 |
| Foto del musical "Billy Elliot" basat en la pel·lícula del mateix títol. Canadian press |
Jo em dic Eulàlia i visc sotmesa a la doctrina del xoc. Com tu. Com el veí. No sóc alcohòlica però el meu mal podria ser equivalent al seu.
Ell potser es diu Pere, o potser Maria, o potser Àlex. Tenen un any més que la meva filla gran. Es queixaven d'una cosa ben simple: tenien fred. I van optar per la protesta.
La realitat els ha donat la benvinguda. Han viscut entre cotons, protegits de tot mal. Han cregut -hem cregut- que l'autoritat i les institucions estaven per defensar-los com a ciutadans.
I quina resposta han tingut? La policia ha sembrat la por. Ha vulnerat els seus drets, els seus drets com a humans i els seus drets com a infants, sense contemplacions.
El cap de la policia declara els ciutadans com a enemics i demostra la seva escassa convicció democràtica. I ningú el destitueix. El neoliberals governen arreu, vulnerant dia rere dia tots els nostres drets. Com a mínim tinc el consol de no haver-los votat. Cada dia enfonsen una mica més el pou on ha caigut la democràcia. I tenen l'excusa perfecta, una crisi que ells mateixos han provocat.
Malgrat el seu fracàs evident, tot segueix el seu curs pel pendent inexorable cap a l'infern.
No són ineptes. No són inútils. Són malparits.
I nosaltres, afectats per la doctrina del xoc, seguim perplexos, seguim palplantats, bloquejats. Jo també. Sóc una més. Què els diré a les meves filles quan em preguntin què hi vaig fer jo?
Encara no tinc la resposta. Encara estic en estat de xoc.
