Rere el teló

A Naomi Klein

Rere el teló deuen passar les coses importants. Les de debò.

Just davant del teló tot passa a velocitat trepidant, en una obra contemporània els titelles de pèssima qualitat, que ni actors no són, però fan els seus papers. El calb caspós neoliberal que diuen alguns que mereix un nobel. Millor si li haguessin donat, el premi, i no ens gestionés els béns públics. L'altre, aquell mediàtic de les jaquetes florejades va dir un dia que el titella era expert en la teoria dels jocs. Potser és que fa això, el malparit, jugar amb tots nosaltres.

En un discret segon pla l'egòlatra, calla i s'ho mira. Que s'emporti els cops el calb, que per això tinc subordinats. Els dos calbs s'ho carreguen tot i la mestra monja distreu el personal amb discussions bizantines. Mentrestant jo seguiré afavorint els rics a costa dels pobres.

Nosaltres ens mirem l'obra, perplexos, gairebé sense adonar-nos que ens han incorporat per fer papers protagonistes. Serem els que patirem i ens transformarem. Patirem i ens transformaran. Però ara estem en estat de xoc. On és Robin Hood? On són les barricades?

No són enlloc i encara no els les creiem. Ho estan aconseguint.

Marxem. Anem-nos-en. Anem rere el teló, allà al fons, on passen les coses importants.  Els teus llavis sobre la meva pell, el tacte inesperat de la teva mà entre els meus dits. Marxem,  migrem cap el sud, uns dies. Ens refugiarem entre els llençols mentre ens acaronarem sota el cel de vidre, entre les parets de fusta. Ens lleparem i ens estimarem. Un acte revolucionari i excels. Rere el teló, on passen les coses importants.

Inesperat

La tardor arriba a la seva fi i els arbres ja estan, gairebé, despullats. Com tu i jo sota els llençols, amanyagats sota les flaçades i el sostre de fusta o de guix. Ens sento despullats com llavors mentre escoltem la cançó que la Niña Pastori versiona i millora, mentre els nostres dits s'entrellacen i mirem l'escenari. I ells ballen.

Les fulles de tardor roden amb ells  i nosaltres ens emocionem. Riem, i gaudim, una horeta tot just. I l'estona que ve després, mentre els recordem i els comentem. Encara ara.

El Toni i la Claire barregen emocions, dansa i teatre, música. Fins i tot ens volen fer cantar. Es riuen sanament d'ells mateixos i ens fan entrar en el seu joc.

En la propera vida podríem ser artistes. O potser en aquesta, ves a saber.

La dolça existència de la fregona

La casa s'omplirà de criatures d'onze anys, a la tarda.  Al menjador ressonarà una orquestra de vent, corda i teclats. Necessitem aire, apartar mobles. L'arbre de nadal, que hem muntat fa dos dies, decora l'estança i els flocs de neu dansen sobre els nostres caps al ritme de la brisa que entra des de carrer. Avui no cal calefacció i som a desembre.

Pols i esternuts. Alèrgia. M'adono de com t'estimo mentre passes l'escombra, mentre balles amb la fregona a les mans. Mentre netejo els fogons. Uns dies abans vas agafar-me i vam ballar al voltant de la taula. Esteu fatal, vam sentir-nos dir. No sabia que fossis tan bon ballador. Me n'adono ara i quan ens abracem sota les flaçades. Ara, i quan estàs a quilòmetres on el sol es pon. El mateix sol que ens escalfa a la galeria i no té prou força per evaporar la humitat del matí.

No reconec el menjador. Dos violins i una flauta; un violoncel i el teclat; saxo i clarinet. Els instuments s'afinen. Caos de sons, però tan musicals alhora: nyigos-nyagos, clinks, bufs. Rialles, crits. Olor de crispetes.

Després, la música.

El gran viatge

Es va llevar, alegre de viure. Va travessar la boira. En sortir, va mirar el cel blau. Feia fred però no el sentia, perquè el sol li escalfava les galtes mentre s'havia assegut a fer un cafè. Va tancar els ulls.

Havia recorregut un llarg camí, però no sentia cansament. Va recórrer a la numerologia. Quaranta-set voltes. 43.710 milions de quilòmetres. Tenia per davant encara molta més distància a transcórrer. A l'inici del viatge, si li haguessin preguntat, no hauria pogut dir si arribaria fins aquí. I no sabia quina seria la llargada final del viatge, per més càlculs que fes. Els quilòmetres no comptaven.

Allò que era important era el que es trobava durant el trajecte.

Pega'm.

La Núria sentia  un amor profund per la seva terra. Feia temps que se sentia nacionalista. La Núria anava a treballar a un super de caixera. Li costava arribar a fi de mes. Però sentia més amor pel dirigent burgès que per veí magribí que maldava per guanyar-se les garrofes igual que ella. Tots som contradictoris.

Havia escoltat els discursos, se'ls havia impregnat i els havia fet seus. L'expoli, les autopistes de pagament, tot era culpa "dels altres" els invasors imperialistes. Havia votat les dretes perquè eren nacionalistes. Un any més tard d'haver dipositat el seu vot, al matí va posar la ràdio. La veu de l'ídol anunciava nous sacrificis als pobres. Cap per als rics. I ja portava molts sacrificis executats...

La Núria el va justificar. Són temps difícils. I va exclamar:

- Com a mínim és algú de la terra...

Pega'm, sí, però només si ets català.

Els dies foscos

Com la gola del llop. Avui, l'arc de Sant Martí no té colors, tan sols és blau. I les ovelles han donat el poder al llop. A les rates. Les gavines són les rates del cel, diuen. Jo he vist com persegueixen coloms per treure'ls els ulls.

Venen temps obscurs i foscos. Els llops i les gavines s'aliaran i mataran ovelles amb les urpes i els becs. No cal educació. Els educats pensen i actuen. Estareu malalts i febles i podrem amb vosaltres. El senyor feudal ara no és cap senyor feudal. Abans ells tenien les creuades, ara juguen als mercats.

Avui és un dia trist. Ens podem sentir vençuts per aquells qui no volen escoltar que cal que les coses canviïn. Decebuts per aquells qui no veuen que la seva inacció esdevé acció malèvola.

Però seguim indignats. Seguim decebuts,  perquè la majoria absoluta s'aconsegueixi amb el 44% dels vots. Seguim aquí, protestant i rebel·lant-nos. Seguirem aquí, fins que ens escoltin.

Els avis van passar una guerra, els pares una dictadura. Tot aquest dolor no pot haver estat viscut en debades.

Avui pot semblar un dia fosc. L'arc de Sant Martí ple de colors sembla que estigui en una altra banda. Però també és aquí. Buscaré refugi al teu recer.

Inspirat tangencialment  per l'Última pantalla del Joan de Cops de ploma

La reflexió

El futur que anunciaven les enquestes preveien dies foscos i obscurs. Una nova edat medieval trucava a la porta. Poderosos amb privilegis, súbdits subjugats al poder intangible dels mercats.

S'hauria llevat el dia de la reflexió amb l'anima negra, si no fos perquè dos dies abans, en obrir la porta de casa, un arc de sant Martí immens i perfecte com no l'havia vist mai,  li va augurar temps millors. Si no fos perquè l'amor li feia pampallugues a l'estómac.

L'endemà aniria a votar. Per deure moral i per convicció. Per aturar la tecnocràcia. El seu vot potser valia ben poc. Alguns li dirien que legitimava el sistema, que el que calia era la revolució i no la reforma. Ella hi estava d'acord. Calia girar-ho tot cap per avall. Però no suportaria donar el poder als dolents gràcies a l'inacció.

[Mai no entès aquesta jugada que preveu la llei electoral del dia de la reflexió. Com si les banderoles es despengessin màgicament a les 12, com la carrossa de la ventafocs.

En canvi sempre he pensat que votar és un deure i una obligació, per respecte a tots aquells que van perdre la vida o s'hi van jugar la pell per aconseguir-la.  Encara que calguin canvis, noves reflexions i noves lluites. Una cosa, no treu l'altra.]

11.11.11

Va disposar tots els elements sobre la taula, 3 espelmes, li havien dit. Tres espelmes i una fulla de llorer, un full de paper i un llapis.

