Dia de la crisi creativa blogaire (o dia del blogaire en crisi 2010)

"Cuando veas las barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar"
Frase feta.

No sé si aquest blog està en fase de crisi creativa -amb un Lluís supercreatiu se'm fa difícil afirmar-ho-, però com tots tenim les nostres supersticions... deixa'm apuntar-nos al Dia de la crisi creativa blogaire.

No fos cas que el virus ens atrapi.

El conte d'un país en crisi (3)

En Pep Sabater no estava del tot convençut, però tot i així va llençar una gran proclama:

-Vilatans! Vilatanes! Súbdits tots! Prepareu-vos! Tenim la solució! Sabeu aquesta colla de desvagats que no serveixen per res perquè esmorzen tot el sant dia i no foten brot? Sí sí, els funcionaris del regne! Aquests pagaran el pato . Sabeu els vellets del parc? Com que s'estan tot el dia al parc no els cal gran cosa: a aquests no els traurem res -de moment-, però tampoc no els donarem més, al cap i ala fi, no ho necessiten... I les persones que no es poden valdre per si soles, les que necessiten ajuda? Aquestes tampoc els donarem res, que els moqui la iaia... És que estem fatal!


Els subdits es van mirar. Alguns hi van estar d'acord: Sí, sí, que els bombin que tenen la vida assegurada... D'altres resignats van dir què hi farem, ara ens toca estrènyer-nos el cinturó...

I a algú se li va ocórrer preguntar:

- I els ogres? Si estem així és per culpa dels ogres... No se'ls fa res als ogres?

- I ca, dona. Els ogres són intocables!

En Pep Sabater no les tenia totes. Algun cop pensava en els ogres, però s'escagarrinava a les calces. Qui posava el cascavell al gat? I va dir:

- Ara no. Potser demà -qui dia passa any empeny-.

I pels passadissos va parlar amb la colla de petits enemics que tenia a la cort i es feia el simpàtic perquè necessitava el seu suport. Però uns per molt i els altres per massa poc ningú ni volia ser amic seu. Finalment, però, en Josep-Ton li va dir: mira, com que sóc molt responsable i no em toques els meus amics ogres, callaré i així te'n sortiràs. I en Pep va respirar. Per un dia.

I els reis -us preguntareu-? Què feien els reis? Escoltaven músiques a palau, s'engalanaven, menjaven, dormien... ociosos. Sense fer res, de res, que era el que millor els esqueia. Sense que els retallessin el pressupost, no fos cas...

La capsa de fotografies

Trobo la capsa de fotografies antigues a casa: no és de llauna ni va contenir mai galetes. No hi ha lletres que puguin fer deduir l'ús primigeni, però per la qualitat del cartró gris perla, hom diria que va contenir una camisa de vestir, d'aquelles per lluir en una gran ocasió: un casament, un bateig, una comunió. Allà als seixanta.



Dins, trobo grupets de fotografies lligades amb gomes, que semblen seguir un criteri cronològic aproximat. El pare va tenir una època de fotògraf aficionat, la qual es va aturar el dia que als Encants va trobar llençades piles i piles:



- Així és com acaben els records. Per mi són alguna cosa, però pels qui venen al darrere, no.

Qui sap si les veu com un moment efímer de la seva existència. Potser li recorden una olor, la farigola d'aquell dia assolellat. O la mirada que li va fer la Maria just abans de prémer el disparador i que no va quedar reflectida a la fotografia.

Remeno la capsa i, sota les piles, en trobo una feta per un fotògraf, més antiga que les altres, una ampliació. Tres nens vestits de gala en el dia de la seva primera comunió. Reconec el pare i els seus cosins, el Peret i la Rosa, tots tres amb posat seriós, sense mirar la càmera.

Darrera la fotografia, encartats pet tal que no es perdin, em trobo una sorpresa.



Em torno a mirar la fotografia.

M'imagino l'àvia, modista, fent els vestits. M'imagino com els deuria costar aconseguir el fotògraf, què li deurien donar a canvi, patates, llegums? I al capellà.

Per res del món llençaria ni vendria unes fotografies com aquestes.

Em parlen una mica de qui sóc, d'on vinc i com he arribat a ser qui sóc.

Reconec que aquest és material sensible per als col·leccionistes Galderich i Leblansky, però, ho sento, no està en venda.

Agraeixo a l'Ernesto Niebla una de les fotografies, perquè li he manlevat.

La creu a l'església

Veig dies i dies d'insercions publicitàries de l'església catòlica, destinades a aconseguir més fons.

Veig també anuncis a la televisió. La publicitat a la televisió segueix essent la més cara.

