divendres, 30 d’octubre del 2009

De l'homonímia i la confusió

M'hi ha fet pensar una anècdota que m'ha passat ara fa pocs dies. Al Facebook, un perfecte desconegut amb amics virtuals comuns m'alerta per via cibernètica amb un expressiu
- CALÇA'T!
sobre en Lluís Bosch, en saber que comparteixo blog amb ell.

Reconec que de vegades en Lluís és una mica gamberret, provocador, amant de les causes anti i que li encanta crear polèmica -en aquest tret rau, sovint, el seu encant i la gràcia dels seus escrits- però em sorprèn la contundència de l'advertiment. Em sorprèn i no m'hauria de sorprendre, perquè ja he vist en altres ocasions reaccions d'aquesta mena que no acabo d'entendre. De vegades, la crítica diu menys a favor de qui la pronuncia que no pas de qui n'és l'objecte. Em quedo perplexa però vaig una mica més enllà i demostro la meva sorpresa. Després d'un breu intercanvi de correus conciliadors la cosa es clarifica: no estem parlant del mateix "Lluís Bosch".

Vet aquí el risc de calumnia que corres si tens un nom relativament habitual. I és que això tenir un nom comú et pot portar força problemes, siguin cibernètics o no. Fins i tot jo, que no tinc un nom gaire corrent, m'he trobat en situacions confuses -afortunadament més aviat còmiques- perquè hi ha una altra "Eulàlia Mesalles" que corre per Barcelona.

Hi ha altres perills, potser pitjors: assemblar-se físicament a algú altre. Si per casualitat t'assembles a aquell delinqüent tant buscat, o potser a la veïna qui té un amant capitost amb connexions mafioses... ja ni t'ho explico.

La confusió. Vet aquí. L'innocent acusat de qualsevol crim comès per una altra persona ha estat mil vegades el punt d'inflexió que posa en marxa una trama. En la realitat i sobretot en la ficció. Segur que tots teniu exemples al cap. A mi me'n ve un super clàssic, gairebé obvi, North by Northwest, coneguda aquí com a "Con la muerte en los talones" (per cert: no puc arribar a recordar com es va traduir el títol al català, però tant li fa), amb aquella famosa escena de l'aeroplà.

Segur que us venen al cap altres títols, perquè aquest és un tema recurrent.

Com que els protagonistes sempre se'n surten a demostrar la seva innocència, ves a saber si hi ha personatges d'aquests que surten als diaris aquesta setmana que no estiguin preparant la defensa en base a la confusió: jo no sóc aquell.

Calla, no donis idees.




Nota al marge: Em resulta curiós com en algun punt les connexions neuronals fan coses estranyes. Perquè tot i que parlem de coses ben diferents, entre el post anterior del Lluís i aquest meu hi ha algun punt subtil de connexió. Jo havia iniciat aquest post ara ja fa uns dies i l'havia programat per ara mateix, i avui, fa una estona, en Lluís ens parla de dos personatges que s'assemblen. Amb dues imatges, del Che i de Camaron que podrien haver servit per il·lustrar aquest post meu...

dimarts, 27 d’octubre del 2009

L'efecte dominó



És l'efecte dominó? A poc a poc van caient. L'oasi català s'asseca. Es crema. I poc a poc als prohoms de fa una dècada els destapen les seves misèries. Corrupcions i corrupteles: des del Millet al Prenafeta, passant per l'Honorable Alavedra (seguirà gaudint del tractament protocol·lari -vitalici-, des de la presó?).

L'oasi, senyors i senyores, era un miratge: som un país tan miserable com qualsevol altre. I això no és dolent ni bo: sinó simplement i malauradament massa humà. Tan sols cal esperar que els mecanismes correctors siguin efectius. Tan sols cal esperar que, finalment, qui la fa, la pagui.

