Una vaga als ferrocarrils em fa llevar una hora més aviat que de costum. La matinada d'estiu desvetlla el dia.
Un avió travessa el cel mentre prenc un cafè al porxo del jardí. Els ocells sembla que li vulguin fer un cor d'acompanyament. Distingeixo els tres udols rítmics de les tòrtores, el grallar d'una garsa, el xivarri dels pardals.
Haig d'afanyar-me. El dia sembla respirar energia i optimisme. En canvi, jo, no em sento gens en sintonia. I, naturalment, les notíces als diaris no hi tenen res a veure.
dimarts, 29 de juny del 2010
Matinada
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
dissabte, 26 de juny del 2010
Post-er: Truman Capote
Molts escriptors tenen una vida grisa i anodina. Res de flaixos d'èxit. A d'altres en canvi l'èxit se'ls engoleix. Quan un escriptor sent que la seva pròpia vida és el millor que li pot passar, deixa de tenir sentit escriure. Per sort, abans d'arribar en aquest punt ens haurà deixat uns quants títols de bona literatura:
dimarts, 22 de juny del 2010
Plantilles
Per aquí Riell Bulevard constantment anem fent proves, provetes i provatures, amb més o menys fortuna. Ens anem plantejant qüestions sobre les tècniques, el format, el futur dels blogs, la seva vigència. Ens qüestionem coses, per mirar de treure el màxim de potencial creatiu d'aquest invent. Altres blogaires també ho fan, i, com deia la Clidice al seu àudiopost de fa uns dies, sembla una cosa intrínseca al mitjà.
En canvi, hem modificat molt poc l'aspecte del nostre blog. En algunes ocasions agosarades ens hem submergit en qüestions tècniques i ens hem atrevit a modificar algun punt de la plantilla html, però ha estat en comptades ocasions. La cosa fa un cert respecte, i se't pot desmuntar tot. Com tot en aquesta vida requereix dedicació, i el resultat no sempre té les recompenses a l'esforç que hi dediques. Afortunadament hi ha blogs pel món que es dediquen justament a explicar com pots aplicar tota mena de tècniques per personalitzar el blog. Si algun dia em pregunto "Això, com ho puc fer?" visito Vagabundia, i sovint trobo la resposta.
Ara fa uns dies, blogger ha introduït un canvi en el disseny de les plantilles amb la intenció de fer més fàcil la vida al blogaire amateur. Quatre menús i ja la pots canviar. M'hi he passejat una mica. I d'entrada pot estar bé però hi ha alguna cosa que em fa tirar enrere. No m'agrada. És evident que obre la porta a fer algunes coses més fàcils. Però, de retruc, extremadament uniformatizadores.
De tota manera, quan visitem un blog ho fem per allò que ens aporta, pel seu contingut, i no pas pel seu continent. Ara bé, jo en tinc una excepció: és superior a mi. Ja em perdonareu, però no puc llegir blogs amb posts llargs, escrits en negatiu -lletra blanca sobre fons negre-. Em cansen tant físicament que no puc. Creieu-me que m'agradaria seguir-vos (Galderich, artista...). Sé que em perdo molt i ho lamento. Sincerament.
diumenge, 20 de juny del 2010
Video post poètic: flaixos de dissabte
Em llevo tard. Em devia fer falta descansar. Gandulejo -una mica- mentre em prenc el cafè. Passejo pels blogs.
Em poso a fer dissabte.
Al jardí, els ocells conviden al repòs, a la lectura. Els núvols els acompanyen.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
divendres, 18 de juny del 2010
Cultura de Pau
Molts cops les idees simples acostumen a ser les més potents.
Arriba el plagi -o la sintonia asíncrona, ja no m'hi fico-, amb una producció en 3D impecable i intueixo que força cara.
Altre cop, res de nou sota el sol. Però, en aquest cas, amb una idea que potser val la pena plagiar...
Arriba el plagi -o la sintonia asíncrona, ja no m'hi fico-, amb una producció en 3D impecable i intueixo que força cara.
Altre cop, res de nou sota el sol. Però, en aquest cas, amb una idea que potser val la pena plagiar...
dimecres, 16 de juny del 2010
El Govern central vetarà l'hàbit als edificis públics
Un nou dia, una nova Administració s'apunta a l'onada antihàbit. Després de Lleida, el Vendrell, Tarragona i Barcelona, el Govern central va anunciar ahir, per boca d'un dels seus ministres, que també vol prohibir l'hàbit, la sotana i la mantellina als edificis públics. A diferència de la capital catalana, que ha aprovat el veto per la via del decret basant-se tan sols en arguments de seguretat ciutadana, l'Executiu el portarà a terme a través d'una llei –la de llibertat religiosa, aparcada en principi fins a la tardor, malgrat les seves promeses que es presentaria abans de l'estiu– i per motius que també giren al voltant de la dignitat de la dona.
