dimecres, 12 de desembre del 2012

Trinxeraires

Aquesta joia de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian molt probablement va passejar per Lisboa dins la bossa que portava Silvinho.


trinxeraire
1 m. i f. [LC] Persona jove desemparada, que va vagabundejant pels carrers.
2 m. i f. [LC] Persona de la classe baixa, sense ofici ni benefici.
3 m. i f. [LC] Personatge de la novel·la Crònica dels bons trinxeraires de Mario Zambujal.


A tercer de BUP jo seia vora la finestra que donava a Sant Quintín, a la segona o tercera fila. Sovint, els dies grisos, perdia la mirada cap a la Cúpula de Casa Convalescència mentre els gavians la sobrevolaven, tenebrosos. Fins que un cop de colze o el canvi sobtat de la veu del professor em retornava a dins l'aula. Alguna d'aquelles veus podria ser la de l'Hernanz, professor del departament de Filosofia, qui ens impartia "ètica", l'alternativa als qui ens oposàvem a seguir religió.

El seu nom se'm resistia, he hagut de recórrer a la memòria aliena. En canvi, conservo la imatge del seu aspecte antiquat, tot i que les boires dels temps em poden jugar males passades: poc cabell ben clenxinat; un bigotet estret sobre el llavi al més pur estil Carl Gable, quan aquest duia ja tres dècades a sis pams sota terra; vestit verd fosc, quan cap professor ja no en portava; ulleres de pasta i metall a l'estil anys cinquanta, vidres verds que empetitien els ulls. Rere aquest aspecte franquista s'hi amagava un home progressista

Era un d'aquells professors que potser sense ni adonar-te'n et deixa petja, perquè et va fer pensar. Reflexions airades sobre la pena de mort, el paper i la responsabilitat de la societat envers els lladres. El conflicte moral que presenta la llei del talió. Unes reflexions que ens portaven a l'empatia amb els delinqüents: no és culpable la societat d'abocant-los a delinquir?

Per què m'han vingut aquests records a la ment? La lectura agraïda la Crònica dels bons trinxeraires de Mário Zambujal. Una narració exquisida plena d'imatges, molt ben escrit -i traduït per Anna Cortils-. Potser és perquè Zambujal ens fa sentir empatia per aquests trinxeraires de carrer als quals la vida els porta a formar part de la banda desastrada de Renato quan els encarreguen un treball de categoria, fer el gran cop, i robar les joies de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian . Donar el gran salt per sortir de la miseria. Humor, rialles i imatges potents. Tot plegat en el format de novel·la breu que no arriba a les 180 pàgines, tan poc habitual per aquí, on sembla que els llibres s'hagin de vendre a pes.

Un llibre més que recomenable, una nova petita joia. Les petites editorials com Crims.cat ens estan donant alegries els darrers temps.



L'atzar ha fet que, poc després que acabés de llegir el llibre, uns altres trinxeraires entressin a casa i s'emportessin diversos objectes. I, potser sigui la síndrome d'Estocolm o potser sigui que no puc sentir sinó que en part sóc responsable residual de la misèria creixent de la nostra societat, que porta a nous trinxeraires a sortir-se'n com poden en un campi qui pugui creixent, el cas és que no puc evitar pensar que sento un mica d'empatia per aquests altres trinxeraires, també.

Tot i que a estones una llosa m'oprimeix el pit i em fa sentir feble i vulnerable.
I la tristesa, per les fotografies dels darreres anys que ja mai més recuperaré. O pel timbre de les notes manllevades que no tornaran.

divendres, 23 de novembre del 2012

La Bèstia



Fa setmanes que el cicle del terror ens tenalla la gola. Omple les pantalles. Ja, des de finals de l'estiu, n'emeten imatges als telenotícies.

Quan connectava la pantalla m'esgarrifava. De tant en tant ens miràvem astorats, la perplexitat fixada al rostre, mentre el parpelleig brillant mostrava els líders messiànics projectar les seves manipulacions. Recordo aquella nit quan, arrapada al teu cos, vaig ofegar un ronc profund contra el teu pit. Tots dos tremolàvem. Tan sols trobàvem recer en els nostres petons.

Pels carrers de pobles i ciutats es va estendre el terror. Van agafar la il·lusió (no hem d'oblidar que la paraula te la mateixa etimologia que il·lús) i la van ultratjar, masegar, violar, per tapar les seves vergonyes. De tot aquell horror que ells havien provocat, ja gairebé ningú no en parlava. Als diaris, a les televisions, la bèstia s'erigia com a solució a tots els problemes. Negaven el fet que ells eren culpables, culpables de l'horror.  Ara, ja ningú no sabia del cert quan havien començat els atacs. Ho havien esborrat de la memòria.

Tan sols sabíem que érem pobres. Perquè havia estat llavors quan ens van fer pobres.

Robots amb porres patrullaven els carrers i disparaven pilotes de goma rebentant ulls innocents.

Una Bèstia camuflada d'il·lusió poblava els carrers, però molt pocs ho sabien. Molts pocs ho entenien. Havien venut la seva ànima al diable.  I el diable havia deixat anar la bèstia sobiranista a canvi.

Ho pagarien car. Vendre's l'ànima per una vaga promesa.
Vendre-s'ho tot, perdre l'educació, la sanitat, el dret al subsidi, les pensions, l'atur, per una vaga promesa.

Llucifer va somriure sarcàstic des de la seva taula de despatx presidencial mentre dipositava les tisores sobre la taula. Ho aconseguiria.

La bèstia sobiranista deambulava pels carrers.



Aquest diumenge aniré a votar perquè, tot i la democràcia precària que tenim, 
encara sento que les nostres pares i avis van lluitar i perdre la pell  per tenir-ne una. 
No era aquesta, aixo es cert, 
però encara sento que votar és la meva obligació com a ciutadana. 
Votaré les CUP , em semblen l'opció més clara.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Monòleg sobre la vaga general de demà, 14N



Sí, sí, ja ho sé, ja ho sé. Porto un mes sense escriure ni una ratlla. Menteixo. Potser he escrit deu o dotze ratlles inconnexes.  Com a mínim 10 esborranys amb una sola frase. Amb una sola imatge. Que no, que no hi ha manera de posar-m'hi per acabar-ne'n cap. La vida em passa per sobre i ja porto masses coses. Al vespre la son em venç. La fatiga mental, un cert trasbals que prové de la tensió amb la filla adolescent, i amb aquesta adolescent que encara porto dins i lluito per fer fora.

