divendres, 29 de maig del 2009

Uno, cinco, siete, doce… La oreja de tus desayunos.

CERO. Quince párrafos ordenados cuentan una historia de desorden. Como desórdenes produce ella en mi estómago. Huecos anhelos. Tras la pérdida, angustia. Por eso los dejo al albur de quién quiera ordenarlos. O no.

MENOS CERO. Trabajaba de pinche en un chino de la City, por aquello del inglés, y una noche de abandono vinieron a caérseme quince platos. Arrodillado en el suelo lloraba por querer, incauto/desolado, identificar los trozos de porcelana con un postre o un entrante, trozos, al final, en el suelo, de mi alma, estampada. Igual se trocearon los pétalos, secos, en todos sus labios. Igual.
Aprendí más chino que inglés…

UNO. Vago en la Finlandia de Sibelius, mientras uno tras otro se consumen los cigarrillos y los minutos. He dejado de vivir mi vida y la dejo, lánguida, pasar. Aún te quiero, aún cada día me acuerdo de ti. Aún me despierto, alterado, enfadado por no seguir en el sueño, aunque desasosegante, contigo. Los metales del frío norte me atruenan los oídos, me gritan malo, eres malo, y tú, larga nota sostenida de violines te vas hundiendo, congelada, en negras y frías aguas. Pierdo la última visión de un hombro que mordí, y se cierran los hielos. Grazna una gaviota, vieja, gris, hambrienta.

CINCO. Gritan Daphnis y Chloe, Ravel. Joder, estas trompetas son las puertas del final. El tren ha parado su convoy, finalizado su jornada, vomitado su cansancio, exhausto se queda con las puertas abiertas y una extraña luz de emergencia en un raro túnel iluminado me dice sin verlas que son las cocheras. Gusano transparente que come y vomita, come y vomita.

SIETE. Ya vienen los vigilantes.

DOCE. -Ya te vale, con un becquerazo y/o becqueriano, hubieras cumplido, total. Pero no. Ten en cuenta que las altas artes están para demostrar la maestría, y a ellas sólo se llega con la sabiduría, y tú aún estás lejos de tan alta humildad. Postrado ante el Juez puede acusarte…

CATORCE. Abrieron la puerta de un almacén. Sólo servicio Vigilantes Poetas. Muy educadamente me sentaron junto a ella. Sacaron sendos objetos plateados, que después de pelar empezaron a comer. Y allí me quedé, abrazado a otra fría barra.

NUEVE. Estaba bajo el banco de un vagón de metro, pegaba su cuerpo todo lo que podía a la pared, haciéndose casi invisible al ajetreo de una línea, circular, que rondaba bajo la piel de la ciudad, desde las 6 a la una de la noche, quién sabe desde cuándo. Incrustaba su cara al nacimiento de una barra, y tanto la apretaba que había conseguido fundir parte de su oreja con el frío metal. Fue eso, al sangrar, lo que alertó a los últimos usuarios de aquella noche.

SEIS. No soy capaz de abrir los ojos, pero sé que en algún momento alguien me va a forzar a ello, no quiero y no puedo moverme, me da igual, traerme, llevarme, no me mováis, no me preguntéis, no me toquéis, no quiero gritar, no quiero llorar, no quiero vivir ni morir, ni sentir. Sólo quiero fundirme, frío al frío, a esta barra de acero a la que estoy agarrado, ser ella, pensar como ella, olvidarme de todo y servir al usuario de metro que entra y sale, entra y sale, entra y sale, y entra y sale. Devolver la mirada que me den, el calor que me proporcionen.

DOS. ¿Te he arrojado al lago? Mis brazos extendidos, Frankestein romántico, así me lo quieren decir. Y al girar las palmas hacia mí, los ojos de mis manos me lloran un sí. ¿Qué gotean de ellos?, gotean gordas gotas grises y grumosas. Lloro de manos, cinco por dos, diez, ojos que nunca más, al cerrar los míos de gozo, te rozaran, te gozaran.

OCHO. Llevo toda la suciedad de vuestros pies abrazada para redimiros de vuestra pena. No, no tengáis compasión de mí, acercaros, golpead y pisad mi cabeza. Sacadme de este banco de metro donde llevo escondida mi vergüenza. No recuerdo a donde iba, no recuerdo a donde fue.

CUATRO. Una espiral de haces de fuego revienta la más alta montaña, engulléndome y escupiéndome al cielo. Un día tras otro. Arderé y arderé, desde el centro de la tierra hasta el sol, y que se consuma, en este volcán, todo tu dolor.

TRECE. Se quedó con la palabra en la boca, iban ya caminando conmigo por el andén de mantenimiento, pálidos por el amarillo de faena, y sonó la sirena de la media hora de descanso para el bocata de medianoche.