Era durant aquellla nit màgica que havia d'escriure els desitjos en un paper. Mentre les espelmes cremaven en un petit altar, al voltant de la fulla de llorer. Tan sols això, i el dia de l'energia posititva s'encarregaria de portar-los a la realitat. En acabat va observar el paper. Gairebé tots els desitjos hi duien associada la persona estimada.

En arribar a la feina li van anunciar que just aquell dia s'acabaria el món.

Els va respondre que el món no podia acabar-se llavors. Per més onze de l'onze de l'onze que fos.

Al primer desig de la llista hi havien escrites les paraules vida i vellesa.

Gotes de pluja esclaten en mil bocins

I

Je ne peux pas vivre au Nord. Je ne pourrait jamais supporter la réverbération des goutes de la pluie sans cesse. Clinc, clinc, clinc. Ho va descobrir del cert després d'una sola tarda de pluja. Les gotes contra el vidres l'arrossegaven cap un estat letàrgic i melancònic.
S'allunyava del món i de la vida a la mateixa velocitat amb que les gotes enfosquien el terra i les parets.
Aquesta va ser l'excusa. No el volia deixar per aquest motiu sinó perque l'ànima d'ell era tan fosca com el cel en un dia rúfol.

II

Després de posar la clau al contacte, el motor va gemegar lleument, per tot seguit ronronejar suaument. Des de la finestra el va veure partir. Au revoir, à jamais. Les gotes de pluja sobre el parabrisa repicaven mentre les varilles el netejaven a intervals regulars, sunc-sunc, sunc-sunc. Va arrencar i sense rumb fix va accelerar. A la deriva.

III

Ding-dong. S'ha deixat les claus. L'home amb uniforme la mira des del marc de la porta. Deu ser un error.  Lamento informa-la, senyora...  No se n'ha sortit. Ho lamento.

Sorcière. 

El sol va treure tímidament el nas rere els vidres.

Contes de fantasmes a la vora del foc

No és ben bé l'equinocci, perquè aquest té lloc a mitjans setembre, però sí que el simbolitza.  Aquesta castanyada, nit d'ànimes, halloween o com vulguis dir-li, encarna la festa de tardor, els dies que s'escurcen, empetiteixen i llangueixen. No és estrany que fem el culte a la mort, al traspàs, un homenatge a les ànimes en pena. Un passadís que ens porta a l'altre món, el món dels morts, obscur. Desconegut.

El foc té, com en moltes festes paganes, un paper central. Hi ha festes on el paper del foc és més evident com la nit de Sant Joan,la nit més curta de l'any. Però la festa de tardor té també el foc com a eix. Un foc que guia les ànimes i les espanta, entaforat dins de carabasses foradades, el foc que crema viu per coure les castanyes i els moniatos. Un foc per protegir els vius dels morts i alhora homenatjar els morts des del món dels vius.

Alguna cosa terrenal i antiga ens lliga al foc. Un sentit ancestral  de tribu que portem gravat als gens. El foc té una capacitat hipnòtica, que ens aplega i ens acull.

Doneu-me un foc a terra un capvespre de tardor. A mida que la fosca anirà tenyint el cel fins a convertir-lo en blau cosmos les persones ens sentirem atretes com un imant cap a les flames. Històries, acudits, converses. Contes a la vora del foc.

Aquesta nit potser seran de por, amb fantasmes que vagaregen més espantats que nosaltres:  obriran temorosos la porta al vell món que ja no és seu.

Les olives de Sant Galderich

L'altar està disposat. Les ofrenes preparades. Els devots han arribat disposats a venerar el sant baró.

La cerimònia iniciàtica conté una dosi de plaer i una dosi de dolor. El misticisme té un preu, i formar part de la comunitat de Sant Galderich passa per tastar les olives assassines.

Salten les espurnes.

Foc als llavis. Foc al cos. Crema la gola, la sang puja al cervell, el món s'emboira i el perdem de vista.
Diria jo que tots els místics han passat per alguna experiència semblant.

Connexions alimentàries

 Amb motiu del Blog Action Day 2011: Alimentació

I

La Maria fa la compra al super dos cops per setmana. Compra carn, compra peix, compra pa, i verdures. Són quatre a casa i ara amb la crisi els dies s'allarguen i en 31 costa molt que no arribi.

Mai no ha aconseguit organitzar-se de tot, venint com ve de les vaques grasses, sempre compra de més. I invariablement, però, algun cop per la nevera o l'armari comença a fer un tuf nàuseabund. És l'hora de llençar les patates grillades toves i inservibles, la petxuga de pollastre resseca, el tomàquet florit, el cogombre pansit. Li dol haver de llençar tot aquest malaguanyat menjar. Amb tot, se sent víctima de l'opulència. Quan aprendrà a comprar just allò que li fa falta?

L'altre dia ho parlava amb la seva veïna, m'haig d'organitzar, Emília, em dol el cor, li diu, se'm fa malbé dins la nevera. Amb tanta gent com s'ho passa malament... L'Emília se la mira amb ulls absents.

II

L'Emília fa cua a l'hora en què tanquen els supers. Per la porta de darrere. Ja n'hi ha altres que s'esperen. Es coneixen els horaris, els dies bons, els bons súpers. Ella ha caminat prop de mitja hora. La vergonya se l'emportaria a l'altre barri si alguna de les seves veïnes la veiés remenant els contenidors a la recerca d'un pebrot mig comestible, una ceba. Unes cuixes de pollastre que caduquen l'endemà. 

L'Elvira ja l'espera de fa estona. S'han fet amigues des de fa sis mesos, des que va perdre la vergonya i va començar a venir a buscar menjar als contenidors.

El soroll motor d'un cotxe esportiu ocupat per una parella que a penes els mira els fa aixecar el cap.

III

A l'Emma li serveixen una copa de vi blanc. El cambrer l'interroga amb els ulls. Correcte, diu. Tu ets l'entesa, respon en Víctor. Davant seu fumeja un peix de preu inabastable. Somriuen. El tasta. es miren als ulls i en silenci tasten el plat. Després de pocs cops de forquilla ella s'eixuga els llavis amb el tovalló. No sé què em passa,  mira que està bo aquest peix, però no me'l podré pas acabar.

Blog action day 2011: Alimentació

Un any més, i ja en van tres, Riell Bulevard se sumarà l'acció de fer soroll que representa el Blog Action Day.

Una data: 16 d'octubre de 2011.

Un tema: l'alimentació.

Aquí em trobareu.

Els adolescents pijos de Martin Amis

Allò que va començar a l'estiu com  un company de viatge ha acabat ara tot just amb l'equinocci.  Aquest cop, el trajecte s'ha allargat en excés i imagino que no haurà estat per la manca de temps, aquesta excusa tan manida, tan usada i pervertida, sinó una d'aquelles històries de desamor mutu, de desconnexió amb allò que et vol explicar  l'autor -allò que jo entenc que em vol explicar, perquè les interpretacions són subjectives, naturalment-.

La viuda prenyada ha resultat una historieta d'un estiu dels setanta amb nens pijos, els quals se'l passen a un castell ple de luxe i dolce faire niente. L'autor ens vol donar la seva visió de la revolució sexual dels anys setanta, des d'un grupet de nois i noies burgesets. Si enlloc de situar-la a Itàlia, la situés a la Barcelona de l'època, de ben segur que apareixerien personatges de la Gauche Divine. Em sento terriblement lluny. Lluny d'aquests joves pijos, del seu luxe, del nan multimilionari que els ve a veure en helicòpter, lluny de tot allò que m'explica, lluny de la seva revolució sexual una mica impostada. Aquest món no és el meu, i no aconsegueix que m'interessi.

No puc negligir que Amis té un estil divertit, burleta i provocador. Però pel camí la història se li escapa i el final traspua un artifici innecessari. Pel que fa a mi, Martin Amis no m'atrapa.

Ja em direu si es mereix una segona oportunitat (tinc tantes lectures pendents!).

Els fantasmes de Julio Manrique

Fotografia notodo.com

Amb una història de teatre, Julio Manrique i el seu equip s'estrena al Romea. Ens presenta una història de metaliteratura teatral. En la seva primera obra no podia agafar millor símbol que el foc purificador i cremar el propi teatre Romea per parlar del món del teatre a través d'una comèdia.