Llegir una estona  poc i tancar el llum i la pantalla que es queda lluny.

Recoi, com si no tingués coses a dir. Com si un suicidi per perdre l'habitatge no em rebel·lés. Com si aquesta manipulació que anomenen campanya no m'encengués la sang. Com si demà no hi hagués una vaga general convocada per primer cop a diversos països europeus.

Com si els nostres drets no ens haguessin estat arrabassats de la forma més brutal i violenta.


dimarts, 9 d’octubre del 2012

La repressió del cant dels cronopios


Els fames van començar a ballar els seus balls. Catala i tregua, i no van ballar espera perquè no volien que els cronopios i les esperances, que sabien ballar aquell ball, els seguissin. Diu Cortazar que les esperances i els cronopios només saben ballar espera, dels fames.

Els balls que sabien ballar els fames eren endreçats i plens d'ordre. Una simfonia de passos sincrònics. A l'estil de la sardana.

Els cronopios ballaven balls i cantaven cants d'alegria. Eren cants esbojarrats, i mentre els cronopios morien atropellats pels ciclistes, els fames i les esperances no se'n sabien avenir. Tanta alegria. Tanta alegria.

I tot i que els fames són bons, un dia un fama va despertar i ho va veure molt clar. Tot aquell cant dels cronopios no es podia suportar. El negoci s'arruïnaria.  El negoci. Ell, a qui li agradava tant l'ordre i el bon fer, no podia acceptar que els cronopios ocupessin els carrers, que creessin el caos.  I va inventar la policia.

I els cronopios, que cantaven pels carrers, van patir les porres i els calabossos. I ploraven. I volien tornar a cantar, encara més fort. Un dia.

dijous, 27 de setembre del 2012

Preservar la memòria en un viatge a Nova York, amb Kirmen Uribe



Un dia vaig agafar un avió i em van explicar com s'havia fet una novel·la. Vaig agafar un avió i em van ensenyar la vida al mar al llarg del segle XX.

La meva vida té poc a veure amb el mar. Quan era petita la meva mare ens portava amb la RENFE fins a la platja de Montgat. O ens banyàvem a la Barceloneta, al banys de Sant Sebastià. Als divuit vaig agafar la Trasmediterrània per primer cop, per anar a Eivissa. Als vint-i-quatre, un veler. Entretant, res. És important venir del mar o de secà? Gens ni mica.

I agafes la novel·la que et relata fragments de vida. De la vida de l'avi, de la vida del pare, mariners tots dos. I també la mare,  l'àvia Ana, la Tia Maritxu, Nerea. I dones anònimes que pateixen la vexació dels seus homes "Ja tornaràs", mentre la deixa sense sabates enmig del carrer.

Fragments i històries petites, lligades, de vegades sembla que no expliquin res. I no obstant totes atrapen.

Realitat i ficció. Ficció de la realitat. Novel·la basada ens fets reals. I quina no n'està de basada ens fets reals? Kirme Uribe va inspirar-se en la família i ens explica com escriu una novel·la sobre el seu llegat. Com descobreix el seu passat. Tres o quatre generacions, què més dóna. Parla de la seva família, li ret homenatge, i parla del seu país, de la seva gent, la que va ser la que és ara, fins i tot insinua la que serà. I no n'hi ha mil de sagues explicades? Un vell llegat del segle XIX?

Explicar-te a tu mateix a través dels teus. De l'herència rebuda. Com marxem per la vida portant el llegat. Gairebé sense adonar-nos-en. I un dia ens fem grans. Algun dia ens fem grans. De vegades hem de trigar molts anys a fer-nos grans. Agrair on som, d'on venim. I alhora trencar, mirar endavant i ser un mateix.

Agraeixo les novel·les que toquen alguna cosa per dins, de manera subtil, aquelles que s'expliquen i t'expliquen. Alguna cosa així m'ha passat amb Bilbao-Ney York-Bilbao, de Kirmen Uribe.

divendres, 14 de setembre del 2012

Educar i passar el mort: inici de curs


A mitjans de setembre de 2012
A l'habitació de casa bona, la senyora de la casa va obrir l'armari. El paquet va desplomar-se davant seu amb un soroll somort i pesant. Es va sobresaltar mentre la ment la traslladava a el moment en què es desploma un tros d'iceberg afectat pel canvi climàtic. Mig segon després ja pensava a renyar la Mariana, perquè no podia ser que les coses estiguessin tan mal endreçades dins els armaris. El servei ja no és com el d'abans, ja se sap, cada cop més exigent i primmirat.

El crit es va fer agut i llarg. Mariana va acudir tota angoixada. La senyora li va amollar:

- Què redimonis és això?

Poques hores més tard, la casa estava plena de mossos d'esquadra. El metge forense es va mirar el paquet amb deteniment, amb un posat greu i l'expressió impenetrable. Quan es van endur el que semblava un cadàver, un dibuix blanc recordava el mort. La senyora caminava sense parar, amb els nervis a flor de pell, i no parava de parlar pel mòbil amb un tal Felip, que la tranquil·litzava a l'altre costat de la línia.

Poc després van començar els interrogatoris. Mariana va quedar muda. No podia entendre les preguntes  que li formulaven sobre l'origen de l'embalum de l'armari. La senyora no recordava res? Va ser la senyora mateixa qui va portar el paquet dies abans. La senyora no va voler que fos la Mariana qui el posés a l'armari, va dir que era cosa seva, alguna cosa relacionada amb la seva feina. Ella, discretament, es va retirar, els senyorets, ja se sap, tenen les seves rareses, i si la senyora deia que ho volia fer tota sola, ella no hi tenia res a dir. Per això ara no entenia res del que li preguntaven ara. Com podia ser que la senyora fes veure aquella desmemòria?

