divendres, 15 de novembre del 2013

Trencadisses i reconstruccions



El mes de març el món es va trencar en mil bocins. Bocinets petits com els de la lluna del cotxe quan una pedra pica i esclata en una boira feta de vidre.

No reconeixia el món a través del vidre. Cops i solitud extrema.
M'enfonso i busco flotadors, i tan sols un fil de telèfon que em parla hores, lluny, m'escolta la veu greu, la teva, m'escolta i m'allunya alhora. La veu es fa feble, em repta, em provoca i fins i tot de vegades m'insulta.

El món fet a miques sota els cops. El món fet a miques i jo no el puc ajudar mentre em peguen. El món esbocinat, la veu de dona que em diu ja no sé què dir-te. I deixo de veure-la.

Vaig deixar d'escriure, el mes de març, mentre tu t'allunyaves i el món es desfeia. Estaves a prop i lluny, i la veu cada cop més feble, inaudible. I els bocinets de món trencats sota els meus peus i jo caminant descalça sobre els vidres.
Pateix la filla i jo em perdo. Ho paguem les dues. No et reconec filla, no et reconec, mare.

El bloc de formigó cau des del primer pis barrant la sortida. Cau un bloc un dia, un bloc un altre, la pila de blocs es fa immensa. El món fet a miques mentre el formigó barra la porta.

El telèfon m'uneix al món. No és agradable, sentir el teus crits, els teus dubtes.

El mes de març tot era fosc, trist buit. No em podia ajudar a mi, ni a tu, ni a ella.
No hi ha sortida. Només hi ha una sortida. Tenim un sortida. I la prenem.
La vaig prendre.

Avui, dia en què escric, hi ha una data al calendari que refulgeix, 11 de novembre. El món és més gris que fa dos anys. El món té una llum verdosa i aspre.

Pel camí ens hem perdut.






***
Aquest escrit, una mica críptic, resumeix perquè no he escrit res a Riell bulevard, des del mes de març.

dissabte, 2 de març del 2013

Agafar aire


Ets tu l'adulta, et dius, et diuen. Et repeteixes, t'ho repeteixen. Ets tu l'adulta, sents la veu com un eco, com un miratge, com un reflex. Parles, parles i no fas. Un somni, un pou profund per on caus avall, avall. Un dia, la veu aspra, l'altre, el cop de puny. Perplexitat. Ets tu l'adulta. Sents la teva pròpia veu. Ets tu l'adulta, penses.  Però el pou segueix sense fons, sense acabament, sense final. Foscor i tenebres. Ets tu l'adulta i ho saps, però ets sents feble i fràgil. Com se sent, com se sent? Perduda, perduda. Dolguda. Com pots acompanyar-la en el trànsit. Com? Com pots resistir el maltracte. Un dia, dos, tres. Ets l'adulta. Com un mantra. Remolins i tempestes. Quina tristor, impotència. No, impotència, no!

Agafar aire.

A la nit la neu ha cobert els camins, els prats, ha vestit els arbres de festa.  Carretera blanca, flors d'ametller amagades sota els flocs de neu. L'ocre que ressalta entre el blanc immaculat. El sol cau brillant sobre el blanc dels camps. La teva rialla il·lumina el paisatge.

Agafar aire.

Ser una mica més dona i menys mare.
Agafar aire.

Una pausa per ser jo, per ser nosaltres, per respirar. Ens cal poca cosa, un àpat improvisat i amb sorpreses. Pujar a 1100 metres, i veure l'Ebre als nostres peus. Riure amb cara de fred. Caminar dins la trinxera. Recordar els morts que fa vuitanta anys van lluitar per la nostra llibertat. Passejar amb la cara glaçada i el vent xiulant a les orelles. Sentir la teva mà quan poso la meva dins la teva butxaca. Nas fred i llavis càlids.

Necessitar aquest nosaltres. 

Agafem aire.

Aturar-nos i mirar el vell pont sobre el riu que flueix. La casa en runes, el pont intacte. Meravellar-nos de la profunditat de l'aigua.

