Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges

dimarts, 31 de juliol del 2012

Això no és l'Eclíptica


La carretera zigzagueja muntanya amunt en un capvespre que no promet moltes estrelles. El dia ha estat ennuvolat, xafogós. Però els núvols passen de pressa i a estones deixen entreveure grans extensions de cel. Aquest cop, un any després de la primera visita, no són ben bé les estrelles les que ens porten a l'observatori.

A mig camí ens aturem i mirem el paisatge ple d'alzines que fan mans i mànegues per enlairar-se, amb més pinta d'arbusts que no arbres, restes recuperades d'aquell incendi del no tan llunyà 1994. El cel conté ja alguns tons violats i contemplem algun núvol rogenc que travessa el cel. Un cigarret a la punta dels teus dits assenyala l'autocar que ens avança i puja carretera enllà. Venen a l'Eclíptica.

Unes altres estrelles ens duen a l'observatori, potser les mateixes que durant deu dies han inspirat els músics que venim a veure. De lluny, la gorra del Girbén, qui ens explica històries, parla amb tothom que se li acosta. Si no fos per ell, no seríem aquí, l'any passat ja ens van quedar les ganes. Sopem entrepans i cafè mentre la nit cau dolçament sobre nosaltres. Busquem unes cadires i escoltem la Maria quan els sons ja impregnen l'entorn. Veu suau, ressons, guitarres.


Això no és l'eclíptica. No hi són les constel·lacions ni els murmuris repetits que m'envien cap a dins dels boscos i  altres galàxies. No és l'eclíptica, però és la Maria Rodés.

De la bossa trec uns mitjons i me'ls poso: mentre la música escalfa sento els dits de les teves mans jugant amb les meves, però ara el fred ha anat entrant a través dels forats de les sandàlies. Encara no em poso el polar. M'arrauleixo contra tu, i gaudeixo.

Més tard, després de la pausa, vindrà el quàsar de l'Adrià Bofarull, rere l'ordinador i aparells incomprensibles. Músic sense instruments. Una hora de sons difícil de definir.

El làser del Toni enfoca un estel que treu el nas rere un núvol.

Hi hem de tornar.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Sobreviure el nadal


La Mireia fa dies que sent un estat d'ànim intranquil. Un creixent desassossec que no sap ben bé d'on li ve. Se li fa difícil precisar quan li va començar, però ho ha percebut des de fa cosa d'un mes, i no s'ho acaba d'explicar. Quan surt de la feina és ja fosc, els ulls li fan pampallugues i se sent una mica marejada. Mai no ha entès el perquè de la falera de decorar els carrers amb totes aquelles llumenetes de gust més que dubtós.

Cada dia que passa se sent pitjor. Les cues a les botigues es fan interminables. La gent sembla de més mal humor, cada dia torna sense ni saber com, amb  les mans plenes de bosses a casa. Se sent com un autòmat, moguda per uns fils dirigits per una voluntat aliena, fora d'ella mateixa.

Avui es desperta preveient la que s'espera.


Ja se sap: nadal, estampa feliç, família, cuina, harmonia, regals, felicitat imposada i probablement, la frase desafortunada d'aquell familiar que li arruïna el poc que podia salvar. Farà tot el que s'epera d'ella,  vivint un  acte més de la farsa de la felicitat.


"Sobreposa't. Fes bona cara, mira de somriure i afronta el dia de la forma més lleu possible."

I és això el que farà: somriurà, cuinarà, pararà taula posant motius nadalencs, esperarà els convidats, els petonejarà, n'acceptarà els regals, menjarà, beurà, menjarà, menjarà i, fins i tot, riurà.

Les busques del rellotge semblaran immòbils, avançaran a un ritme lent, com si els fes recança fer córrer el dia familiar de l'any, com si cada segon arrosseguessin una pedra costa amunt, talment com si tractessin d'emular un Sísif qualsevol. 


