La meva filla gran lluita, dia sí, dia també, per iniciar els passos cap a l'edat adulta pel camí difícil. El de la confrontació. Però no n'hi ha d'altre. Créixer deu ser això. Créixer és això. Travessar el pantà. Lluitar contra els caimans. I tot i que com a mare a estones em desesperi, sé que és aquesta lluita la que ens deixa arribar al món adult.
El camí per créixer és una aventura enmig de pantans, propis, aliens. Això, si fa no fa, deu ser el que ens vol dir Karen Russell amb el seu Terra de caimans. Un trajecte a través del realisme màgic en versió nord-americana.
Fer-se gran es com endinsar-se a l'infern, a travessar els manglars i les melaleuques. D'una família de freaks (qui coneix alguna família que no sigui freak?), una història amb tocs fantàstics, ja des de l'inici. La poc probable existència d'un parc d'atraccions infestat de caimans no és sinó un símbol. Com ho són els noms extraordinaris dels protagonistes, Osceola, Hilola, Ava, Kiwi, l'avi "Dents de serra". La família és un parc d'atraccions infestat de caimans, un món tancat, conegut i protegit, per més estratosfèric que sembli a ulls aliens; i el món exterior, els turistes, sembla més perillós. Superar la pèrdua de la mare quan tens tretze anys, on la mare simbolitza el món que coneixes. El món a Swamplàndia no és sinó la infantesa, on tot és possible, un món fantàstic i rodó. La terra ferma on el Món de la Foscor triomfa no és sinó el món dels adults: racional i àrid, el món fosc, lluny de la màgia i la imaginació, l'acabament dels somnis, benvinguts al món adult. Intueixo referents: hi trobo Alícia, citada ja a la primera pàgina; Paul Auster, amagat rere la història de Louis Thanksgiving; Huckleberry Finn, muntat en una balsa; l'infern de Dante més que evident -amb llacuna Estigia inclosa-; de la mitologia grega ens arriba Hermès, disfressat d'Home Ocell, el guia fosc que ens durà fins a l'inframon.
A Terra de caimans no li manca llenguatge amb imatges potents. Ni tampoc un món ple de metàfores i comparacions, de vegades potser excessives, o sentit de l'humor. Però li sobren pàgines, i li sobra un final precipitat massa realista en una història més simbòlica que probable, li sobra també algun intent massa evident de facilitar informació històrica i de context sobre els Everglades. Però, com fer-ho, com facilitar la informació necessària sense caure en l'article enciclopèdic?
La meva no és una novel·la d'acabament de la infància, sinó d'ambicions i de la fugida d'un món. El canvi d'un món per un altre, un punt de coincidència? Em miro la llargada excessiva i em dic: no temis escriure en excés però, sobretot, no temis a esborrar, esborrar, i esborrar tot allò que sobri. No calen 400 planes per explicar una bona història. I sobretot, no precipitis el final, els canvis produeixen seqüeles, no pots deixar que els protagonistes semblin que se'n surten indemnes.
Tanco el llibre i em miro la meva filla que treballa inclinada sobre els deures. La veig travessant el pantà, sense guia aparent. No cal estalviar-li el descens a l'infern. Créixer passa necessàriament pel descens a les tenebres. I sortir-ne.
Espero que pel camí no hi deixi la imaginació. Al món adult també n'hi ha.
Espero que pel camí no hi deixi la imaginació. Al món adult també n'hi ha.