En una altra habitació, la senyora Irene Rigau no volia reconèixer l'assassinat que havia comès. Per això ni tans sols volia recordar com era el mort en vida, aquell ésser que ella havia matat amb les seves pròpies mans. El cadàver feia molt mala pinta, començava a semblar putrefacte: aules plenes a vessar, classes amb dobles tutors, mestres d'educació especial inexistents, cuidadors pels nens amb dificultats desapareguts, mestres malalts sense substituir, impossibilitat de fer desdoblaments de les classes. La senyora Rigau havia aconseguir fer de l'educació pública, un zombie. Un mort en vida.

dimecres, 29 d’agost del 2012

El dia en què Margarida es va jugar els seus estalvis en el joc dels trilers


La Margarida va sortir aquell matí assolellat pel portal de casa seva, fent tentines. Va fitar les rialles i crits dels nens de la placeta i  va dirigir-se, amb un somriure, cap al Cabrabo de la cantonada. Als seus setanta-vuit anys, no tenia la lleugeresa d'abans a les cames, però encara la conservava a l'esperit. Li havia costat acceptar que havia de caminar recolzant-se en un bastó, encara era tan coqueta com ho havia estat de jove. Arrossegava algunes xacres pròpies de l'edat, la tensió alta, les cames feixugues, però mantenia el cap prou clar, encara que no entenia algunes de les coses que els seus néts li explicaven. Mai li havien agradat les màquines i no comprenia aquella fal·lera del jovent pels ordinadors i l'internet. Un cop, la seva néta gran li ho havia intentat explicar: mira quines coses s'hi troben, iaia. Si ella hagués estat més espavilada amb els aparells potser encara ho intentaria, però allò li havia arribat massa tard.

Abans d'entrar al super a comprar el dinar del dia, va passar-se per l'oficina de la Caixa del carrer gran, perquè havia de treure uns quants dinerons. Tota la vida, des que es va casar amb el Miquel, que hi havia confiat. Des de l'època en què el director era el senyor Renau, amb qui van obrir plegats la primera llibreta poc després de casar-se. I quan aquest es va jubilar, van seguir amb el senyor Manel. El senyor Manel sempre l'havia aconsellada bé en com tractar els seus estalvis -aquest xicot tan amable i agradós-. Aquell matí, asseguda rere la tauleta, el senyor Manel li va parlar amb paraules que no entenia, nou producte alta rendibilitat, li anirà molt bé. Fins el 2020. Signi, signi aquí, sisplau.

La Margarida va sortir satisfeta de la seva oficina de la Caixa, la de tota la vida.  Dins l'oficina, el senyor Manel somreia, per fi havia aconseguit acomplir els números del mes. Sota la pressió creixent dels seus caps, havia aconseguit vendre un nou pack de l'estalvi de risc.Treballar per objectius, en deien als cursos impartits a la seu central. Aconsegueix l'objectiu i aparca l'ètica, la humanitat.

Van passar un parell d'anys i la Margarida va emmalaltir. Necessitava algú que l'ajudés a fer el dinar, a banyar-se, algú que estigués per ella. La seva filla Marta passava dues tardes la setmana amb ella. Més, no podia, tenia fills petits.  Els diners de la pensió no arribaven a fi de mes. Van necessitar els diners dels seus estalvis.

Llavors van descobrir l'estafa. La Margarida havia donat els seus estalvis, en el tram final de la seva vida, quan més els podia necessitar, de foma perpètua, a una empresa. A quatre ricatxos apoderats.

De res van servir les casserolades, ni la ràbia. Va aguantar l'estafa perplexa, sense reaccionar. A la Margarida li va costar d'entendre el que li explicava la seva filla: que havia jugat als trilers amb els seus estalvis. Que havia patit una estafa. Que és com si hagués jugat als trilers de les rambles.

- El pobre senyor Manel... però si no hi havia cap piloteta... - La seva filla no va aconseguir treure-la d'allà, i ni amb penes ni treballs no va aconseguir que canviés de banc.

A la filla, un nus se li cargolava a l'estómac: als trilers de les rambles se'ls posava a la garjola. Als trilers de luxe se'ls emparava amb la llei.

dilluns, 13 d’agost del 2012

Fata Morgana


Fata Morgana Leifdefjord

Fata Morgana Leifdefjord - Tim Melling


Un matí es va llevar amb el cos entresuat. La xafogor de l'estiu va colpir-la. A la ràdio del veí que es colava per la finestra sonava una vella cançó rogallosa i aspra. Va mirar-se al mirall, algunes arrugues de més envoltaven els seus ulls, les primeres canes cobrien els cabells. La música es va interrompre per la veu del locutor. Notícies.

- El president anuncia noves retallades, la seguretat social i les prestacions d'atur queden abolides. Es preveu una onada d'aturats davant els tancament d'oficines, les previsions econòmiques...

Malgrat la calor, va tancar la finestra per ofegar la veu, tot i que sabia que amaga-se de la realitat ni lo servia de res. Va veure's molt més envellida encara. Res no tornaria a ser com els trenta anys anteriors, quan havien cregut en la prosperitat i l'esforç, mentre els burgesos, en connivència amb els mitjans, els catedràtics, economistes,  anaven assentant els fonaments del capitalisme més salvatge.

Durant anys, havien viscut en un fata morgana.

El país de pandereta dels anys seixanta i setanta tornava a ser aquí. Vam creure en l'ascensor social. Als vuitanta ens vàren fer creure que entrant a Europa entràvem a un món millor. La realitat ha estat que érem el país miserable,  el mateix país miserable ple de cacics i pobres de solemnitat. D'emigrants i no d'immigrants. Obrers que havien perdut l'orgull de dir-se obrers. Banquers que feien veure que per rebre un sou també eren treballadors. Tot i que aquest sou multipliqués per mil qualsevol altre sou raonable. La realitat és que un projecte obscur es va coure al món sencer. Van caure els murs a Berlin i es va engegar una maquinària  infernal. Doctrina del shock amb mil notícies que no ens deixen respirar.

Va vestir-se, va sortir al carrer. La pols s'acumulava als carrers, a la cantonada un pobre parava la mà sota un cartró on anunciava "Tengo hambre".  Tornanien les campanyes on els rics podrien mostrar la seva caritat alimentant un pobre.



Ja hi havíem arribat. A aquest país patètic, trist i bloquejat.

