dimarts, 30 de juny del 2009

Deixa el piano i toca el djembé



Com a Gran Torino ens trobem amb una pel·lícula americana que tracta el tema de la immigració. També ens trobem un home gran desencantat sense il·lusió. Un home gran que se sent vell i sol. Però a partir d'aquí res no s'hi assembla.

The visitor, de Tom McCarthy, és una pel·lícula que potser passa desapercebuda malgrat la nominació a l'oscar del seu actor principal Richard Jenkins, un d'aquells eterns actors secundaris sòlids. Una pel·lícula de baix cost amb un guió ben lligat i un treball d'actors brillant. Una visió de la immigració vista des de dins i des de fora i una crítica a les polítiques immigratòries americanes post 11-S. Un guió amb matisos i alguna sorpresa.

Un home aïllat, solitari i desencantat que vol aprendre a tocar el piano sense èxit, de forma casual, a través de conèixer els accidentalment ocupes immigrants a casa seva, troba el seu sentit, una nova il·lusió gràcies al ritme. Gràcies al djembé.

Els immigrants són retratats de forma molt propera. Un siri i una senegalesa afables, bona gent, que tan sols volen viure i deixar viure. I què et pensaves? No són així tots els immigrants? O és que t'havies cregut que venen a prendre't la feina? O és que t'havies cregut que són uns delinqüents? No.

Ens trobem amb persones senzilles que tan sols volen viure i prou. Com tu i com jo. Que es troben i la música els uneix. I una amistat incipient que es trenca brutalment per unes unes autoritats i unes lleis excloents, racistes, plenes de prejudicis i abusos. Una crítica al sistema establert en temes d'immigració que també ens podríem aplicar als països europeus.

dilluns, 29 de juny del 2009

Seients reservats



Una companya de feina està embarassada de 7 mesos i escaig. Va en metro i gairebé mai ningú la deixa seure. Veig un nen amb crosses que entra al ferrocarrils i una treballadora -aquelles de la camisa vermella- fa aixecar algú per deixar-lo seure. Recordo amb claredat el dia en què, estant jo embarassada de més de 8 mesos em vaig acostar a un dels anomenats "seients reservats" i vaig demanar si algú em podia deixar seure, una dona jove va alçar els ulls per verificar que "veritablement" estava asseguda en un d'aquests seients. Sempre m'he preguntat què m'hauria dit si no haguessin sigut reservats. S'hauria quedat allà escarxofada?

La invenció dels seients reservats per persones amb necessitats especials és un mal invent. Tenen alguna cosa perversa. Si estratègicament no m'assec en un d'aquests seients ja tinc vènia per poder ser desconsiderat amb els necessitats. Tan sols cal que em fixi on sec i ja puc seure'm i oblidar que cal aixecar-se en cas que trobem algú que ho necessiti. En algun moment imprecís de la nostra història quotidiana es va perdre alguna cosa. Sovint els noiets de l'escola Viaró de l'opus (vergonyosament, una escola "concertada") que omplen els ferrocarrils són els més cridaners, els més desconsiderats. Els pares paguen xifres descomunals per una pèssima educació. Potser per això els posen trens especials: de tan maleducats millor que no es barregin amb el poble.

En algun moment, deia, vam perdre els sentit del que volia dir preocupar-se pels altres i l'egoisme més recalcitrant ha impregnat tots els gestos del nostre dia a dia: mira per tu, tan sols per tu. I s'ha anat transmetent als fills. No aixecar-se al transport públic és tan sols un símbol, un petit i insignificant símbol de la societat en què ens hem convertit. Egoista i neocon. NeoLiberal.

Potser ens cal fer algun canvi. El polític que ho va idear es va equivocar quan va crear el seient reservat. Hauria d'haver inventat un altre rètol:

"Tots els seients d'aquest metro són reservats per a persones amb necessitats".

Potser així, com a mínim, no caldria "sentir-se culpable" si essent persona amb necessitats resulta que l'atzar et porta davant un seient "no reservat".
Sé que sóc una idealista il·lusa. Perquè també sé que, llavors, cap seient no seria reservat.

En això ens hem convertit.