Però Llum de Guàrdia (Ghost light) va més enllà. No és només un llenguatge fresc i còmic, no és tan sols una història de teatre sobre el teatre. No és tan sols una història de teatre que beu del llenguatge cinematogràfic com molts ja han dit. Manrique ens porta através de tot això a un altre tipus de reflexió més àmplia:  agafa els fantasmes (el de Xirgu, el de Clara) per parlar de cadascú de nosaltres. Ens parla del fracàs, de créixer, de viure, de patir i de superar-se. En definitiva ens parla de la vida.

I tot això en clau d'humor. Surts rient i surts amb imatges a la retina que, més enllà de teló abaixat, et retornen i et fan reflexionar.

Molt recomanable. 

Del passat incert de l'Enriqueta (1)

Va arribar al poblet perdut a la frontera entre el país basc i Castella Lleó, enfarinada de cap a peus, sota un sol de justícia. No sabia quants mesos feia que caminava a l'aventura. La pols dels camins deuria ser més feixuga, més aspra, als anys setanta del segle XIX. No anava sola, l'acompanyava un estrany grup que bé podria haver-se fet passar per un grup de circ o una família nòmada i pobra, uns mercaders ambulants.

Enriqueta hava fugit de l'orfenat de Sant Feliu, amb a penes 10 anys.  Durant mesos va vaguejar a tort i a dret pels camins. Es va anar ajuntant amb persones de mal viure, que la protegien amb misèria i baixeses. I l'explotaven. El grup era heterogeni. El Curro, l'home de la troupe, que feia alhora el doble paper de pater familias i proxeneta. La Jacinta, la vella puta que mostrava les arrugues com a ferides de guerra i que encara tenia algun client morbós. De cara enfora, era l'àvia benerable. La Paca, la Maria i la Jacinta tenien totes entre 15 i 20 anys, i li feien de germanes. La Maria li va ensenyar tots els trucs per exercir la prostitució. L'Enriqueta semblava més gran, més alta, més llarga, més madura. Tenia la mirada hostil i fràgil dels qui s'han hagut de buscar la vida i se les han empescat com han pogut.

Deambular a la recerca de clients era el seu modus vivendi. I en algun moment aïllat, gairebé va semblar que l'Enriqueta trobava algun racó de tendresa entre aquelles mans. En alguns moments, els ulls d'Enriqueta desprenien una lluïssor impenetrable.

Però el cor se li enduria amb cada nou client.

Educar i passar el mort: el curs que comença

Aquesta setmana ha estat la que simbolitza el retorn a la rutina. Carteres, llibres i llibretes, signatures de permisos. Comprar corre-cuita aquell estoig, les sabatilles d'esport que han quedat petites. L'inici de curs, l'inici de l'any.

M'atreviria a dir que hi ha en realitat dos cursos que comencen, i no un.

Hi ha el curs de les escoles concertades i privades, que venen a ser el mateix però amb un lleu matís: les concertades reben recursos públics importants per jugar a la puta i la ramoneta: quan convé jugo el paper de donar un servei públic, quan convé esgrimeixo el meu component "privat". Les privades són cada cop més escasses i totes d'un classisme que les caracteritza ben evident. El pares que porten els seus fills a aquestes escoles no han tingut canvis significatius en relació al curs que comença: els seus fills segueixen tenint el mateix horari, i segueixen tenint sis hores diàries, potser algun recurs menys, perquè la crisi ho és per tots, però poca cosa al capdavall.

Hi ha l'altre curs, el que comença a l'escola pública. Hi haurà menys professors, una mitjana de més d'un professor per escola, diuen. Però no patiu, que hi haurà més nens. La recepta perfecta per fer de l'escola pública una escola de segona. Com s'imparteix anglès a 27 nens? Com es reforça aquell alumne que va més fluix? Com s'atèn aquell que va massa bé i s'avorreix sense un suport adequat?
Amb la retallada de la sisena hora, els horaris s'han escurçat: ara sortiran com a molt tard a les 16.30. Els nens surten abans, però ja se sap que la conciliació laboral i familiar mai ha estat una prioritat dels governs de dretes. Quina gran decisió! Tindran menys hores lectives, els alumnes, què hi farem, que la sisena hora és molt cara i no pot ser que l'escola pública sigui igual o millor que la concertada. O potser es tracta de dinamitzar l'economia a base de contractar extraescolars? No, no pateixis, que qui se'n farà càrrec seran els avis. Quin remei! Ves, d'alguna manera han de pagar la seva jubilació de luxe -jubilació que nosaltres no tindrem- i què menys que oferir "serveis a la comunitat" i cuidar-se dels seus néts en sortir de l'escola. Aviat veurem protestes d'avis que es queixaran d'haver d'assumir aquesta tasca sense poder dir-hi la seva. I si eres usuari de transport escolar públic prepara't que se t'encarirà un 400%, poca cosa, al capdavall (però és clar això els passa als veïns de Sant Cugat i ja sabem que tots viuen molt bé allà)...

El curs comença amb un allau de despropòsits que perden de vista qui és realment important: els nens i les nenes. Parlem de diners, però al final parlem dels nostres fills i del futur. De persones humanes en formació.

Amb una sabata i una espardenya. I ja t'ho faràs. Així comença aquest nou curs a l'escola pública.
Corren vents nefastos pels serveis públics. Per l'educació pública. Ja se sap la consigna del govern dels millors és aquesta: si vols sanitat, te la pagues, si vols educació, te'l pagues.
D'un plomall s'ho carreguen tot.

Vivim en l'època del mecaguntot.

Regal virtual

Al llarg de la nostra vida anem trobant persones de tota mena. Tothom amb qui ens trobem entra i surt de la nostra vida fruit d'un atzar fortuït, d'una cadena de baules que es fa difícil de desxifrar. No deixa de sorprendre'm els enllaços que regeixen aquests encontres i que ens configuren la vida, els amics.

Si vaig conèixer en Ferran va ser per un d'aquests atzars entrellaçats. Si no escrivís al blogs, no l'hauria conegut. No escriuria al blog si no hagués trobat uns amics de feia 25 anys. No hauria trobat aquests amics, si no m'hagués divorciat. O potser les baules podien ser diferents. Tot depèn del punt on fixem l'atenció, el focus d'interès. Vaig conèixer en Ferran perquè cap dels dos va guanyar un premi. Vaig conèixer -millor- en Ferran perquè vaig voler conèixer Berlín. Vaig conèixer el Ferran perquè vaig llençar-me a una aventura esbojarrada que es feia dir 1.TBfC.

Què va passar a Berlín ?
Bones vibracions.
Un viatge màgic, fruit també d'una sèrie de casualitats personals. No hi hagués anat si no fos que... però hi vaig ser.

Tots els qui vam viure aquella experiència se'ns fa difícil de qualificar-la.

I en Ferran (i la resta de la colla) va entrar en la meva vida per una d'aquelles jugades de l'atzar. I va fer-ho per la porta gran.
Avui és un dia especial. En Ferran fa anys. En una conspiració blogaire, els seus amics els de Berlín ens hem unit per fer-li un regal virtual. Digueu-ne treball cooperatiu (o parida col·lectiva).



Felicitats Ferran. Ets genial.

Batibull

Tinc una colla d'esborranys oberts. Se m'acumula la feina, les idees, les imatges. En alguns tans sols hi ha una fotografia. En d'altres una frase. En d'altres una protesta.
Se m'acumulen les idees i no en publico cap. Tinc un paràgraf, però no visualitzo la fotografia, penso en un video però no puc penjar cap text...
Quan vols dir tantes coses, no goses dir-ne cap.
Protesto, contra mi mateixa. M'enrabio, contra el llastimós govern però una enrabiada s'enllaça amb l'altra i no tinc temps de plasmar-les per escrit.
Em contagio de la xafogor d'estiu, aquest estiu que declina però encara és present.
Vols fer tantes coses que no en fas cap.
Prou. Endreça't el cap. Posa't a escriure.

Declinar de l'estiu

Els dies encara són llargs i calorosos.  Al migdia el sol apreta i millor amagar-se dins de casa amb les finestres tancades i les persianes baixades. Llegir, escriure, dormir al sofà. Hom gairebé no se'n sap avenir que fa dos dies esclataven els petards per donar la benvinguda a l'estiu.

I han passat coses aquest estiu, algunes les has contades, d'altres t'han indignat. Unes terceres, les importants, te les guardes al calaix dels tresors.