Va dirigir-se cap a la cooperativa on treballava. A petita escala, feia intents per sortir del fata morgana i fer realitats a petita escala. Buscar una sortida. Caldria trobar les espurnes en altres maneres de fer.

dimarts, 31 de juliol del 2012

Això no és l'Eclíptica


La carretera zigzagueja muntanya amunt en un capvespre que no promet moltes estrelles. El dia ha estat ennuvolat, xafogós. Però els núvols passen de pressa i a estones deixen entreveure grans extensions de cel. Aquest cop, un any després de la primera visita, no són ben bé les estrelles les que ens porten a l'observatori.

A mig camí ens aturem i mirem el paisatge ple d'alzines que fan mans i mànegues per enlairar-se, amb més pinta d'arbusts que no arbres, restes recuperades d'aquell incendi del no tan llunyà 1994. El cel conté ja alguns tons violats i contemplem algun núvol rogenc que travessa el cel. Un cigarret a la punta dels teus dits assenyala l'autocar que ens avança i puja carretera enllà. Venen a l'Eclíptica.

Unes altres estrelles ens duen a l'observatori, potser les mateixes que durant deu dies han inspirat els músics que venim a veure. De lluny, la gorra del Girbén, qui ens explica històries, parla amb tothom que se li acosta. Si no fos per ell, no seríem aquí, l'any passat ja ens van quedar les ganes. Sopem entrepans i cafè mentre la nit cau dolçament sobre nosaltres. Busquem unes cadires i escoltem la Maria quan els sons ja impregnen l'entorn. Veu suau, ressons, guitarres.


Això no és l'eclíptica. No hi són les constel·lacions ni els murmuris repetits que m'envien cap a dins dels boscos i  altres galàxies. No és l'eclíptica, però és la Maria Rodés.

De la bossa trec uns mitjons i me'ls poso: mentre la música escalfa sento els dits de les teves mans jugant amb les meves, però ara el fred ha anat entrant a través dels forats de les sandàlies. Encara no em poso el polar. M'arrauleixo contra tu, i gaudeixo.

Més tard, després de la pausa, vindrà el quàsar de l'Adrià Bofarull, rere l'ordinador i aparells incomprensibles. Músic sense instruments. Una hora de sons difícil de definir.

El làser del Toni enfoca un estel que treu el nas rere un núvol.

Hi hem de tornar.

dissabte, 21 de juliol del 2012

La casa amb ànima



Sota el pont romà el riu transcorre i xiuxiueja mots incomprensibles. Quan hi vam arribar, després de quilòmetres per la meseta -grogs, marrons, blancs-, els núvols cobrien el sol, com d'habitud en aquest paisatge asturià -verds, grisos, blaus-.

Hi ha alguna cosa que convida a la calma, al ritme lent i el respirar tranquil. Convida a seure, a llegir un llibre, a obrir la llibreta i escriure vint mots. Potser, de lluny sentim mugir una vaca i també les gallines cloquejar pel galliner. L'amo de la casa renya el seu gos mentre treu les males herbes del petit hort. 

Tu i jo ens mirem als ulls, somriem mentre ens fem un petó als llavis i tornem a escriure, acompanyats per l'olor d'herba tallada i els eucaliptus que cobreixen el vessant de la muntanya que tenim davant. Potser marxem de casa per aquests moments, per descobrir l'alè del temps tranquil i no pas per fer grans descobertes. Per descobrir aquests llocs concrets i petits.


Més endavant, la mestressa em mira als ulls i, entre dubtes, intenta fer-m'ho entenedor.

- L'hauries d'haver vist, ara fa trenta anys. En estat ruinós. Però ens en vam enamorar. Tot el que li hem posat, la casa ens ho ha retornat amb escreix.

Me n'explica la història, de com cinc solterones van intentar salvar-la, sense èxit, de com va estar en declivi enrunant-se poc a poc, amb el ritme de les pluges i les llunes.

Amb la veu emocionada em confessa:

- Aquesta casa té ànima, té vida propia. Acull i fa fora. O be te n'enamores o bé la detestes, no hi ha terme mig.



Em miro la façana, vella i renovada, i que recull a les seves parets tantes rialles passades, tants plors i tantes vides. I em dic que sí.

La casa ens ha acollit i no ens fa fora. Quan omplim el cotxe amb les maletes, em giro per observar-la per darrer cop. Sembla dir-nos que ens espera a què tornem.

divendres, 22 de juny del 2012

Marsé al mirall. Imatges i reflexos




"el autor no es nunca imparcial y objetivo, 
tiene la gestación de la novela demasiado cerca de otros sentimientos, 
que poco o nada tienen que ver con la literatura"


Em submergeixo dins les imatges que m'evoca i em dibuixa Últimas tardes con Teresa. Una parella que dansa enmig del confetti que s'alça en remolins. El Pijoaparte que travessa en moto la Barcelona pija dels anys cinquanta per colar-se a una revetlla. El vertigen de velocitat viatjant en el Floride de Teresa. Un bar de copes on els burgesets de gauche parlotegen i se senten importants. Les tavernes del barri chino, o el bar Delicias, un bar de poble al mig de la ciutat... I la Barcelona grisa que s'estén des del Carmel, el turó de la Rovira fins el mar.

Admiro Marsé per moltes coses. Una d'elles és la seva capacitat de descriure amb moltíssims detalls paisatges, moments, escenes.Juan Marsé ens crea un món ple d'imatges, denses, plenes d'adjectius. Imatges potents i simbòliques. Em sento incapaç de poder fer ni una sola de les belles, llargues i ben travades frases subordinades, sense escatimar adjectius, ni frases encadenades.

A poques pàgines de començar la Teresa, Marsé em descriu la meva Barcelona. Una Barcelona del record, mítica i mitificada. Aquella que jo veia des de la terrassa de casa, quan avorrida d'estar tancada dins, treia el cap i mirava la ciutat des de l'àtic que vaig habitar prop de vint anys des de mitjans dels setanta enllà. Aquella Barcelona és la meva Barcelona; aquella que mirava en un dia d'estiu, quan un sol de justícia queia sobre la terrassa grisa del pis al barri del Guinardó, la terrassa que oferia un panorama privilegiat de Barcelona: des del Tibidabo fins a Montjuïch. Els ulls de nena de set anys esbatanats i la boca oberta mentre observa la ciutat que s'estén al seu davant. Uns ulls de nena que retornen just ara, en rellegir la novel·la, mentre se n'adona que alguna cosa es remou per dins. Un reflex al mirall d'un mateix en un text que ni tan sols és contemporani d'allò que vaig viure. Aquella Barcelona tenia vint anys més a les espatlles ja no era la Barcelona del Pijoaparte, i no obstant això, les imatges que m'explica Marsé són aquelles.

