divendres, 27 de maig del 2011

Adrenalina

Salta del furgó amb el foc a les venes. Porta hores tancat i la calor és sufocant. Una nit assegut preparat per al combat. No hi ha cap guerra. Però com un gos rabiós necessita actuar. Atacar.

Compleixo ordres. Nois i noies seuen a la Plaça. Desafiants, em desafien. Dones de mitjana edat escridassen.  És la meva feina. Però les justificacions són banals, l'han tingut tancat per encendre'l, per tenir-lo a  punt, per acomplir l'objectiu, amb el plaer indescriptible que és fer-la ben feta. Ansia l'acció. Compleixo ordres i friso per portar-les a terme. No ens moureu d'aquí. Un home gran tentineja poruc i es recolza a un fanal. Per què no marxa? Podria ser mon pare.

Desallotjar la plaça. Desallotjar-la. Com sigui, al preu que sigui. Colla de penjats. L'adrenalina li corre per les venes i sent un plaer sàdic quan abat amb força el primer cop. I el segon, i els cinquanta que venen després.


dimarts, 24 de maig del 2011

Fades a la serra del corredor

Hi ha moments en què la màgia existeix. No saps ben bé perquè passa. Però és aquí.
Quan les coses surten a la perfecció.

A l'arribada, alguna imatge gore per culpa de les maduixes que regalimen. Petons. Holes. Presentacions. Grans i petits. Els petits -les petites i el petit, per ser exactes- van directes a l'aigua. Rialles de fons. Aperitius explosius.

dinamita

Les paraules brollen a tort i a dret, les rialles les acompanyen. Les menges s'exposen. Amanides, pingüins, i unes magdalenes que esdevindran Proustianes en el nostre imaginari. A la casa del costat, macarronada.


Però es tractava de menjar arròs sec: tres paelles arrenglerades, i en Leb amunt i avall, ara l'una, ara l'altra. Més arròs, Carme. Vaig. Flaires. Aromes. Ohs, Ahs, i mmms.. Assaborir.

El procés d'elaboració de l'arròs sec en tres flaixos

Converses a dreta i esquerra. Els somriures, les complicitats. Recordem algunes absències. Arriben les postres, els cafès deliciosos i la rotllana per seguir amb les tertúlies que mai no s'han aturat.


De ma en mà corren llibres diversos. Petites joies. De la mà d'en Girbén, no podia ser d'altra manera, fullejo amb beneració una de les meravelles de la jornada que jau sobre la falda. El volum correspon al Vallespir i el Capcir.  Una joia del 1919 herència del seu avi.


Llegeixo que a l'Estany Negre d'Evol hi ha llegendes fantàstiques de fades i encanteries.

N'estic segura:  la màgia ha sortit del llibre i les fades estan entre nosaltres. Potser a la piscina de ca la Carme. O potser acompanyant els nostres somriures.

dijous, 19 de maig del 2011

Desperteu-vos!

14 M

Dissabte vaig anar a la manifestació convocada pels sindicats. La crítica anava adreçada al govern dels millors, a les retallades socials, a la potítica de dretes que beneficia els rics i empobreix els més necessitats. Qui vulgui sanitat de qualitat, que la pagui, qui vulgui educació de qualitat, que la pagui. Diguem que va ser una protesta a l'antiga. Tot i així, si jo hi vaig anar és perquè me'n vaig assabentar gràcies a les xarxes socials. Les fronteres no són tan diàfanes, les persones en movem en el món virtual i en el món real i voler tallar amb bisturí totes dues realitats és un error. En el fons som els mateixos.

L'endemà va venir la protesta contemporània. La convocada espontàniament per les xarxes socials.

Tot i que han estat protestes diferents, alguna cosa suma. Per fi, alguna cosa es belluga! Per fi, la societat que semblava tenir sang d'orxata surt de l'apatia i vol ser escoltada. La societat que semblava immobilitzada per un verí anomenat futbol, o F1, o televisió escombraria ara surt al carrer, parla, es fa sentir.

Pa i circ, deien els romans. El circ el tenim ben servit. Però ara comença a faltar el pa.