Passen les hores. El dia declina i al capvespre (com era aquella deliciosa expressió que en diuen a les illes?) l'ambient s'endolceix. Respirar a la fresca.

I una veu interior et diu que gaudeixis del que et resta de l'estiu, que aviat s'esvairà el repòs i tot serà brogit. Inici d'escoles, folrar llibres, signar papers. Soroll. I t'hauràs de posar les piles.

Abans que tot això arribi encén unes espelmes que foragitin els mosquits. Respira a fons. Seu al porxo. llegeix un llibre. Mira com es lia una cigarreta el teu amor. Menja-te'l a petons.

Les relacions entre pares i fills (de "Sota la Pols" a "Sukkwan Island")

Fragment de la coberta de Sukkwan Island editada per Empúries.

La vida ens parla de vegades de formes estranyes. En envia missatges confusos que no sempre sabem interpretar. La vida és plena de casualitats que ens diuen alguna cosa de nosaltres mateixos. No es tracta d'esoterisme ni res d'això, però d'alguna manera els missatges hi són i no sempre sabem com interpretar-los. I la meva mare sempre m'ha dit que jo sóc una mica bruixa. I no la contradic.

I la vida em deu estar dient alguna cosa, ves a saber perquè per vies paral·leles m'ha arribat a les mans en moments diferents dues lectures aparentment molt dispars, però que comparteixen alguna cosa.

Una companya de feina en saber que tenia al cap un projecte de novel·la situada al franquisme em va deixar Sota la pols, on es mostra l'ambient de postguerra. De la postguera dels vençuts. En un altre context completament diferent, i amb uns quants mesos de decalatge, un amic em va recomanar de Sukkwan Island. Tots dos els tenia a la llista de pendents i ni sé com vaig decidir triar-los com a unes de les lectures previstes aquest estiu.

Els dos llibres tenen poc a veure. Jordi Coca va guanyar un premi Sant Jordi l'any 2000 amb un text molt clàssic, però que a mi em va semblar fluix. No sé què em passa amb els narradors en primera persona que es posen en boca de nens. No me'ls crec. En la part positiva posaria com ens transporta amb èxit a l'atmosfera de pobresa pròpia de la postguerra. Però en conjunt em sembla una obra amb debilitats, em va semblar inacabada o no va aconseguir ficar-m'hi del tot. Tot i que vol parlar-nos de la relació entre un fill amb un pare maltractador i que és un autèntic fracàs, no aconsegeuix transportar-me al moll de l'os. A més, va enllaçant fets com els nens els enllacen als seus contes: encadeno mil i una accions i, quan em ve bé, poso "fi", i ja està. Acabat. Què ha canviat en els personatges que faci preveure que no tornaran a passat les coses que prèviament ja hem vist? Al meu entendre, res.

Decebuda, vaig enfrontar-me a Sukkwan Island i la primera sorpresa va ser veure que m'enfrontava a una novel·la que em volia presentar una història similar: la relació entre un pare i un fill. La relació entre un pare i un fill adolescent que marxen un any a viure a una illa a Alaska, amb l'objectiu visible de refer la seva relació, però amb altres objectius no dits, ocults, que van surant a mida que avança la novel·la. David Vann posa els personatges contra les cordes, i ens porta a l'interior de les relacions humanes. A l'interior de les tenebres de les nostres pròpies contradiccions.

Torno a l'inici. La vida ens parla de formes estranyes. Ens dóna pistes de les maneres més insòlites.
Com és que he triat llegir aquestes lectures seguides? Com és que les he triades justament l'any en que la meva filla gran ha fet un pas decidit cap a la preadolescència?

Esperant els Persèids

Sense llum, no veiem res. Amb poca llum els colors desaparèixen, la perspectiva canvia, els volums deixen de ser clars, el paisatge s'aplana. Aconseguir plasmar la imatge nocturna en imatges o fotografia és extremadament difícil. A Hollywwod, els cineastes van idear un sistema per intentar filmar les escenes que passen a la nit, filmant-les de dia. És la tècnica de la nit americana que Truffaut va utilitzar com a títol i metàfora, en una pel·lícula on ens parla del món del cinema. Però la nit americana no aconsegueix transmetre les sensacions d'un passeig sota la lluna plena.

Aquest any hem anat a veure els Persèids. La lluna, i alguns mosquits, ens han deixat veure alguns meteorits cremant-se a l'atmosfera. Caminar sota la lluna, sense més llum que els seus reflexos. Agafar-nos de la mà sota la seva llum grisa, imaginar-nos les pupil·les dilatades. Intuir les formes que s'amaguen rere els arbres. L'arbre mort es retorça, sembla mirar-nos i desafiar-nos. Mirar els teus peus que trepitgen la grava del camí. Percebre l'ombra dins l'ombra, dels arbres. Sentir la teva veu i veure't a mitges les faccions. Sentir veus i veure formes que apareixen del no res. Seure sobre les pedres, estirar-nos cara amunt, deixar la lluna a la nostra esquena, buscar estels i llàgrimes.

Uns dies després, hipnotitzada encara per les sensacions, he intentat, sense èxit, recollir la llum tènue de la lluna plena sobre el paper.

Un work in progress inútil.

Ni de lluny puc copsar els moments màgics, esperant els Persèids.




(ja em perdonareu la llargada del video)

L'Enrique, el Martí i l'Ismael. Companys de viatge

Ara fa uns dies, a road movie, vaig parlar de tres personatges que m'acompanyaven en el viatge. En aquella ficció, no parlava sinó dels autors dels llibres que duia a la maleta. La pitjor part se la va emportar Martin Amis, perquè el pobre va passejar amunt i avall però no va obrir boca. I és que encara ni he començat a llegir-lo.

En Vila Matas es va endur el paper protagonsta de la història, perquè em va acompanyar la major part dels meus dies. I de l'Ismael, què n'haig de dir si encara està a la meva vora?

Refugi

A les hores punta, vam buscar el recer d'una ombra generosa i un rierol que ens alleugés l'esperit, aixafat pel sol que queia des del precipici. Juguem amb la càmera de fotos. Tenim bones lectures, sons d'aigua, i xiscles d'infants.

Cap el nord

Vinc de l'oest i me'n vaig al nord. De les planes llargues i recremades pel sol -malgrat allò que deien els autòctons que aquest any no era tan dur- fujo cap el verd i el blau.

Vall d'Eina, Err, Ur, Capcir, Egat, Bulloses, Forcats, Llo, Urtx. Tants i tants llocs on vull anar.
Noms endimoniadament suggerents i evocadors.

Road movie

No sabria com valorar la crònica de les vacances. Tot va començar ara fa unes setmanes, de forma més o menys improvisada i precipitada. Un dia sense venir a to, l'Enrique m'ho va proposar i jo vaig acceptar de seguida. Filmarem una road movie, càmera en mà, sense guió previ. No el feia tan impulsiu, jo, mira per on, però la proposta em va captivar des del precís moment en què m'era formulada.

Una road movie. En el fons m'ho vaig prendre a broma. En realitat em proposava unes vacances d'aventura, sense rumb fix ni planificació prèvia. Com en els vells temps. Uns vells temps que ell i jo havíem viscut per separat perquè era el primer cop que l'Enrique i jo ens enfrascàvem en un viatge.

Vam mirar calendaris i compromisos familiars diversos i finalment vam concretar la data de partida. Quan el vaig veure carregar l'embalum de material cinematogràfic dins del minúscul cotxe no m'ho podia creure. Però, és seriós? Naturalment. Jo m'esperava alguna cosa més amateur, al cap i a la fi serem només dues persones. Tres, em va respondre, ens acompanyarà també el Martí. Era un company de professió de l'Enrique i a qui jo no coneixia de res. Això em va preocupar una mica, una cosa és compartir un cafè, l'altra fer carretera i manta amb algú desconegut. Em vaig reservar aquesta opinió i em vaig dir que començava amb mal peu. Més valia gaudir de les bones coses i pensar que ja li diria a l'Enrique que les coses no es fan d'aquesta manera. Malgrat el meu prejudici inicial va resultar un company de viatge tranquil i callat, que professava un gran capteniment, d'aquells que hi són però ni es noten. En fi, que no em vaig haver de preocupar per ell.

