divendres, 23 de desembre del 2011

Rere el teló


A Naomi Klein


Rere el teló deuen passar les coses importants. Les de debò.

Just davant del teló tot passa a velocitat trepidant, en una obra contemporània els titelles de pèssima qualitat, que ni actors no són, però fan els seus papers. El calb caspós neoliberal que diuen alguns que mereix un nobel. Millor si li haguessin donat, el premi, i no ens gestionés els béns públics. L'altre, aquell mediàtic de les jaquetes florejades va dir un dia que el titella era expert en la teoria dels jocs. Potser és que fa això, el malparit, jugar amb tots nosaltres.

En un discret segon pla l'egòlatra, calla i s'ho mira. Que s'emporti els cops el calb, que per això tinc subordinats. Els dos calbs s'ho carreguen tot i la mestra monja distreu el personal amb discussions bizantines. Mentrestant jo seguiré afavorint els rics a costa dels pobres.

Nosaltres ens mirem l'obra, perplexos, gairebé sense adonar-nos que ens han incorporat per fer papers protagonistes. Serem els que patirem i ens transformarem. Patirem i ens transformaran. Però ara estem en estat de xoc. On és Robin Hood? On són les barricades?

No són enlloc i encara no els les creiem. Ho estan aconseguint.

Marxem. Anem-nos-en. Anem rere el teló, allà al fons, on passen les coses importants.  Els teus llavis sobre la meva pell, el tacte inesperat de la teva mà entre els meus dits. Marxem,  migrem cap el sud, uns dies. Ens refugiarem entre els llençols mentre ens acaronarem sota el cel de vidre, entre les parets de fusta. Ens lleparem i ens estimarem. Un acte revolucionari i excels. Rere el teló, on passen les coses importants.

dijous, 15 de desembre del 2011

Inesperat

La tardor arriba a la seva fi i els arbres ja estan, gairebé, despullats. Com tu i jo sota els llençols, amanyagats sota les flaçades i el sostre de fusta o de guix. Ens sento despullats com llavors mentre escoltem la cançó que la Niña Pastori versiona i millora, mentre els nostres dits s'entrellacen i mirem l'escenari. I ells ballen.

Les fulles de tardor roden amb ells  i nosaltres ens emocionem. Riem, i gaudim, una horeta tot just. I l'estona que ve després, mentre els recordem i els comentem. Encara ara.

El Toni i la Claire barregen emocions, dansa i teatre, música. Fins i tot ens volen fer cantar. Es riuen sanament d'ells mateixos i ens fan entrar en el seu joc.

En la propera vida podríem ser artistes. O potser en aquesta, ves a saber.

dimarts, 13 de desembre del 2011

La dolça existència de la fregona



La casa s'omplirà de criatures d'onze anys, a la tarda.  Al menjador ressonarà una orquestra de vent, corda i teclats. Necessitem aire, apartar mobles. L'arbre de nadal, que hem muntat fa dos dies, decora l'estança i els flocs de neu dansen sobre els nostres caps al ritme de la brisa que entra des de carrer. Avui no cal calefacció i som a desembre.

Pols i esternuts. Alèrgia. M'adono de com t'estimo mentre passes l'escombra, mentre balles amb la fregona a les mans. Mentre netejo els fogons. Uns dies abans vas agafar-me i vam ballar al voltant de la taula. Esteu fatal, vam sentir-nos dir. No sabia que fossis tan bon ballador. Me n'adono ara i quan ens abracem sota les flaçades. Ara, i quan estàs a quilòmetres on el sol es pon. El mateix sol que ens escalfa a la galeria i no té prou força per evaporar la humitat del matí.

No reconec el menjador. Dos violins i una flauta; un violoncel i el teclat; saxo i clarinet. Els instuments s'afinen. Caos de sons, però tan musicals alhora: nyigos-nyagos, clinks, bufs. Rialles, crits. Olor de crispetes.

Després, la música.
Related Posts with Thumbnails