Se m'acumulen les idees i les imatges. Llegeixo a tort i a dret les notícies als diaris, els blogs, els twits i els facebooks de les acampades de protesta que s'estan produint arreu de forma simultània. Hi ha masses coses interrelacionades com per poder-les dir totes. Combrego amb l'anàlisi que en fa l'artista.
Tot plegat ve d'un cúmul de circumstàncies però en el fons és una sola: la crisi en què estem immersos es deu a la ideologia neoliberal que els darreres 20 anys ha aconseguit fer esborrar teòricament les classes socials, ha aconseguit diluir els discursos d'esquerres, ha aconseguit imposar la llibertat "de mercats" i "financera". Fa cosa d'un mes vaig poder veure al cinema el més que recomanable documental Inside Job, que explica de forma diàfana com les polítiques neoliberals ens han dut amb total impunitat a aquesta crisi. Encara sou a temps de veure'l.




Les protestes espontànies han agafat els partits polítics amb els pixats al ventre. Fora de lloc. Acostumats a visitar mercats a petonejar nadons en campanya electoral s'han vist sobrepassats per les circumstàncies. Ja els està bé.  Fa anys que una remor va sonant per tal que es renovin, que reformin els sistema electoral, cosa que s'han negat a fer amb dilacions absurdes. Demanaven una reforma i ves que no es trobin una revolució.

Els canvis que es demanen són profunds, globals, amplis. No són tan sols de Catalunya, ni Espanya, ni Europa. El món globalitzat demana solucions globals.

Ves a saber, caldrà anar veient com evoluciona tot plegat. Jo sóc optimista de mena.

dimarts, 17 de maig del 2011

De l'amor incondicional al capvespre

Vens cap a mi amb un somriure ample, els ulls brillants, el rostre il·luminat.



Foto: Ariadna

M'abraces estreta i em petoneges, petó rere petó.
Tinc un regal per tu, em dius.



2011 petons.

Avui són més importants les teves paraules que les meves.

dimecres, 11 de maig del 2011

Des del fons del pou.




El despertador s'engega amb la ràdio a les 6.25 hores. El volum és baix, música clàssica. Obre els ulls. Ha dormit unes set hores.

El dia no és preveu afalagador. Com el d'ahir, com el d'abans d'ahir. Com fa una setmana. Com el de fa un mes. Fins a fer-ne cinc. Trobarà la taula del despatx nua i grisa. Tan sols l'ordinador i res a fer. Com ahir, com abans d'ahir, com fa una setmana, com fa un mes. Fins a fer-ne cinc.

En fa cinc deia paciència, això va per llarg. En fa tres es repetia, aviat hi haurà novetats. I les novetats venien imperceptibles. però lliscaven per la vora i fugien enllà. Fa una setmana es va dir, falta poc, anima't....

Ahir va mirar enlaire. La llum semblava tan llunyana i la sortida tan inaccessible que va dubtar saber trobar la sortida. I,  en cas de poder enfilar-s'hi, no morir encegada i estèril.

Des del fons del pou ha entrat en un procés de desídia en espiral.

Dedicat al govern del millors sense afecte i efecte. 

dilluns, 9 de maig del 2011

Bebelplatz

Després de la visita a Berlín, va quedar-me un post pendent a esborranys, d'aquells que s'enfonsen avall, avall, i queden enterrats per altres esborranys i posts publicats, i poc a poc cauen en l'oblit. Mai vaig acabar de trobar el to, ni la manera de com parlar de Bebelplatz.

Avui em topo amb què a Berlín s'organitza un lectura, demà dia 10 de maig d'onze a una. Es tracta de recordar el fets coneguts com a Buecherverbrennung. I em ve a la memòria aquell post que no vaig arribar a escriure mai. El repesco i em trobo amb quatre frases mal girbades i una fotografia

Bebelplatz, 10 de maig de 1933, avui fa 78 anys
Tota mena de seguidors nazis, des de membres de les SA fins a civils de tota mena,  van assaltar la biblioteca universitària i van cremar 20.000 títols que no eren prou bons per a la ideologia nazi.

Em costa d'explicar el neguit que sento quan algú vol coartar la lectura d'un llibre. Per nefast que sigui, ni el best seller més venut es mereix ser cremat.



Però hi ha encara qui defensa les llistes de llibres prohibits. Primer els prohibim, més endavant els cremem. I com diu la placa commemorativa, primer cremem llibres, després cremem persones

Fins l'any 1966, trenta-tres anys més tard de la crema de llibres, no va deixar "d'actualitzar-se" la llista de llibres prohibits per l'església catòlica. Vint anys més tard, el 1985,  el llavors cardenal Ratzinger encara en defensava la seva vigència moral.

