdit
Crec que mai us he parlat del meu amic japonès, en Mitsuirato. Algun dia potser em deixi explicar-vos la seva història. Ara no. Avui, no.
En realitat no vindria al cas parlar-ne, si no fos perquè és el responsable que avui estigui escrivint aquestes ratlles. Poc després de nadal, en els dies d'abrics i bufandes i mans fredes, vam organitzar un sopar una colla d'amics i, xerraires com som, vam passar l'estona parlant de les coses humanes i poc divines, el panorama polític, la feina i l'economia casolanes, les dificultats d'arribar a fi de mes, vam fer bromes, vam parlar de lectures i, tangencialment, del Riell Bulevard. Feia poc que havia tornat de la seva visita anual a Osaka, el seu poble natal, abans que el Japó sortís tristament als titulars dels diaris.
Ja gairebé érem a les postres quan amb una mirada enigmàtica em va deixar caure un tinc una troballa que t'agradarà. Com? Una troballa? De forma força misteriosa i sense donar-me'n més detalls, em va emplaçar a quedar en una altra ocasió i que m'ho explicaria tot. Finalment, i després de diversos intents infructuosos, la setmana passada vam aconseguir trobar-nos. Vaig convidar-lo a venir a casa a fer un cafè, perquè de cap manera va voler que ens trobéssim en un lloc públic.
D'una carpeta de paper kraft va treure uns papers que va deixar sobre la taula. Vaig quedar perplexa. Estaven escrits en japonès.
- Com?
Llavors m'ho va explicar. Feia cosa de sis mesos els seus oncles havien llogat temporalment una caseta de la seva propietat, situada als afores d'Osaka, ni més ni menys que a Haruki Murakami.
- No m'ho crec.
- Tu mateixa, però la cosa no acaba aquí.
Va pagar el lloguer -6 mesos a l'avançada- i va seguir costums metòdics -esmorzars lleugers, sortir a córrer, tancar-se davant de l'ordinador-. Els seus oncles estaven d'allò més contents amb un llogater tan discret. De sobte, sense avisar, va recollir les seves coses i va desaparèixer.
- Entre uns papers deixats sobre la taula vam trobar això. -davant dels meus ulls pendolava un pendrive al final d'una cinta vermella- Hem intentat retornar-l'hi, en va. Qualsevol intent de retrobar-lo ha estat inútil, ni al telèfon que va deixar als meus oncles, ni a través de la seva agent literària. Res. Ella ens va escriure per dir-nos que estàvem confosos, que Murakami residia a Oiso i mai havia llogat aquell pis. Però jo he llegit la novel·la que va escriure. És dins d'aquest pen. I és ell. N'estic segur. Comprova-ho tu mateixa:
I em va allargar un parell de paràgrafs traduits.
I jo, no sé que dir-vos. Em consta que en Mitsuirato és una persona que està ben connectada amb el món cultural seu país. I l'estranya història podria ben bé ser certa. D'altra banda miro i em remiro el text i, tot i traduït, conserva un aire que podria ser de Murakami. Malauradament, el meu amic no ha tingut temps de traduir la resta de la novel·la. M'hauré de conformar a passar Sant Jordi amb aquestes primeres quatre pàgines. Prometen.
En realitat no vindria al cas parlar-ne, si no fos perquè és el responsable que avui estigui escrivint aquestes ratlles. Poc després de nadal, en els dies d'abrics i bufandes i mans fredes, vam organitzar un sopar una colla d'amics i, xerraires com som, vam passar l'estona parlant de les coses humanes i poc divines, el panorama polític, la feina i l'economia casolanes, les dificultats d'arribar a fi de mes, vam fer bromes, vam parlar de lectures i, tangencialment, del Riell Bulevard. Feia poc que havia tornat de la seva visita anual a Osaka, el seu poble natal, abans que el Japó sortís tristament als titulars dels diaris.
Ja gairebé érem a les postres quan amb una mirada enigmàtica em va deixar caure un tinc una troballa que t'agradarà. Com? Una troballa? De forma força misteriosa i sense donar-me'n més detalls, em va emplaçar a quedar en una altra ocasió i que m'ho explicaria tot. Finalment, i després de diversos intents infructuosos, la setmana passada vam aconseguir trobar-nos. Vaig convidar-lo a venir a casa a fer un cafè, perquè de cap manera va voler que ens trobéssim en un lloc públic.
