divendres, 24 de febrer del 2012

Paràlisi, drets humans i doctrina del shock

Foto del musical "Billy Elliot" basat en la pel·lícula del mateix títol. Canadian press

Jo em dic Eulàlia i visc sotmesa a la doctrina del xoc. Com tu. Com el veí. No sóc alcohòlica però el meu mal podria ser equivalent al seu.

Ell potser es diu Pere, o potser Maria, o potser Àlex. Tenen un any més que la meva filla gran. Es queixaven d'una cosa ben simple: tenien fred. I van optar per la protesta.

La realitat els ha donat la benvinguda. Han viscut entre cotons, protegits de tot mal. Han cregut -hem cregut- que l'autoritat i les institucions estaven per defensar-los com a ciutadans.

I quina resposta han tingut? La policia ha sembrat la por. Ha vulnerat els seus drets, els seus drets com a humans i els seus drets com a infants, sense contemplacions.

El cap de la policia declara els ciutadans com a enemics i demostra la seva escassa convicció democràtica. I ningú el destitueix. El neoliberals governen arreu, vulnerant dia rere dia tots els nostres drets. Com a mínim tinc el consol de no haver-los votat. Cada dia enfonsen una mica més el pou on ha caigut la democràcia. I tenen l'excusa perfecta, una crisi que ells mateixos han provocat.

Malgrat el seu fracàs evident, tot segueix el seu curs pel pendent inexorable cap a l'infern.

No són ineptes. No són inútils. Són malparits.




I nosaltres, afectats per la doctrina del xoc, seguim perplexos, seguim palplantats, bloquejats. Jo també. Sóc una més. Què els diré a les meves filles quan em preguntin què hi vaig fer jo?

Encara no tinc la resposta. Encara estic en estat de xoc.

dijous, 9 de febrer del 2012

Còdols


La vida és plena de rocs i tolls d'aigua. La vida és un riu que fa giragonses sobre els seus còdols. Ens hi esforcem, ens hi estem esforçant, a treure els còdols i caminar sobre la sorra fina. Però no sempre en sabem prou i queda algun roc enmig del riu.

Em miro els teus ulls de mel, ferits per gestos maldestres. Al  vespre vaig fer un gest sense sentit, absurd i nul, i es va obrir la porta de l'infern.

Sempre volem protegir allò que més estimem, com un tresor fràgil que cal cuidar de qualsevol perill, però de vegades no en sabem prou i escollim el camí equivocat.

No hi res més dolç que fer-nos l'amor al matí. O al vespre. O a mitja tarda. Dir-nos que ens estimem amb els nostres cossos abraçats, petons tendres, paraules càlides a cau d'orella. Al sofà, al llit, a la banyera.
 
Miro el rellotge. Falten unes hores venir-te a buscar. Busco la pala per treure el roc del llit del riu.


Related Posts with Thumbnails