Ahir, a La Vanguàrdia, un encart de 20 pàgines -que deu valdre un dineral-. En dedica dues a justificar patèticament el perquè de la necessitat de fer ús de la publicitat.

Algú es recorda de la tisorada, i es planteja la necessitat d'afegir-hi l'església catòlica.

Jo, com cada any, em pregunto per què un estat "aconfessional" segueix mantenint la X, a la declaració de renda, per donar part dels meus impostos a l'església catòlica. Que eliminin d'una vegada la creu. És una opció discriminatòria cap a les altres religions, i també cap els milions d'ateus i agnòstics. La religió ha de ser restringida a l'àmbit privat de cadascú, qui vulgui aportar diners a l'església que ho faci per altres mitjans, no per via de la declaració de renda.

Ja seria hora de canviar també la paraula aconfessional per la paraula laic a la constitució. Una cosa més de les moltes que cal canviar.

Expressions catòliques (3): Això és un via crucis

El via crucis és el camí que, segons la interpretació que fa l'església catòlica dels evangelis, va fer Jesucrist carregat amb la creu, fins la seva mort i ressurrecció.

En el llenguatge popular ha esdevingut sinònim de putadeta. Sinònim de cursa d'obstacles de la qual no te'n pots sortir fàcilment. Presidida per la sovint aclaparadora llei de Murphy que afirma si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament... Una mena de gimkana.

Per poc que pugui, em quedo amb la cursa d'obstacles. Com a mínim no em sento condemnada per l'arbitrarietat de la mala llet de Javhè.

Si m'entreno, tinc possibilitats de sortir-me'n. De l'altre, del via crucis, no se'n salva ni Déu (o el seu fill, que en aquest cas ve a ser el mateix).

El conte d'un país en crisi (2)

Havíem deixat el nostre Pep Sabater molt preocupat davant una colla de piles que s'havia de posar i no sabia ni per on començar. Ell, posar-se les piles?! Ell, que era la indecisió personificada! Què li calia fer?

Perquè en Pep tenia un enemic, bé, en tenia més d'un però aquest era el més evident perquè li volia fotre el lloc privilegiat, en Marià Tallot. No era pas millor que en Pep, tot i que ell s'ho pensava. Era especialment amic dels ogres i ricatxos que havien sagnat el país. Li agradava fumar puros però se n'amagava dels seus súbdits, perquè fumar estava molt mal vist en aquell regne. Especialment puros habans, que eren els més cars. Com que aquest personatge tenia ànima burgesa, sabia que havia de dissimular davant la clientela i li costava, però s'anava en sortint com podia... En Marià tenia una colla de coses a dissimular per això esperava que en Pep tot solet es fotés la clatellada per ocupar el seu lloc.

En Pep, així, estava cagat. Se li venia a sobre una de ben grossa, però què podia fer? Li havia promès al seu amic de l'oest fer-hi alguna cosa... Però, què? Va cridar els seus ajudants, els bufons de la cort, per tal que li donessin una mica d'orientació sobre què li calia fer.

La bufona Tereseta li va portar una colla de papers enorme. Piles i piles de papers tots plens de xifres i més xifres...
- No entenc res- va dir en Pep.
- Jo tampoc, però no hi fa res- va dir la Tereseta.

La bufona Eleneta va intervenir:
- No us preocupeu, que he portat això -mostrant una pila de tisores de totes mides i colors.

El bufó Manolo no sabia què portar-li i com que no tenia bones idees es va apuntar de seguida a la idea de l'Eleneta:
- Sí, sí, tisores! Retallarem el de sempre, però ara més, que estem més fotuts.

I així ho van fer. Van agafar les tisores més grans i van començar a retallar serveis contra els súbdits, ja prou fotuts: els treballados no tindrien feina -i com que aviat ja faria dos anys de la crisi, tampoc subsidi-, els funcionaris rebaixarien el sou, els pensionistes no els augmentarien res, a les persones dependents que els donessin pel sac...

I els reis, us preguntareu? Els reis no feien res. Visitar un hospital privat fent veure que era públic i tornar-se'ns al Palau, a viure com reis, que és el que els tocava fer...

- Vols dir que no s'enfadaran?- va gosar preguntar en Pep.

- I ca, home! No veus que diumenge guanyarà el Barça i tots estaran contents?

(continuarà...)

Article 47

"Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació."
Constitució espanyola de 1978, article 47

Sense comentaris.