Potser encara ens queda un bri d'esperança, al cap i a la fi.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Whatever works, de Woody Allen



Volia anar al cinema a riure. Els darrers temps, quan he anat al cinema he vist ja prou violència, histories duríssimes o prou tristes. Necessitava una mica de bon humor.

Però en això de l'humor el risc és gran, perquè molt sovint ens podem trobar historietes pensades per a subnormals profunds.

Així que quan vaig veure que Woody Allen estrenava una nova pel·lícula no m'ho vaig pensar gaire, malgrat la gran decepció que em va causar veure el desastre de la tardor passada amb Vicky Cristina Barcelona.

Així, vaig afrontar aquesta pel·lícula amb cert escepticisme, tot i que em calia donar a Woody Allen el benefici del dubte. Havia llegir alguna crítica bona i esperava poder passar una bona estona.

Aquest cop, no em va defraudar. Si bé es pot dir que la història té algun moment que decau (a partir del gir en què arriba la mare de la noia remunta) la veritat és que tot i així, el tomb que li fa li surt prou bé. Hi he trobat allò que buscava: Humor intel·ligent, monòlegs extraordinaris. I la presentació de solucions de parella força alternatives que esverarien a qualsevol Rouco Varela recalcitrant. I aquesta és la conclusió que en ven Woody Allen aquest cop: que qualsevol solució pot ser bona, si funciona. Que podem trobar les solucions més estranyes i en canvi "funcionen". Que les persones som ben estranyes i vivim en un món rar, però podem trobar allò que funcioni, per més estrany que pugui semblar.

No puc afegir gaire a allò que ja s'ha anant dient pels blogs i per les crítiques: en Larry David està perfecte en el seu paper típicament "Allenià" que es creu un geni i menysté tothom al seu voltant -però ple de febleses alhora- i l'Evan Rachel Wood fa de noia tonteta i feliç amb una credibilitat força digna, així com la bona interpretació dels altres secundaris.

A mi em sembla que val la pena. Jo vaig trobar allò que estava buscant aquella tarda: diàlegs intel·ligents i bon humor. Riure. I el retorn al Woody Allen dels inicis.

Tan sols un darrer esment a la complexitat idiomàtica. Aquest cop haig d'admetre que em costava "seguir el fil". Apunt mental: Crec que haig de reciclar el meu anglès...

divendres, 23 d’octubre del 2009

Creences humanes



Tinc la impressió que hi ha temes que tenen la virtud de generar, per ells mateixos, la polèmica i les reaccions; i en canvi n'hi ha d'altres que es presten més a la lectura silenciosa, sense que generin les ganes d'opinar.

Potser aquesta capacitat de generar comentaris les trobem especialment quan toquem el tema de les creences: siguin religioses o no. La cosa és especialment evident quan parles de catolicisme o islamisme (si parles en contra, especialment), però hi ha altres temes que promouen la mateixa mobilització. Dic tot això perquè en Lluís ens va exposar un contacte amb extraterrestres i se'ns van disparar els comentaris.

I, si hi penso, la creença en aquests personatges extraterrestres, siguin de terres llunyanes, siguin viatgers en el temps, em sembla extraordinàriament propera al procés mental que es produeix quan creiem en Déu o quan creiem en l'espiritisme. Es tracta d'explicar-nos què coi hi fem aquí. Una necessitat filosòfica molt humana. Tinc sempre la impressió que és això: un procés mental, molt humà. Massa humà. Massa antropocèntric.

He llegit el text que en Jeremies Soler ens va recomanar del seu blog. Reconec que em va costar trobar l'espai i el temps per llegir-lo, i que com la majoria de textos filosòfics és un text un pèl dens que necessita ser madurat i digerit. Us en recomano la lectura ja que ens exposa hipòtesis com la possible existència d'infinits universos múltiples que, de ser confirmades, farien innegable -provable- que l'existència de la vida no és una cosa aïllada al nostre petit planeta.