DIEZ.- Señor del metro, atentamente quisiera decirle, que hemos observado –cantaron a coro- una barra llorar, una barra chillar, una barra decir nunca más yo por ti, y creemos que añadía, tú para mí. Y va a ser –recitativo- mucho sentir para una barra de metro, señor.

TRES. En lo alto de la más alta montaña, de pié, como un tótem de antes de todo, miro al mundo que creé y que he destruido. El amor, sol motor, arde enfadado sobre mí. Te voy a quemar. Me susurra violentamente, mientras carboniza la oreja de tus desayunos. Abrázame, sol. Llévame contigo. Derrite y evapora todos los jugos con los que ella me alimentó.

ONCE. Como lo de la oreja no tenía solución, e igualmente les iban a pedir declinar el tema, los vigilantes decidieron ejercer la fuerza que creyeron proporcionada para desatascar aquel vagón. Uno, más veterano, pensó que un Garcilaso iría bien, y le propinó una fuerte Elisa vida mía. El joven, y por tanto, más joven e inexperto le soltó un aforismo recién estrenado en su taller de literatura.

QUINCE. (-Niño pon música.
-Qué quieres…
-No sé… dame una cerveza y… el Opus 47 de Max.
-¿Weber?
-No, joder, no… Bruch. Siempre Max Bruch. Siempre.)

L'àvia Francisca



Ara fa uns mesos vaig parlar del meu avi patern, l'avi Paco. Pocs dies més tard vaig parlar de la meva àvia Ana, a qui no vaig conèixer. En Lluís també parlar del seu i la seva.

Sento quelcom d'inacabat. On són els altres dos avis?

Avui parlaré de l'àvia paterna. L'àvia Francisca. Per raons òbvies històriques es deia Francisca i no Francesca, tot i ser catalana fins al moll de l'os, raó per la qual no va perdonar mai al meu pare -crec-per haver-se enamorat d'una noia andalusa... i haver-s'hi casat.

Tinc un record estrany, de l'àvia paterna. Era una dona d'aquelles amb fort caràcter. Que sovint és un eufemisme per dir..."mal caràcter". Amb mi, no va ser mai generosa, per raons incomprensibles per mi fins ara. L'àvia mai recordava el meu aniversari. En canvi mai oblidava el de la meva germana a qui tenia per favorita. Sense raó aparent feia diferències profundes de tracte entre les seves dues úniques netes. I crec que en algun lloc dins meu aquest tracte deu haver deixat alguna petja.

Però l'àvia va morir ara fa 20 anys. L'àvia va patir Alzheimer, quan encara no anomenàvem la malaltia per aquest nom. Demència senil, en deien, o bé "arterioesclerosi".

El cervell se li va corcar en una malaltia terrible. Vaig viure el declivi progressiu de la dona forta que va ser. Mai no va perdre el seu caràcter. Geni i figura. Però just abans de morir ja no era ella. No sabia qui era, què pensava, en què havia cregut. No recordava la seva néta favorita . L'altra tampoc. No reconeixia el seu fill. Ni tan sols la jove modista de poble que va ser. Tampoc la nena que que va ser, aquella que va viure la infantesa a Torres de Segre, a les terres de ponent.

Som el nostre cervell. Connexions neuronals. Química pura.
I quan la química falla, quina bufetada d'humilitat! No som res. No som ningú.

Hem deixat de ser. Som fum.


Agrair la foto a aludel

dijous, 28 de maig del 2009

Hedonista y gandul

Me he soñado muchas veces naciendo. Saliendo bruscamente del útero de una madre con cara de profundo esfuerzo y una Nikon F4 en la mano derecha.

Venga, todos contra la pared e id sonriendo que tengo toda una vida por fotografiar… Dóciles, médicos de la sanidad pública, van componiendo su mejor cara de foto, por ambages del sexo, he sacado del vientre un precioso 50 milímetros de una pasmosa luz: 1.4

Socorridos los años y transcurridos en animoso deterioro, sigo conservando la F4 de leche y una Kodak Instamatic precoital, dícese del mío, y por el cual acontecí.

Y desde el coño al caño, sigo buscando la foto. Que bonito, y que buenas.

Amarillo Moliere, de puritita pirita y envidia, torturo mis dedos en mil arpegios, y sudando la cámara, agotados me repiten: no tenemos ojos para las fotos.

Chorrea la belleza ante mí, y hedonista y gandul, no puedo más que dejarla transcurrir. No estaría esto nada mal, si no fuese yo un taxidermista del discurrir.

dimarts, 26 de maig del 2009

Ser mare i treballar: conciliació laboral i familiar



Ser mare i treballadora no és cosa fàcil. Sort n'hi ha molts cops dels avis que donen un cop de mà (un? mil!!!!). Quan no pots comptar amb ells has de fer mans i mànegues per resoldre el més petit entrebanc. A algú li sona aquesta música?