Fotografia: viewhunter

divendres, 26 de juny del 2009

Ser nen

Vaig anar a dormir d'hora i no escolto la ràdio al matí. Així que m'assabento de la mort de Michael Jackson al transport públic pels titulars que llegeixo en un diari gratuït a les mans de la persona asseguda al meu davant. Quan llegeixes la mort d'algú, especialment si aquesta persona és jove, sempre et sap greu.

Michael Jackson sempre m'ha fet una certa llàstima. M'ha semblat una víctima de les seves obsessions. La seva obsessió per ser blanc maquillada per una malaltia cutània. La seva obsessió per esborrar els trets característics físics, convertint-se en una màscara grotesca i horrorosa. També una víctima de la seva riquesa.

Però sobretot m'ha semblat una víctima de la seva infantesa. Els seus pares li van prendre la infantesa fent-lo anar de fireta en fireta, de xou en xou, i el van encaminar a convertir-se en allò que va esdevenir. Es va passar la seva edat adulta buscant la infantesa que li havien robat. El diners li van deixar fer el parc aventura Neverland que després no va poder mantenir. El van acusar de pederàstia. No sé si és veritat o no, però en tot cas sembla que es va passar la vida volent ser aquell nen que no va poder ser.

Però penso en els nens a qui no deixen ser nens i altres històries molt més dramàtiques em venen al cap. Al món hi ha altres nens a qui els roben la infantesa. Nens que a més no tenen la sort de ser coneguts, reconeguts i rics com va poder ser ell. Nens a qui els maten els pares davant seu els lliuren una arma quan amb prou feines aixequen dos pams de terra. Nens a qui els prenen els sentiments i tan sols els fan matar, matar i matar. Nens soldat repartits en guerres terribles. Nens a qui els roben encara més brutalment la seva infantesa.

I ara, em retorna un títol que no he llegit però que últimament se'm va apareixent com a lectura pendent Jo vaig ser un nen soldat de Lucien Badjoko.
I m'anoto mentalment:

Hauré d'anar a la biblioteca.

dimarts, 23 de juny del 2009

Connexions: de les paraules perdudes a les paraules manllevades



Tres fets inconnexos em porten a escriure. Sense relació aparent un fil invisible els uneix per plantofejar-me a la cara que en qüestions de llengua tenim un problema amb les paraules.

El primer:
Sopava tranquil·lament l'altre dia amb uns amics quan algú -que no era jo- va portar a col·lació aquella iniciativa d'apadrinar paraules que en Lluís ens comentava a Paraules a les trinxeres. Sempre em resulta sorprenent i agradable descobrir com l'atzar et pot portar per camins estranys. En pocs dies dues persones ben diferents, que ni tan sols es coneixen de res, s'acosten per vies diferents i a mi m'arriba un missatge similar, tot i que lleugerament diferent. Les connexions mentals són sorprenents de vegades. Al sopar, un dels amics que participa en la conversa comenta la poca cura que els mitjans atorguen al català. Ens diu que tothom trobaria inacceptable que una locutora en un programa en castellà pronunciés una frase com:

- Me se ha caído el papel.

Afirma que en català es trobem amb locutors pronunciant frases d'aquest nivell. La conversa deriva en la recerca de paraules que sembla que s'han perdut en una mena de concurs improvisat per veure qui les coneix. N'esmento algunes, en una mena de joc que us proposo -senzill de resoldre davant l'ordinador, ho reconec-:

caramull
malmirrós
xarrupallànties
entotsolar-se
bertrol
mesell
aqueferat

Va resultar entretingut veure com els companys de taula coneixíem algunes paraules i d'altres no, com d'una paraula en sortia una altra en una mena de repte de "jo també en sé una que tu no saps". Potser per això un concurset com el Bocamoll ha tingut una cert èxit a la televisió.

En forma de joc, vam convenir que conèixer moltes paraules ens permet expressar moltes idees: com més ric és el nostre llenguatge més ric pot ser el nostre món.

El segon:
Surto d'un cinema amb les meves filles i la petita em comenta -té una certa relació amb la pel·lícula-:
- Nosaltres tenim dues mames.