El riu flueix. La vida flueix.

La meva veu altre cop. Agafa el timó i llisca pel riu, tot anirà millor.

Aire fresc.


diumenge, 17 de febrer del 2013

Qui ets, Manuel?



Pel camí ple de neu unes petjades em sotgen. Manuel em ronda, ho sé.  Com una ombra rere el clatell, Manuel em ronda. Camina rere meu sobre la neu. arrapat al meu cervell. Vestit de frac en el dia del casament. Qui vindrà, Manuel, al casament? Qui voldries que hi fos i no hi serà.? Què et turmenta, Manuel, A qui turmentes? Ana t'observarà cada gest, amb desdeny, què hi faig aquí, no és el meu lloc m'has fet fora. Et mirarà tan afalagador el noi seductor, tan seductor, tan difícil com ets germà meu.

Manuel em ronda al vespre dins el llit. De vegades marxa dies sencers i no torna. Pensa-hi en Manuel, pensa-hi. Si no hi penses no existeixo. escriu-me, fes el sortilegi i dona'm vida.. No sé si m'agrades, Manuel . Veig allò que no m'agrada de mi.

Vull escriure una història d'un Manuel ambiciós. Novel·la negra? potser, no ho sé, potser no serà novel·la . Encara no sé si mai seràs, Manuel, perdona'm  si mai no et creo. Pluja negra, estic llegint ara, pluja negra i el món tancat que retrata potser em pot servir. Pluja negra de Flavio Soriga, Poesia negra, novel·la negra poètica. Negra la nit, ofec. Manuel també s'ofega. Però s'ofega en el món que ell mateix crearà.

Quin país més trist, Manuel, ens vas deixar.Amiguisme i favors, mitjos somriures mafiosos. T'agafo pels collons. Perquè no vas ser idealista i vas acceptar qui eres, d'on venies? No, volies ser algú, Sortir de la misèria.  Passar a la història. Els camins que seguiràs són tortuosos.

Curiosament el món on vius, Manuel, s'assembla perillosament al trist país que veiem ara cada dia a les notícies.


dimarts, 15 de gener del 2013

Endinsar-se al pantà infernal


La meva filla gran lluita, dia sí, dia també, per iniciar els passos cap a l'edat adulta pel camí difícil. El de la confrontació. Però no n'hi ha d'altre. Créixer deu ser això. Créixer és això. Travessar el pantà. Lluitar contra els caimans. I tot i que com a mare a estones em desesperi, sé que és aquesta lluita la que ens deixa arribar al món adult.

El camí per créixer és una aventura enmig de pantans, propis, aliens. Això, si fa no fa, deu ser el que ens vol dir Karen Russell amb el seu Terra de caimans. Un trajecte a través del realisme màgic en versió nord-americana.

Fer-se gran es com endinsar-se a l'infern, a travessar els manglars i les melaleuques. D'una família de freaks (qui coneix alguna família que no sigui freak?), una història amb tocs fantàstics, ja des de l'inici. La poc probable existència d'un parc d'atraccions infestat de caimans no és sinó un símbol. Com ho són els noms extraordinaris dels protagonistes, Osceola, Hilola, Ava, Kiwi, l'avi "Dents de serra". La família és un parc d'atraccions infestat de caimans, un món tancat, conegut  i protegit, per més estratosfèric que sembli a ulls aliens; i el món exterior, els turistes, sembla més perillós. Superar la pèrdua de la mare quan tens tretze anys, on la mare simbolitza el món que coneixes. El món a Swamplàndia no és sinó la infantesa, on tot és possible, un món fantàstic i rodó. La terra ferma on el Món de la Foscor triomfa no és sinó el món dels adults: racional i àrid, el món fosc, lluny de la màgia i la imaginació, l'acabament dels somnis, benvinguts al món adult. Intueixo referents: hi trobo Alícia, citada ja a la primera pàgina; Paul Auster, amagat rere la història de Louis Thanksgiving; Huckleberry Finn, muntat en una balsa; l'infern de Dante més que evident -amb llacuna Estigia inclosa-; de la mitologia grega ens arriba Hermès, disfressat d'Home Ocell, el guia fosc que ens durà fins a l'inframon.