Per dins, voldrà ser en un altre lloc, somniarà llocs idíl·lics on arraulir-se. Assentirà balancejant amb el cap sense escoltar l'arenga de la tieta. El vestit li tibarà, maleïda tradició de qui res no estrena, res no val. A la sobretaula, seguirà d'esma les converses, amb el cap embotat pel disc de les nadales rovellat que sona per desena vegada al vell CD. El desembre congelat l'amordassa i voldrà cridar, fugir corrents, amagar-se dins l'armari, fer-se invisible. El rabadà la lliga mentre el tiet treu l'havà -l'únic dia de l'any que la dona li permet fumar- i xucla àvidament el fum estussegant. La mare de Déu quan era xiqueta ni somniava el malson que la Mireia hauria de suportar.

Sobreviurem, però.


dimecres, 22 de desembre del 2010

Pau Riba, Pastora, Riell Bulevard i altres artistes no convidats (misteris blogaires)

Entro al blog i m'adono que alguna cosa ha passat. Una pila de nous visitants i pàgines visitades il·lustra el gràfic de la pàgina d'estadístiques.


A primer cop d'ull, no entenc res. És evident que els darrers posts no són cap meravella i més aviat deixen què desitjar, com per generar tant de trànsit. Les ludopaties o la pobresa  no generen tant d'interès i tampoc no he esbombat res personal que provoqui la tafaneria, com ara fa uns mesos, en què vam més que triplicar en nombre visitants en un sol dia.

De sobte, me n'adono.

Fa cosa d'un any, poc més o menys, per aquí el Riell Bulevard ens vam embrancar a parlar, en diversos posts, sobre Pau Riba.


Si no recordo malament, tot va començar un dia que en Lluís va publicar un post sobre la importància del cognom, o més aviat, sobre com sobreposar-se al pes del cognom. D'allà vam enfilar tota una sèrie de posts i comentaris en què ens emplaçàvem, sense que finalment es concretés res, a anar a veure un concert de Pastora.

El que ens hauria agradat era veure un concert intergeneracional que aplegués Pau Riba i Pastora, però, en fi, al final les propostes s'esvaeixen, es fonen i s'escolen com aigua entre els dits. El darrer que en queda de tot allò és un comentari d'en  Jordi de Tiana del passat novembre on m'anunciava un concert al proper mes de març.

Ara de sobte, les visites a aquelles pàgines s'han multiplicat. I totes provenen de recerques a google de les paraules "pau riba", bé "pau riba fills" i d'altres termes similars.

No cal ser una mustela per veure què ha passat. Dilluns, TV3 va emetre el programa El convidat, amb Pau Riba, i segurament el programa ha generat l'interès per saber "més" sobre el personatge. I vet aquí que aquells que es dediquen a googlejar es topen amb aquells vells posts.

Tot plegat em duu a pensar. Tot d'una, d'una forma totalment accidental, una sèrie de gent s'haurà passejat per aquest bulevard. Dubto que tornin, ni que deixin petja. Probablement nosaltres tampoc els en deixarem. Aquests visitants passen silenciosos, de puntetes, no deixen comentaris i el seu rastre és numèric, fred.

El blogs segueixen essent minoritaris i íntims i la televisió és massiva i generalista. I a mi ja m'està bé que sigui així. D'alguna manera, durant aquest parell de dies que dura la cosa, ens devem haver complementat.

I això tampoc no és una mala notícia. Imagino.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Vent del nord


Surrender - Ólöf Arnalds amb Björk

De vegades necessites algunes imatges que t'allunyin de la realitat quotidiana. O bé uns sons que et portin a arraulir-se sota les mantes -millor un edredor nòrdic-. Olor de te calent, d'herbes aromàtiques. Llum d'espelma.

Calidesa.

divendres, 13 d’agost del 2010

La cançó de l'estiu



La cançó de l'estiu s'acostuma a caracteritzar per un ritme facilet i alegre.
Un ritme que se't grava al cervell i que vas repetint de forma gairebé sense ni pensar-hi.

No sé si la rumba és el meu ritme. En realitat sóc bastant eclèctica. Em poden agradar moltes coses.