L'Enrique es comportava de manera misteriosa, perquè enmig de la plana em va deixar un Parem aquí i va anar a buscar un nou company de viatge. L'Ismael. Això acabarà semblant el camarot dels Marx.

Sota un sol de justícia, l'Enrique ens dirigia a tots plegats. Sospito que ens va dur pels camins que ell ja tenia prefixats i que la improvisació era molt menor del que inicialment ens havia fet creure. Mirava quadres, paperots, esquemes, ens donava ordres, ens duia sense parar per on ell volia.

Jo ja començava a tenir una certa idea de per on anirien el trets de la pel·lícula quan, de sobte, l'Enrique es va esfumar, va desaparèixer. I amb ell totes les targetes, imatges, material fotogràfic, tota la feinada d'aquells dies de rodatge. Tots tres estàvem perplexos. La pel·lícula ja estava pràcticament enllestida. Per què desaparèixer de cop en el no-res?

De totes les hores enregistrades, tans sols vaig poder rescatar uns pocs minuts que havia guardat en el meu ordinador. Aquest és l'únic vestigi possible d'aquella road movie que vam encetar i va acabar com el rosari de l'aurora.



De l'Enrique no en vam saber res més, va desaparèixer com perseguit pel diable. No responia les trucades. Li vaig enviar un email amb l'esperança que algun dia me'l respondria.

El retorn cap a casa va ser llarg i dur per tots plegats. El Martí es va fer més i més taciturn, no va obrir més la boca en tot el viatge. En canvi, l'Ismael va començar a parlar pels descosits evocant imatges misterioses i sorprenents, plenes d'esperits i suposats fantasmes. Per postres el cotxe ens va fer la guitza a mig trajecte. Després de patir una mica, al final vam arribar sans i estalvis, però exhausts.

Dos dies després d'arribar, em trobo un missatge al correu molt estrany de l'Enrique, una única frase
"La alta fantasía es un lugar en el que siempre llueve".

L'acompanya aquesta incomprensible fotografia:

Preparatius déja vu

Piles de roba. Piles de bosses. Que no em deixi res de les nenes. Que no m'oblidi res meu. Nervis.

Ja hi tornem a ser. El dimoni de les llistes. Cada cop abans d'un viatge, haig de recórrer a les llistes. Pensar quina roba em cal endur. Quines coses cal comprar, quines no ens podem oblidar.... Potser aquestes són les úniques llistes que sóc capaç de fer. I amb tot, sempre em deixo alguna cosa...

Fa dies que ho preparem. Hi pensem , hi donem voltes. Mirem mapes. Reservem algun hotel. Regirem rutes i comencem a imaginar-nos com seran aquests dies. Tot és nou i emocionant.




Encara falten algunes coses. Botes, mitjons.
I una cosa que no pot faltar: llibres per llegir.
Ja estem a punt. Gairebé.

Aviat, carretera i manta.

Tarda a la piscina amb Vila-Matas

Tarda de piscina.  Sol, ombra, dutxa gelada, piscina no tant, esquitxos, salts.
La tovallola estesa sobre la gespa, pessigolles de l'herba entre els dits dels peus.

De fons, cridòria de canalla. A prop, m'aïllo de l'entorn i m'abstrec dins la història que em volen explicar. Avui toca Vila-Matas, que em porta amb erudició de viatge des de Barcelona a Dublín i Nova York. En el record, em comentes sota el porxo un fragment. Somric.

Després, menjarem un gelat.

Petits plaers d'un dilluns d'estiu.

Educar i passar el mort: els alumnes

Fa una colla de mesos em vaig posar a reflexionar sobre uns quants personatges al voltant de l'educació: els mestres, els pares. L'estiu passat, llavors, ja semblava lluny, encara més el que havia de venir. Les fulles es tenyien de groc, escarlata, declinaven a marró i, fent un clinc inaudible, es deixaven anar i ballaven una dansa que les portaria a la metamorfosi.

El curs va anar avançant i els dies de tardor van donar pas a l'hivern fred i fosc. Els dies poc a poc van començar a allargar-se. L'escalforeta de la primavera es començava a notar i li va tocar el torn a els polítics, els quals es van endur el dubtós premi d'endur-se un segon post dedicat.

I tot d'una, el curs ja s'ha acabat. Ara ja fa gairebé un parell de setmanes. I m'adono que aquell recull de textos és coix i inacabat. En tot el recorregut he deixat de banda la part feble de l'equació. La part més important i sense la qual les altres no tenen cap mena de sentit: Els alumnes, els fills.

Els nens i nenes van a l'escola contents, els agrada anar-hi. És el seu món. Allà tenen els seus amics, i en general els agrada anar-hi, fer feines, jugar i aprendre. Amb tot la darrera part del curs es fa feixuga, cansada. El fi de curs sempre és molt estressant per tothom. Els professors han d'acabar els programes previstos, hi festes de fi de curs en què cal fer activitats extres, exposicions, danses. La calors a les aules es fa insuportable i ja tothom té ganes de plegar. Al pares se'ls convoca a sopars, a dinars a festes i concerts. Tothom ho fa amb ganes però alhora tothom es mor de ganes que arribi el 22 de juny. I arriba, sortosament. Tornen els nanos carregats de les feines i els informes. I tot i que durant tot l'any ja anem veient com van els nens, ara arriba l'hora d'avaluar la feina feta.

I hi ha de tot, nens i nenes que han tingut dificultats. Alumnes brillants que destaquen pels seus excel·lents. D'altres que, malgrat tenir bones notes se'ls recrimina una certa laxitud. O problemes d'actitud. D'altres que s'esforcen i se'n surten. D'altres que no fan gaire esforç, i també. I d'altres -els menys- que no hi ha hagut manera...

Els infants són la baula feble de la cadena de l'ensenyament. Aprenen el que els ensenyen en funció de les seves possibilitats. Si l'escola té més mitjans -tècnics i sobretot humans- tindran millors condicions per aprendre: no costa gaire d'imaginar les possibilitats d'una pissarra electrònica o com deu variar l'atenció a l'alumne si es pot fer exercicis de matemàtiques o anglès en mig grup (15 alumnes) o un grup sencer (27 o 30).

Els nens entomen allò que els donen. Si el nen és brillant cap problema, podrà seguir malgrat les circumstàncies. Però no tots els nens són brillants.  Després vindran els informes PISA i les lamentacions. Ja hi estem acostumats.

Ara però, venen els dies de piscina i platja. De sol i tempestes. De lànguides tardes d'estiu amb llargues migdiades. D'una horeta de deures. No molts. Dies d'excursions per les muntanyes. Dies de gaudir dels fills i compartir estones esbojarrades. A gaudir-ho com puguem.
 D'aquí poc vindrà de nou el nou curs. I les dificultats.

Menjar-se un Pollock. Art efímer i sense valor.

De tant en tant m'agrada passejar-me pel mercadillo. Comprar tomàquets que tinguin una mica de gust. Una peça de roba barata i funcional. Entenc poc de mercats. I encara menys de supermercats i encara molt menys de macroeconomia. La lògica especulativa que els fa moure em depassa. No puc entendre en quin món vivim, en què els rumors o la fantasia malintencionada puguin fer trontollar països sencers. Vides humanes. Per més que el neoliberal Sala-Martín intenti fer un missatge pretesament entenedor rere la imatge estrambòtica de l'americana acolorida, jo no entenc ni un borrall.

De tant en tant m'agrada anar a veure exposicions. Mirar-me els quadres. O les fotografies. Entenc poc d'art. No gens. El mercat de l'Art em sembla tan obtús i especulatiu com el mercat de valors i mai puc entendre què fa que una obra d'art es valori o no. Quatre il·luminats crítics de sobte decideixen que allò és Art innovador, en estar pur, i publicistes i magnats es llancen a comprar obres d'art sense solta ni volta. Especulació pura.

Entre un m'agrada meu i el d'un crític no deu anar més diferència que una pretesa expertesa, però a mi em fa un tuf nauseabund. En el mercat de l'art tot em sembla arbitrari. Com en l'altre.

Potser és aquesta la lògica dels mercats, l'arbitrarietat.

Avui em decideixo a fer art. Algú dirà que tan sols és una imitació barata. Probablement tiindrà raó. Qui sóc jo per contradir els crítics d'art? No tinc res a perdre, així que m'hi llanço.