La cosa comença, però, molt abans que no vagin al cole. Comença quan acaben de néixer. Millor dit, abans i tot, quan la dona li diu al seu cap allò de "estic esperant una criatura". I el cap fa números i per més "progre que sigui" veu que li desapareixerà aquella treballadora durant X mesos i fa mala cara (això si no idea alguna estratagema per aprofitar l'avinentesa ara en temps de crisi).

Ens agradi o no la situació segueix sense ser bona ni per la dona, ni pel l'home, ni, sobretot, pels infants que arriben a aquest món.

El tema de la conciliació laboral i familiar és d'aquells complexos. No és clar i diàfan. Té arestes, cims, baixades i racons foscos. Trampes ideològiques i personals. Segons el que afirmem, serem titllats de masclistes per oposar-nos -aparentment- a que la dona pugui desenvolupar-se professionalment. Segons què diguem semblarem d'allò més moderns i defensors de la dona quan en realitat ens movem en paràmetres que són més aviat una concessió a aquesta dreta que l'únic que vol és produir. El tema no és senzill sinó ben cantellut.

De tant en tant és un tema que té un cert relleu als mitjans.

Ja quan la Carme Chacón va tenir el seu fill - qui ho recorda ja ara, un any més tard? - va haver qui va comentar què fantàstica que era, com havia demostrat al món que es podia ser ministra i tenir un fill, i treballar alhora... al cap d'un mes de tenir el seu fill!!!
Jo vaig pensar llavors dues coses:
- La primera: quin exemple tan galdós. Pobre nadó que necessita una mare, la seva llet materna, els seus braços, la seva escalfor i no la té. Vet aquí un d'aquells arguments tramposos. El fet que la ministra s'incorporés a la feina just un mes després de néixer el seu nadó no em resulta símbol de societat avançada sinó el contrari.
- La segona: Posar aquest model com a mostra de societat "avançada" on es poden fer aquestes coses és una fal·làcia, un engany. La Carme Chacon és una dona amb clars avantatges si més no logístics respecte la resta: pot una treballadora d'una cadena de muntatge sortir del seu lloc de treball cada tres hores per donar el pit al seu fill sense problemes? O una administrativa? O una dependenta?

De tant en tant va sortint ara i adés més notícies que parlen sobre el tema.:

Una eurodiputada que porta el seu nadó a la votació. Si ho fa com a acte de "protesta", per demostrar que la cosa no està ben resolta, encara. Si "resulta" que això ens pot semblar fins i tot "normal" llavors no anem bé.

Just abans d'iniciar al campanya electoral el parlament europeu va tombar una proposta de baixa maternal de 24 setmanes. Per la dreta el seu model és clar, produir. La societat és el de menys.

No anem per bon camí. No estem davant de l'anomenat alliberament de la dona, sinó d'una nova forma d'esclavatge, subtil. Un model de societat que ha imposat el model masclista i capitalista de "produir", tan sols produir, per sobre de tot. Produir per consumir. Em dic que ens cal encara recórrer un llarg camí i que no té una destinació clara. D'una banda, s'alcen veus per un major lideratge femení, per aportar valors femenins a l'empresa. Però en canvi aquests valors no els volem aplicar per res.

Quina manera de reproduir ad infinitum l'esquema masclista liberal de la nostra economia! Treballa, produeix, i els infants, que es fotin, que visquin sense mare, que visquin sense pare, des del mes i mig. Porta'ls al món i despreocupa-te'n. Per això ja estan els avis, que tenen temps lliure, i els mestres, que per això els paguen. No avancem gens. No avancem en res.

Per mi està clar que la dona estarà discriminada sempre que contractar-la sigui un desavantatge respecte contractar un home. Algun cop he pensat que la solució seria una baixa maternal i paternal que fos exactament igual per l'home i la dona. Llavors ja no hi hauria discriminació i els pares potser podrien viure el naixement d'un fill seu d'una manera més plena i implicada. Veig que no sóc l' única que ho ha pensat.

dilluns, 25 de maig del 2009

Rajoy, lo Paco i la Inquisició


"Los Torquemada del siglo XXI, que los hay y muchos en la política, en el otro lado, y en sus aledaños, esos que presumen de demócratas y liberales y tienen una mentalidad totalitaria, se van a llevar un gran berrinche el 7 de junio porque vamos a ganar las elecciones. Paco, estamos contigo como siempre, y la historia será una historia feliz. Y nos vamos a llevar una alegría para disgusto de esos inquisidores del siglo XXI con una crueldad infinita que no tienen razón ni corazón".
Mariano Rajoy en plena campanya electoral europea (sic).
Arriben bones èpoques per a aquests blogs que, de tant en tant, comentem l'actualitat. Per poc que segueixis les notícies electorals, a cada tall hi ha un comentari sucós que dóna per un post. Gairebé ens haurem de reprimir per no esdevenir grafòmans. Imagino que ja molta altra gent deu haver comentat la frase en qüestió, perquè és d'aquelles que no té gens de desperdici.