D'una carpeta de paper kraft va treure uns papers que va deixar sobre la taula. Vaig quedar perplexa. Estaven escrits en japonès.
- Com?
Llavors m'ho va explicar. Feia cosa de sis mesos els seus oncles havien llogat temporalment una caseta de la seva propietat, situada als afores d'Osaka, ni més ni menys que a Haruki Murakami.
- No m'ho crec.
- Tu mateixa, però la cosa no acaba aquí.
Va pagar el lloguer -6 mesos a l'avançada- i va seguir costums metòdics -esmorzars lleugers, sortir a córrer, tancar-se davant de l'ordinador-. Els seus oncles estaven d'allò més contents amb un llogater tan discret. De sobte, sense avisar, va recollir les seves coses i va desaparèixer.
- Entre uns papers deixats sobre la taula vam trobar això. -davant dels meus ulls pendolava un pendrive al final d'una cinta vermella- Hem intentat retornar-l'hi, en va. Qualsevol intent de retrobar-lo ha estat inútil, ni al telèfon que va deixar als meus oncles, ni a través de la seva agent literària. Res. Ella ens va escriure per dir-nos que estàvem confosos, que Murakami residia a Oiso i mai havia llogat aquell pis. Però jo he llegit la novel·la que va escriure. És dins d'aquest pen. I és ell. N'estic segur. Comprova-ho tu mateixa:
I em va allargar un parell de paràgrafs traduits.
"Mira-la. Mira com seu i calla. La tempesta fa temps que va acabar i fins i tot els ecos dels trons han passat. Però ella seu i gira els ulls enrera. No parla, no plora, només vol ser la imatge d’una mort que va endur-se el temporal. Pensàvem que l’aigua ho havia de rentar tot, ens repetíem que les parets apareixerien xopes i netes en acabar el mal temps. Però la força del xàfec també va arrencar els arbres, arrossegà les pedres i animals i ofegà els habitants de les cases. Quan va caure la darrera gota i els núvols blancs de bonança s’escamparen pel cel ja no teníem ciutat, se l’havia enduta la riuada. Havíem de tornar a començar una altra història. Ella ha quedat entre nosaltres per recordar aquells dies i aquelles ombres. Seu sempre a la mateixa cadira, amb els ulls oberts i sense veure-hi.
Cada matí, en llevar-se, s’asseu davant del mirall i es maquilla. La cerimònia és lenta i precisa. Primer es pinta les celles lleugerament grises i les fa més gruixudes amb el llapis. A continuació pinta les parpelles d’un morat fosc i opac. El mateix fa amb l’espai sota l’ull, així sembla que fa dies que plora i no dorm. En canvi s’emblanquina les galtes i el mentó com si la sang ja no corregués per la seva cara. Els llavis, els tenyeix d’un carmí fosc i els dibuixa llargs i prims amb ombres blavenques. Es pentina els cabells tibants cap enrera, i els recull en una castanya. Es vesteix de colors serens i austers. La llum de la finestra fingeix arestes en la seva obra."
I jo, no sé que dir-vos. Em consta que en Mitsuirato és una persona que està ben connectada amb el món cultural seu país. I l'estranya història podria ben bé ser certa. D'altra banda miro i em remiro el text i, tot i traduït, conserva un aire que podria ser de Murakami. Malauradament, el meu amic no ha tingut temps de traduir la resta de la novel·la. M'hauré de conformar a passar Sant Jordi amb aquestes primeres quatre pàgines. Prometen.
dilluns, 4 d’abril del 2011
De Joan a Joan: de Perucho a Fontcuberta
Entre la realitat i la ficció.
He anat descobrint coses de Joan Fontcuberta arran d'un post sobre ell que en Galderich va publicar fa cosa d'un parell d'anys. En vaig estar ben segura: fins llavors m'havia perdut una gran cosa. Ja em va fascinar llavors el joc que feia en el cas de l'astronauta Ivan Istoichnikov amb el retoc fotogràfic. El joc entre la realitat i la ficció, sobre l'engany, sobre la percepció. Especialment important em va semblar la reflexió que et provoca.
Joan Fontcuberta ens apropa a un imaginari fantàstic des de la imatge. Ens qüestiona obertament sobre allò que ens està mostrant. Tenim davant una fotografia, i per tant assumim que allò que veiem és "real". I en canvi la imatge que ens retorna és una imatge irreal. Fantàstica. Estem tan acostumats a pensar que la imatge reflecteix la realitat que aquest recordatori és vital, necessari. Imprescindible.