I constato una obvietat, si tu vols, una resposta a la cita que encapçala aquest post: el lector tampoc no és mai ni imparcial, ni objectiu, perquè mentre llegeix la novel·la aboca una part de si mateix que el connecta amb altres sentiments, a processos vivencials, presents o passats. I aquests tampoc tenen molt a veure amb la literatura. Però la literatura els nodreix i se'n nodreix. Ens emmirallem en la literatura, creem reflexos i ressons.

dilluns, 4 de juny del 2012

El Bocaccio de Juan Marsé


A De casa al Club, aquest mes de juny, Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. 
Per aquí  estarem.

No es diu Manolo, sinó Roberto Amores.  Enlloc de robar motos, com el Pijoaparte, aprofita l'oportunitat que li ofereix l'atzar de ser confós per una promesa, un escriptoràs en potència. I Roberto ho intenta, no pot deixar perdre l'oportunitat d'escalar a la societat. Aprofitar l'avinentesa, la casualitat.  

Com explicar en què va consistir la gauche divine?  Juan Marsé té la seva pròpia recepta: agafa els seus protagonistes, converteix-los en personatges -mig reals, mig inventats-, posa'ls en la situació de descoberta d'un nou valor cultural i fes-los dansar en el teu relat. Això fa Marsé. Mig còmplice, mig protagonista, mig crític.

Un retrat satíric, en un llibret de mida apta per la butxaca del pantaló, per on Marsé fa desfilar tots els Castellet, els Moix, els Porcels, les Colites, les Gimperes, els Segarres, els Perichs, els Montalbáns, els Bohigues, les Marujas, els Marsés, les Maria Aurèlies, les Balcells... tots els qui van tenir algun paper en el moviment cultural que va aplegar els fills de la burgesia enrotllada i esquerrosa. El moviment on cal ser-hi, si vius a Barcelona, i ets als anys seixanta.

Marsé ens fa el seu peculiar repàs de tots i totes, fotografiats als llocs dels fets, amb les seves banalitats, febleses, innocències, i fins i tot els seus encants.

divendres, 1 de juny del 2012

El camí interior




El cotxe, indecís, els havia anat enfilant muntanya amunt, enmig de la boira. Les  primeres volves van relliscar pel parabrisa, arrossegades pel zum zum rítmic de la goma contra el vidre. La boira, cada cop més baixa, l'entelava un i un altre cop. Ni la calefacció a tot drap, ni el drap refregat repetidament milloraven la visibilitat de la carretera estreta. Els arbres s'alçaven a banda i banda, i enfosquien encara més aquell migdia de maig.

El lleu brunzit del cotxe es va aturar. En sortir-ne van apujar-se les caputxes sobre els cabells blancs i van cordar-se els anoraks fins el coll. Feia un fred gèlid. Massa gèlid. Fins i tot per un poble abandonat com aquell. Algunes cases amuntegaven pedres com qui amuntega records. Vigues mig podrides s'entreveien a través de les finestres sense vidres i les portes de mig arc. La vegetació, incansable, havia recuperat el que l'home li havia arrabassat anys enrere, i ara els arbres poblaven el menjador, la cuina, l'habitació on els amos havien fornicat. Ja feia massa temps que ningú reia o s'alimentava entre aquelles parets. Ni les pedres ja no ho recordaven.


Els dos vellets es van aferrar l'un a l'altra mentre esquivaven les pedres brillants, el fang traïdor. Volien evitar una mala caiguda, perquè ves a saber quan els haurien pogut treure d'allà, lluny de tot. Amb les retallades ja no quedava el recurs d'altres èpoques quan protecció civil enviava un helicòpter de rescat al més mínim incident.

El lloc els va semblar conegut. Vagament recordaven haver passejat pel mateix indret, en un dia gris com aquell, i s'havien agafat les mans fredes, per escalfar-se. I havien tingut por de perdre's.

- Un ocell. -La veu va trencar el silenci aparent. Extemporània.

Contemplant les parets de runa, les passes els van dur fins al raval del poble, on van trobar un camí que s'allunyava bosc endins, cobert de molsa, humit i ancestral. Van mirar-se'l, van mirar-se als ulls, i ja no van tenir por de les caigudes.


Ningú no els va veure entrar en aquell indret. Ningú no els va veure sortir-ne, tampoc.

El bosc els acull, els arrecera, els protegeix.

dimecres, 23 de maig del 2012

Educar i passar el mort: "Rigau, que te quiero, Wert"


Els dos viuen una apassionada història d'amor. Ella, tan recta, tan tocada i posada, tan nostrada, tan monja. Ell, fatxenda, despectiu i altiu, menyspreant tot i tothom. La Rigau, i en Wert, tan rancis ells, juguen a la puta i la ramoneta.

A ulls poc experts es diria que potser estan enfadats, desavinguts. Ella sembla ofesa i enfadada i diu als amics i coneguts:

- Fixa't, tu, encara em demana més!

Ho diu quan ell anuncia 30 alumnes per aula, no, no mil cops no!. Però la irritació - mal simulada- li dura ben poc. Ben aviat fan les paus, es fan l'ullet, s'admiren, ballen el vals i ens fan ballar la polca a la resta.

Quan acaba el ball ell se'n va, borratxo i feliç, a dormir la mona. Però l'endemà es lleva amb malestar, amb el cap tèrbol i imatges fosques que l'envolten. Ja no sap discernir si són de somni o reals. Aclaparat se'n va a Europa i es confessa: Ella és una ama sàdica vestida de cuir negre que el va lligar i fuetejar per obligar-lo a fer el que ella volia. No he estat jo, proclama, ha estat ella!

De nits es truquen i es perdonen.
- No ho volia fer, dona.
- Ves, ves, carallot, que ja saps que t'ho dic en broma...

Al binomi Rigau-Wert li van bé les coses, segueixen el seu vodevil cara a la galeria, i de portes endins brinden alçant les copes a l'unísson: "Per la privatització. Visca!"