Reconec la meva incapacitat per inhibir-me de la perplexitat permanent respecte les declaracions de segons qui. Normalment tots els polítics diuen afirmacions de l'alçada d'un campanar. Però els del PP són d'aquells que s'enduen el rècord (o gairebé).

No sé si val la pena fer la reflexió òbvia que al senyor Rajoy li caldria unes quantes classes d'història. Recordar-li que la inquisició era una iniciativa de la seva estimada església catòlica. No cal fer esment tampoc als mètodes per "aconseguir la veritat" que emprava l'església ni els excessos que aquesta va produir, ni les fogueres on va rostir tants innocents. Aquí l'única foguera que veurà el seu amic - que tan sols està "imputat" i a qui se li garanteix la pressumpció d'innocència- serà la de les falles que cremen València (ves quina casualitat). I unes quantes classes de democràcia,també.

Tanta demagògia fatiga. Ens creuen imbècils. I qui sap? Potser tenen raó i en som. Tan sols pel fet d'escoltar-los.

diumenge, 24 de maig del 2009

Perduts!




Llegeixo a El Periódico una notícia tecnològica sobre un estudi que alerta que el 2010 és possible que el sistema GPS deixi de funcionar.

Mira per on, ara ja s'acaben d'inventar una nova manera de sortir de la crisi.
Ens diuen:
- Temeu el GPS perquè farà aigües. Us perdreu, farà figa, ja no serà fiable. Però no patiu, ja tenim el recanvi per a aquells que mai heu entès un mapa: Galileu! O Glonass, o el Compass...

Aquel aparell que amb una veu assèptica, ens va indicant quin camí agafar té els dies comptats. I m'imagino, és clar, que no deu ser compatible amb els altres sistemes. D'aquí no-res (com amb la majoria de les coses tecnològiques) aquells que vulguin un aparell d'aquests s'hauran de gastar els calerons per reposar-lo amb un de nou. El tema em recorda lleugerament l'adveniment de la TDT, que ha fet renovar el "parc" televisiu com si del nou pla "renove" es tractés. Després dels cotxes i les televisions li tocarà als GPS...

Necessitem aparells que ens guiïn per aquests mon? realment ens calen? Jo tinc la impressió que mai ens hem perdut tant com des que a casa ha aparegut l'aparell en qüestió. A casa sempre hem estat bons en l'orientació -que considero una capacitat innata- i hem sabut interpretar els mapes. Arribar a bon port va ser fàcil fins que va aparèixer l'aparell en qüestió: des de llavors hem fet més voltes que el llegendari 29.

Reconec que a molts taxistes o camioners els deu haver facilitar molt la vida... però n'hi ha d'altres que, per haver confiat plenament i follament en l'aparell l'han passat ben magra.

El cel ens duu ones des dels satèl·lits que ens porten per aquests camins.
Però aquí baix, amb nosaltres mateixos, seguim perduts i astorats.
Vet aquí on som. Desorientats. Perduts!

dissabte, 23 de maig del 2009

Mocadors al cap



La Clidice en un dels seus últims posts ens planteja una qüestió en relació al tractament de les dones per part dels països musulmans i ens demana propostes. El Francesc Puigcarbó ja ha respost el repte, i jo ara m'hi afegeixo.

Val a dir que planteja la pregunta de forma un tant capciosa perquè ens dirigeix a fer propostes i solucions no a casa nostra sinó a la seva: Què es pot fer des del món occidental per a canviar aquesta actitud. Una mica a l'estil d'aquelles que el Josep Cuní ens planteja a Els matins... amb la diferència que la resposta no és "matinspuntsí" o "matinspuntno".

La resposta és ràpida: Ben poca cosa o no res. Perquè en tot cas allò que podem fer és a casa "nostra" i no a casa "seva". Podem parlar de drets humans, podem parlar d'igualtat, podem intentar canviar l'opinió pública en alguns temes. Però fer, allò que es diu fer no podem fer gran cosa.

O potser es tracta de fer la guerra al "moro" i d'"imposar" les nostres idees? Els catòlics ja ho van fer a l'edat mitjana, en van dir guerra santa. Afortunadament el segle XVIII ens va dur l'humanisme. I l'humanisme ens va dur idees com la laïcitat, els drets humans, la separació de poders...

Si alguna cosa es pot fer és defensar els drets humans. Impulsar-los. Difondre'ls. I amb petits grans de sorra fer canviar la societat. No fa tants anys (molt pocs) si una dona -a casa nostra- anava a una comissaria i deia que el seu marit la pegava li deien amb un somriure que allò eren "qüestions domèstiques" i l'enviaven de nou cap a casa. L'opinió pública, afortunadament, ha canviat i ha fet canviar algunes cosetes. Tot i el camí que ens queda per recórrer.

