La pitonisa em pronostica 2011

Ahir vaig trobar la vella Elvira en un carrer estret, obscur i sense asfaltar, situat el centre del meu poble de la Cerdanya francesa. Era ja fosca nit i l'any finiria just l'endemà, que és avui. Em va donar un bon ensurt amb el seu aspecte abandonat, l'esquena corbada, els vestits negres amb mil capes que la protegien de fred. La Bernadette, la mestresa del colmado, tafanera i bocamoll, ja me n'havia parlat, de l'Elvira. La pobra -deien les males llengües- havia perdut la xaveta en perdre el marit i des de llavors es creia bruixa i pitonisa.

Va clavar els seus ulls de fura en els meus, mentre agafava àvidament la meva mà esquerra entre les seves. Semblaven arrels eixorques, dures, aspres. El seu rostre solcat d'arrugues profundes era adust, sever, difícil. Tenia una veu trencada pels milers d'anys que semblava que portés a sobre, i em va somriure amb una ganyota grotesca. Amb aquell xiuxiueig esquerdat va balbucejar una estranya teoria, que un amic –per ser exactes, examic des de fa un parell d'anys– m'havia explicat, sobre la bondat dels anys senars per sobre dels anys parells.

- Et diré la bona fortuna de l'any que comença.

No sé perquè no vaig poder moure'm i em vaig quedar allà palplantada, esperant mil minuts eterns.

Mentre restava paralitzada el cervell em bullia repassant efemèrides de la meva vida i relacionant-los amb l'any en què van passar. Vaig néixer en un any parell i aquesta deu ser la millor notícia de la meva vida i no a l'inrevés. En any parell vaig conèixer l'home amb qui em vaig casar -també en any parell- i en any parell m'hi vaig divorciar; i totes tres notícies eren bones, en el moment en què es van produir. En any senar vaig entrar a la universitat, on vaig viure coses molt bones. En any senar vaig descobrir un nou amor que em va fer sentir viva, als quaranta. En any parell van néixer les meves filles i no puc imaginar millor esdeveniment... El 2008 el balanç va ser nefast i era parell. El 2009 va ser encara pitjor, i era senar. El 2010 va estar l'any de la follia amb un inici formós i engrescador i un final trist i desesperant, i era parell. 2011 s'estrenarà amb un govern de dretes amb dues conselleres jurant el càrrec esmentant l'ajut de Déu. Corren mals temps per al laïcisme i els necessitats.

-Hi veig una mort i una fugida.

La vaig fitar mig segon amb ulls esbatanats païnt el vaticini. Vaig arrabassar-li la mà per recuperar-la i vaig arrencar a córrer carrer amunt. Sense saber per què, em vaig aturar i em vaig girar per mirar-la encara un cop. Una llum refulgent brillava uns metres per sobre del lloc on m'havia predit aquell futur terrible i un monstre horrorós amb dos caps i 6 potes em mirava fixament.

N'estic segura, m'havia topat amb el dimoni.

_______________

Que tingueu un bon any.

Per part meva tan sols tinc un propòsit per a 2011: recuperar el somriure que m'ha estat arrabassat.

Sobreviure el nadal

La Mireia fa dies que sent un estat d'ànim intranquil. Un creixent desassossec que no sap ben bé d'on li ve. Se li fa difícil precisar quan li va començar, però ho ha percebut des de fa cosa d'un mes, i no s'ho acaba d'explicar. Quan surt de la feina és ja fosc, els ulls li fan pampallugues i se sent una mica marejada. Mai no ha entès el perquè de la falera de decorar els carrers amb totes aquelles llumenetes de gust més que dubtós.

Cada dia que passa se sent pitjor. Les cues a les botigues es fan interminables. La gent sembla de més mal humor, cada dia torna sense ni saber com, amb  les mans plenes de bosses a casa. Se sent com un autòmat, moguda per uns fils dirigits per una voluntat aliena, fora d'ella mateixa.

Avui es desperta preveient la que s'espera.

Ja se sap: nadal, estampa feliç, família, cuina, harmonia, regals, felicitat imposada i probablement, la frase desafortunada d'aquell familiar que li arruïna el poc que podia salvar. Farà tot el que s'epera d'ella,  vivint un  acte més de la farsa de la felicitat.


"Sobreposa't. Fes bona cara, mira de somriure i afronta el dia de la forma més lleu possible."

I és això el que farà: somriurà, cuinarà, pararà taula posant motius nadalencs, esperarà els convidats, els petonejarà, n'acceptarà els regals, menjarà, beurà, menjarà, menjarà i, fins i tot, riurà.

Les busques del rellotge semblaran immòbils, avançaran a un ritme lent, com si els fes recança fer córrer el dia familiar de l'any, com si cada segon arrosseguessin una pedra costa amunt, talment com si tractessin d'emular un Sísif qualsevol. 