A aquestes altures ja no enganyen ningú. Tots sabem que és pantomima, teatre del dolent. Repeteixen amb la cançoneta de la taula de multiplicar que res del que decideixen no afecta la qualitat. Segueixen pensant que som imbècils.

Ves per on, la consellera proclamava ja la seva política, en un missatge ambigu que té mil lectures: Una manera de fer. I tant que és una manera de fer, la seva manera de fer, una manera de fer que respon a un projecte clar i diàfan. El neoliberalisme més salvatge: privatitzar l'educació, crear uns alumnes marginats de segona, i tan sols permetre que els alumnes de la seva classe burgesa i benestant, puguin accedir a l'educació. Ells dos busquen el mateix, afavorir la classe benestant, aconseguir que els rics siguin cada cop més rics, i els pobres, més pobres i ignorants.

Ahir hi va haver una vaga històrica per protestar contra aquesta violència instittucional salvatge que dia rere dia colpeja els més dèbils. Va ser convocada des de tots els àmbits educatius, i tan sols per això ja és una fita. Ja sabíem què passaria d'antuvi: els dos enamorats menystenen el seu impacte.

Diuen que a moltes de les escoles que van obrir es van fer unes classes diferents: a plàstica, van pintar pancartes, a matemàtiques els van ensenyar la contradicció de les xifres oficials, dos i dos ja no fan quatre; a català van escriure eslògans; a medi els van explicar que l'any vinent serien més a classe i que no podrien fer mitjos grups... Potser va ser una manera diferent de protestar. No apareix a les xifres, perquè a les dretes no els interessen les vagues.

Entretant els professors de l'escola pública segueixen al peu del canó, cada cop amb menys mitjans, cada cop amb més dificultats. Fent mans i mànegues per combatre el declivi que els imposen els polítics. Jo també recordo aquella professora que em va esperonar a saber més, a encuriosir-me. A aprendre a aprendre.



dimecres, 9 de maig del 2012

Ofegada sota la pluja


I
Fa dies que cau la pluja sobre la teulada. Fa dies que repica incansable. Es filtra pels ulls, per les orelles, em nega el coll.
Dies, no, anys. Els anys que fa que vaig obrir la boca per respirar.
Fa anys que cau la pluja. Aigua fosca que em pesa a les parpelles.

Una immensa bossa de líquid amniòtic que m'envolta i m'ofega. Pobra de mi, si vull respirar. Pobra de mi, si vull eixir a la superfície. Ningú no ha gosat trencar-la, és pel teu bé, diuen. Jo tampoc, fins ara. Tota jo sóc aigua, amorfa i sense distingir-me de ningú. Volen que sigui aigua i no peix.

Maleïda família que m'ofega en un mar de costums i lleis mai no-dites. No me'n vaig adonar que vivia en aquest líquid dens que no em deixava bellugar.

II
Matriarca, em mires i m'acuses:

 - Vols respirar? Ets culpable. Vols respirar? Em mataràs si respires.

Estic tan habituada a que em facis culpable, que em sembla que és la realitat.

III
De sobte, entre les aigües tèrboles una llum, una mà. Una veu.
Aire. Tu. I l'ajuda.

Tinc feina a trobar-me. Ser jo, jo mateixa. Riure i fer riure. Cuidar-te. Cuidar-nos.

Tinc deures a fer. Dir-los que estimar no és això. Necessito aire.
Vull destruir la matriarca, el patriarca, la guardiana de la porta. Vull poder estimar el pare, la mare, la germana.
Estimar ha de ser una altra cosa.

Epíleg: 
Sortim a passejar. Les gotes de pluja repiquen contra les nostres caputxes. Anem protegits.
Miro el riu que transcorre per la nostra esquerra, a la vora del camí i sembla immòbil. Estàtic, com si ni tan sols llisqués cap el mar. Suau. Ja no sóc dins l'aigua, però encara tinc els peus plens de fang.

Cercles concèntrics s'eixamplen sobre la superfície fins a desaparèixer. L'aigua és transparent:  veig les pedres al fons, i les algues que ondulen.

Caminem de bracet. Busco la teva mà dins la butxaca. Em giro per buscar els teus ulls, i me'ls trobo allà. Em somriuen. Et premo la mà i et demano què necessites. Ens abracem sota el paraigua. Busquem recer en el nostre amor. No te'm fonguis.

Mira, ja amaina. Un raig de sol apareix rere els núvols. És nostre i només nostre.

dissabte, 14 d’abril del 2012

La tercera


En aquell país, vivien uns temps foscos. Havien patit la violència. No la dels contenidors cremats, aquesta no, sinó  la violència estructural. Els nois del Puig sabent-se impunes provocaven aldarulls, descarregaven porres, pilotejaven ciutadans indefensos. El ministre anunciava mesures. Més violència. La que tanca quiròfans, la que deixa les aules sense mestres. La que dóna amnistia al frau i castiga els pobres. La que té diners per la policia i l'exèrcit, però no per la cultura.

L'estat policial s'imposava. Els antics herois del segle passat, Ghandi, Luter king apareixien a les parets com a delinqüents: si seguies el seu exemple, i oposaves resistència pacífica t'enviaven a la presó.

Vivien temps foscos i  perplexos, però la família reial seguia gaudint de privilegis inaudits. Amb aquells privilegis no en tenia prou i ficava la mà a la caixa, i enviava diners a cabassos als compres a les illes caiman.

La població van viure temps foscos fins que va recordar. Eren molts. Més que els altres. Vells eslògans. La unió fa la força. Van viure temps obscurs fins que el pap se'ls va omplir. I en van tenir prou.

I a la tercera va ser la vençuda.

dimecres, 4 d’abril del 2012

La repressió franquista a les dones


La Teresa va sortir al carrer plena d'esperança aquell 14 d'abril. L'alegria corria pels carrers en forma de banderes onejades, crits de llibertat. De la mà duia la Maria, de 3 anys escassos. La mirava contenta, venien temps de canvis, li explicava com canviaria tot, com aniria a un escola on aprendria de lletres, amb els seus cosins. La va aixecar en braços i es van posar a ballar. La Maria se la mirava amb ulls rodons sense entendre ni un borrall.  Però va esclafir en una rialla fresca giravoltant en braços de la seva mare.

