dissabte, 14 d’agost del 2010

Retalls d'estiu: el violí


En Pau toca el violí al jardí. Jo llegeixo sota la pomera. Primer, escales lentes, exercicis repetitius. Després, el lament lent i pausat que surt de la capsa de ressonància.

Tarda d'estiu. Les cordes fregades trenquen el silenci. Uns núvols travessen el cel. I jo em sento morir una mica darrere el so trist. 

No sé quina és la peça, després ell em diu que era una sonata. Però no retinc quina.


Nota: havia pensat deixar posts programats mentre estigui desconnectada de la xarxa, de vacances per aquest món. Però la síndrome Jinksy m'ha fet respecte. Així que ja ens veurem a la tornada...

divendres, 13 d’agost del 2010

La cançó de l'estiu



La cançó de l'estiu s'acostuma a caracteritzar per un ritme facilet i alegre.
Un ritme que se't grava al cervell i que vas repetint de forma gairebé sense ni pensar-hi.

No sé si la rumba és el meu ritme. En realitat sóc bastant eclèctica. Em poden agradar moltes coses.

Si una cosa em va atrapar d'aquest Subway Walk de la Troba Kung-fu quan la vaig escoltar a la ràdio va ser justament la barreja sana i saludable de ritmes i sons. De la rumba al rap, passant pel pop i els ressons mediterranis i àrabs. I la barreja d'idiomes: català, anglès, castellà.

Em posa de bon humor tot aquest mestissatge. La meva cançó de l'estiu.

dijous, 12 d’agost del 2010

La perruqueria



Vaig anar a veure una comèdia i em vaig trobar amb un drama light. Mai no te'n pots refiar dels comentaris als diaris sobre les pel·lícules.

Em topo amb una història d'estiu que intenta relatar el pas de la infantesa a l'adolescència a través de la separació d'uns pares i els diferents papers que agafen els nens davant el trencament familiar.  En sortir del cinema el gust era agredolç.

La pel·lícula és irregular i deixa coses sense resoldre, com la homosexualitat del pare, la qual utilitza tan sols com a detonant del conflicte. Sorprèn l'actitud feminista de la mare que deixa fills i abandona marit allà als seixanta. Potser Canadà no era Espanya. O potser Léa Pool ens vol vendre justament això, el feminisme i la modernitat .

Diria que Léa Pool no posa tota la carn a la graella. Potser per suavitzar el drama d'una història feta amb nens. Ves a saber. Dels actors, els adults són força més fluixos que els nens, potser perquè a ells els ha sabut treure allò de l'espontaneïtat. El pare, especialment, em resulta decebedor.

Em va agradar la ambientació. I sempre és d'agrair més una pel·lícula intimista que no una americanada sense subtància.

dimarts, 10 d’agost del 2010

Retalls d'estiu: l'eclipsi


Quan la memòria se'ns fa imprecisa, google ens dóna la data exacta, jo l'havia oblidada: 11 d'agost de 1999.
El lloc el poso jo, perquè el recordo perfectament, sí: Munic -o München, si ho preferiu en VO-.

Ens apleguem i ens asseiem a la gespa d'un parc. O potser era a uns bancs.  Cares desconegudes esperen -esperem- el fenòmen astronòmic de la fi de segle a l'europa occidental. Amb ulleres especials, mirem tots en la mateixa direcció.

La llum minva gradualment, i amb la llum, la temperatura. Lentament i perceptiblement. Una hora, dues.
Arribat el moment culminant un núvol tapa el sol i l'ombra que el cobreix: just em perdo la rodona negra envoltada de llum.

Es fa de nit, quan de temps? Dos, tres minuts?
 
Tinc l'ànim alterat. Estic exaltada. No més optimista, sinó refulgent. En retornar la llum del sol, entenc els animals que fugen. Suaument, tot retorna a la normalitat, el sol il·lumina de nou, després de la foscor. Però al meu estat d'ànim li costa trobar l'equilibri.

M'he deixat endur. Sense civilització, em sento connectar amb la terra, amb el més enllà. Quan el més enllà és astronòmic.

divendres, 6 d’agost del 2010

Retalls d'estiu: els núvols


Obro els ulls. Estirada sobre la gespa veig els núvols passar.
No sé si m'acabo de despertar o he sofert una lipotímia.
Potser sóc dins d'un somni:

dijous, 5 d’agost del 2010

Llaços republicans

D'un temps ençà intento saber alguna cosa més de quan els meus pares eren petits. La memòria es desdibuixa, els fets són poc clars. Emboirats. Pregunto i m'expliquen les mateixes històries. Lleugerament diferents cada cop. Pregunto i pregunto. De vegades, callen. I jo m'anoto frases en una llibreta.

Quan es va proclamar la segona república allà el 14 d'abril de 1931, cap dels meus progenitors no havia nascut. L'àvia tot just s'havia casat amb el meu avi. Em puc imaginar l'eufòria desbordada al carrer. L'alegria. Tots tenim imatges les fixades a la retina: les pel·lícules, les filmacions de l'època. Em puc imaginar els crits de:

- Visca la República!!

L'àvia era modista al poble. La seva eufòria la va canalitzar a preparar llacets amb la bandera republicana per farcir les solapes de les camises de vetes tricolor.

A l'àvia no la va moure l'esperit llibertari. No la van moure ideals nobles, per aconseguir una societat més justa més igualitària. Ni tan sols sé si volia un món millor pel fill que encara no havia nascut. Tot va ser més material. Va veure allò que ara en dirien "oportunitat de negoci":

- A ralet el llacet! - em puc imaginar l'eslògan, sense saber ara mateix si un ralet era molt o poc per comprar un llacet...

Em retorna un adjectiu que la definia: pessetera.

Pensem que som herència dels nostres ancestres, que per les nostres venes corre sang que també fou seva. A tots ens agradaria tenir uns avantpassats admirables. Els nostres gens porten el seu rastre. Part de la seva genètica. Som els seus hereus i per tant en hi assemblem, d'alguna manera. No obstant, de vegades hi ha detalls, com aquests que ens fa avergonyir-nos dels nostres avantpassats. No ens hi reconeixem.

En realitat la vida és així, tendim a idealitzar el passat, a pensar que les coses eren millors llavors, en alguns aspectes i de sobte, descobrim que no. Descobrim que la vida té, com sempre, parts fosques i parts brillants.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Retalls d'estiu: el gelat


Aquell dia et vaig enganyar. Tu volies pujar a un autobús turístic. Caríssim. I jo no tenia temps -ni ganes-.

Et vaig comprar amb la vilesa de l'adult, per despistar-te del teu propòsit. Vaig ser baixa, mesquina i deshonesta. Pel preu d'un simple gelat.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Retalls d'estiu: les formigues

Després de dues o tres hores de caminar decidim dinar a la vora d'un riuet de muntanya. Ens remullem els peus reescalfats. Se'ns glacen. Sento la gespa suau sota els peus nus. Ens seiem sobre unes pedres vora el riu i mengem fuet, galetes, ganyips. Unes formigues grosses investiguen aquells intrusos: se'm passegen per entre els dits dels peus.

Me les miro. Penso en Luís Buñuel. O potser no.
Related Posts with Thumbnails