Si una cosa em va atrapar d'aquest Subway Walk de la Troba Kung-fu quan la vaig escoltar a la ràdio va ser justament la barreja sana i saludable de ritmes i sons. De la rumba al rap, passant pel pop i els ressons mediterranis i àrabs. I la barreja d'idiomes: català, anglès, castellà.

Em posa de bon humor tot aquest mestissatge. La meva cançó de l'estiu.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Homenatges, influències, mestissatges, ritmes.



Roger Mas és de les millors coses que li ha pogut passar al món musical català. A cada treball creix, es fa més gran. En el seu disc anterior s'atrevia amb les poesies de Verdaguer a les seves Cançons tel·lúriques. Ara, de nou, canvia de registre. Tot just acaba de treure al carrer el seu "a la casa d'enlloc" i jo he tingut la sort de veure'l en directe. Diu que retorna als orígens, però ho fa després de fer nous camins. I els viatges enriqueixen.

No és tan sols que tingui aquesta veu greu increïble, és que la música té matisos molt rics i plens d'influències. El disc juga amb les sardanes i el beguine, el rock i altres ritmes que no sé si descobreixo. La cançó que quasi dóna títol al disc -no és la que enllaço-, i on homenatja la nova cançó, passa d'un ritme que enganxa -i fa que la cantussegis- fins a un rock amb un ritme frenètic.

Tot es mescla, amb tot s'hi atreveix. Tot un homenatge al mestissatge, en clau musical.

diumenge, 21 de març del 2010

Ali & Toumani, des del cor d'Àfrica

M'agrada que em sorprenguin i, de pas, aprendre coses. Per això de tant en tant, molt menys del que deuria, sintonitzo el programa Delicatessen d'Icat fm. M'agrada com l'Albert Puig, amb el ritme pausat de l'hora de sopar, va destil·lant músiques per gaudir, per escoltar, però sobre tot per sentir.

Divendres va ser un dia d'aquests. L'Albert Puig va obrir el programa amb música provinent del bell mig d'Àfrica, de Mali, de la mà d'Ali Farka Touré i Toumani Diabaté als quals no coneixia -cosa no gens estranya, vivint com vivim d'esquenes al continent africà-.

Una sorpresa agradable, que podeu escoltar al podcast del programa, i també a un dels youtube que he trobat.

dissabte, 20 de març del 2010

Primavera

Just en aquest instant, a les 18hores i 32 minuts del dia 20 de març de 2010 -hora d'aquí-, comença la primavera a l'hemisferi nord.




Gaudiu-ne.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Lobulus Temptator (de quan vaig descobrir Pau Riba)



Des de fa uns dies, venim parlant de Pau Riba, dels seus ancestres i dels seus successors. Parlem de llocs i èpoques on ens agrada emmirallar-nos, i que potser hem mitificat. Conversem, ens esplaiem. Estem fins i tot a l'espera de poder fer un concert i aplegar més d'una generació, i fer de l'esdeveniment una trobada blogaire presencial.

I jo, arran de les converses que tenim per aquí, me n'he anat enrere, fa una colla d'anys... Deuria ser llavors, exactament llavors, que vaig descobrir Pau Riba. Al 1981. Jo treballava, -o millor dit, col·laborava- a la ràdio. En Pere, el meu mentor, tiet postís, el meu primer cap i amic irreductible, em regalava -potser per agrair-me l'esforç que jo feia, potser simplement perquè m'apreciava- alguns dels discs que li oferien en promoció. Recordo com obria la taquilla, remenava per allà dins i traient un disc, em deia somrient: "Té, això és per tu". No sé per quina estranya raó em va donar aquest single, li deuria sobrar, deuria tenir-ne dos, ves a saber. Mai vaig saber quin criteri seguia per triar els discs que em donava.

El cas és que un dissabte qualsevol, amb 15 anyets, em vaig anar cap a casa amb en Pau Riba sota el braç. Al tocadiscs de la meva germana vam fer girar el vinil a 45 rpm. A la cara A, Amarga crisi. A la B, Lobulus temptator. Totes dues em van impressionar i alhora divertir. Les lletres eren entre al·lucinants i divertides, amb un punt de malenconia i un agut joc de paraules. Jocs de paraules i de sons. Sorprenents. Pau Riba desafinava. Ha desafinat tota la vida, cosa que encara em sorprèn ara en un artista del seu nivell.