Quan parla de segona mama es refereix a la "nòvia" del seu pare.
Sembla clar que la "nòvia" de son pare no "és ben bé" la seva mare i així li ho intento explicar. Però què és? Quina etiqueta li posem? Com la pot anomenar, sinó? Com la pot anomenar quan, a més, serà mare d'una nova germana per part de pare? Ja fa temps que en aquest terreny familiar ens falten noves paraules. Em nego a anomenar-la "madrastra", té una càrrega negativa massa important provinent del sufix -astre, però sobretot de l'imaginari que ens han deixat en herència els contes infantils. Els padrastres tenen menys càrrega negativa però segueix essent una paraula amb un sufix despectiu, poc adient a la nova realitat. Conec un cas en què el nen va resoldre el tema de forma unilateral i força elegant: el pare i la mare "biològics" eren el papa i la mama; les parelles del pares eren el papi i la mami. A manca de solució real se'n va crear una a la seva mida. Sembla estrany que en un món ple de neologismes, sigui tan difícil trobar paraules que s'adeqüin a la nova realitat.

El tercer:
Rebo un correu publicitari de l'entitat bancària més important símbol de la catalanitat -suposo que no cal dir noms, tots en devem tenir o hem tingut una llibreta- que em diu:

"Si et deixes perdre aquestes ofertes..., te n'arrepentiràs!"

La frase em remet al primer fet. I li dóna a l'amic la raó: hi ha poca cura als mitjans de comunicació, i a la publicitat, pel que fa al català.

I tanca el cercle: de les paraules perdudes a les paraules manllevades, passant per les inexistents.


Foto: sphinx

dissabte, 20 de juny del 2009

Cerrajeros de urgencia

Me he dejado olvidadas las llaves en la cerradura, y de un tirón he cerrado la puerta. Y no recuerdo nada. Nunca me había pasado. Sí recuerdo la sensación de olvido antes de decidir salir de la casa, su casa. Pensar: -joder con el calor que hace y las pocas ganas que tengo de salir. Pensar: -con este medio mareo por las cervezas del mediodía, con este sopor por la siesta, con este susto por la pillada, con esta pinta, sudado, dormido, a medio vestir. He salido, sin pensar, corriendo, creyendo que podía atrapar el pasado. Corre, corre, quizás llegues, quizá, atrapala y dile que no, que tus problemas no están en ella, en una nueva relación, en una huida a otros brazos...
No se si llamar a un cerrajero de urgencia o simplemente acostarme en su timbre y esperar que quiera abrirme. Dicen que los cerrajeros de este tipo te cobran un huevo, te destrozan la puerta, o bien te la abren con tal facilidad que te sientes aún más tonto que cuando cerraste.
Voy a volver e intentar llamar, pero hace meses que no vive conmigo.

dijous, 18 de juny del 2009

Autobombo vanitós

En aquestes dates hi ha alguns concursos oberts que afecten les comunitats blocaires.

El primer ha obert el període de votacions ahir i dura fins el 10 de setembre. Es tracta dels Premis Blocs Catalunya. Qui més qui menys es deu haver presentat en alguna categoria. Nosaltres ho hem fet a literatura, però podríem haver estat a algun altre lloc.
Des d'aquí, amb una mica de rubor, però amb tota la vanitat del món us demano que ens voteu...



L'altre és els premis cat (fa uns dies que els anunciem al blog), que fins el dia 30 de juny estan en fase de "presentació de candidatures". En aquest cas són els altres blocaires aquells qui poden proposar altres blogs en alguna categoria.

Els premis són una mica una bestiesa. Especialment els d'aquesta mena. Sota l'ombra de "popularitat" s'amaga una altra cosa. En aquest cas, si disposes d'un bon munt d'amics amb molts comptes de correu potser pots arribar a guanyar algun dels premis. O si aconsegueixes anar fent el "boca-orella"- o, en aquest cas el "mail-mail" o el "facebook-facebook", que aconsegueixi fer-te una bona taca d'oli... Aquells qui guanyen aquest tipus de premis no són necessàriament millors que altres que no els guanyin. No cal que ens treguin la son. Però si els guanyéssim alimentaríem una mica l'ego. O no?