En el cas dels mocadors a les nenes, tan sols se m'acut que estem en un país laic. I per exemple a les escoles públiques no s'haurien d'acceptar mocadors, ni crucifixos, ni estrelles de david, ni cap altre símbol religiós. Tota religió hauria de circumscriure's a l'espai privat. I aquesta no hauria de ser una excepció.

Altra cosa és com podem explicar l'existència de mocadors als nostres fills. La setmana passada jo era al tren de FGC amb la meva filla de cinc anys. Hi havia un grup de dones musulmanes molt elegants, totes amb mocadors al cap. La meva filla se les mirava i finalment va tenir lloc una conversa similar a aquesta:
- Mama, perquè totes aquestes noies porten mocadors al cap?
- Tu de vegades portes llaços o cuetes... Deuen pensar que estan més maques? I a més els porten perquè és el seu costum. Elles creuen que els han de portar.
- Però mama, no és veritat que els hagin de portar!!! Si volen se'ls poden treure i se'ls poden posar...

La senzillesa i claretat de l'argument em va emocionar. Tots n'hauríem d'aprendre d'una nena de cinc anys.

dimecres, 20 de maig del 2009

Mirada




Cada cop que em mires,
em desfàs.

Ho saps.

(… i no pares de mirar-me)

Antifutbol, afutbol, aficionat i "hooligan" vandàlic



Aquest havia de ser un comentari al post que el Lluís ha penjat sobre el futbol. Però quan he vist que el tema donava de sí, he pensat que transformava el meu comentari en una reflexió més àmplia i ho penjava com a post-resposta independent.

El ventall de les persones que no els agrada especialment el Barça, ni els esports, ni l'ús que se'n fa a la televisió pública deu ser ampli, segurament deu anar des dels integristes "antifutbol" (ja em perdonarà el Lluís per tractar-lo d'integrista) fins aquells que no els fa ni fu ni fa, que podríem anomenar els "afutbol".

L'espectre de les persones que els agrada el futbol deu ser també gran, des dels aficionats que els agrada veure l'esport fins els hooligans fanàtics. I potser encara més enllà hi deu haver els integristes vandàlics que no els agrada el futbol sinó que tan sols els agrada el vandalisme.

Els extrems es toquen.

Si m'hagués de qualificar a mi mateixa en aquest espectre que he dibuixat, em situaria en els "afutbol". O bé en un terme mig entre els "antifutbol" i els "afutbol". Em semblen obscenes les quantitats de diners que belluga aquest esport i no m'agrada la importància amb què ocupa els TN. Ja ho vam comentar fa uns dies: que facin un canal temàtic d'esports i llestos.

Però de vegades no em queda més remei que rendir-me a l'evidència que, m'agradi o no, vivim en una societat regida per la llei de l'oferta i la demanda. I el futbol, ven i genera audiència. Que no vol dir altra cosa que "genera diners". I el Barça està vivint un moment excepcional i tothom vol aprofitar -econòmicament-, la jugada. L'altre dia mentre prenia les postres tot sopant vaig percebre la quantitat exacerbant d'anuncis previs al programa Crackòvia. És evident. El futbol deu pagar una bona part de la factura de les pel·lícules de qualitat que fan a TV3 o al 33 (i també les nostres butxaques amb els nostres impostos, ep, no ho nego). Això és així, ens agradi o no.

Em sento "minoria", essent "afutbol". Intento suportar el moment sense fer-me excessiva mala sang i, fins i tot, sumant-me a la "festa", a la meva manera. Que no vol dir altra cosa que riure una mica quan la companya de feina culé burxa, de bon rotllo, el company de feina madridista. I viceversa. I tots contents. Jo no miraré cap partit... segurament ni la champions... Però hi ha gent -molta gent- que durant tota la temporada no segueixen el futbol i en canvi, quan arriben les finals, els mira. Això els estudis d'audiència ho saben perfectament. Els anunciants ho saben perfectament. La Mònica Terribas ho sap perfectament. Deu ser allò que el "Barça és més que un club". Estic amb en Lluís, però, que s'estan passant. Sembla que no passi altra cosa al món.

Un altre tema és la irresponsabilitat que suposa una afirmació com la del V. Partal: Apa, que no hi hagi Mossos, i que tot aquest ventall de hooligans s'esbatussin en base al seu "dret" a celebrar el seu barcelonisme. El vandalisme no té a veure amb el futbol, sinó amb l'educació, el civisme, l'actitud davant les coses.
La resposta a V. Partal és tan òbvia que és gairebé innecessària: el govern té una responsabilitat sobre la seguretat pública, i en tot agrupament massiu hi ha el risc de vandalisme o disturbis, per tant ha de preveure i si s'escau, actuar.
Endevineu de què tractaria la propera columna del Partal si, per un casual li fessin cas? Ell mateix seria el primer en tornar a carregar -verbalment- contra els mossos. O no?

diumenge, 17 de maig del 2009

Descoberta musical: Anna Roig i L'ombre de ton chien

De música, en sé poc. Tinc tendència a que m'agradin moltes coses. Variades i eclèctiques. Tan aviat em puc engrescar amb la música senzilleta d'uns Gossos, o bé perdre'm en la veu d'una Katie Melua o una Madeleine Seydoux. Puc elevar-me amb un Pink Floyd o viure la marxeta dels grups dels 80.