El seus treballs sobre la fauna o bé la botànica tracen unes imatge ben reals. I alhora ens sorprenen, ens captiven.
| AFlopex Stultus |
En cadascun dels treballs que he vist de Fontcuberta hi veig l'ombra de Perucho. De la mateixa manera que Perucho ens transportava a través de la literatura al llindà d'allò que és real i el que no ho és, Fontcuberta beu directament d'aquelles fonts per aportar-nos unes imatges que ens fan preguntar on som realment. Aquestes imatges bé podrien il·lustrar Les històries naturals o Botànica oculta, o el Monstruari fantàstic de Perucho.
| Lavandula Angustofolia |
Em sembla un artista tan ampli com inabastable.
Un d'aquells artistes al qual hi tornaràs un cop i un altre per descobrir cada cop una cosa nova que se t'havia escapat.
Etiquetes de comentaris:
Arts visuals - Exposicions - Teatre,
Eulàlia,
Literatura - Llibres
divendres, 18 de març del 2011
Aquells acords
L'he deixat reposar uns dies, però avui em decideixo a parlar-ne. Un títol, Primavera, estiu, etcètera..., una autora, Marta Rojals
Ja ho han dit d'altres abans que jo, l'artista va ser qui va destapar la capsa de pandora i com una taca d'oli es va anar escampant i escampant. Poc després va ser la matilde, i mes endavant ho va dir l'allau i més endavant el llibreter i més tard... bé, encara no ha acabat.
Així que entre tots ells vaig pujar-me al carro. I sí, com a ells em va agafar per la solapa, em va amorrar a les planes i ja no no em va deixar fins el final. En fi, em vaig deixar endur per l'entusiasme. Benvingut sigui l'entusiasme.
Hi ha coses que només et poden passar amb cert tipus de llibres. Seus al tren i et capbusses, i van passant les parades i de sobte el tren s'atura a mig camí entre una estació i una altra. Estrany. Alces els ulls i les lletres vermelles diuen Catalunya on haurien de dir Provença. Amb el nas enganxat a les pàgines, aliena a tot, acabes de passar-te l'estació de tren on havies de baixar. Avui arribaràs tard a la feina.
No diré res del que hi passa, ni del final, ni de l'ús de la llengua, renoi ja va bé una mica de respecte per les varietats dialectals (en Jaume Cabré n'hauria d'aprendre, d'això; i ja em perdonareu per gosar dir-li a una patum com ha d'escriure o deixar d'escriure).
No res, que els altres ja ho han dit abans que jo, però jo m'hi afegeixo.
Llegiu i jutgeu vosaltres, que d'això de comentar lectures, jo en sé poc. També han sortit les primeves veus més o menys crítiques, i ja està bé que així sigui. Després, passeu-vos per aquí i m'ho expliqueu.
Tan sols afegiré un parell de coses. Com l'autora no fa literatura, sinó un exercici de llengua, segons ens adverteix a la solapa, espero que vinguin molts altres més exercicis de llengua com aquest, que jo m'hi apunto. I la segona, si vols dedicar-te a escriure, has d'estudiar arquitectura? Jo ja faig tard, em temo.
dimecres, 23 de febrer del 2011
No hi ha escapatòria
De vegades ja em passa això. Més sovint que no voldria, de fet. Deu ser que el meu ritme és més lent. O ves a saber. Qui sap si és una cosa de metabolisme. És com si tothom anés uns mesos -o uns anys- per davant meu. Vaig tard i tothom ja n'ha parlat i llavors, què hi puc afegir jo si tothom ja està de tornada? I tinc la temptació de callar. Però em revolto: i què, si vaig tard? I què, si hi ha gent que ja diu que no n'hi havia per tant? Diré la meva i a qui li soni a déjà vu, ho sentiré en l'ànima. Ves.
Vaig afegir-lo a la pila fa una colla de mesos, però m'hi resistia. Intuia que havia de tenir un cert estat d'ànim per resistir La zona de Serguei Dovlàtov i l'anava posposant i posposant un llibre rere l'altre. Em vaig dir que ja n'hi havia prou d'excuses i el vaig agafar.