Un sobrenom és un malnom. De vegades diu alguna cosa de qui el du. De vegades no diu res.
Amb en simple sobrenom de Jack the dripper es coneixia el pintor Jackson Pollock. Un joc de paraules entre Jack el destripador o el gotejador. Ves quines coses. Aquest matí m'he llevat plàstica. Com una artista gotejadora qualsevol, em llanço sobre el llenç pinto, dibuixo, em deixo anar. Sóc conscient de la meva poca capacitat artística i estic convençuda que aquesta obra d'art no passarà la història. Decidida, em disposo a menjar-me un Pollock. Com Kronos devoro el meu propi fill. Vet aquí un art efímer i sense valor.

La fina frontera entre la realitat i la ficció (2)

El dolent de la pel·lícula acostuma a ser el paper més valorat. Els personatges malvats sovint són polièdrics, amb matisos, angles i colors. Demaneu a un actor si vol ser el galan de la pel·lícula o el dolent. No dubto de quina serà la resposta. Els dolents, pícars, estrafolaris sempre dónen més joc i resulten més atractius que els pàmfils reclenxinats. Qui vols ser, Nosferatu o Robin Hood?

Els personatges dolents han donat més de sí, malgrat despertin antipatia inicial en el lector: un Onofre Bouvila, o un Hannibal Lecter no són precisament simpàtics. Però al mateix temps desperten una fascinació enorme.

No sé si la maldat dels personatges és on ens emmirallem i reconeixem allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. Potser els autors tendeixen a fer personatges més amplis, rodons i problemàtics en el paper dels dolents que no pas els bons. Posen més carn a la graella. Com a autors l'han de justificar d'alguna manera: Per què es comporta així? Quin misteri s'amaga darrere les seves malifetes? Com a lectors busquem la seva realitat, que molts cops no arriba a fer-se patent. Però aquest interès en descobrir què hi ha darrere del dolent crea tensió narrativa i afavoreix el relat.

Sovint, aquestes preferències pel paper dels dolentots, els passen factura, als actors. Es queixen dels insults que reben per part dels espectadors que confonen el personatge amb la persona. Quants cops no hem llegit que en Larry Hagman, l'actor que interpretava JR a Dallas era una gran persona?

La realitat es confon amb la ficció. Alguns espectadors acaben atribuint les característiques del personatge a la cara que l'interpreta. Podem creure al cap i a la fi, que Artur Mas és Lord Farquaad. I ves, en aquest cas, poc ens devem equivocar.

Les línies vermelles

Aquell dia en què el pare es va afrontar a l'oncle, jo tenia vuit o nou anys. Discutien, alçaven la veu cada cop més fort. De sobte, el meu pare es va abalançar sobre l'oncle, li va arrabassar el puret i el va esclafar contra terra. El recordo amb el puny tancat agafant l'oncle per la solapa. Mai havia vist el pare amb aquells ulls desorbitats, la cara desencaixada, vermell d'ira. Mai no l'he tornat a veure. L'estómac se'm va tancar i podria assegurar que no vaig poder menjar res aquell vespre.

Qualsevol acte violent m'atabala, em fa por, i me n'aparto esporuguida.

Per això rebutjo els atacs que van sofrir alguns diputats. Tot i que hi hagi provocacions per part de la policia, això no treu que alguns actes no es puguin acceptar. Però tampoc no es pot acceptar que es culpabilitzi tot el moviment dels indignats. És com dir tots els culés són gamberros que cremen contenidors, holligans. El moviment s'ha desmarcat de la violència des dels inicis. Però la crispació va en augment i em pregunto si no estem a les portes d'una situació més complexa on la violència no sigui un fet aïllat. Les línies vermelles potser esdevindran una metàfora de la sang que es vessarà.

Mai he suportat la violència. Per això rebutjo que en un ambient clarament indignat, en què ens queixem dels excessos dels polítics, tota una presidenta del Parlament i tot un president de la Generalitat, les dues primeres autoritats de Catalunya que presumptament ens representen, facin un acte de dispendi dels béns públics, malbaratin els nostres impostos i agafin un helicòpter per acudir al Parlament. Semblava un episodi de sèrie americana dels vuitanta, al més pur estil Starsky & Hutch o Els homes de Harrelson. Aquest va ser un acte prepotent i violent com pocs. Aquí es va creuar una línia vermella.

No va ser tan sols ahir quan s'han creuat les línies vermelles. La cosa ve de lluny, fa molts anys que es creuen línies vermelles. Les polítiques neoliberals són actes violents contra els pobres -els nous pobres-, la part dèbil de la societat. En nom de llibertat (de mercat, de divises, de borsa, financera) s'han omplert les butxaques deconstruint peça a peça l'estat del benestar (en minso estat del benestar que teníem).

Fa temps que es creuen línies vermelles, des dels robatoris de milions gràcies a "un dels nostres" com Fèlix Millet, encara ara presumpte implicat i lliure, o els tripijocs corruptes immobiliaris del gros honorable durant 30 anys. Tot amb la connivència dels governants.

Es van tornar a creuar línies vermelles, quan per salvar l'"economia" es van ajudar als bancs que ara segueixen tenint beneficis. Qui els demana responsabilitats pel que van provocar?

I ara segueixen els actes violents contra els ciutadants que paguen amb responsabilitat els seus impostos. Segueixen creuant línies vermelles, quan tanquen quiròfans, quan beneficien la sanitat privada envers la pública, quan eliminen la sisena hora, quan hi ha menys infermeres i menys mestres, quan els avis no podran tenir ajuts a la dependència, quan amb les retallades es carrega l'estat del benestar (digui el que digui el conseller d'economia), quan la corrupció és un mal menor als seus ulls i permeten imputats a les seves llistes electorals, quan impunement promouen que s'intal·li el missatge xenòfob que de nou, castiga els més febles...

Personalment penso que fa molt de temps que l'estan passant la línia vermella. Els que han creuat la línia vermella són els "seus": els bancs, els empresaris, els polítics, els economistes...

En la seva prepotència els polítics segueixen instal·lats en la inòpia més absoluta. No entenen res. No volen entendre res.

Ja s'ho trobaran. Això tan sols acaba de començar. La indignació no para de créixer.
Ja triguem a fer d'Islàndia el nostre mirall. 

Recomanació: llegiu el post del Ferran d'avui, 

sobre aquest mateix tema. I li agraeixo la seva frasei enllaç finals.

La fina frontera entre realitat i ficció (1)

Quan em poso a llegir un llibre, o bé mirar una pel·lícula, hi ha tres frases que em fan especialment ràbia.

La primera:

Basada en fets reals.

La segona:

Tota semblança amb la realitat és pura coincidència.

La tercera:

La realitat supera la ficció

Són frases banals, buides. La primera pretén donar un sentit de versemblança a la història, de generar confiança en el lector. Allò que anem a llegir ha passat a la realitat, per tant l'has de creure a ulls clucs. Hi ha, a més, una mena de promesa soterrada: t'anem a explicar una història sorprenent i colpidora perquè allò que trobaràs ha passat de veritat. Com si qui hagués escrit (re-escrit) aquella història verídica no l'hagués passat pel seu particular sedàs personal, per fer-la més atractiva.

La segona frase és encara pitjor, perquè es veu clarament inventada des d'algun buffet d'advocats per estalviar-se denúncies de plagi, calúmnia o ves a saber quin delicte tipificat. Si et sona la història, ho sento, perquè me l'he inventada jo, del meu caparró altament creatiu, així que ja ho saps: ni se t'acudeixi posar-me una denúncia, que t'escuraré.

La tercera és cosina germana de totes dues, i s'utilitza tant de forma tant repetitiva quan una notíca dels diaris esgarrifa, que ha perdut ja tot el seu sentit. La realitat supera la ficció, ja, sí, i què?

On se situa la frontera entre realitat i ficció? Aquesta és una frontera fina, fins i tot en els casos de novel·la fantàstica, perquè en realitat el gènere fantàstic és una metàfora. I les metàfores no són sinó excuses per explicar la realitat d'una altra manera.

Un escriptor no pot abstreure's completament de les seves vivències. Un fet puntual, una vivència personal poden ser punt de partida d'una història de ficció. Sovint, les imatges recreades són una barreja de realitat i imaginació. Què és real, i què és fictici? El resultat ja fa que sigui molt complex destriar-ne totes dues coses: hi ha elements reals, elements imaginats.