«No sembla que l'hàbit sigui el gran problema de la llibertat religiosa –va assenyalar el ministre–. Creiem que l'hàbit, la sotana i altres peces de vestir són difícilment compatibles amb la dignitat de l'ésser humà, i en particular de la dona, i amb elements fonamentals als espais públics com és la identificació». Una altra ministra també va incidir en aquesta tesi: «Dificulta la integració, pot generar problemes d'inseguretat i atempta contra la dignitat i la igualtat. És necessària una regulació a nivell general».
«La llei no especificarà si l'hàbit es prohibeix aquí o allà», van dir fonts del ministeri. Només esmentarà que l'ús d'aquesta peça s'ha de «limitar» als «espais públics». La setmana que ve, a instàncies del PP, el Senat discutirà l'assumpte.
No obstant, malgrat que el moviment antihàbit ha sorgit de Catalunya, l'Administració autonòmica no es planteja una mesura similar. El representant del Govern català va afirmar ahir que «la Generalitat no recorrerà a una legislació per a l'hàbit», perquè creu que hi ha prou mecanismes legals. Tot i així va dir que respecta l'autonomia local en aquest tema. Tant el seu partit al Vendrell com el PSC a Lleida, Tarragona i Barcelona han donat suport al veto de la peça de roba en qüestió.
(vist a un diari de gran tirada, i reinterpretat per mi amb algunes lleus modificacions de la meva collita, sense importància)
dilluns, 14 de juny del 2010
Calia, senyora Terribas?
Em més d'una ocasió: 1, 2, 3, 4, 5, 6... hem anat fent crítica per aquí, a Riell Bulevard, del paper que atorguen als esports en general, i a la Fòrmula 1 i al Barça, en particular, a la televisió pública. A TV3, "la nostra".
Ja fa molt de temps que no miro la televisió. O molt poc. Ahir per raons que no venen al cas vaig tenir ocasió de veure-la al vespre. De nou, em vaig quedar perplexa del desplegament de mitjans (eufemisme per dir desplegament de diners) que la televisió pública ha dedicat a unes eleccions que no tenen més transcendència que la presidència d'un club esportiu. Perquè en realitat és això: un club esportiu i prou. És realment necessària aquesta despesa descomunal en el context que estem vivint? No hauria estat més ajustada a la situació actual de crisi la cobertura de la informació d'una manera més austera? Una notícia al telenotícies hauria esta més que suficient.
Es gasten el calers de forma ostentosa i innecessària. Anem malament.
diumenge, 13 de juny del 2010
Lectura de Jesús Moncada
Com tantes coses pendents en aquesta vida, vaig descobrir Jesús Moncada fa massa poc. El seu recull de contes Calaveres atònites em va obrir pas a la Mequinensa idealitzada que ens mostra l'escriptor.
S'escau a coincidència que he estat llegint ara fa molt poc la meravellosa Camí de Sirga. Em quedo amb les imatges evocadores, l'ús ric del llenguatge, el domini del temps endavant i enrere...
Us en llegeixo un fragment:
Sento que encara tinc deures a fer: El cafè de la granota encara està a la llista de lectures pendents.
S'escau a coincidència que he estat llegint ara fa molt poc la meravellosa Camí de Sirga. Em quedo amb les imatges evocadores, l'ús ric del llenguatge, el domini del temps endavant i enrere...
Us en llegeixo un fragment:
Sento que encara tinc deures a fer: El cafè de la granota encara està a la llista de lectures pendents.
Amb aquest apunt, junt amb els dos del Lluís que he enllaçat més amunt, completem l'homenatge a Jesús Moncada, des de Riell Bulevard.
dissabte, 12 de juny del 2010
En paral·lel a Fellini: Rota i bruixeria.
Si les imatges i metàfores que ens deixa Fellini són un referent inevitable, no menys important és també l'herència dels seus sons. Les bandes sonores que Nino Rota li va fer resten en l'imaginari comú de forma indeleble.
Com sovint passa en aquest món, o com a mínim a mi em passa, la bruixeria ha fet efecte. Vaig a una audició del grup de vent la meva filla i una de les peces que toquen el grup dels grans és Amarcord. Em quedo perplexa. Automàticament penso en el blog, i em poso a filmar.
Com sovint passa en aquest món, o com a mínim a mi em passa, la bruixeria ha fet efecte. Vaig a una audició del grup de vent la meva filla i una de les peces que toquen el grup dels grans és Amarcord. Em quedo perplexa. Automàticament penso en el blog, i em poso a filmar.
divendres, 11 de juny del 2010
Despunta el dia
El despertador es conecta al volum més suau. Obro els ulls. El sostre sobre meu. Els torno a tancar. M'arrauleixo sota el llençols. Clareja per la finestra.