Però de totes dues cares, em quedo amb aquell lòbul temptador. Avui, per poder fer aquest post, l'he buscat per tot. Semblava que un mal vent se l'hagués endut i que tan sols la versió que n'ha fet Dijous paella estigués present a la xarxa. Finalment, però, l'he trobada. Així com la lletra sencera.

Va potser obrir-me, a una edat força jove, a un univers de sensualitat que encara tan sols intuïa. Encara ara m'agrada aquesta petició sol·lícita "Et vull mossegar l'orella, i he jurat que així ho faré" que sintetitza el desig. Potser un desig una mica sàdic, però alhora d'una extrema tendresa "però he jurat que no ho faria sense el teu consentiment". Consentiment, ves per on el punt fonamental de tota sexualitat adulta i sana: et mostro el meu desig però vull que tu també ho desitgis i et deixis fer. Vet aquí. No sé dir si és una gran cançó. No goso fer una afirmació d'aquest nivell, em sé poc experta com a especialista musical. Sé que m'agrada i amb això jo ja en tinc prou.

Poc mitòmana com sóc, no li vaig anar seguint la pista a en Pau Riba. Potser va ser un error. No sóc experta ni res, però resulta més que evident que va ser el primer a desmarcar-se de l'element polític de la nova cançó: fer rock pel gust de fer rock i prou. I també ho és la seva influèencia en molts músics posteriors. No sé dir-vos per què no l'he seguit: potser la seva iconoclàstia em pesava, qui sap. Però ara em trobo amb un buit gegantí: a la pila de lectures no fetes s'hi afegeix també la pila de concerts no-anats, cosa més difícil de recuperar perquè un concert és un esdeveniment únic i irrepetible. I ja no hi podré anar a aquells que m¡he perdut.

Però, qui sap? Ho tinc tot perdut? Sempre podem tornar als nostres inicis. O buscar nous horitzons.

dimarts, 22 de setembre del 2009

La gent normal

Ja hem parlat aquí d'ells en altres ocasions. Vaig tenir el plaer de poder anar a veure els Manel i vaig gaudir d'una hora i mitja divertida i engrescadora. Com més va, més m'agraden. Una constatació sociològica: el públic era majoritàriament jove, però no "exclusivament jove", n'hi havia de tota la gamma.

Es nota que encara estan digerint el seu èxit, cosa que no té per què ser dolenta.

Tot i que no us descobreixo res -imagino, hores d'ara-, m'abelleix deixar-vos un nou exemple, sense raó aparent, perquè sí.



Per cert, no cal dir amb quina versió em quedo, oi... o si?

dijous, 13 d’agost del 2009

Descoberta musical: Mercan Dede



El viatge a Turquia ha estat, em percato, una font de reflexions interessants. També de descobertes. Una d'elles és musical. Mercan Dede és un d'aquells músics que costa d'etiquetar. Barreja, fusiona estils. Experimenta. Música tradicional, música sufí, potser una mica de chill-out, una mica de rap... El resultat sorprèn i enganxa.

Relaxa.

divendres, 26 de juny del 2009

Ser nen

Vaig anar a dormir d'hora i no escolto la ràdio al matí. Així que m'assabento de la mort de Michael Jackson al transport públic pels titulars que llegeixo en un diari gratuït a les mans de la persona asseguda al meu davant. Quan llegeixes la mort d'algú, especialment si aquesta persona és jove, sempre et sap greu.

Michael Jackson sempre m'ha fet una certa llàstima. M'ha semblat una víctima de les seves obsessions. La seva obsessió per ser blanc maquillada per una malaltia cutània. La seva obsessió per esborrar els trets característics físics, convertint-se en una màscara grotesca i horrorosa. També una víctima de la seva riquesa.