Fins i tot quan llegeixo textos propis, se'm fa impossible destriar totes les influències que hi apareixen, perquè algunes de les quals ni tan sols jo en sóc conscient d'on venen: de la vida real, de les lectures fetes, dels referents, de les idees, d'imatges de televisió, de documentals, de somnis (són reals els somnis?), de llocs on mai no he estat però que conec i imagino, i que fins i tot puc descriure amb precisió...

Com podem destriar què és realitat i què és ficció?

Menjar de rebuig

La Maria obre el moneder, tan sols és dia 2 i la pensió ja s'ha fos en el no res. La nevera és buida i l'estómac també. Els fills fa trenta anys que li van fugir de casa. Apenes els veu, ni a ells, ni als néts. Quan em van venir veure el darrer cop? Poc després de nadal, diria jo. Abans d'ahir va rebre la darrera trucada. Tot bé, mama? Tot bé, ves què t'haig de dir. La veritat? T'explico el mal d'ossos, les xacres, la resta, me la guardo.

L'Amàlia, deu anys més jove que la Maria esbiaixa un somrís amarg. Tot i ser més jove arrossega moltes més malalties que li devoren el cos. Es fan costat. Tentinegen penjades del braç l'una de l'altra travessant el carrer fins arribar a la porta del super, ja tancada, amb els clients pagant les darreres compres.

Els contenidors s'arrengleren just davant. El verd de les ampolles, el groc dels tetrabrics, el blau del paper, el marró de l'orgànica, el gris del rebuig. Alguns desprenen una olor agre. Són les nou del vespre i avui és dimarts però la Maria ja no necessita més rampoines per moblar la llar, ja fa anys que li'n sobren. En Mohammed en canvi des de les vuit espera que baixin els trastos. Potser avui trobarà el matalàs que li fa falta, o una tauleta, que bona falta li fa. Alcen el cap, es saluden, gairebé es podria dir que són vells amics. Són els companys dels containers. Com la Raquel, i l'Elvira, el Jaume i el Bernat, que amb poc més de trenta anys, putinegen contenidors per necessitat i ideologia.

Troben pebrots en bon estat. Cebes mengívoles, alguna carn envasada acabada de caducar. Tomàquets. De la brossa sorgeix la solidaritat dels desesperats. Té, aquests per tu. Jo ja em quedo l'albergínia. En Raul fa mesos que ajuda la Maria i l'Amàlia, mentre ha estat a l'atur. Avui els diu que acaba de trobar feina, però que seguirà venint cada dia, cobrant en negre i mileurus justos no arriba a pagar el lloguer i omplir les boques dels 3 nens afamats.

Entretant, el lliure mercat segueix fent la seva, aliè a la desgràcia, llença el menjar comestible, deixa a la misèria aquells qui no es poden pagar menjar sense caducar. Entretant, els polítics ajuden el bancs i ni tan sols els passa pel cap fer una llei que prohibeixi llençar els aliments encara no caducats.
Qüestió d'higiene sanitària, diran. Potser inòpia mental.
Entretant, a ulls clucs, prefereixen la pobresa i la desolació.
Ajudem els bancs, majoria silenciosa, gir a la dreta. Fractura social.

Aquest apunt tenia un altre títol. L'havia anomenat Reciclatge, i era un apunt més aviat literari, on fantasiejava amb la realitat... Feia dies que li donava voltes, sense acabar de trobar el to o mirar d'enllestir-lo d'una vegada. Passats uns dies, les casualitats, o no, han fet que mentre re-escrivia aquesta ficció, la Marta Rojals hagi publicat al seu FB un enllaç al documental Menjar de rebuig. Altament recomanable. Manllevo el títol al documental.

Adrenalina

Salta del furgó amb el foc a les venes. Porta hores tancat i la calor és sufocant. Una nit assegut preparat per al combat. No hi ha cap guerra. Però com un gos rabiós necessita actuar. Atacar.

Compleixo ordres. Nois i noies seuen a la Plaça. Desafiants, em desafien. Dones de mitjana edat escridassen.  És la meva feina. Però les justificacions són banals, l'han tingut tancat per encendre'l, per tenir-lo a  punt, per acomplir l'objectiu, amb el plaer indescriptible que és fer-la ben feta. Ansia l'acció. Compleixo ordres i friso per portar-les a terme. No ens moureu d'aquí. Un home gran tentineja poruc i es recolza a un fanal. Per què no marxa? Podria ser mon pare.

Desallotjar la plaça. Desallotjar-la. Com sigui, al preu que sigui. Colla de penjats. L'adrenalina li corre per les venes i sent un plaer sàdic quan abat amb força el primer cop. I el segon, i els cinquanta que venen després.

Fades a la serra del corredor

Hi ha moments en què la màgia existeix. No saps ben bé perquè passa. Però és aquí.
Quan les coses surten a la perfecció.

A l'arribada, alguna imatge gore per culpa de les maduixes que regalimen. Petons. Holes. Presentacions. Grans i petits. Els petits -les petites i el petit, per ser exactes- van directes a l'aigua. Rialles de fons. Aperitius explosius.

dinamita

Les paraules brollen a tort i a dret, les rialles les acompanyen. Les menges s'exposen. Amanides, pingüins, i unes magdalenes que esdevindran Proustianes en el nostre imaginari. A la casa del costat, macarronada.

Però es tractava de menjar arròs sec: tres paelles arrenglerades, i en Leb amunt i avall, ara l'una, ara l'altra. Més arròs, Carme. Vaig. Flaires. Aromes. Ohs, Ahs, i mmms.. Assaborir.

El procés d'elaboració de l'arròs sec en tres flaixos

Converses a dreta i esquerra. Els somriures, les complicitats. Recordem algunes absències. Arriben les postres, els cafès deliciosos i la rotllana per seguir amb les tertúlies que mai no s'han aturat.

De ma en mà corren llibres diversos. Petites joies. De la mà d'en Girbén, no podia ser d'altra manera, fullejo amb beneració una de les meravelles de la jornada que jau sobre la falda. El volum correspon al Vallespir i el Capcir.  Una joia del 1919 herència del seu avi.

Llegeixo que a l'Estany Negre d'Evol hi ha llegendes fantàstiques de fades i encanteries.

N'estic segura:  la màgia ha sortit del llibre i les fades estan entre nosaltres. Potser a la piscina de ca la Carme. O potser acompanyant els nostres somriures.

Desperteu-vos!

14 M

Dissabte vaig anar a la manifestació convocada pels sindicats. La crítica anava adreçada al govern dels millors, a les retallades socials, a la potítica de dretes que beneficia els rics i empobreix els més necessitats. Qui vulgui sanitat de qualitat, que la pagui, qui vulgui educació de qualitat, que la pagui. Diguem que va ser una protesta a l'antiga. Tot i així, si jo hi vaig anar és perquè me'n vaig assabentar gràcies a les xarxes socials. Les fronteres no són tan diàfanes, les persones en movem en el món virtual i en el món real i voler tallar amb bisturí totes dues realitats és un error. En el fons som els mateixos.

L'endemà va venir la protesta contemporània. La convocada espontàniament per les xarxes socials.

Tot i que han estat protestes diferents, alguna cosa suma. Per fi, alguna cosa es belluga! Per fi, la societat que semblava tenir sang d'orxata surt de l'apatia i vol ser escoltada. La societat que semblava immobilitzada per un verí anomenat futbol, o F1, o televisió escombraria ara surt al carrer, parla, es fa sentir.

Pa i circ, deien els romans. El circ el tenim ben servit. Però ara comença a faltar el pa.

Se m'acumulen les idees i les imatges. Llegeixo a tort i a dret les notícies als diaris, els blogs, els twits i els facebooks de les acampades de protesta que s'estan produint arreu de forma simultània. Hi ha masses coses interrelacionades com per poder-les dir totes. Combrego amb l'anàlisi que en fa l'artista.
Tot plegat ve d'un cúmul de circumstàncies però en el fons és una sola: la crisi en què estem immersos es deu a la ideologia neoliberal que els darreres 20 anys ha aconseguit fer esborrar teòricament les classes socials, ha aconseguit diluir els discursos d'esquerres, ha aconseguit imposar la llibertat "de mercats" i "financera". Fa cosa d'un mes vaig poder veure al cinema el més que recomanable documental Inside Job, que explica de forma diàfana com les polítiques neoliberals ens han dut amb total impunitat a aquesta crisi. Encara sou a temps de veure'l.




