Marsé al mirall. Imatges i reflexos

"el autor no es nunca imparcial y objetivo, 

tiene la gestación de la novela demasiado cerca de otros sentimientos, 

que poco o nada tienen que ver con la literatura"

Juan Marsé 

Em submergeixo dins les imatges que m'evoca i em dibuixa Últimas tardes con Teresa. Una parella que dansa enmig del confetti que s'alça en remolins. El Pijoaparte que travessa en moto la Barcelona pija dels anys cinquanta per colar-se a una revetlla. El vertigen de velocitat viatjant en el Floride de Teresa. Un bar de copes on els burgesets de gauche parlotegen i se senten importants. Les tavernes del barri chino, o el bar Delicias, un bar de poble al mig de la ciutat... I la Barcelona grisa que s'estén des del Carmel, el turó de la Rovira fins el mar.

Admiro Marsé per moltes coses. Una d'elles és la seva capacitat de descriure amb moltíssims detalls paisatges, moments, escenes.Juan Marsé ens crea un món ple d'imatges, denses, plenes d'adjectius. Imatges potents i simbòliques. Em sento incapaç de poder fer ni una sola de les belles, llargues i ben travades frases subordinades, sense escatimar adjectius, ni frases encadenades.

A poques pàgines de començar la Teresa, Marsé em descriu la meva Barcelona. Una Barcelona del record, mítica i mitificada. Aquella que jo veia des de la terrassa de casa, quan avorrida d'estar tancada dins, treia el cap i mirava la ciutat des de l'àtic que vaig habitar prop de vint anys des de mitjans dels setanta enllà. Aquella Barcelona és la meva Barcelona; aquella que mirava en un dia d'estiu, quan un sol de justícia queia sobre la terrassa grisa del pis al barri del Guinardó, la terrassa que oferia un panorama privilegiat de Barcelona: des del Tibidabo fins a Montjuïch. Els ulls de nena de set anys esbatanats i la boca oberta mentre observa la ciutat que s'estén al seu davant. Uns ulls de nena que retornen just ara, en rellegir la novel·la, mentre se n'adona que alguna cosa es remou per dins. Un reflex al mirall d'un mateix en un text que ni tan sols és contemporani d'allò que vaig viure. Aquella Barcelona tenia vint anys més a les espatlles ja no era la Barcelona del Pijoaparte, i no obstant això, les imatges que m'explica Marsé són aquelles.

I constato una obvietat, si tu vols, una resposta a la cita que encapçala aquest post: el lector tampoc no és mai ni imparcial, ni objectiu, perquè mentre llegeix la novel·la aboca una part de si mateix que el connecta amb altres sentiments, a processos vivencials, presents o passats. I aquests tampoc tenen molt a veure amb la literatura. Però la literatura els nodreix i se'n nodreix. Ens emmirallem en la literatura, creem reflexos i ressons.

El Bocaccio de Juan Marsé

A De casa al Club, aquest mes de juny, Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. 

Per aquí  estarem.

No es diu Manolo, sinó Roberto Amores.  Enlloc de robar motos, com el Pijoaparte, aprofita l'oportunitat que li ofereix l'atzar de ser confós per una promesa, un escriptoràs en potència. I Roberto ho intenta, no pot deixar perdre l'oportunitat d'escalar a la societat. Aprofitar l'avinentesa, la casualitat.  

Com explicar en què va consistir la gauche divine?  Juan Marsé té la seva pròpia recepta: agafa els seus protagonistes, converteix-los en personatges -mig reals, mig inventats-, posa'ls en la situació de descoberta d'un nou valor cultural i fes-los dansar en el teu relat. Això fa Marsé. Mig còmplice, mig protagonista, mig crític.

Un retrat satíric, en un llibret de mida apta per la butxaca del pantaló, per on Marsé fa desfilar tots els Castellet, els Moix, els Porcels, les Colites, les Gimperes, els Segarres, els Perichs, els Montalbáns, els Bohigues, les Marujas, els Marsés, les Maria Aurèlies, les Balcells... tots els qui van tenir algun paper en el moviment cultural que va aplegar els fills de la burgesia enrotllada i esquerrosa. El moviment on cal ser-hi, si vius a Barcelona, i ets als anys seixanta.

Marsé ens fa el seu peculiar repàs de tots i totes, fotografiats als llocs dels fets, amb les seves banalitats, febleses, innocències, i fins i tot els seus encants.

El camí interior

El cotxe, indecís, els havia anat enfilant muntanya amunt, enmig de la boira. Les  primeres volves van relliscar pel parabrisa, arrossegades pel zum zum rítmic de la goma contra el vidre. La boira, cada cop més baixa, l'entelava un i un altre cop. Ni la calefacció a tot drap, ni el drap refregat repetidament milloraven la visibilitat de la carretera estreta. Els arbres s'alçaven a banda i banda, i enfosquien encara més aquell migdia de maig.

El lleu brunzit del cotxe es va aturar. En sortir-ne van apujar-se les caputxes sobre els cabells blancs i van cordar-se els anoraks fins el coll. Feia un fred gèlid. Massa gèlid. Fins i tot per un poble abandonat com aquell. Algunes cases amuntegaven pedres com qui amuntega records. Vigues mig podrides s'entreveien a través de les finestres sense vidres i les portes de mig arc. La vegetació, incansable, havia recuperat el que l'home li havia arrabassat anys enrere, i ara els arbres poblaven el menjador, la cuina, l'habitació on els amos havien fornicat. Ja feia massa temps que ningú reia o s'alimentava entre aquelles parets. Ni les pedres ja no ho recordaven.

Els dos vellets es van aferrar l'un a l'altra mentre esquivaven les pedres brillants, el fang traïdor. Volien evitar una mala caiguda, perquè ves a saber quan els haurien pogut treure d'allà, lluny de tot. Amb les retallades ja no quedava el recurs d'altres èpoques quan protecció civil enviava un helicòpter de rescat al més mínim incident.

El lloc els va semblar conegut. Vagament recordaven haver passejat pel mateix indret, en un dia gris com aquell, i s'havien agafat les mans fredes, per escalfar-se. I havien tingut por de perdre's.

- Un ocell. -La veu va trencar el silenci aparent. Extemporània.

Contemplant les parets de runa, les passes els van dur fins al raval del poble, on van trobar un camí que s'allunyava bosc endins, cobert de molsa, humit i ancestral. Van mirar-se'l, van mirar-se als ulls, i ja no van tenir por de les caigudes.

Ningú no els va veure entrar en aquell indret. Ningú no els va veure sortir-ne, tampoc.

El bosc els acull, els arrecera, els protegeix.