A Terra de caimans no li manca llenguatge amb imatges potents. Ni tampoc un món ple de metàfores i comparacions, de vegades potser excessives, o sentit de l'humor.  Però li sobren pàgines, i li sobra un final precipitat massa realista en una història més simbòlica que probable, li sobra també algun intent massa evident de facilitar informació històrica i de context sobre els Everglades.  Però, com fer-ho, com facilitar la informació necessària sense caure en l'article enciclopèdic?

La meva no és una novel·la d'acabament de la infància, sinó d'ambicions i de la fugida d'un món. El canvi d'un món per un altre, un punt de coincidència? Em miro la llargada excessiva i em dic: no temis escriure en excés però, sobretot, no temis a esborrar, esborrar, i esborrar tot allò que sobri. No calen 400 planes per explicar una bona història. I sobretot, no precipitis el final, els canvis produeixen seqüeles, no pots deixar que els protagonistes semblin que se'n surten indemnes.

Tanco el llibre i em miro la meva filla que treballa inclinada sobre els deures. La veig travessant el pantà, sense guia aparent. No cal estalviar-li el descens a l'infern. Créixer passa necessàriament pel descens a les tenebres. I sortir-ne.

Espero que pel camí no hi deixi la imaginació. Al món adult també n'hi ha.


dimecres, 9 de gener del 2013

Terror blanc



Suprematist Composition: White on White. Kazimir Malevich. MoMA


Els projectes són com els jardins. Els fills són com els jardins. I les relacions, la vida...

Posa per cas aquest blog: sens dubte sembla un desastre, una calamitat, un petit desgavell, sense ordre ni concert, mig abandonat, tan aviat parla d'un llibre com de l'educació dels fills.  Però no és la deriva temàtica el més preocupant, ser una amanida variada ja està prou bé. El pitjor és l'immobilisme, el bloqueig estàtic:  si entres el més segur, i la tendència és preocupant, és que no hi passi res i l'anterior post aparegui impertèrrit observant des de la finestra com llisquen els dies. Mira, sinó, el darrer post, és de fa un mes. Pitjor encara: de l'any passat.

Un blog hauria de ser com un jardí: com més cura en tens més floreix, explota en la seva bellesa, s'escampa, es dilata, s'expandeix. Deixa'l de regar i aquí el tens, es resseca, s'abandona, es marceix. Aquest petit desastre és el que constato a aquest Riell. Porto massa temps cuidant poc el jardí, poc i malament.

El meu altre projecte, un intent de novel·la, no ho porta pas millor. Tampoc no té sort. També està en terreny erm. Espero que la dedicació a les persones, a tu , a les meves filles, siguin una mica més fèrtils.

Però pel que fa a escriure pateixo el terror de la pàgina en blanc, el bloqueig, la paràlisi. Tant és així que ja fa un cert temps algú em va deixar el llibre de Victoria Nelson Sobre el bloqueig de l'escriptor. Si no recordo malament, la tesi principal per sortir-ne era aconseguir somniar, tornar a ser nen, deixar-se d'autoexigènciees pragmàtiques, gaudir, gaudir, gaudir. Passar-s'ho pipa donant voltes a la història, riure -o plorar- mentre t'imagines un text, triar la paraula precisa i xalar com un nen mentre l'escrius negre sobre blanc. Crear una certa relació màgica, gairebé mística amb els teus personatges, sentir-te posseïda per ells, que no et deixen respirar i et criden a cau d'orella: ep, sóc aquí, te'n recordes? Dormir i somniar. Confiar en la intuïció. Viure.

Vet aquí el meu propòsit per al 2013, perdre el terror al blanc, escriure al blog, reprendre la soit disant novel·la, reescriure, esborrar i tornar-ho a provar. I gaudir-ne. No és poc.
Related Posts with Thumbnails