Però sobretot m'ha semblat una víctima de la seva infantesa. Els seus pares li van prendre la infantesa fent-lo anar de fireta en fireta, de xou en xou, i el van encaminar a convertir-se en allò que va esdevenir. Es va passar la seva edat adulta buscant la infantesa que li havien robat. El diners li van deixar fer el parc aventura Neverland que després no va poder mantenir. El van acusar de pederàstia. No sé si és veritat o no, però en tot cas sembla que es va passar la vida volent ser aquell nen que no va poder ser.

Però penso en els nens a qui no deixen ser nens i altres històries molt més dramàtiques em venen al cap. Al món hi ha altres nens a qui els roben la infantesa. Nens que a més no tenen la sort de ser coneguts, reconeguts i rics com va poder ser ell. Nens a qui els maten els pares davant seu els lliuren una arma quan amb prou feines aixequen dos pams de terra. Nens a qui els prenen els sentiments i tan sols els fan matar, matar i matar. Nens soldat repartits en guerres terribles. Nens a qui els roben encara més brutalment la seva infantesa.

I ara, em retorna un títol que no he llegit però que últimament se'm va apareixent com a lectura pendent Jo vaig ser un nen soldat de Lucien Badjoko.
I m'anoto mentalment:

Hauré d'anar a la biblioteca.

diumenge, 17 de maig del 2009

Descoberta musical: Anna Roig i L'ombre de ton chien

De música, en sé poc. Tinc tendència a que m'agradin moltes coses. Variades i eclèctiques. Tan aviat em puc engrescar amb la música senzilleta d'uns Gossos, o bé perdre'm en la veu d'una Katie Melua o una Madeleine Seydoux. Puc elevar-me amb un Pink Floyd o viure la marxeta dels grups dels 80.

Per això no sé dir si la descoberta que acabo de fer és bona o dolenta.
A mi, m'encanta. Música francesa des d'un grup de Sant Sadurní. La veu de l'Anna Roig i la música de L'ombre de ton chien.

La tradició de la música francesa, amanida des d'aquí. Cançons que diuen coses. Lletres per ser escoltades. Una proposta fresca i diferent, allunyada dels grups de rock més típics. Una proposta fresca que, tot i les distàncies, em fa pensar en altres que renoven el panorama musical d'avui, com els Manel, hi ha alguna cosa estètica que me'ls recorda (la guitarreta, potser?).

Potser en sentirem a parlar. Ves a saber...

L'ombre de ton chien, quin nom més ben trobat, si sabeu d'on ve.


dimecres, 22 d’abril del 2009

Minuts musicals

Hi ha cançons que fan sentir, cançons que fan pensar, cançons que aconsegueixen totes dues coses alhora.

De la mà de Robert Wyatt amb la lletra escrita per seva dona, una mostra de l'amor condicional. El real, gosaria dir...

Si algú vol alguna cosa més, pot llegir l'entrevista que li van fer al diari El País i que reprodueix el blog einbahnstrasse, un blog d'aquells d'amanida variada -que deia en Lluís- força recomanable.



Just as you are

It’s that look in your eyes
Telling me lies
So many promises broken
What can I do? What should do?
Try to love you just as you are

Cos I'm never going to change a thing about you
Never ever going to change a thing
(Try to love you) just as you are

Should I leave should I stay?
Should I call it a day?
There’s so much to say that’s unspoken
In your way you've been true
All I can do; try to love you just as you are

Cos I'm never going to change a thing
No I’m never ever change a thing
(I try to love you) just as you are

It’s that look in your eyes
I know you despise me
For not being stronger
What can I do?
What should I do?
I'll always loved you just as you are

And I’ve never tried to change a thing
Never tried to change a thing about you
(Always loved you)
Just as you are

Will you leave will you stay?
There may come a day
When I’m weak and I’m stupid no longer
In my way I’ve been true
I’ve lived just for you
And always loved you just as you are

I’ve never tried to change a thing
Never tried to change a thing about you
(Always loved you)
Just as you are

dijous, 27 de novembre del 2008

Veus de dona: Katie Melua

Des que la vaig descobrir aquesta primavera, la veu de la Katie Melua, la qual s'adapta a estils diferents conservant el seu inconfusible segell, m'ha acompanyat. Sorprèn gratament la maduresa tranquil·la d'una noia tan jove. Una veu modelada i càlida; i alhora potent, treballada.