Per això no sé dir si la descoberta que acabo de fer és bona o dolenta.
A mi, m'encanta. Música francesa des d'un grup de Sant Sadurní. La veu de l'Anna Roig i la música de L'ombre de ton chien.

La tradició de la música francesa, amanida des d'aquí. Cançons que diuen coses. Lletres per ser escoltades. Una proposta fresca i diferent, allunyada dels grups de rock més típics. Una proposta fresca que, tot i les distàncies, em fa pensar en altres que renoven el panorama musical d'avui, com els Manel, hi ha alguna cosa estètica que me'ls recorda (la guitarreta, potser?).

Potser en sentirem a parlar. Ves a saber...

L'ombre de ton chien, quin nom més ben trobat, si sabeu d'on ve.


dissabte, 16 de maig del 2009

Sri Lanka, un conflicte oblidat



Tenim pocs referents de Sri Lanka.
Sabríem localitzar aquest país en un mapa? Sabríem dir alguna cosa, de Sri Lanka? Sembla que a aquesta illa, per la seva forma, li diuen la "llàgrima de l'Índia". Sembla que ha rebut diversos noms al llarg de la història. Potser el referent colonial britànic és el més conegut, en forma de te. El famós "te de Ceilan".

Què en sabem de Sri Lanka? Poc. Molt poc. No apareix a la premsa habitualment, com tants d'altres conflictes que passen desapercebuts. Com tantes coses importants que no són ressaltades per la premsa, mentre les primeres planes es dediquen a coses més banals, i hipnòtiques, catàrquiques, com les victòries d'un equip de futbol (demà diumenge serà el cas... perquè en aquests instants estic sentint els petards esclatar).

Dedicar un titular (ja no diguem una primera plana) al drama de Sri Lanka no deu ser rendible. Al cap i a la fi és una illa de 20 milions d'habitants del tercer món, situada ves a saber on...

I també és una illa que porta 20 anys en guerra civil, una illa on els seus governants violen repetidament els drets humans, una illa on els seus infants són sistemàticament convertits en nens soldat...

Però això, tot això, no deu ser noticiable. No gaire. Ara, els darrers dies, una mica, una miqueta.

Per què hi té tan poc relleu a la premsa? No serà que deu ser un país pobre, imagino que sense grans fonts de riquesa (és a dir sense petroli)? Què se'ls ha perdut als països occidentals allà? Que s'esbatussin i si moren uns quants desgraciats, posem per cas 50.000, no passa res. I no ens atabaleu, que aquí, a occident, estem molt i molt preocupats per l'evolució de la "grip nova", no fos cas que fem un esternut i esdevingui pandèmia. Ah! I pel Barça, pel Barça també estem molt preocupats.

Aquesta és una mostra del món on vivim. La part del món que caldria canviar. Ara, veus tímides sembla que comencen a parlar-ne, però durant molt de temps aquest ha estat un (un de tants) conflicte oblidat. Després de llegir aquesta anàlisi sobre el conflicte de Sri Lanka, feu un passeig pel web de l'Institut de Drets Humans de Catalunya. Jo ho faré. Potser podré aprendre alguna coseta de profit.

Foto: AP

dimarts, 12 de maig del 2009

Calendari

calendar

Un mes i mig de papallones,
15 dies de desconcert,
15 més de retrobament,
altres 15 de vacances,
1 setmana regalada.

4 mesos més,
de perplexitat,
de silencis,
de paraules mal compreses,
de justificacions,
d'amics neutres que hi veuen clar.

15 dies de retrobament,
un mes i mig d'emmudiment.

Un mes i mig per recomençar
i dos mesos més per obrir els ulls.

Vet aquí el calendari d'un amor
que va prometre
i no va ser.

dilluns, 11 de maig del 2009

Ajaguda



Ara mateix,
sento els teus ulls al meu cul,
sento que el ressegueixen,
sento com l’admiren,
com l’escruten amb fruïció.

No goso aixecar-me.
Estic hipnotitzada.

De cop, inesperada,
noto una queixalada.

Sorpresa a traïció.

"Noblesse oblige" (o què hi faig jo aquí a missa?)

Tinc el rècord personal d'haver anat a missa 2 cops en una setmana, la darrera setmana. Rècord de dubtós reconeixement, tot s'ha de dir. Però podeu estar tranquils: ni he tingut cap revelació, ni se m'ha girat el cervell, ni res que se li assembli. Segueixo tan atea com el primer dia, o aquell altre o aquell altre encara.