El conte d'un país en crisi (1)

Hi havia una vegada un país que, com tots els països de conte, tenia un rei, i una reina i prínceps i princeses. Però aquests no són importants per a la nostra història, perquè no fotien mai res i tan sols esperaven que als súbdits no se'ls inflessin els nassos. Per salvaguardar el coll i la bona vida, més que res... Aquells que eren importants, en aquell regne, eren els súbdits, perquè sense súbdits cap país no rutlla. Aquell país tenia altres països amics: els seus veïns del nord, de l'est i del llunyà oest. Tots aquests països estaven en crisi. Havia passat una cosa terrible: uns ogres malvats i usurers s'havien dedicat durant anys a fer la viu-viu i embutxacar-se milions de monedes d'or de totes les maneres possibles que es podien imaginar:

• Van construir cases, pisos innecessaris i els van vendre molt per sobre del seu preu en base a allò que en deien "preu de mercat".
  
  
• Van demanar ajuda als bancs per tal que fessin màniga ampla i permetessin que els súbdits s'endeutessin més i més gràcies a la bombolla fictícia que ells mateixos havien creat.
  
  
• Van subornar polítics corruptes embutxacant-se milions i més milions de contractació pública amb pagaments molt per sobre del que hauria estat real. Una part dels diners anava a les seves butxaques, una altra a les butxaques dels polítics, la tercera, la més minsa, esdevenia una obra de mala qualitat amb què es justificaven davant dels súbdits. Amb aquells diners, que provenien del poble, s'haurien pogut fer moltes coses: millors escoles, millors hospitals, millors mitjans de transport en benefici de tots els súbdits.
  
  
• Van crear fundacions, consorcis i altres entitats obscures que es fornien de diner públic per tal de desviar-lo cap a les butxaques personals.

I què feien els reis, us preguntareu? Res. Els reis mai no fan res, llevat d'organitzar festes, anar a cavall, navegar, aquelles coses ocioses que no serveixen per res. Per portar el país, el rei havia nomenat un president a petició dels súbdits i ell hi havia accedit de bona gana perquè així podia seguir vivint del cuento i els súbdits no s'enfadaven mai amb ell, perquè ell no feia res de res (crec que això ja ho havia dit, però us ho repeteixo per si no us havia quedat prou clar). Posem per cas que aquest president tenia per nom, Pep Sabater. No era un nom gaire reeixit, però és que el nostre personatge tampoc no ho era. Tenia bones intencions, però era un cagadubtes compulsiu.

I els súbdits? Els súbdits cada dia estaven pitjor, però com que els havien ensenyat a ser bons nens i no alçar la veu, de moment esperaven pacientment. Esperaven a veure si en Pep Sabater hi feia alguna cosa per posar remei al desgavell que havien creat els ogres i el ricatxos de la cort(sovint eren les mateixes persones).

Els presidents dels països veïns trucaven a en Pep Sabater preocupats_
- I què farem? Bé has de fer alguna cosa, oi? -i ell amb bones maneres els anava tranquil·litzant ara amb una excusa, ara amb una altra però no feia gran cosa. Els altres, tot s'ha de dir, tampoc.

Fins que un dia...un dia, en Pep Sabater va rebre una trucada important. Era del seu amic del país del llunyà oest, era un país poderós i valia més tenir-lo com a amic que com a enemic... El president d'aquest país, doncs, el va trucar i li va dir:

- Sabater, no siguis més sabata i posa't les piles.

I se les va posar. Però tan maldestrament que les va posar de l'inrevés.

(continuarà...)

El doctor Molins, el meu nou ídol?

Les declaracions que va fer el doctor Molins en parlar de la recuperació del monarca hospitalitzat al Clínic serien carnassa pura pel programa APM. M'ho han explicat. Malauradament, jo no les he pogudes veure, encara. Però em temo que ja no les podré veure, tampoc. Les he intentat trobar per la xarxa, sense èxit.

La censura està fent el seu efecte?

Si algú les troba, les ha engegistrades, les té, li faig un prec: me les podeu fer arribar? Perquè segons m'han explicat, l'home va dir el que pensa bona part el país sense embuts, dient que si el monarca fos un treballador del moll el reingrés a la feina seria més ràpid, que, total, per fer una horeta de despatx, segur que el tindríem aviat treballant.

De valent, hi afegiria jo.

Crec que m'he perdut el programa humorístic de la setmana.

Apadrina un pederasta

Amb un nom com Legionaris de crist, la cosa no podia fer preveure res de bo.

Ara fa uns mesos de la mà de les collonades de Francesc Puigcarbó, vaig anar a petar a una hilarant i alhora lamentable pàgina on es demanava a l'agraïda audiència que apadrinés un mossen. La pàgina en qüestió -tot i que ho duia una mica camuflat- estava impulsada pels esmentats legionaris.