En quan vaig saber que venia a Barcelona, en el marc del 40è Festival internacional de jazz de Barcelona, vaig córrer a comprar un parell d'entrades. El primer concert de Katie Melua aquí i ha tingut la sort, hem tingut la sort, que sigui al Palau de la Música.

Bé acompanyada simplement d'una guitarra o un piano, o bé acompanyada amb la totalitat dels seus músics, la seva veu ha omplert el Palau i s'ha guanyat tothom des del primer segon.

M'ha fet posar la pell de gallina.
Magnífica veu. Magnífics músics. Públic entregat.

Un fantàstic concert.

Us en deixo una mostra:



No puc posar tan sols un exemple. Aquí n'hi va un altre:



Què més podia esperar d'una nit com aquesta?
No ho sé, probablement, potser pugueu saber la resposta.

dissabte, 15 de novembre del 2008

La catarsi del directe. Gossos.



Vaig anar de concert on potser podríeu pensar que no encaixo gaire. Vaig anar a veure Gossos. He anat descobrint aquest grup arran de l'últim disc i de la mà de la meva filla gran (però haig de dir amb culpabilitat que hi vaig haver d'anar sense ella).

Aquests esdeveniments com un concert, com un partit de futbol, són un fenomen curiós. Les masses s'endinsen en una mena de catarsi col·lectiva embogida on s'alliberen de tensions. És ben terapèutic. I jo em vaig deixar seduir.

Em sento com si m'hagués de disculpar pel fet que m'agradin. Doncs no em disculpo: mira, m'agraden. La música sense masses pretensions també té el seu lloc, en els meus gustos. I a més, les lletres són dignes de ser escoltades.

Us en deixo una mostra.



Mira't, has enterrat el que havies somiat
tots aquests anys.
No saps perquè ara dubtes si tot era,
tot era tan clar.
I tu no ho has vist
fins que t'has despertat,
dubtant si arribaràs
on tothom t'imaginava.

Deixa't portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

El guió que t'havies après
ara no et serveix
per entendre el que portes a dins.

Plou...
però avui et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa't portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa'm venir,
vull fer aquest camí
amb tu.
No tinc por i ens riurem
dels murs que cauran,
que ens faran més forts l'endemà.

L'aire t'ha obert els ulls,
has trobat el sentit
d'allò que era tant fosc.
Perquè ningú et guiarà,
només,
tu pots fer,
tu has de fer aquest pas.

Trobarem un lloc on anar
vine que es fa tard
potser pots obrir els braços per mi.

Plou...
però avui et vols mullar,
sentir que encara ets viu.

Deixa't portar,
anem endavant,
no pararem,
no afluixem fins que ens fallin les forces.
Dormirem
abraçats,
podem triar aquesta nit.

Deixa'm venir,
vull fer aquest camí
amb tu.
No tinc por i ens riurem
dels murs que cauran,
que ens faran més forts l'endemà.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Veus de dona: Madeleine Peyroux

Aquest any, sense una raó preestablerta, he descobert moltes veus de dona.Cantants amb veus relaxades properes al jazz, soul i gèneres afins.M'han acompanyat en molts moments en què ho necessitava.

Potser parlo d'algunes d'elles en d'altres posts.

Ara acabo de descobrir Madeleine Peyroux, amb una veu que em recorda el jazz clàssic. Reminiscències de Billie Holliday.

I he pensat que la compartia amb vosaltres...


THIS IS HEAVEN TO ME
When I hear them say
There's better living
Let them go their way
To that new living
I won't ever stray'
Cause this is heaven to me

Long as freedom grows
I want to seek it
If it's yes or no
It's me who'll speak it
'Cause the lord, He knows
That this is heaven to me

If you've got your hands
And got your feet
To sing your song
All through the street
You raise your head
When night is done
Shout your thanks up to the sun

So when I hear them say
There's better living
Let them go their way
To that new living
I won't ever stray
'Cause this is heaven to me
'Cause this is heaven to me
Related Posts with Thumbnails