Aquesta joia de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian molt probablement va passejar per Lisboa dins la bossa que portava Silvinho. |
trinxeraire
1 m. i f. [LC] Persona jove desemparada, que va vagabundejant pels carrers.
2 m. i f. [LC] Persona de la classe baixa, sense ofici ni benefici.
3 m. i f. [LC] Personatge de la novel·la Crònica dels bons trinxeraires de Mario Zambujal.
A tercer de BUP jo seia vora la finestra que donava a Sant Quintín, a la segona o tercera fila. Sovint, els dies grisos, perdia la mirada cap a la Cúpula de Casa Convalescència mentre els gavians la sobrevolaven, tenebrosos. Fins que un cop de colze o el canvi sobtat de la veu del professor em retornava a dins l'aula. Alguna d'aquelles veus podria ser la de l'Hernanz, professor del departament de Filosofia, qui ens impartia "ètica", l'alternativa als qui ens oposàvem a seguir religió.
El seu nom se'm resistia, he hagut de recórrer a la memòria aliena. En canvi, conservo la imatge del seu aspecte antiquat, tot i que les boires dels temps em poden jugar males passades: poc cabell ben clenxinat; un bigotet estret sobre el llavi al més pur estil Carl Gable, quan aquest duia ja tres dècades a sis pams sota terra; vestit verd fosc, quan cap professor ja no en portava; ulleres de pasta i metall a l'estil anys cinquanta, vidres verds que empetitien els ulls. Rere aquest aspecte franquista s'hi amagava un home progressista
Era un d'aquells professors que potser sense ni adonar-te'n et deixa petja, perquè et va fer pensar. Reflexions airades sobre la pena de mort, el paper i la responsabilitat de la societat envers els lladres. El conflicte moral que presenta la llei del talió. Unes reflexions que ens portaven a l'empatia amb els delinqüents: no és culpable la societat d'abocant-los a delinquir?
Per què m'han vingut aquests records a la ment? La lectura agraïda la Crònica dels bons trinxeraires de Mário Zambujal. Una narració exquisida plena d'imatges, molt ben escrit -i traduït per Anna Cortils-. Potser és perquè Zambujal ens fa sentir empatia per aquests trinxeraires de carrer als quals la vida els porta a formar part de la banda desastrada de Renato quan els encarreguen un treball de categoria, fer el gran cop, i robar les joies de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian . Donar el gran salt per sortir de la miseria. Humor, rialles i imatges potents. Tot plegat en el format de novel·la breu que no arriba a les 180 pàgines, tan poc habitual per aquí, on sembla que els llibres s'hagin de vendre a pes.
Un llibre més que recomenable, una nova petita joia. Les petites editorials com Crims.cat ens estan donant alegries els darrers temps.
L'atzar ha fet que, poc després que acabés de llegir el llibre, uns altres trinxeraires entressin a casa i s'emportessin diversos objectes. I, potser sigui la síndrome d'Estocolm o potser sigui que no puc sentir sinó que en part sóc responsable residual de la misèria creixent de la nostra societat, que porta a nous trinxeraires a sortir-se'n com poden en un campi qui pugui creixent, el cas és que no puc evitar pensar que sento un mica d'empatia per aquests altres trinxeraires, també.
Tot i que a estones una llosa m'oprimeix el pit i em fa sentir feble i vulnerable.
I la tristesa, per les fotografies dels darreres anys que ja mai més recuperaré. O pel timbre de les notes manllevades que no tornaran.