dimarts, 16 de juny del 2009

Omple'm de petons


Un dels millors regals que m'ha fet aquesta vida ha vingut de la mà, paradoxalment, d'un intens dolor físic. L'alletament de la meva primera filla va ser una mena de calvari. Les clivelles que em provocava em feien patalejar de dolor cada cop que la meva filla mamava. Treia sang. Passada una setmana gairebé pensava en deixar-ho. Vaig buscar ajuda. I la vaig trobar en un grup de suport voluntari de la Lliga de la llet. Mai no li podré agrair prou a l'Eva la seva ajuda desinteressada i els seus consells.

Curiosament no em va donar "només" ajuda en l'alletament. Em va obrir un nou món a com ser mare d'una manera que s'avenia més amb mi mateixa. Més enllà de l'alimentació i prou. Sovint les mares primerenques rebem informacions contradictòries. Algunes provinent d'una tradició popular que no sabem molt bé d'on prové i que de vegades no és tan antiga com ens pensem, ni tan acurada. Vaig llegir textos, sentir consells i vaig trobar la "meva manera" de ser mare.

Omple'm de petons és el títol d'un llibre escrit pel pediatre Carlos González (president alhora de l'Associació pro alletament matern). Aquest llibre i Mi niño no me come - del mateix autor- són dos dels títols que tota mare primerenca -o no- hauria de llegir. I després actuar com la seva consciència i manera de fer li dicti. En tots dos llibres l'autor desmunta una sèrie de clixés que tenim a la nostra societat. En el primer el clixé els nens són uns energumens que ens volen manipular i que cal "domesticar" amb mà ferma. En el segon és la obsessió malaltissa que pateixen alguns que els nens no mengen prou -provocada, n'estic segura, pel fet de viure en una societat basada en l'abundància-. L'autor en tots dos llibres defensa la "comprensió" envers el nadó i no l'autoritarisme.

A la banda oposada trobem l'arxiconegut "mètode Estivill", al meu entendre una forma de "maltractament" encoberta. Un mètode que tan sols aconsegueix la insensibilització envers les necessitats dels nostres fills. Res del que he llegit d'aquest doctor sembla raonable, sinó que sembla dirigit a provocar la culpabilitat pel fet tenir "sentiments" envers els nostres fills. Un mètode conductivista pur, sense ànima, sense comprensió: actua com un robot. Sempre m'he preguntat i em segueixo preguntant quines deuen ser les connexions de màrqueting que han aconseguit que el segon sigui molt més conegut que no el primer. TV3 ha entrevistat milions de vegades el Dr. Estivill. I tan sols en comptades ocasions ho ha fet al Dr. Gonzàlez.

Cadascú que llegeixi i que triï. Jo ho vaig fer i n'estic plenament satisfeta del resultat.

Jo ho tinc clar. No vull ser una mare-robot. Prefereixo, simplement, ser persona.

divendres, 12 de juny del 2009

Vòmit



Avui potser sóc jo qui utilitza un títol excessiu per al post, però no el puc evitar.

Se'm regira l'estómac a cada cosa que llegeixo de la notícia sobre l'empresari sense escrúpols que en accidentar-se un treballador seu l'únic que li importa és esborrar els indicis, llançar el braç a les escombreries i abandonar el treballador a 200 metres de l'Hospital.

Se'm regira l'estómac en veure un delinqüent "integrat en la societat" aprofitant-se de la situació dèbil dels seus treballadors immigrants, evidentment sense papers, fent-los treballar 12 hores diàries sense assegurança, pel mòdic preu de 700 €.

Se'm remou l'estómac quan avui llegeixo que havien desactivat el sistema de seguretat de l'amassadora que va segar el braç a Franns.

Sincerament espero que li caigui el pèl a una persona (?) que demostra aquest nivell moral. Em provoca això, vòmit.

I espero que les administracions es posin les piles. De ben segur no és un cas únic ni excepcional. Qui ha de fer complir les lleis que es posi a fer inspeccions i a posar sancions que previnguin situacions com aquesta.

Els mons de Coraline

He anat a veure una bona pel·lícula infantil. O preadolescent. O semiadulta. O que fa l'ullet al món adult.