Tan atea com durant l'adolescència (o poc més enllà) quan me'n vaig convèncer a mi mateixa amb arguments curiosament similars (però molt pitjor exposats) als del filòsof André Comte-Sponville a L'anima de l'ateisme.

No patiu.

La primera:

Per circumstàncies que no venen al cas vaig trobar-me el cap de setmana passat immersa en una missa del pare Jony a les Cases d'Alcanar. Vaig arrufar el nas, però essent un element exòtic vaig prendre'm la "visita" com una observació sociològica curiosa. I la veritat és que ho va ser, especialment pel contrast entre el discurs típicament litúrgic i les músiques de rock.

De tot el que vaig veure voldria destacar aquest video, no per la música (no m'agrada gaire) sinó per la seva simbologia cromàtica curiosa: la demoníaca figura del capellà per contrast amb l'home (ell mateix) vestit de paisà i de blanc!!



A banda d'aquests contrastos, que tenen una certa incongruència, no dubto que el pare Jony tingui un bon reguitzell de bones intencions i li desitjo sort en l'acompliment dels seus projectes. Però al cap i a la fi segueix essent un capellà, un representant d'aquesta església que tants problemes ha portat a la humanitat. I jo em dic que, al cap i a la fi, es poden fer totes aquestes obres filantròpiques sense la presència divina per mig.

La segona:

Aquest cap de setmana m'he sentit obligada per raons familiars a assistir a una altra missa. Aquest cop a Santa Maria del Mar. La banda més religiosa de la família havia fet esforços per incloure els meus pares en la celebració de la missa dedicada a la família, amb motiu de les seves noces d'or. Naturalment no m'hi podia negar. Quan vaig entrar a l'església em vaig sorprendre: Vaja! però si és un missa oficiada pel "jefasso", l'arquebisbe Sistach en persona. La cosa prometia... (entre altres coses prometia avorriment, però prometia) .

Vaig fer un esforç per no despistar-me mirant les pedres durant l'homilia. A banda d'alguna metàfora dubtosa com la del sarment que s'alimenta i creix (però que va oblidar de dir que també es "poda") al final va venir "el missatge" que deia més o menys:
"Els cristians hem d'exigir a les administracions la defensa de la vida, per tal d'impedir que s'aprovin lleis com les de l'avortament...".
Ja la tenim aquí! Una missa dedicada a la "família" no podia ser una ocasió per desaprofitar. No podia ser d'altra manera: esperava el discurs polític. Renoi, no se'n poden estar de fer política: que es dediquin al regne del cel, que és el seu terreny. Vaig perdre el sentit de la frase següent, però em va semblar que feia referència al paper que els "laics" tenen en aquest afer. Sentir la paraula "laics" per boca del cardenal em resulta ben preocupant: com deu entendre ell el concepte "laic"?

Justament el laïcisme, eminència, consisteix en deixar que l'espai públic sigui això, públic, en què l'església s'ocupi de Déu i la religió sigui una cosa íntima i personal, en què l'església no interfereixi en les lleis, ni en la seva redacció ni en la seva aplicació.

Perquè les lleis, arquebisbe, ja no són la seva competència.

dissabte, 9 de maig del 2009

El falciot i l'educació dels fills



Una tarda d'aquesta setmana, les meves filles van entrar escridassant demanant-me que anés amb elles, alguna cosa havia passat. Era urgent. Havia d'anar, tant sí com no, a veure què s'havien trobat tot jugant. El to era apressant. Es tractava d'una cosa veritablement important.

Vet aquí què em vaig trobar:

Literalment caigut del cel, va aparèixer al terra del jardí el que en un primer moment vaig pensar que era una oreneta.
Allà panteixant restava immòbil un ocell d'uns 20 cm, amb les ales esteses, fosc. En acostar-m'hi, però, vaig veure que no era una oreneta, tenia la cua més curta, era marró fosc. Vaig comentar-ho amb la meva germana i vam deduir que deuria ser un falciot.

L'ocell no semblava malferit sinó més aviat exhaust, extremadament fatigat. No semblava que tingués cap ferida, ni cap ala trencada, tot i que la morrada deuria haver estat considerable.

Vaig dir a les meves filles que el deixessin tranquil i vaig anar a mirar quina informació podia trobar per Internet. Allà vaig confirmar que efectivament l'exemplar que jeia al meu jardí era un falciot negre. Vaig llegir també en algun lloc que si un falciot estava a terra era incapaç d'enlairar-se per si mateix, i que la millor manera era intentar ajudar-lo enlairant-lo a contravent. Després d'una estona de deixar reposar la bestiola, vaig intentar ajudar-lo a enlairar-se, davant l'atenta mirada de les meves filles, sense èxit. S'anava fent tard i vam decidir deixar l'ocell cobert, tota la nit.