Tot dóna voltes i el cercle es tanca. Per si teníem algun dubte, ara queda clar què volien que apadrinem.

Marxo a prendre'm les meves dues birres.

De maltractadors i altres psicòpates

Jo tinc també la percepció que la pornografia infantil, millor dit les motivacions que porten els seus usuaris a practicar-la, té més a veure amb una patologia, o la tortura, que no pas amb la sexualitat. Es tracta de gaudir abusant un altre, tot i que els abusos que caracteritzen els pederastes els trobem també en altres conductes.

En aquest aspecte, veig un denominador comú entre les persones que fan mobbing, les persones pederastes, les que assetgen, les persones que torturen, les que maltracten físicament, les que maltracten psicològicament... Podeu anar afegint noves tipologies a la llista. Però totes tenen un denominador comú: l'abús cap a una o més víctimes, sovint des d'una posició de poder.

En alguna ocasió he llegit que el perfil d'aquestes persones maltractadores es correspon amb el d'un psicòpata integrat. Una persona que no empatitza amb els sentiments dels altres, amb un gran glamur, que sap seduir i que, al damunt, està plenament integrat a la societat, perquè sap caminar per la fina línia que separa legalitat i il·legalitat. Pot ser una persona seductora, atractiva, que sap donar la perfecta imatge social de bon pare, bona persona, un model per a la societat. I en el rerefons ser el monstre manipulador que utilitza els altres en benefici propi, com a estris per aconseguir els seus fins.

Les persones manipuladores, els abusadors nats, tenen un estrany do. Aconsegueixen extreure de la gent del seu voltant el seu taló d'Aquiles. Tenen una visió clara de quins són els punts febles dels seus interlocutors: quines coses els fan trontollar, quines coses no solament els preocupen sinó que les fan sentir febles. Capten aquests elements i els utilitzen amb plena consciència en benefici propi.

El resultat d'aquesta manipulació són unes víctimes devastades, siguin dones maltractades o infants, o un treballador que pateixi mobbing. En el cas dels infants el resultat és més terrible, perquè estem parlant de persones encara no formades. En aquest cas no es tracta de què la societat sobreprotegeix els infants, sinó que sovint aquest abús es produeix des d'una situació de poder: el cap, el pare de família, el marit.

El més terrible és constatar que sovint costa molt descobrir els abusadors. Precisament pel poder que exerceixen sobre les seves víctimes.

Segona carta a Esperanza Aguirre

Benvolguda Esperanza,

Ja em perdonaràs aquest segon atreviment. No em pensava pas tornar a escriure't. Com que ja ens vam tutejar en aquella ocasió, sento que ja hem assolit un cert nivell de confiança i pressento que no et molestaràs pel que haig de dir-te. Perquè sé que se't refum allò què penso. Recordo que vaig rebre unes respostes un tant insòlites a la meva primera carta i, tot i que no n'esperava gran cosa, vaig optar per no insistir. Però de vegades el cos és feble i, mira per on, em trobo aquí de nou. Ja sé que no servirà de res, llevat potser d'una certa catarsi personal que em permeti fer-me passar l'astorament que algú com tu pugui guanyar elecció rere elecció sense cap mena càstig.

Vigila, perquè hom diria que t'estàs tornant anarquista. Afirmes, i et quedes tan ampla: "La corrupció és una cosa consubstancial a totes les institucions".
I es diria que d'una afirmació d'aquesta mena tan sols queda una sortida possible: la inferència lògica seria que per arrencar de soca-rel aquest mal tan sols ens queda l'abolició de l'Estat. Què sorpresos no estarien Bakunin i els pensadors anarquistes! Potser és un exemple més que els extrems es toquen.

Però em temo que els teus raonaments van per una altra banda. És clar. Perquè en realitat tu no vols abolir l'estat, ni les institucions. Primer aprofitem-nos-en tan com puguem. Embutxaquem-nos la pasta, i enviem-la lluny, a les Cayman, per exemple.
Després hem de saber nedar i guardar la roba: agafem uns quants caps de turc, secundaris, si pot ser, i a seguir vivint del "cuento".

Em fas més por que una pedregada, sincerament. Perquè al madrilenys sembla que els encanti tenir-te de "lideresa", el teu posat xulesc i les teves astracanades. No sembla que la teva manera de fer influeixi per res en els resultats electorals, especialment si veiem que l'alternança no es produeix des de fa 20 anys i ara tens majoria absoluta.

Tan sols em queda esperar -pobra de mi segueixo essent una il·lusa- que la teva escalada no vagi a més.

Atentament,