Per casualitats de la vida, al mateix moment en què em llegia aquest llibre un company de feina visitava una presó i poc després durant un dinar me n'explicava l'experiència. Sense haver-ne dit res de la meva lectura la conversa va derivar fins la figura del funcionaris de presons, figura tan sinistra com la del pres. Jo diria que més sinistra encara. Vaig haver de treure a la conversa La zona, perquè allò que m'explicaven de la realitat, Dovlàtov ho esprem en el seu relat atípic. L'autor sabia de què parlava, l'havia escrit arran de seva experiència com a vigilant d'un camp.
El llibre recull fragments d'una novel·la perduda, ara fragmentada, intercalats amb la correspondència amb el seu editor. En algun moment l'autor li diu al seu editor que la zona és una metàfora de Rússia, la reproducció a escala del país amb tots els seus defectes intactes. Però el resultat va més enllà, les conclusions no són locals, sinó universals. El recull de pinzellades ens mostra l'horror que rau dins de tots nosaltres. La diferència entre pres i vigilant es difon, s'anul·la.
La Zona té una visió pessimista del món, dura i directa a l'estómac. No sé si la comparteixo, jo tendeixo a veure les llums i no les ombres. En realitat, hauria de dir que no sé si la vull compartir, de fet.
Durant aquests dies La Breu ha tret la segona edició, encara hi sou a temps.
dimecres, 5 de gener del 2011
Tretze de gener. Més Joan Perucho.
No sé què ho fa. Segurament Carl Jung hi tindria a dir alguna cosa en tot això, però l'home ja fa temps que cria malves i si en vull trobar la resposta, potser l'hauré de buscar molt més intensament, enfonsant-me en els seus llibres; i llegir allò que s'hi diu i també allò que s'hi suggereix.
Hores d'ara no em cal exposar l'admiració que em desperta Joan Perucho, després de les peruchiades -que diria la Matilde- que van provocar de casa al club i els mil dimonis, i a les quals jo m'hi vaig afegir molt tangencialment.
Parles de Joan Perucho i ves que que comencen a passar coses. Com un nou toc d'atenció, com aquell qui diu, ep! que això encara no s'ha acabat, nois... El dia 13 és la data. Ja era hora.
No sé si és casualitat. O sincronicitat. O ves a saber...
dimarts, 16 de novembre del 2010
Laberints serendípics (Jung i Perucho es confabulen)
Vet aquí que volia afegir-me a l'ofensiva blogaire sobre els laberints que va llençar Maite Mas, en companyia de Jordi Girbén, la setmana passada.
Així, disposada a saber una mica més i intentar parlar dels laberints amb propietat, recerco i busco per la xarxa. M'embolico a clicar enllaços, marxo per la tangent, torno i em capgiro i ja sóc a tres o quatre graus de distància, miro un enllaç interessant i d'aquí me'n vaig allà. Funciono per serendípia.
I, de sobte, el laberint dels webs i dels blogs em porta a un enllaç que em sobta. Com he anat a parar aquí? No ho sabria dir. El cas és que em trobo a l'operació Cabrinetty, un blog relativament recent que recull informació de les guerres carlines i en difon articles, bibliografia i imatges amb l'objectiu de restablir l'estàtua de Josep Cabrinetty a Puigcerdà, a la Cerdanya.
M'hi entretinc. El web recull articles sobre els fets històrics de les tres guerres carlines. La sincronicitat de Carl Jung em remet sense remei a la lectura de Les històries naturals que la biblioteca Joan Triadú de Vic té en marxa per aquest mes de novembre, i em porta a les sinergies blogaires sobre Joan Perucho que de casa al club i mil dimonis estan realitzant aquests dies. En algun punt del text del blog de l'operació Cabrinetty em trobo ni més ni menys a en Ramon de Cabrera, tot i que Cabrinetty -crec- no apareix a l'obra peruchiana, cronològicament anterior als fets que ell protagonitza...
Però tot això m'interesa poc. En realitat el que em deixa perplexa és que jo buscava coses sobre els laberints. Em repeteixo la pregunta, consternada: com hi he anat a parar? He obert finestres i pestanyes i n'he tancat d'altres. L'encreuament d'enllaços i finestres noves obertes em fa molt difícil desfer el camí traçat. Desproveïda del fil d'Ariadna, m'he perdut pel laberint i he trobat una sortida inesperada.
I ara no sé què dir. No sé si he parlat de laberints, de Puigcerdà, de Vic, de Joan Perucho, de Ramon Cabrera, Cabrinetty o de les guerres carlines. Potser de tot plegat una mica.
Etiquetes de comentaris:
Blogs - Internet,
Eulàlia,
Literatura - Llibres
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