De tot allò que diu en Jeremies, li respondria des d'aquí que al meu parer, si bé no es nega l'existència de Déu, tampoc hi ha un argument fort que el faci evident. Segueix essent un tema de creences i les creences no lliguen amb el pensament científic. Per mi un univers sense Déu, sense un ésser superior que l'hagi dissenyat és més plausible i pròxim al que probablement sigui veritat. Es pot explicar l'univers -o els universos si segueixo allò que intenta explicar-nos- sense o amb Déu. Jo, em quedo amb el sense. D'aquest tema també n'ha parlat en Leblansky recentment.

Però tot i que sigui no ja possible, sinó més que probable o gairebé innegable que existeixin altres móns habitats en aquest o altres universos... el que és menys plausible és que aquests ens visitin "a nosaltres". Ara bé, són d'aquelles coses difícils de negar categòricament. Potser hi ha visitants. I en aquesta afirmació és quan un es situa en una posició més aviat agnòstica.

Però jo em pregunto: essent com som una puça en la nostra galàxia i aquesta una altra puça al nostre univers què ens fa pensar que som tan dignes d'estudi per a ser visitats? L'antropocentrisme, tan sols. Creure'ns que "mereixem ser visitats".

En aquests temes (espitismes, tarots, Déus, Ovnis) repetim de formes diferents les mateixes paraules: "hi crec" o bé "no hi crec". I tot resulta massa conegut. Massa semblant a la religió. Quan és una qüestió de creure-hi tan sols, em quedo amb el no-creure-hi o en l'agnosticisme -si em deixo anar-.

Espero que algun dia els científics m'ajudin a comprovar-ho veritablement. I que jo encara corri per aquí. Perquè en realitat m'agradaria que fos veritat, m'agradaria que habitants d'altres móns ens visitessin. O potser millor, m'agradaria ser un d'ells. M'agradaria ser Picard. "Space: the final frontier..."

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Pregària a la deessa inexistent




Prego a la deessa inexistent.

Prego a les muntanyes altes amb cims d'àligues,
que m'empetiteixen i em donen la justa mesura
d'allò que sóc. No res.

Prego a la terra, femenina, bondadosa i luxuriosa.
Prego a la terra fosca, fèrtil, feta d'humus i de flors seques.

Prego pel retorn de les bruixes des dels seus caus.

Prego pel bosc, pel bosc tancat i intransitable,
pel bosc encantat,
ple de fades i follets,
ple d'animals salvatges.

Prego pel silenci. Pels silencis.
Pels compartits, pels manllevats.
Pel retorn de la paraula.
Per recuperar els mots no dits,
les frases perdudes.

Prego pels núvols ferotges. Prego per la pluja.
Per la que em mulli els cabells,
per tal que em xopi el cos de desig i de follia.

Prego pel sol, que ets tu,
per tal que vessi el seu esperma sobre meu.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Cinc sentits



OLFACTE
L'olor que sento en abraçar-te

OÏDA
El teu xiuxiueig a cau d'orella

VISTA
Els teus ulls absorts llegint-me el sexe

TACTE
Els teus dits àgils sobre el meu clítoris

GUST
Gust? ... el teu gust...

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Grumets, a navegar! (un apunt sobre la netiqueta)



Aviat farà 14 anys (catorze!) que em vaig iniciar en tot això que ara és tan habitual per nosaltres: internet.

Recordo com amb emoció ens vam abocar a l'ordinador, i dues companyes van obrir un navegador i van teclejar alguna cosa incomprensible que començava amb "http://", una adreça i ens van dir que allò era la web. No enteníem molt bé per a què servia allò ni què ens estaven explicant. Però recordo l'estupefacció que vaig sentir quan em van anunciar que allò que veia a la pantalla potser estava a Madrid, o a Nova york, o a Melbourne. Tan sols vaig poder exclamar:

- Això és una finestra oberta al món!