Sis anys més tard la Maria havia anat a escola, els canvis s'apuntaven. Però van venir les bombes.
Els rancis colpistes van tallar de socarrel el somni de portar a la realitat un món més just, on les dones i els homes fossin tractats com a persones.

La Maria es a fer adulta. La dona havia de cuidar el marit, rentar la roba, cuidar la casa, dedicar-se a tenir fills. La familia y uno más. Machín. Corcho.

La Teresa ja no ballava.

---

Perquè no vull oblidar. Perquè tornem a viure temps obscurs, medievals. Perquè la dreta rància que governa arreu vol decidir per mi. Com a dona i com a persona. Perquè a les dones ens empitjoren les condicions laborals i ens volen tornar als temps obscurs. No, no vull oblidar. Vull recordar.

Amb una petita aportació podeu col·laborar a la realització d'aquest documental:




Aquest blog comença a celebrar que aviat la proclamació de II República farà anys. 
 Una prèvia per quan vingui la tercera.


dimecres, 28 de març del 2012

El 29M, tanquem per vaga.


Reconec que tenia dubtes.
Molts cops ens dóna la sensació -errònia- que una vaga general no aconsegueix gran cosa.

Com a treballadora pública percebia una paradoxa: si feia vaga li estava fent un favor al patró, qui s'estalviarà uns calerons. Contribuiré a disminuir el dèficit públic. Ves per on, ara, amb la meva vaga acabaré fent un servei a Catalunya. I jo que em pensava que amb el meu treball diari estava fent un servei als ciutadans -de Catalunya-. Però es veu que no.

Alhora sentia que cal fer alguna cosa. L'atac sistemàtic contra els nostres drets no pot quedar sense resposta. I una vaga és el mínim que es pot fer. Després, ja vindran les barricades al carrer.

A mida que s'ha acostat la vaga m'he refermat en la meva decisió de fer-la. Quan veus que els mitjans de comunicació de dretes intenten minimitzar-la fins a fer-la invisible (avui, La Vanguardia en la seva edició impresa no té ni un sol article, ni un breu, dedicat a la vaga!): "les vagues ja no són una eina vàlida", "aquest no és el camí", "la decisió ja està presa", te n'adones que la dreta rància té un interès molt gran per tal que la vaga no triomfi.

Em molesten els arguments egoistes nefastos de l'estil de no puc permetre'm que em descontin X € de la nòmina. Quan et posin al carrer per 9 dies de faltes jsutificades en dos mesos, et recordaràs d'aquests eurus. Hi ha qui ha recollit millor que jo els arguments esquirols. I d'altres que expliquen millor que jo per què faran vaga.

No faig la vaga per mi. No és a curt termini on haig de fixar la mirada. Veig els joves, els nous pobres, i les meves filles. Què els respondré quan ja adultes em mirin a la cara i em preguntin per què no hi vas fer res?

Quina eina ens queda per lluitar als treballadors? El proper dret que ens retallaran serà el dret de vaga.

Demà aquest blog fa vaga.
I pels volts de les 6 de la tarda ens trobareu a la manifestació. A omplir el passeig de Gràcia.

dilluns, 19 de març del 2012

Desbloquejar-me


Fa dies que no escric al blog.
Fa dies que la vida, la real, es fa tan vívida i tan intensa que no trobo el temps per escriure.
Em disperso.

Se m'acumulen els temes i la vida els atropella. Passen per sobre i  es queden allà, al llimb dels esborranys esperant una publicació que no arriba. El bloqueig de l'escriptor. 

Voldria expressar la ràbia que em provoca la reforma laboral. O bé explicar els dubtes que tinc sobre la vaga convocada pels sindicats...També expressar la ràbia i carregar-me les intencions del ministre carca, teòricament dels moderats. Un ministre que limita els drets de les dones enlloc de lluitar contra l'atur, la concicliació de la vida laboral i familiar cada cop més impossible. Enlloc de lluitar contra la violència estructural que segons ell és la causa que les dones febles, pobretes, es vegin obligades a avortar. O, potser, riure'm amb la ironia que resulta de veure un monarca adormit al mateix acte en què diu que l'atur jove li treu la son. Potser no som tan lluny de la tercera. 

Sento que voldria explicar què vaig sentir passejant la maleta pel poble nou, sobretot quan et vaig veure portant la teva. O descriure, si és possible, la intensitat d'una llàgrima emocionada al sofà de casa teva.

divendres, 24 de febrer del 2012

Paràlisi, drets humans i doctrina del shock

Foto del musical "Billy Elliot" basat en la pel·lícula del mateix títol. Canadian press

Jo em dic Eulàlia i visc sotmesa a la doctrina del xoc. Com tu. Com el veí. No sóc alcohòlica però el meu mal podria ser equivalent al seu.

Ell potser es diu Pere, o potser Maria, o potser Àlex. Tenen un any més que la meva filla gran. Es queixaven d'una cosa ben simple: tenien fred. I van optar per la protesta.

La realitat els ha donat la benvinguda. Han viscut entre cotons, protegits de tot mal. Han cregut -hem cregut- que l'autoritat i les institucions estaven per defensar-los com a ciutadans.

I quina resposta han tingut? La policia ha sembrat la por. Ha vulnerat els seus drets, els seus drets com a humans i els seus drets com a infants, sense contemplacions.

El cap de la policia declara els ciutadans com a enemics i demostra la seva escassa convicció democràtica. I ningú el destitueix. El neoliberals governen arreu, vulnerant dia rere dia tots els nostres drets. Com a mínim tinc el consol de no haver-los votat. Cada dia enfonsen una mica més el pou on ha caigut la democràcia. I tenen l'excusa perfecta, una crisi que ells mateixos han provocat.

Malgrat el seu fracàs evident, tot segueix el seu curs pel pendent inexorable cap a l'infern.

No són ineptes. No són inútils. Són malparits.




I nosaltres, afectats per la doctrina del xoc, seguim perplexos, seguim palplantats, bloquejats. Jo també. Sóc una més. Què els diré a les meves filles quan em preguntin què hi vaig fer jo?

Encara no tinc la resposta. Encara estic en estat de xoc.

dijous, 9 de febrer del 2012

Còdols


La vida és plena de rocs i tolls d'aigua. La vida és un riu que fa giragonses sobre els seus còdols. Ens hi esforcem, ens hi estem esforçant, a treure els còdols i caminar sobre la sorra fina. Però no sempre en sabem prou i queda algun roc enmig del riu.

