dimarts, 31 de juliol del 2012

Això no és l'Eclíptica


La carretera zigzagueja muntanya amunt en un capvespre que no promet moltes estrelles. El dia ha estat ennuvolat, xafogós. Però els núvols passen de pressa i a estones deixen entreveure grans extensions de cel. Aquest cop, un any després de la primera visita, no són ben bé les estrelles les que ens porten a l'observatori.

A mig camí ens aturem i mirem el paisatge ple d'alzines que fan mans i mànegues per enlairar-se, amb més pinta d'arbusts que no arbres, restes recuperades d'aquell incendi del no tan llunyà 1994. El cel conté ja alguns tons violats i contemplem algun núvol rogenc que travessa el cel. Un cigarret a la punta dels teus dits assenyala l'autocar que ens avança i puja carretera enllà. Venen a l'Eclíptica.

Unes altres estrelles ens duen a l'observatori, potser les mateixes que durant deu dies han inspirat els músics que venim a veure. De lluny, la gorra del Girbén, qui ens explica històries, parla amb tothom que se li acosta. Si no fos per ell, no seríem aquí, l'any passat ja ens van quedar les ganes. Sopem entrepans i cafè mentre la nit cau dolçament sobre nosaltres. Busquem unes cadires i escoltem la Maria quan els sons ja impregnen l'entorn. Veu suau, ressons, guitarres.


Això no és l'eclíptica. No hi són les constel·lacions ni els murmuris repetits que m'envien cap a dins dels boscos i  altres galàxies. No és l'eclíptica, però és la Maria Rodés.

De la bossa trec uns mitjons i me'ls poso: mentre la música escalfa sento els dits de les teves mans jugant amb les meves, però ara el fred ha anat entrant a través dels forats de les sandàlies. Encara no em poso el polar. M'arrauleixo contra tu, i gaudeixo.

Més tard, després de la pausa, vindrà el quàsar de l'Adrià Bofarull, rere l'ordinador i aparells incomprensibles. Músic sense instruments. Una hora de sons difícil de definir.

El làser del Toni enfoca un estel que treu el nas rere un núvol.

Hi hem de tornar.

dissabte, 21 de juliol del 2012

La casa amb ànima



Sota el pont romà el riu transcorre i xiuxiueja mots incomprensibles. Quan hi vam arribar, després de quilòmetres per la meseta -grogs, marrons, blancs-, els núvols cobrien el sol, com d'habitud en aquest paisatge asturià -verds, grisos, blaus-.

Hi ha alguna cosa que convida a la calma, al ritme lent i el respirar tranquil. Convida a seure, a llegir un llibre, a obrir la llibreta i escriure vint mots. Potser, de lluny sentim mugir una vaca i també les gallines cloquejar pel galliner. L'amo de la casa renya el seu gos mentre treu les males herbes del petit hort. 

Tu i jo ens mirem als ulls, somriem mentre ens fem un petó als llavis i tornem a escriure, acompanyats per l'olor d'herba tallada i els eucaliptus que cobreixen el vessant de la muntanya que tenim davant. Potser marxem de casa per aquests moments, per descobrir l'alè del temps tranquil i no pas per fer grans descobertes. Per descobrir aquests llocs concrets i petits.


Més endavant, la mestressa em mira als ulls i, entre dubtes, intenta fer-m'ho entenedor.

- L'hauries d'haver vist, ara fa trenta anys. En estat ruinós. Però ens en vam enamorar. Tot el que li hem posat, la casa ens ho ha retornat amb escreix.

Me n'explica la història, de com cinc solterones van intentar salvar-la, sense èxit, de com va estar en declivi enrunant-se poc a poc, amb el ritme de les pluges i les llunes.

Amb la veu emocionada em confessa:

- Aquesta casa té ànima, té vida propia. Acull i fa fora. O be te n'enamores o bé la detestes, no hi ha terme mig.



Em miro la façana, vella i renovada, i que recull a les seves parets tantes rialles passades, tants plors i tantes vides. I em dic que sí.

La casa ens ha acollit i no ens fa fora. Quan omplim el cotxe amb les maletes, em giro per observar-la per darrer cop. Sembla dir-nos que ens espera a què tornem.

Related Posts with Thumbnails