Ens vam quedar una bona estona allà sense saber molt bé què havíem de buscar, ni com. La ment en blanc.

Passats uns dies algú ens va reenviar un correu electrònic on ens convidava a unir-nos a una llista de distribució, anomenada brillantment "GRUMETES". L'objectiu de la llista era la d'introduir als nou vinguts al món virtual a navegar per tota mena de conceptes. Què era l'IRC o el xat o els grups de notícies? Com s'havia de configurar no sé què? Què nassos era l'HTML? Era el lloc per preguntar qualsevol bajanada de "novato". Obtenies sempre respostes pertinents i útils. El capità de la nau era una professor andalús que es deia Juan Carlos Coll i com a moderador vetllava pel bon funcionament de la llista i ens guiava també quan es produïen disputes. Recordo aquella llista com a molt entranyable i sobretot molt fructífera: vaig aprendre un munt de coses sobre internet.

I una de les coses que més em va penetrar va ser les normes de comportament pel bon funcionament de la convivència a la xarxa. El que llavors anomenaven netiqueta o cibertiqueta. No és res més que unes certes normes de convivència que ajuden a la comprensió i respecte mútus en un món que, en ser escrit, no té els matisos que pugui tenir el llenguatge interpersonal. No podem acompanyar les nostres afirmacions amb un somriure, per això van inventar-se els emoticons. No podem alçar la veu, per això USEM MAJÚSCULES PER CRIDAR (ja em perdonareu).

Ara fa uns dies un bon amic blogaire em va escriure en majúscules i jo vaig sentir que em cridava. Després d'un intercanvi de missatges ell mateix em va aclarir que no en tenia ni idea que les majúscules cridessin. En els anys que han vingut ens hem incorporat massivament a la xarxa i les noves incorporacions no han tingut la sort de poder comptar amb la guia d'una llista com la que va ser Grumetes.

Un anys més tard vaig abandonar el vaixell per unir-me a noves flotes. He pujat a nous vaixells i n'he abandonat d'altres, alguns han sigut positius d'altres frustants, però sempre porto dins meu alguna cosa d'aquells vells grumets.

I ara aquí estic, he passat ja de ser una grumet a potser ser una co-patrona de vaixell, navegant pel món en aquest Riell Bulevard.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Els canvis pel canvi climàtic (per evitar-lo, és clar)

Reconec que em sento estranya en això d'escriure un post per al Dia de l'acció blogaire (Blog Action Day). Em sento com una nena que ha sortit d'escola amb els deures a la classe de ciències (bé, ara se'n diu "medi") apuntants a la llibreta, amb l'enunciat:

Exercici: escriu una redacció sobre el canvi climàtic.
I de moment, com acostuma a passar, no sé pas què dir. Vaig pensant-hi i donant voltes al tema, i més que de canvi climàtic em venen al cap temes col·laterals vinculats: ecologia, reducció de residus, recollida selectiva d'escombraries. Temes que no són ben bé el canvi climàtic i l'escalfament del planeta... perquè potser no sabem dir si fa més calor o menys que fa uns anys, i qui sap si potser no hi ha prou dades... però a mi em sembla evident que l'acció de l'home es nota en molts aspectes i un d'ells és el volum de residus i porqueries que anem llençant pel món. Com també em sembla evident que les glaceres fa uns anys eren més extenses que no pas ara.

Hom pensa que es pot qüestionar una teoria, al cap i a la fi estem parlant d'una teoria, i no d'una llei científica. Una teoria sempre corre el risc de ser posada en dubte per incrèduls recalcitrants. Aquesta confusió es produeix perquè no es comprèn la diferència entre ambdues, no és més veritat una llei que una teoria, sinó que estem parlant de dues maneres diferents d'analitzar les dades. Si hom es basa en aquest error més etimològic que científic, les teories es poden qüestionar. La teoria de l'evolució, ben contrastada científicament, es posa en dubte constantment, malgrat les evidències. I jo no sé si això del canvi climàtic és una teoria o no, però pateix del mateix tipus de descrèdit.