Henry Selick ens presenta una nova història de terror seguint l'herència de Pesadilla antes de Navidad, tot i que sembla voler desfer-se de l'ombra de Tim Burton (no deu ser gens fàcil aconseguir-ho).

Al llarg de la pel·lícula se'ns mostra una història que evoca molts altres referents que val la pena anar descobrint; de la literatura, del món dels contes (clars referents a Alicia de Lewis Carrol són el món paral·lel, el gat), fins i tot del món cristià que ens envolta:
La metàfora del món desconegut i estrany que inicialment sembla molt millor que el nostre.
El miratge de la promesa, que té un cost massa elevat per poder-lo acceptar.
L'engany -etern protagonista de contes infantils-.
Les temptacions, 3 -número màgic-. Els àngels, les ànimes, els fantasmes.
L'altra mare, tan tendre i encantadora: madrastra que esdevé monstre.
Un món irreal i massa petit que desapareix tot d'una.
Uns veïns estranys, tan al món real com en el paral·lel.
Un gat que guia la protagonista.

El món paral·lel recreat en la pel·lícula és alhora poètic, terrible, grotesc, satíric. Les imatges són alhora belles i terribles.

Potser cal retreure un toc de masclisme. Quan la mare de l'altre món està seduint Coraline tot el dia està cuinant (en contraposició a la mare real que "treballa"). Després quan esdevé dolenta és una dolenta ben clàssica: ho domina tot, i en canvi el pare "dolent", desapareix i esdevé titella en mans de la bruixa.

Una bona estina una tècnica treballada. Els món dels nens tractats amb respectei intel·ligència.

Si ens fixem en la tècnica utilitzada per fer la pel·lícula, és fonamentalment "stop motion", no es tracta d'una animació per ordinador, tot i que de vegades costa de creure. Feta amb moltes nines petites, milers de cares, gairebé sembla una peça d'artesania.

Lamento, potser, no haver anat a veure la versió 3D, sinó la clàssica, potser hauria valgut la pena.


dimecres, 10 de juny del 2009

Enyorança



Ho has notat?

Potser t’ha semblat la brisa
que t’acaronava la galta.

No, era jo.

dimarts, 9 de juny del 2009

Valoració postelectoral



No parlis, no facis, no votis.
Sobretot, no pensis.
No llegeixis.
Mira programes nocius a la televisió.
Atonta't.
Queda't embadalit mirant l'escombreria.
Hi abocaré la merda. I t'hi enganxaràs.
I jo, senyor -o senyora- de dretes feixista
reciclat en demòcrata, t'abocaré missatges absurds.
I tu, te'ls creuràs.
I tu, inútil excepte per servir-me als meus interessos,
t'ho empassaràs tot i faràs allò que jo digui.

Guanyaré milions, i eleccions, a costa teva.

dissabte, 6 de juny del 2009

Bruja



Yo soy la otra,
la fulana,
la concubina.
Esa furcia
que con sus influjos
te hizo perder la razón.
Soy la bruja,
la que te atrapó entre sus redes
con extraños maleficios.

Soy la que goza
del tacto de tu piel
durante aquellos instantes
robados al tiempo
en espacios prohibidos.
(y no existe nada,
sino esos instantes
aislados en esos espacios).

Y también, a mi pesar,
soy la que, en ocasiones,
bajo las sábanas de la soledad,
añora tu conversación.
Soy la que,
en un ataque de romanticismo,
echa de menos, a veces,
poder pasear, contigo,
cogidos de la mano.

divendres, 5 de juny del 2009

Les eleccions al parlament Europeu: un espai gratuit de propaganda electoral

Ahir vaig prometre que explicaria el meu vot. Vagi per endavant que sóc d'aquelles que les estadístiques qualifiquen de "vot indecís". He votat opcions diferents al llarg de la meva vida, tot i que m'he mantingut en l'esquerra... (m'avergonyeixo de confessar que un cop he tingut la relliscada de votar la dreta... ai làs, no som perfectes).

