dimecres, 23 de maig del 2012

Educar i passar el mort: "Rigau, que te quiero, Wert"


Els dos viuen una apassionada història d'amor. Ella, tan recta, tan tocada i posada, tan nostrada, tan monja. Ell, fatxenda, despectiu i altiu, menyspreant tot i tothom. La Rigau, i en Wert, tan rancis ells, juguen a la puta i la ramoneta.

A ulls poc experts es diria que potser estan enfadats, desavinguts. Ella sembla ofesa i enfadada i diu als amics i coneguts:

- Fixa't, tu, encara em demana més!

Ho diu quan ell anuncia 30 alumnes per aula, no, no mil cops no!. Però la irritació - mal simulada- li dura ben poc. Ben aviat fan les paus, es fan l'ullet, s'admiren, ballen el vals i ens fan ballar la polca a la resta.

Quan acaba el ball ell se'n va, borratxo i feliç, a dormir la mona. Però l'endemà es lleva amb malestar, amb el cap tèrbol i imatges fosques que l'envolten. Ja no sap discernir si són de somni o reals. Aclaparat se'n va a Europa i es confessa: Ella és una ama sàdica vestida de cuir negre que el va lligar i fuetejar per obligar-lo a fer el que ella volia. No he estat jo, proclama, ha estat ella!

De nits es truquen i es perdonen.
- No ho volia fer, dona.
- Ves, ves, carallot, que ja saps que t'ho dic en broma...

Al binomi Rigau-Wert li van bé les coses, segueixen el seu vodevil cara a la galeria, i de portes endins brinden alçant les copes a l'unísson: "Per la privatització. Visca!"

A aquestes altures ja no enganyen ningú. Tots sabem que és pantomima, teatre del dolent. Repeteixen amb la cançoneta de la taula de multiplicar que res del que decideixen no afecta la qualitat. Segueixen pensant que som imbècils.

Ves per on, la consellera proclamava ja la seva política, en un missatge ambigu que té mil lectures: Una manera de fer. I tant que és una manera de fer, la seva manera de fer, una manera de fer que respon a un projecte clar i diàfan. El neoliberalisme més salvatge: privatitzar l'educació, crear uns alumnes marginats de segona, i tan sols permetre que els alumnes de la seva classe burgesa i benestant, puguin accedir a l'educació. Ells dos busquen el mateix, afavorir la classe benestant, aconseguir que els rics siguin cada cop més rics, i els pobres, més pobres i ignorants.

Ahir hi va haver una vaga històrica per protestar contra aquesta violència instittucional salvatge que dia rere dia colpeja els més dèbils. Va ser convocada des de tots els àmbits educatius, i tan sols per això ja és una fita. Ja sabíem què passaria d'antuvi: els dos enamorats menystenen el seu impacte.

Diuen que a moltes de les escoles que van obrir es van fer unes classes diferents: a plàstica, van pintar pancartes, a matemàtiques els van ensenyar la contradicció de les xifres oficials, dos i dos ja no fan quatre; a català van escriure eslògans; a medi els van explicar que l'any vinent serien més a classe i que no podrien fer mitjos grups... Potser va ser una manera diferent de protestar. No apareix a les xifres, perquè a les dretes no els interessen les vagues.

Entretant els professors de l'escola pública segueixen al peu del canó, cada cop amb menys mitjans, cada cop amb més dificultats. Fent mans i mànegues per combatre el declivi que els imposen els polítics. Jo també recordo aquella professora que em va esperonar a saber més, a encuriosir-me. A aprendre a aprendre.



dimecres, 9 de maig del 2012

Ofegada sota la pluja


I
Fa dies que cau la pluja sobre la teulada. Fa dies que repica incansable. Es filtra pels ulls, per les orelles, em nega el coll.
Dies, no, anys. Els anys que fa que vaig obrir la boca per respirar.
Fa anys que cau la pluja. Aigua fosca que em pesa a les parpelles.

Una immensa bossa de líquid amniòtic que m'envolta i m'ofega. Pobra de mi, si vull respirar. Pobra de mi, si vull eixir a la superfície. Ningú no ha gosat trencar-la, és pel teu bé, diuen. Jo tampoc, fins ara. Tota jo sóc aigua, amorfa i sense distingir-me de ningú. Volen que sigui aigua i no peix.

Maleïda família que m'ofega en un mar de costums i lleis mai no-dites. No me'n vaig adonar que vivia en aquest líquid dens que no em deixava bellugar.

II
Matriarca, em mires i m'acuses:

 - Vols respirar? Ets culpable. Vols respirar? Em mataràs si respires.

Estic tan habituada a que em facis culpable, que em sembla que és la realitat.

III
De sobte, entre les aigües tèrboles una llum, una mà. Una veu.
Aire. Tu. I l'ajuda.

Tinc feina a trobar-me. Ser jo, jo mateixa. Riure i fer riure. Cuidar-te. Cuidar-nos.

Tinc deures a fer. Dir-los que estimar no és això. Necessito aire.
Vull destruir la matriarca, el patriarca, la guardiana de la porta. Vull poder estimar el pare, la mare, la germana.
Estimar ha de ser una altra cosa.

Epíleg: 
Sortim a passejar. Les gotes de pluja repiquen contra les nostres caputxes. Anem protegits.
Miro el riu que transcorre per la nostra esquerra, a la vora del camí i sembla immòbil. Estàtic, com si ni tan sols llisqués cap el mar. Suau. Ja no sóc dins l'aigua, però encara tinc els peus plens de fang.

Cercles concèntrics s'eixamplen sobre la superfície fins a desaparèixer. L'aigua és transparent:  veig les pedres al fons, i les algues que ondulen.

Caminem de bracet. Busco la teva mà dins la butxaca. Em giro per buscar els teus ulls, i me'ls trobo allà. Em somriuen. Et premo la mà i et demano què necessites. Ens abracem sota el paraigua. Busquem recer en el nostre amor. No te'm fonguis.

Mira, ja amaina. Un raig de sol apareix rere els núvols. És nostre i només nostre.

Related Posts with Thumbnails