Però en tot cas, el de menys és si hi creiem o no. L'escalfament del planeta és un fet, el creguem o no. No és aquest el tema, el canvi existeix, vulguem o no veure'l. Vulguem o no banalitzar-lo. Vulguem o no transportar-lo al terreny de les creences.

I enmig d'aquesta boira de conceptes i idees potser contradictòries se m'apareix al cervell sobtadament un eslògan:

Els petits canvis són poderosos.

I una imatge, la d'un superheroi casolà i nostrat vestit de verd. Amb pinta de Robin Hood.
No sé si hi ha encara qui hagi viscut als anys 90 i no recordi el Capità Enciam. En uns miniespais de sobretaula va iniciar la batalla de defensar el mediambient. No en recordo ni un. En canvi, el millor que va deixar aquell personatge va ser el seu eslògan, la frase amb què tancava cadascun dels miniespais: Els petits canvis són poderosos.

Vet aquí un d'aquells eslògans reeixits, d'aquells ben trobats que superen amb escreix qui els va crear. Vet aquí que el recent eslògan de "la revolució dels petits gestos" sembla inspirada -gairebé plagiada gosaria dir- d'aquell capità enciam dels noranta. Crec que les polítiques públiques l'únic que han fet ha estat justament aplicar aquesta màxima. Potser alguns s'han embrancat en grans compromisos (els compromisos són declaracions d'intencions, tan sols) però no han passat al terreny de les grans accions. Han passat la pilota a l'administració local, que alhora l'ha traslladat al ciutadà. Són iniciatives com la recollida selectiva de residus. Pensar en petit.

Els petits canvis són poderosos. I jo repasso la llista de coses que faig cada dia que contribueixen a què aquests petits canvis ens portin a un món una mica millor.

A casa:

  • Totes les bombetes són d'estalvi energètic, llevat de les del lavabo -que són halògenes (halògena, perquè tan sols en tinc una)-. Fa anys que no tenim bombetes incandescents.
  • Cada dia vaig a la feina en ferrocarril. Si a la ciutat haig de fer un trajecte curt, bé vaig a peu, bé intento el bicing.
  • Les meves filles fan els seus desplaçaments cap a l'escola en autocar, no van en cotxe -llevat del dia que fan extraescolars que no tinc més remei que agafar-lo, si fos més proper o millor combinat agafaria el transport públic.
  • Odio agafar el cotxe per anar a Barcelona, si puc m'ho estalvio.
  • Separo la brossa. Des de fa anys compostem els "residus orgànics".
  • Tinc la calefacció a 20-21 º. La tinc programada per tal que funcioni un mínim d'hores.
  • No tinc aire condicionat, ni em cal.

A la feina:

  • El primer dia quan vaig incorporar-me a la feina on treballo ara, em van lliurar un got de vidre, destinat a poder beure aigua als abeuradors que hi ha distribuïts arreu l'edifici. L'objectiu era minimitzar el cost i els residus que suposen milers de gots de plàstic consumits cada any.
  • Editem llibres: prioritzem la versió digital. Si els hem d'imprimir, triem paper reciclat, no plastifiquem mai les cobertes, triem tinta ecològica.
  • Quan organitzem un acte o una jornada ja no fem invitacions o programes en paper. Totes les enviem per correu electrònic.
  • Fa poc han pintat l'edifici, han utilitzat pintura ecològica.
  • A l'estiu la temperatura de l'aire condicionat està programada a 26 graus, a l'hivern, a 21.
  • Les impressores estan configurades, per defecte, per tal que imprimeixin a dues cares. Sempre en paper reciclat.

Segur que me'n deixo algun. I segur que faig moltes -moltíssimes- coses que agreugen el canvi climàtic. No sé si res del que faig té sentit o no. Potser sóc una il·lusa. Potser aquests petits canvis no serveixen per res. Però jo em sento una mica millor quan els faig. I probablement, tot suma.