Em miro els teus ulls de mel, ferits per gestos maldestres. Al  vespre vaig fer un gest sense sentit, absurd i nul, i es va obrir la porta de l'infern.

Sempre volem protegir allò que més estimem, com un tresor fràgil que cal cuidar de qualsevol perill, però de vegades no en sabem prou i escollim el camí equivocat.

No hi res més dolç que fer-nos l'amor al matí. O al vespre. O a mitja tarda. Dir-nos que ens estimem amb els nostres cossos abraçats, petons tendres, paraules càlides a cau d'orella. Al sofà, al llit, a la banyera.
 
Miro el rellotge. Falten unes hores venir-te a buscar. Busco la pala per treure el roc del llit del riu.


dimarts, 31 de gener del 2012

Els botxins

Dibuixat, en part, amb l'ajuda d'scribbler too

Gener es fa vell i acluca el ulls, cansat i afeblit. Tot just era nat, jove i ferm, travessàvem la meseta de retorn, encara embolcallats pels somnis. Recordo com vam riure pel meu comentari catòlic, en veure el cel en sortir d'Albacete, tot just a quarts de sis, quan els blaus es fonien amb els taronges i Venus volia fer companyia a la Lluna.

Rèiem, parlàvem, els nostres dits entrejugaven. I escoltàvem Ràdio 3, millor companyia que d'altres per a quilòmetres llargs. El programa, un d'especial per un dia especial, va entrevistar Rosa Regàs, amb motiu del seu llibre La desgràcia de ser dona. L'orella es fixa en les paraules i el somriure queda congelat al rostre. Rosa Regàs ens presenta la crua realitat d'aquest món on néixer dona, pel simple fet de ser dona ja és una desgràcia. I això que a les societats occidentals "no ens podem queixar".

Dones que es lleven a l'Àfrica i fan quilòmetres per aconseguir un poc d'aigua. Dones que treballen de sol a sol, i al vespre segueixen treballant. Dones que ocupen el poder a les societats occidental i es comporten com a homes. Qui no coneix alguna dona que per poder defensar la seva quota de poder arremet contra les coses elementals? Tenir un fill esdevé una desgràcia; voler alletar-lo, una follia. Fer carrera suposa eliminar la nostra part mes femenina i natural. Dones vexades per les religions monoteïstes, castradores i culpabilitzants. No, no despisteu, cardenals i bisbes, tots sabem el pa que s'hi dóna a l'esglesia catòlica, no cal que aneu de defensors dels drets humans, ara. Dones maltractades, vexades. Nenes venudes, nenes no nascudes.

Ser dona és una desgràcia, ens diu Rosa Regàs. Però en realitat és la nostra societat encara profundament patriarcal, la desgràcia. Un món on es perd la part femenina de les coses. On els mascles són més mascles -creuen- quan renuncien a la seva part femenina. O no ets tu, femení, de vegades, com jo sóc masculina, de tant en tant? I no som millors quan ens descobrim el l'altre?

Gener llangueix i 4 dones van perdre la vida en mans d'aquell que deia que les estimava.
Gener s'esmuny i elles són tan sols retalls de premsa. I tots dormim plàcidament.

dimarts, 17 de gener del 2012

Camí del cel

Deus anar de camí de l'infern, mala bèstia. T'imagino a les seves portes trucant desesperadament per poder entrar.

Els que quedem haurem d'aguantar glosses exaltades, les que obliden la teva ideologia, les que obvien i obliden les sentències de mort que vas avalar. Quin trist país, on vivim. Haurem d'aguantar llepaculs que no gosen tractar els morts com es mereixen. Ja se sap, els malparits es tornen sants quan els entaforen dos pams sota terra. No parleu malament dels morts. Ni les veritats es poden dir. Haurem de sofrir encara uns quants dies que et tractin de pare de la democràcia. De defensor de l'autonomisme. Tu, que eres un dels grans de l'una grande y libre.

Et trobaràs a les portes de l'avern i Mefist en persona et barrarà el pas. No t'hi volem aquí, malparit. L'infern és un lloc massa bo per algú com tu. Els demòcrates i els cristians teniu el vostre lloc reservat el cel. Un lloc prou inòspit, fred, gèlid i insuportable per la gent de la teva calanya.

T'hi trobaràs ben a gust, Don Manuel: No fa pas massa hi va fer camí un altre dels vanagloriats, un tal Carlos Sentís. Tan malpartit i vividor com tu. Al cap i a la fi éreu feixistes de cap a peus. Però especialistes en saber canviar-vos les jaquetes quan van anar mal dades.

Has mort sense ser jutjat pels teus crims. I ara hem d'aguantar la teva biografia engreixada. Veste'n al cel, també hi trobaràs bisbes pederastes, i els teus líders espirituals. Ja ho veus, no estaràs sol, també t'hi trobaràs entubat el caudillo, aquell qui et va fer ministre.

imatge: historias de zombies

La vergonya d'aquest país es que hagis mort al llit. Que els defensors de la veritable democràcia continuïn a les vores dels camins. I els teus hereus perpetuïn la vergonya.

divendres, 6 de gener del 2012

La nit ensucrada


Diuen que aquesta és una nit màgica. I ho és, perquè desperta les emocions que vibren arreu. Les dels petits i les dels grans.

Nervis i cansament. Sentiments ambivalents: tens ganes que s'acabi, però t'emociones quan veus la imaginació de la filla petita. Alhora, et dol pensar que falten pocs anys, potser un parell a tot estirar, perquè la màgia sigui fum.

Caldrà buscar-la a altres llocs perquè el món n'és ple de màgia. Des de la incomprensible física quàntica fins la senzillesa d'un titella africà.


Ara jo m'adormiré i no somniaré en monarques, siguin o no màgics, que les idees republicanes xoquen frontalment amb les tradicions cristianes.

Em perdré en el somni d'un camí a la vora del riu. La teva mà busca la meva sota el sol del darrer dia de desembre. El mateix sol que ens escalfa lleument la pell mentre assaborim un formatge amb pa torrat.

Delicatessen.
Related Posts with Thumbnails