La ràdio sona amb música de Mozart. M'hi abandono per un instants, encara amb els ulls tancats.
Allargo el braç i faig girar la rodeta.
Les notícies no són: la realitat es fa densa. Feixuga.
Em venen ganes de fugir. D'agafar el cotxe i perdre'm per la carretera.
Arribar a un lloc perdut, on poder ser turistes. Aquí mateix, a la cantonada.
Allargo el braç i faig girar la rodeta.
Les notícies no són: la realitat es fa densa. Feixuga.
Em venen ganes de fugir. D'agafar el cotxe i perdre'm per la carretera.
Arribar a un lloc perdut, on poder ser turistes. Aquí mateix, a la cantonada.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
dimecres, 9 de juny del 2010
L'oncle Martí
No recordo l'oncle Martí. D'ell m'han arribat històries pretèrites. Històries de la infantesa del pare. Una mica borroses. Em pregunto com va ser que es casés amb la germana de la meva àvia, essent com ell venia del Barcelona i ella de les terres de Ponent, no sé dir exactament com va ser que la va conèixer. Tan sols m'arriba l'eco llunyà i fonedís de quan van ploure les bombes, de quan va intuir alguna traïció als sindicats , de quan va fugir al poble de la dona i finalment va tornar...
El pare, de petit, va viure a molts llocs. Va néixer a Torres de Segre, quan la República feia apenes un any. L'avi, alt i ben plantat, es va fer Mosso d'esquadra i el van destinar a Sant Fruitós de Bages. L'àvia era modista. Es dedueix que se'n sortien prou bé.
Va esclatar la guerra i tot l'equilibri s'enfonsà. Els detalls són confusos. L'avi deuria anar al front o va ser destinat vés a saber on. Mare i fill potser van tornar a Torres o a Butsènit, on s'estaven els seus avis. Però res no queda clar.
No sé com ni perquè, l'oncle Martí, tenia una masia arrendada al Camp de la Bota, potser li venia de família. No queda clar en quin moment tota la família, van marxar cames ajudeu-me des de Torres cap a Barcelona: en tot cas, el meu pare va anar a viure amb els seus cosins i oncles. La postguerra del meu pare va ser al Camp de la Bota.
El Tonet i el seu cosí Peret tenien set, vuit anys. Jugaven pels camps a tirar-se trets amb escopetes de canya. De tant en tant, veien passar els camions, o carros, i els nens no sabien què contenien. Els adults, sí: havien fet el recompte dels trets de gràcia amb què els feixistes remataven els executats aquell dia.
La memòria és traïdora. S'entela i es difòn. S'esborra de forma inexorable. De vegades un mateix no és conscient que estem vivint moments històrics. Els de la història petita, la important. És més tard, quan els tels de l'oblit ja s'han estès per sobre dels fets, que algú vol esbrinar entre els records, saber què va passar... I potser ja és massa tard: tot és borrós, entelat, ple d'ombres i interrogants. Uns interrogants que en generen de nous.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Memòries de la història,
Relats - poesia - vivències
dimarts, 8 de juny del 2010
Reflexions "vagaires"
El món líquid on ens ha tocat viure no ens deixa les opcions fàcils.
He dubtat llargament sobre què fer el dia d'avui: faig vaga? No en faig?
M'empipa l'ús que se'n farà de la meva opció, sigui quina sigui la meva decisió.
Si decideixo fer vaga, els sindicats, que van a remolc i ja no s'acaben de creure la seva funció, utilitzaran la meva decisió. La veïna em mirarà malcarada: ves, tu que tens feina fixa, de què et queixes insolidària?
Si decideixo no fer-ne diran, el govern o qui l'interessi, que claudico, que em sembla bé que em retallin un 5% del sou, que em sembla bé que les pensions no s'apugin, que em sembla bé la retallada ja no en els sous sinó en els serveis públics, que em sembla bé la pantomima de retallar una ínfima part dels organismes inútils de l'administració.
Siguem clars: No tenen collons d'agafar el toro per les banyes i retallar allò que s'ha de retallar. Durant molts anys, fos quis fos el color polític del govern, s'han dedicat a crear organismes desbaratadament: agències, consorcis, fundacions i demés mangangues . Les han creat argumentant una major eficiència, quan en realitat volien dir que havien triat una forma jurídica que els permetés contractar amb més llibertat , és a dir, amb més opacitat i màniga ampla, que els permetés fer allò que els passi pel barret. Ara es queixen de dèficit públic i no tenen la gosadia d'aprimar l'administració per allà on cal retallar-la.