Bé, no sé si m'han sortit bé els deures, finalment. Ja em posareu vosaltres la nota.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Flaixos de diumenge a les Bulloses



I
Sobre el prat ple de roques
granítiques
pasturen quatre vaques
i dos cavalls.

II
Rialles d'infants,
les meves princeses.
Una caiguda,
plors,
mal al braç.
Petons que curen.

III
L'estany reflecteix tranquil
un cel blau, net de núvols,
ens asseiem,
fem una menja,
serenitat.

IV
Trobem bolets.
Immenjables?
No ho sabria dir.

V
Vora l'estany negre,
vora l'estany llarg
llengües blaves i
llavis violats.
Mirtils que viatgen
de les plantes als llavis.
Restes de l'estiu que ja no hi és.

VI
Un vent suau refresca.
Un sol oblic
tenyeix de grocs
les parets de granit.

VII
Grocs
vermells,
taronges.
La caducitat dóna pas
als mesos llargs de nits,
curts de dies.
Tardor.
Em fa por la foscor.

VIII
Melangia.
Encara em manques.

divendres, 9 d’octubre del 2009

De la precipitació, o l'esperança (Obama, Nobel de la Pau)



A mig matí, a la feina, s'ha desfermat un cert rebombori quan algú ha fet pública la notícia del dia:

- Li han donat el Nobel de la Pau a Obama!

Perplexitat. Astorament. I volar a la xarxa per comprovar la veracitat de la notícia. I comprovar que el Nobel està guardonat amb un ball de xifres que va des dels 980.000€ als 1.425.000 € -crec que s'ha de posar amb tots el zeros- (10 milions de corones sueques).

A banda de preguntar-nos per a què serveix exactament un premi Nobel de la Pau (els científics són molt més evidents), si mirem la llista de premiats podem veure uns quants que grinyolen. Això no és cap novetat.

Tan sols puc pensar dues coses:
- O bé es premia l'esperança, la promesa d'allò que sembla que serà. Diguem que el premi li han donat al cartell que encapçala aquest post.
- O bé es premia una moda, allò que està en boga per allò de sumar-se a una tendència -cosa que seria molt pitjor-.

Ara que li han donat el premi, ara li tocarà demostrar que se'l mereix.

Calla, ara que hi penso, jo hauria dit que primer es feia la feina i després et donaven el premi, però dec anar errada.

Em temo que segueixo essent la idealista ingènua de sempre.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Lligams invisibles (de lectures prescindibles i premis literaris)



He estat donant voltes al fet que no comento gaire aquelles lectures o pel·lícules que no m'han agradat. De vegades és potser una qüestió de vergonya, purament. La gasòfia ho és en tanta mesura que potser fa vergonya haver d'admetre que he perdut el temps dedicada a "allò". En altres moments sento que aplico aquella màxima que comentava en el post sobre la pel·lícula del Tarantino: el millor "despreci" és no fer "apreci" -(ja em perdonareu la poca correcció lingüística de la frase, sempre l'he escoltada així, potser traduïda literalment del castellà).

Dono voltes a aquest pensament, perquè m'adono que molts cops he agraït crítiques negatives fonamentades que m'han estalviat la pèrdua d'aquest bé escàs que és el meu temps, tant o més que les recomanacions, perquè aquestes, al contrari que les altres, engreixen la llista de lectures pendents, tant extensa ja que potser hauria de viure una triple vida per aconseguir saldar el deute (i les que s'afegiran). I perdent-me en aquests pensaments em venen al cap algunes de les lectures prescindibles que he llegit últimament.