Qui sap si mai gosarà cremar-los al davant de la gran basílica.
A les persones, l'església ja se'n va fer un fart de cremar-les.

dimarts, 3 de maig del 2011

Making of d'un apunt fallit

Havia pensat en fer un apunt sobre l'1 de maig. Però ja som a 3 i encara el cuino i el repenso. Vaig passejar-me sobre l'arxiu del blog, què havíem dit per aquí. Poca cosa, al capdavall.

Tenia algunes imatges previstes, fotografies que volia fer per il·lustrar-lo. Pensava un video que encara no he fet i que no descarto encara. Després em vaig anar a l'altra banda, potser era millor penjar el post sense imatges ni vídeos que valguin.

Pensava en la crisi, la situació actual, el nombre d'aturats. Pensava parlar dels supermercats i els clients que reben per la porta de darrere, la porta que ningú no obra, la dels contenidors on s'aboca el menjar sobrant. La porta que ara visiten la tieta i la iaia, la teva o la meva, que malviuen amb una pensió de 400 euros i van a les sortides del super de la cantonada, o millor del barri del costat, que no les coneixen, a veure què llancen que es puguin dur a la boca. Ara, quan alguna cosa se'm fa malbé a la nevera maleeixo el meu mal cap, la meva poca previsió, a qui no hauria pogut alimentar aquell formatge o tros de carn que ha quedat immenjable, sense remei?

Havia pensat què podria dir sobre els sindicats, tan fora de lloc, tan inoperants. Però ells mateixos ens ho expliquen: en un 1 de maig en plena crisi tan sols ens poden mostrar que són ells qui estan en crisi. Ens quedem a casa i no aconsegueixen que aixequem el cul de la cadira (però algú ha sentit que se'ns convoqui a res?)

Guanya l'individualisme, l'egoïsme, el jo vaig a la meva. Vivim en una societat en fallida. Falla el sistema, falla la solidaritat, falla el sentiment de classe -ens hem cregut de debò que les classes socials no existeixen?), falla el sentiment de comunitat, falla fins i tot la dignitat.

Tenia pensat parlar de tot això d'una manera provocadora... que ens avergonyís a tots per quedar-nos quiets i comfortables, pensant en els nostres coses.

Però, sovint, quan intento enfadar-me i escriure enrabiada, la ràbia se m'escola per entre els dits. L'intent és fallit. El post està escrit de manera poc brillant, el video mental que jo tenia era provocador i tenaç, i ara, en canvi, tan sols goso dibuixar un circ.



El circ que ens fan viure per tenir-nos a tots tancats a casa, sigueu bons nens i tinguem la festa en pau. Guanya la desinformació quan ens atiborren d'esports (4 clàssics), casoris reials (quin modelet portava no sé qui), la beatificació d'un bisbe reaccionari, la televisió alienadora i plena d'escombraries (crits, manca de respecte, ètica inexistent)... M'agrada que l'atzar hagi fet que les imatges del video no surtin enfocades. L'atzar de vegades et dona respostes, nous símbols: mentre mirem el circ desenfoquem la mirada, deixem de veure les coses com haurien de ser.

Em pregunto com, amb la que ens està caient a sobre, el ramat segueix dòcil i disciplinat. I em ve un pensament al cap, que un amic em va dir no fa gaire: l'economia submergida en aquest país deu ser esfereïdora, si no, no s'entén que la violència no hagi ocupat els carrers.

I és que el circ està molt ben muntat.

dilluns, 2 de maig del 2011

La plantofada: Ossama Bin Laden

Fotografia del llibre Deconstruint Ossama. La veritat sobre el cas Manbaa Mokfh, treta del Piscolabis & Librorum

Assisteixo perplexa a l'allau de notícies que va caient sobre la mort de Bin Laden. Com si m'haguessin donat una plantofada. Tot plegat dispersa un tuf de fenonen paranormal, de cosa extraordinària. Crideu l'Iker Giménez, qui té tirada per aquestes coses, i ja va veure la importància de la notícia de la desaparició de l'astronauta Ivan Istoichnikov de l'Sputnik.

Assisteixo perplexa, perquè el muntatge sembla talment extret d'una exposició de Joan Fontcuberta. Vista la l'evolució de la notícia de la mort, hom diria que la va encertar de ple i que el personatge contra qui Occident va llençar tota les armes de cavalleria, no ha existit mai. 

L'anunci del fet, el cos llençat al mar, la desagradable fotografia matussserament trucada... em sembla que la meva realitat s'ha tornat molt peruchiana. 


Crec que m'allitaré una estona. O em pessigaré, per veure si desperto.
Related Posts with Thumbnails