Si hi ha hagut un cas Millet no ha estat tan sols perquè s'han topat amb un bandarra, sinó perquè les estructures permetien l'existència d'un bandarra com aquest. Fins i tot en els casos de honestedat aquest tipus d'institucions permeten el malbaratament dels béns públics, la mala gestió. El control és tan sols una auditoria feta a posteriori...
Tant m'és si el govern hauria pogut o no haver fet alguna cosa abans. La realitat és que ara que poden fer-ho, tan sols fan una operació de maquillatge inútil. Si ara no és el moment, quan serà el moment?
No faré vaga. El dia que es convoqui una vaga general, en parlarem. Perquè estem parlant no del meu sou, sinó dels impostos de tots els ciutadans.
dilluns, 7 de juny del 2010
La família del plagiari opina
Viure amb un artista no deu ser cosa fàcil. Si es descobreix que l'artista es dedica descaradament al plagi encara deu deixar més interrogants dins el cos. La qüestió em desvetlla la meva vella ànima de periodista i surto al carrer, armada d'una llibreta i una ploma, un micròfon i un vell casset -sí, podria utilitzar l'emepetres, però m'entra el punt nostàlgic: el record de quan estudiava la carrera de comunicació-. Em disposo a entrevistar la família del plagiari, empesa a satisfer un periodisme d'investigació que mai no he exercitat abans.
He trobat una família dispersa i heterogènia, com qualsevol. Vet aquí les seves declaracions:
La mare:
"Jo ja els deia de petits: dedica't a allò que tu vulguis. Més val que es dediqui a això, si no fa mal a ningú..."
La tieta convergent:
"No sé per què es dedica a això, la veritat, però en fi val més que es dediqui a això que a vaguejar pels carrers. A mi el que pinta, m'agrada. Tan se val si plagia com no. En això de l'art val més caure en gràcia que ser graciós, ja ho diu el meu amic Felip. El que cal és tenir bons contactes. I si ell volgués li podria buscar els que calguin, que ara quan l'Artur guanyi... però el noi no vol... i mira que m'agradaria fer-li el favor..."
El nen (fill de 14 anys):
"El papa em ratlla tot el dia amb aquelles pinturetes tan xorres. Per a què serveix això? Per res. Que em passi pasta, que és el que el necessito. Que es dediqui al que vulgui però que passi de mi."
La nena (filla de 8 anys):
"El meu papa es genial. Es posa una bata plena de colors i pintem junts. A mi m'encanta estar amb ell perquè pintem sense parar..."
La "ex":
"Sempre vaig odiar l'olor de trementina. No la suportava. El paio es pensava que era un gran artista i mai passarà de ser un pobre desgraciat... No, no em parleu de Van Gogh, sisplau. Que es dediqui a alguna cosa de profit i em passi la pensió dels nens, que darrere l'art ja porta 3 mesos de retard, i els nens no viuen de l'aire..."
El tiet pepero:
"El crio ya apuntava maneras, ya sabía yo que no llegaría a ninguna parte. Si se hubiera dedicado a los negocios immobiliarios, como un servidor... tendría su rincón en las cayman; pero no, artista! Bohemio! qué tontería inútil! ¿Cómo? ¿Que plagia, dice? Al menos, eso es una buena noticia".
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
dijous, 3 de juny del 2010
Homenatge blogaire a Jesús Moncada, 13 de juny
En Pere de provisionals ha llençat una d'aquelles iniciatives-homenatge blogaires. Aquest cop:
Jesús Moncada.
Dia: 13 de juny.
Esteu avisats.
dimecres, 2 de juny del 2010
Nowhere is right here
Sense rumb fix va començar a caminar impel·lida per ves a saber quin impuls. No mirava res ni a ningú. Tan sols els peus davant seu, ara l'un, ara l'altre. Caminava obsedida per les passes i deixar la ment en blanc.
Trobà un lloc llòbrec i feréstec. No era pas ella el primer ésser que el trepitjava. Una petjada gegantina marcada indeleblement a la roca li parlava de presències estranyes.
Va sentir la certesa que uns ulls incisius l'observaven. Un alè fred li va eriçar els pèls del clatell. Es va girar sobtadament i una ombra semblà escapar-se-li entre els arbres. No va poder distingir la forma humana o de bèstia. Però resultava evident la presència.
Més enllà es va trobar Una porta sinistra enmig del no res. Estava segura que li calia travessar-la per descobrir res sobre aquell ésser abominable.
Res més que un mirall. Era aquella la resposta?
Solitari i aclaparador. El lloc definitiu. Es va mirar el melic, rodó i profund. No hauria calgut moure's. El lloc l'havia trobat a ella.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
Subscriure's a:
Missatges (Atom)