La campanya electoral del 7J ha estat, com era d'esperar, un autèntic desastre. No hi haurà cap publicista que l'agafi com a model. Algú sap què faran a Europa els diferents partits? Les imatges que em queden de la campanya són ben horroroses: El PSC-PSOE ha optat pel "Que ve el llop" molt i molt cutre. El PP ni t'ho explico, amb un ultradretà Mayor Oreja donant la raó a Monsenyor Cañizares, el Tremosa pujat a un trenet, el Junqueras parlant d'història...

De tots els partits diguem-ne "estàndards", el que m'ha semblat més honest i clar ha estat Iniciativa Verds a través del Raul Romeva.

L'altre dia algú em va fer arribar una curiosa pàgina que valora els diferents europarlamentaris en funció de la feina feta: preguntes realitzades orals i escrites, assistència a les sessions (atenció en aquest apartat tothom treu bona nota, perquè l'assistència és remunerada...), declaracions, etc. En Romeva és el primer espanyol i el setè dels mil eurodiputats. Posats a votar, prefereixo fer-ho a algú que demostra que es pren interès per la seva feina i penca (i a més em semblen properes ideològicament, les seves propostes, és clar). Aquest pragmatisme, em pot. Per davant de la pataleta legítima de votar Iniciativa Internacionalista que proposava en Lluís.

Per cert, algú sap si hi ha alguna pàgina equivalent de parlamentaris catalans i espanyols?

dimecres, 3 de juny del 2009

La llei d'avortament i els 16 anys




Resulta sorprenent que segons algunes enquestes entre el 60 i el 70 per cent de l'opinió pública -aquesta massa amorfa que aglutina i vehicula les opinions majoritàries- estigui en contra de l'avortament de les joves de 16 anys.

Aquí, els sectors reaccionaris i conservadors han fet a seva feina i han amagat algunes qüestions i destacat d'altres i han aconseguir fer combregar tothom amb rodes de molí. I sembla que se n'han sortit prou bé.

En alguns articles d'opinió que he llegit -lamento dir que n'he perdut la referència- s'esgrimia l'argument que la majoria d'edat està situada als 18 anys i que, de la mateixa manera que en cas que un menor de 16 anys cometés un delicte se li demanaria responsabilitat als pares, en lògica conseqüència era lògic que en el cas de l'avortament es demanés el consentiment patern.

Dit això sembla temptador - i és l'argument que ha captivat, crec, aquest 70%- pensar que si s'estableix la majoria als 18, s'estableixi per a "TOT".

Aquest argument conté una trampa, i em pregunto si és per desconeixement o bé malintencionadament que s'hagi amagat informació. Perquè passa que a aquesta majoria d'edat "per decidir" s'hi han posat excepcions. I qui ha posat aquestes excepcions són els governs conservadors, ves qui ho hauria de dir. Aquells qui les han posades ara les silencien descaradament per tal de manipular l'opinió pública i se'n surten. L'any 2002, sota govern del PP veia la llum la llei d'autonomia del pacient. Aquesta llei regula els drets dels pacients a ser informats dels seus diagnòstics així com també el dret a prendre les decisions corresponents. Aquesta llei, rellevant en el cas de l'avortament, planteja clarament l'excepció a la majoria d'edat, ja que estableix que els menors de 16 a 18 anys poden decidir què fan davant una intervenció quirúrgica.

Cito textualment - treta directament del BOE- el paràgraf de la llei on es planteja aquesta excepció:

LLEI 41/2002, de 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica.

Article 9. Límits del consentiment informat i consentiment per representació.

3. S’atorgarà el consentiment per representació en els supòsits següents:

(...)

c) Quan el pacient menor d’edat no siga capaç intel·lectualment ni emocionalment de comprendre l’abast de la intervenció. En este cas, el consentiment el donarà el representant legal del menor després d’haver escoltat la seua opinió si té dotze anys complits. Quan es tracte de menors no incapaços ni incapacitats, però emancipats o amb setze anys complits, no cal donar-ne el consentiment per representació. No obstant, en cas d’actuació de risc greu, segons el criteri del facultatiu, els pares seran informats i la seua opinió serà tinguda en compte per a la presa de la decisió corresponent.