La meva filla petita abans d'anar a dormir em va venir plorant de forma molt sentida. Se sentia culpable perquè tot jugant, li havia trepitjat lleument la cua i temia que a causa d'això l'ocell potser moriria. La vaig intentar consolar dient-li que ella no li havia fet gens de mal a l'ocell (estic segura que era així, com a molt li va trepitjar les plomes).

L'endemà al matí l'ocell seguia allà, tranquil. Vaig intentar localitzar un centre que s'ocupés de cuidar i recuperar casos similars. Però ja no vaig ser-hi a temps. En tornar de la feina, al migdia, l'ocell havia mort. Segurament ja estava malferit internament, el cas és que va morir.

En tornar de l'escola, el primer que van fer les meves filles va ser preguntar per l'ocell.

No em vaig veure en cor de dir-los la veritat. Després del plor culpabilitzat de la petita la nit abans, no vaig poder dir-los que havia mort. No vaig voler afegir el sentiment culpable que potser havia mort per culpa seva.

Ara, que tot ha passat, em pregunto si vaig fer ben fet. Potser vaig perdre una oportunitat d'or de parlar de la vida i la mort. De la vellesa i dels accidents, de la mort, la crua mort que dóna sentit a la vida. Potser la vida m'estava oferint una oportunitat d'ensenyar la seva part més dura i jo vaig triar protegir les meves filles entre cotó fluix. Potser em vaig equivocar. Vaig refugiar-me en la meva feblesa. Vaig defugir un tema trist. De vegades, però, no podem afegir més dolor al que ja portem a sobre.

dijous, 7 de maig del 2009

Avui fa 50 anys

Ara fa cinquanta anys, just avui, un dijous com avui, una parella de 25, després de 5 anys de festejar, entraven per la porta de l'església de Sarrià.
En sortir, van continuar allò que havien començat a les festes de Gràcia, van continuar el camí plegats.

I pel camí em van donar vida.
El regal més valuós.

I el camí segueix serpentejant, encara ara,
amb alts i baixos, alegries i tristors.

50 anys junts.

Quin goig feien. Us asseguro que el segueixen fent.

Sentiu l'emoció que sento jo. Jo ja no arribaré mai a aquesta fita.

Us estimo.

dimarts, 5 de maig del 2009

Sol radiant



Fores promesa blanca
enmig de la foscor.
Fores el sol radiant de l'estiu
passada la primavera trista.
Fores sincronia.
Fores somnis.

Després, malsons.

Una frase d'André Comte-Sponville

Sóc una bona alumna. Sempre ho he estat. D'aquelles que donen bons resultats, es porten bé, segueixen les normes.
Així que, quan el Lluís -com a bon mestre- ens va posar deures, jo, disciplinada, em vaig posar a fer-los.

I tot llegint em trobo una frase. D'aquelles senzilles i que justament per la seva senzillesa, amaguen una certesa clara i diàfana:
"Els éssers humans només s'amaguen, llevat de quan juguen, quan senten por o vergonya.". André Comte-Sponville. L'ànima de l'ateisme. Introducció a una espiritualitat sense Déu.

Jo potser afegiria "o covardia". Però la covardia potser és segons com ens ho mirem, una forma de vergonya, o una forma de por, o una barreja de totes dues coses. Portada a l'extrem.

Hi ha molts altres pensaments i frases al llibre dignes de ser citades o destacades. Jo avui, pel camí, m'he trobat amb aquesta. Sense haver-lo acabat, m'afegeixo a la recomanació de llegir-lo.

dilluns, 4 de maig del 2009

Flaixos de diumenge al Montsià



I
Dues orenetes travessen,
xisclant, el porxo blanc.
No deuen ser les primeres de l'any,
però són les primeres en què em fixo.
Som tan urbanites que ens
perdem els bons detalls.
El temps que passa.

II
Un cel de blau intens.
Anem cap el bon temps.
Ja hi som.
Cel blau i sol lluent.
Ventijol.
Fa un dia per passejar.
Primavera.

III
Davant l'església del Remei,
un nadó plora dins el cotxet.
La mare el consola.

IV
La brisa s'entrenua
amb els meus cabells
mentre m'enlairo escales amunt.
A les flors grogues
una munió d'abelles
i abellots.

V
Les pedres del ibers em miren
des de 3000 anys enllà.
Vestigis.
Em recorden
que tot és breu.
El mar al fons i rere meu muntanyes
amb antenes punxegudes.
Restes arqueològiques del futur.

VI
Per la gola llisca la freda cervesa,
amanida amb llimonada.
Llegeixo un llibre
que em vas recomanar.
Mig al sol, mig a l'ombra.
Respiro.
Llegeixo.
Espero.
El sol escalfa.
El vent, refresca.

VII
Potser m'estic equivocant.
Related Posts with Thumbnails