La més recent és La comuna de Puigcerdà, de Rafael Vallbona, guanyadora fins i tot d'un premi literari (ja no recordo quin). Em va atraure el fet que es centrés en la comuna anarquista que Antonio Martín "el cojo de Málaga" va muntar durant la Guerra Civil a Puigcerdà. Recordo que, dels fets històrics, me n'havia parlat el Lluís tot passejant per la vil·la venint a tomb que el personatge també apareix en el seu Les petges invisibles. Tot això unit al fet que m'estimo la Cerdanya em va empènyer a provar la novel·la, perquè l'assaig que recull els fets, Anarquia i República a la Cerdanya, de Joan Pous i Porta, Josep María Solé Sabaté, (editat per Edicions de l'Abadia de Montserrat) està més que exhaurit i encara no l'he trobat a la base de dades de les biblioteques de la Diputació.

El resultat fou una gran decepció. Una historieta embastada que potser podria donar un bon resultat, si els personatges haguessin estat més treballats i els fets històrics més aprofundits. Sembla que l'autor tingués pressa per acabar-la. O poca inventiva, que també podria ser. El resultat resulta decebedor, com si hagués malgastat l'oportunitat d'escriure una bona història. No havia llegit res d'aquest periodista i escriptor.

Amb aquest esperit blogaire que se'ns ha ficat dins, en comptes de posar-lo al calaix de l'oblit, rebusco enllaços que me n'amplïin la informació. Ha escrit algunes novel·les més, alguna de posterior també històrica que també ha guanyat algun premi. En concret Forasters que no he llegit i potser no llegeixi, vista l'experiència. Va guanyar el premi Nèstor Lujan de novel·la històrica el qual ha premiat altres autors.

I vet aquí que entre els guanyadors hi ha el flamant locutor dels Premis blocs Catalunya, en Martí Gironell, de qui després de llegir l'horrorós El pont dels Jueus m'he promès no llegir mai més. I oh! sorpresa!, també va ser premiat en Jordi Sierra i Fabra, qui fa poc va ser comentat aquí pel Lluís.

És curiós com de vegades les coses ens porten les unes a les altres. Per allò de difícil traducció que se'n diu serendipity. Pensant-nos que ens allunyem per camins estranys, de sobte tanquen el cercle i tornem a l'inici. Vistos els antecedents no sé si refiar-me'n molt, de les novel·les guardonades per aquest premi. Com en el cas dels blogs, no sabem molt bé què premien exactament...

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Una de premis (vaig tard, ja ho sé)



Divendres m'aturo a Vic per presenciar els Premis Blocs Catalunya (Riell Bulevard era finalista a la categoria Literatura, ja ho sabeu -imagino-).

No m'estendré en comentar el premiats, tan sols dir que em van semblar força ben merescuts tots ells.

M'entretinc en canvi en un parell de coses més vivencials.

1- Un bona part dels assistents tenia sobre els seus genolls un ordinador d'aquells de butxaca on twittejaven -nou verb en boga, em temo- "en directe" els resultats. Caram, em sento prehistòrica!

2- (I més important) Vaig tenir el plaer de conèixer el "gran" Jesús M. Tibau de Tens un racó dalt del món -qui, com ja deveu saber hores d'ara (he dit que faig tard, oi?) va guanyar el premi a la "nostra" categoria-, l'Assumpta de Des d'on neixen tots els somnis -m'ho vaig passar realment bé, Assumpta-, i el Ferran d'un blog que he sovintejat poc, In varietate Concordia -prometo, Ferran, esmenar l'error-. Més de passada encreuem dues paraules amb l'Helena Bonals d'Una cosa molt gran en una de molt petita.

Va ser una nit agradable, camí de la Cerdanya.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Nit de bar



Nit de bar,
amb cambreres escotades
i cambrers musculats...

(ni tocar-los)

Nit de bar,
amb l’alcohol cremant-me la gola,
ennuvolant-me el cap.

Nit de bar,
música a tot drap.
Et busco i no hi ets.

(i aquell bavós no para de mirar-me...)



Related Posts with Thumbnails