4. La interrupció voluntària de l’embaràs, la pràctica d’assajos clínics i la pràctica de tècniques de reproducció humana assistida es regixen per allò que s’ha establit amb caràcter general sobre la majoria d’edat i per les disposicions especials d’aplicació.


He llegit a tort i a dret que les joves no són prou madures per decidir. I vet aquí que un dels arguments més esgrimits, aquesta falta de maduresa als 16 anys, cau per terra tot d'una. Una llei pepera ens diu que sí que són prou madures per decidir que fer amb el seu cos (llevat, és clar en el cas de l'avortament, quina casualitat).

Resulta paradoxal. Una jove de 16 anys és prou madura per enxufar-se silicona als pits o fer-se una liposucció i, en canvi, no ho és per decidir si ha de tenir o no un fill. Vaja, per a aquesta decisió ens cal el consentiment patern (dit de pas, quina expressió més masclista, herència d'una societat patriarcal i retrògrada).

Sento que tots hem estat enganyats. I ens ho hauríem de fer mirar, perquè les jovenetes amb pares autoritaris es veuran obligades a avortar en la clandestinitat en condicions dubtoses o bé hauran de passejar els cotxets i malmetre's la vida. Perquè per a l'església catòlica tan sols compta la vida del no-nat, i en canvi la vida real, l'existent, la de la noia que ha tingut una relliscada, aquesta vida, no compta per a res.

dimarts, 2 de juny del 2009

Guardiola, el Barça i tota la resta... en fan un gra massa



He estat dubtant -novament- sobre si fer un comentari o un post nou sobre el tema Pep Guardiola. D'una banda sento que li estic donant massa rellevància quan és justament d'aquesta rellevància que se li dóna a tot arreu d'allò que em vull queixar. Sóc contradictòria, què hi farem.

Un entrenador de futbol -i el seu equip- ha fet bé la seva feina. Punt.

I ara ja estan preparant manuals sobre management i lideratge -han vist el negoci, la pila de diners que se'n pot treure-. Ens passen fins la sacietat imatges i més imatges dels partits, ens venen DVDs als suplements dels diumenges dels diaris, ens enfarfeguen a la televisió pública amb el vídeo motivador que va permetre la victòria.

Se'n fa un gra massa.

Perquè sé del cert que hi deu haver molts altres caps, líders, -anònims- que fan bé la seva i no seran mai portada de revista, ni imatge a la televisió, ni tindran mai cap reconeixement públic.

Líders anònims que guanyen molt menys que el Guardiola en qüestió, i que, naturalment, no seran mai posats com a "exemple de país". Perquè vet aquí que ara, gràcies a que el Barça ha guanyat 3 copetes, tenim que en Guardiola ven el símbol d'allò que és Catalunya. L'Avui -no és d'estranyar- titulava el seu editorial de divendres Una victòria que també és de país.

Hi ha alguna cosa llefiscosa en tot plegat. Una mena de manipulació euforitzant. Un passar-se de la ratlla en voler extrapolar una mena de patriotisme de pa sucat amb oli que em crea un rebuig a flor de pell considerable. "Si guanya el Barça, guanya Catalunya". Quina bestiesa! Veritablement hi ha gent que s'ho empassa això?

Catalunya no va ni millor ni pitjor pel fet que un quants noiets en calça curta posin unes quantes pilotetes entre dos pals. Bé, econòmicament, ja diuen que tindrem més turisme gràcies al Barça.

I els empresaris a tirar de veta, que estem en crisi i ens hem d'aprofitar de les circumstàncies.

Però la gent, allò que en diuen el poble, no guanyarà en res. Potser s'hauran alienat una mica dels seus problemes. Però els costarà igual arribar a fi de mes. Si hi arriben. Si tots els milions que s'han gastat en la piloteta i negocis afins es destinessin a temes socials sí que tindríem una Catalunya millor. I que no em surti ningú amb què el Barça porta Unicef a la samarreta, d'això qui treu més benefici, és el Barça mateix.

Aquí tan sols hi ha un negoci immens de calés i aquells que tenen més en volen treure tot el suc.

Potser ja n'hi ha prou, de tot plegat.
Related Posts with Thumbnails