Les protestes espontànies han agafat els partits polítics amb els pixats al ventre. Fora de lloc. Acostumats a visitar mercats a petonejar nadons en campanya electoral s'han vist sobrepassats per les circumstàncies. Ja els està bé.  Fa anys que una remor va sonant per tal que es renovin, que reformin els sistema electoral, cosa que s'han negat a fer amb dilacions absurdes. Demanaven una reforma i ves que no es trobin una revolució.

Els canvis que es demanen són profunds, globals, amplis. No són tan sols de Catalunya, ni Espanya, ni Europa. El món globalitzat demana solucions globals.

Ves a saber, caldrà anar veient com evoluciona tot plegat. Jo sóc optimista de mena.

De l'amor incondicional al capvespre

Vens cap a mi amb un somriure ample, els ulls brillants, el rostre il·luminat.

Foto: Ariadna

M'abraces estreta i em petoneges, petó rere petó.
Tinc un regal per tu, em dius.

2011 petons.

Avui són més importants les teves paraules que les meves.

Des del fons del pou.

El despertador s'engega amb la ràdio a les 6.25 hores. El volum és baix, música clàssica. Obre els ulls. Ha dormit unes set hores.

El dia no és preveu afalagador. Com el d'ahir, com el d'abans d'ahir. Com fa una setmana. Com el de fa un mes. Fins a fer-ne cinc. Trobarà la taula del despatx nua i grisa. Tan sols l'ordinador i res a fer. Com ahir, com abans d'ahir, com fa una setmana, com fa un mes. Fins a fer-ne cinc.

En fa cinc deia paciència, això va per llarg. En fa tres es repetia, aviat hi haurà novetats. I les novetats venien imperceptibles. però lliscaven per la vora i fugien enllà. Fa una setmana es va dir, falta poc, anima't....

Ahir va mirar enlaire. La llum semblava tan llunyana i la sortida tan inaccessible que va dubtar saber trobar la sortida. I,  en cas de poder enfilar-s'hi, no morir encegada i estèril.

Des del fons del pou ha entrat en un procés de desídia en espiral.

Dedicat al govern del millors sense afecte i efecte. 

Bebelplatz

Després de la visita a Berlín, va quedar-me un post pendent a esborranys, d'aquells que s'enfonsen avall, avall, i queden enterrats per altres esborranys i posts publicats, i poc a poc cauen en l'oblit. Mai vaig acabar de trobar el to, ni la manera de com parlar de Bebelplatz.

Avui em topo amb què a Berlín s'organitza un lectura, demà dia 10 de maig d'onze a una. Es tracta de recordar el fets coneguts com a Buecherverbrennung. I em ve a la memòria aquell post que no vaig arribar a escriure mai. El repesco i em trobo amb quatre frases mal girbades i una fotografia

Bebelplatz, 10 de maig de 1933, avui fa 78 anys

Tota mena de seguidors nazis, des de membres de les SA fins a civils de tota mena,  van assaltar la biblioteca universitària i van cremar 20.000 títols que no eren prou bons per a la ideologia nazi.

Em costa d'explicar el neguit que sento quan algú vol coartar la lectura d'un llibre. Per nefast que sigui, ni el best seller més venut es mereix ser cremat.

Però hi ha encara qui defensa les llistes de llibres prohibits. Primer els prohibim, més endavant els cremem. I com diu la placa commemorativa, primer cremem llibres, després cremem persones

Fins l'any 1966, trenta-tres anys més tard de la crema de llibres, no va deixar "d'actualitzar-se" la llista de llibres prohibits per l'església catòlica. Vint anys més tard, el 1985,  el llavors cardenal Ratzinger encara en defensava la seva vigència moral.

Qui sap si mai gosarà cremar-los al davant de la gran basílica.
A les persones, l'església ja se'n va fer un fart de cremar-les.

Making of d'un apunt fallit

Havia pensat en fer un apunt sobre l'1 de maig. Però ja som a 3 i encara el cuino i el repenso. Vaig passejar-me sobre l'arxiu del blog, què havíem dit per aquí. Poca cosa, al capdavall.

Tenia algunes imatges previstes, fotografies que volia fer per il·lustrar-lo. Pensava un video que encara no he fet i que no descarto encara. Després em vaig anar a l'altra banda, potser era millor penjar el post sense imatges ni vídeos que valguin.

Pensava en la crisi, la situació actual, el nombre d'aturats. Pensava parlar dels supermercats i els clients que reben per la porta de darrere, la porta que ningú no obra, la dels contenidors on s'aboca el menjar sobrant. La porta que ara visiten la tieta i la iaia, la teva o la meva, que malviuen amb una pensió de 400 euros i van a les sortides del super de la cantonada, o millor del barri del costat, que no les coneixen, a veure què llancen que es puguin dur a la boca. Ara, quan alguna cosa se'm fa malbé a la nevera maleeixo el meu mal cap, la meva poca previsió, a qui no hauria pogut alimentar aquell formatge o tros de carn que ha quedat immenjable, sense remei?

Havia pensat què podria dir sobre els sindicats, tan fora de lloc, tan inoperants. Però ells mateixos ens ho expliquen: en un 1 de maig en plena crisi tan sols ens poden mostrar que són ells qui estan en crisi. Ens quedem a casa i no aconsegueixen que aixequem el cul de la cadira (però algú ha sentit que se'ns convoqui a res?)

Guanya l'individualisme, l'egoïsme, el jo vaig a la meva. Vivim en una societat en fallida. Falla el sistema, falla la solidaritat, falla el sentiment de classe -ens hem cregut de debò que les classes socials no existeixen?), falla el sentiment de comunitat, falla fins i tot la dignitat.

Tenia pensat parlar de tot això d'una manera provocadora... que ens avergonyís a tots per quedar-nos quiets i comfortables, pensant en els nostres coses.

Però, sovint, quan intento enfadar-me i escriure enrabiada, la ràbia se m'escola per entre els dits. L'intent és fallit. El post està escrit de manera poc brillant, el video mental que jo tenia era provocador i tenaç, i ara, en canvi, tan sols goso dibuixar un circ.



El circ que ens fan viure per tenir-nos a tots tancats a casa, sigueu bons nens i tinguem la festa en pau. Guanya la desinformació quan ens atiborren d'esports (4 clàssics), casoris reials (quin modelet portava no sé qui), la beatificació d'un bisbe reaccionari, la televisió alienadora i plena d'escombraries (crits, manca de respecte, ètica inexistent)... M'agrada que l'atzar hagi fet que les imatges del video no surtin enfocades. L'atzar de vegades et dona respostes, nous símbols: mentre mirem el circ desenfoquem la mirada, deixem de veure les coses com haurien de ser.

Em pregunto com, amb la que ens està caient a sobre, el ramat segueix dòcil i disciplinat. I em ve un pensament al cap, que un amic em va dir no fa gaire: l'economia submergida en aquest país deu ser esfereïdora, si no, no s'entén que la violència no hagi ocupat els carrers.

I és que el circ està molt ben muntat.

La plantofada: Ossama Bin Laden

Fotografia del llibre Deconstruint Ossama. La veritat sobre el cas Manbaa Mokfh, treta del Piscolabis & Librorum

Assisteixo perplexa a l'allau de notícies que va caient sobre la mort de Bin Laden. Com si m'haguessin donat una plantofada. Tot plegat dispersa un tuf de fenonen paranormal, de cosa extraordinària. Crideu l'Iker Giménez, qui té tirada per aquestes coses, i ja va veure la importància de la notícia de la desaparició de l'astronauta Ivan Istoichnikov de l'Sputnik.

Assisteixo perplexa, perquè el muntatge sembla talment extret d'una exposició de Joan Fontcuberta. Vista la l'evolució de la notícia de la mort, hom diria que la va encertar de ple i que el personatge contra qui Occident va llençar tota les armes de cavalleria, no ha existit mai. 

L'anunci del fet, el cos llençat al mar, la desagradable fotografia matussserament trucada... em sembla que la meva realitat s'ha tornat molt peruchiana. 


Crec que m'allitaré una estona. O em pessigaré, per veure si desperto.