Per dins, voldrà ser en un altre lloc, somniarà llocs idíl·lics on arraulir-se. Assentirà balancejant amb el cap sense escoltar l'arenga de la tieta. El vestit li tibarà, maleïda tradició de qui res no estrena, res no val. A la sobretaula, seguirà d'esma les converses, amb el cap embotat pel disc de les nadales rovellat que sona per desena vegada al vell CD. El desembre congelat l'amordassa i voldrà cridar, fugir corrents, amagar-se dins l'armari, fer-se invisible. El rabadà la lliga mentre el tiet treu l'havà -l'únic dia de l'any que la dona li permet fumar- i xucla àvidament el fum estussegant. La mare de Déu quan era xiqueta ni somniava el malson que la Mireia hauria de suportar.

Sobreviurem, però.

Pau Riba, Pastora, Riell Bulevard i altres artistes no convidats (misteris blogaires)

Entro al blog i m'adono que alguna cosa ha passat. Una pila de nous visitants i pàgines visitades il·lustra el gràfic de la pàgina d'estadístiques.

A primer cop d'ull, no entenc res. És evident que els darrers posts no són cap meravella i més aviat deixen què desitjar, com per generar tant de trànsit. Les ludopaties o la pobresa  no generen tant d'interès i tampoc no he esbombat res personal que provoqui la tafaneria, com ara fa uns mesos, en què vam més que triplicar en nombre visitants en un sol dia.

De sobte, me n'adono.

Fa cosa d'un any, poc més o menys, per aquí el Riell Bulevard ens vam embrancar a parlar, en diversos posts, sobre Pau Riba.

Si no recordo malament, tot va començar un dia que en Lluís va publicar un post sobre la importància del cognom, o més aviat, sobre com sobreposar-se al pes del cognom. D'allà vam enfilar tota una sèrie de posts i comentaris en què ens emplaçàvem, sense que finalment es concretés res, a anar a veure un concert de Pastora.

El que ens hauria agradat era veure un concert intergeneracional que aplegués Pau Riba i Pastora, però, en fi, al final les propostes s'esvaeixen, es fonen i s'escolen com aigua entre els dits. El darrer que en queda de tot allò és un comentari d'en  Jordi de Tiana del passat novembre on m'anunciava un concert al proper mes de març.

Ara de sobte, les visites a aquelles pàgines s'han multiplicat. I totes provenen de recerques a google de les paraules "pau riba", bé "pau riba fills" i d'altres termes similars.

No cal ser una mustela per veure què ha passat. Dilluns, TV3 va emetre el programa El convidat, amb Pau Riba, i segurament el programa ha generat l'interès per saber "més" sobre el personatge. I vet aquí que aquells que es dediquen a googlejar es topen amb aquells vells posts.

Tot plegat em duu a pensar. Tot d'una, d'una forma totalment accidental, una sèrie de gent s'haurà passejat per aquest bulevard. Dubto que tornin, ni que deixin petja. Probablement nosaltres tampoc els en deixarem. Aquests visitants passen silenciosos, de puntetes, no deixen comentaris i el seu rastre és numèric, fred.

El blogs segueixen essent minoritaris i íntims i la televisió és massiva i generalista. I a mi ja m'està bé que sigui així. D'alguna manera, durant aquest parell de dies que dura la cosa, ens devem haver complementat.

I això tampoc no és una mala notícia. Imagino.

Nadal

Fotografia www.lapsusdememoria.com

Caminava depressa per la Plaça Major, pensant en les seves coses, quan un tuf nauseabund li va ofendre les narius i el va treure de les seves cabòries. Una dona d'edat indeterminada, probablement més jove del que el seu aspecte podria fer pensar, arrossegava els peus feixugament. Allò que els cobria havien estat, feia temps, unes sabates llustroses d'home. Ara, massa grosses pel peu que embolcallaven, lligades amb cordills, deixaven en l'aire uns dits ennegrits per la immundícia. Amb passes curtes i coixejants la dona empenyia un carret del Caprabo, brut, ple de bosses de plàstic i cartrons. Els parracs que cobrien el seu cos havien perdut també la lluïssor dels vells dies i ara prenien una varietat imprecisa de marrons, negres i grisos.

- Farà fred aquesta nit, tingueu. - va allargar-li unes monedes.

El va fitar amb ulls emboirats i un somriure desdentegat. Els diners servirien per a una nova dosi d'alcohol a les venes, per sobreviure un nou dia miserable.

- A la meva salut! -va exclamar.

Es va allunyar sense girar-se.

No es va sentir millor, sabia que el gest era influït per les dates en què es trobava. Li dolia haver caigut en aquell acte inútil de caritat cristiana.

A cops de colze, la gent corria adelerada pels carrers de la ciutat, compulsivament entraven a les botigues i en sortien amb els cabassos plens i les targetes buides. Un desfici desaforat s'havia apoderat de tots els habitants.

Construir una ciutat del no-res

Em sembla que no descobreixo res si dic que els jocs de facebook són una cosa molt banal i alhora addictiva. Els encarregats del joc -no hem d'oblidar que és un negoci- fan bé la seva feina i no paren de posar una novetat rere l'altra, amb més i més tonteries que t'atrapen i et fan jugar i perdre un munt de temps, per aquí i per allà. Jo, fa cosa d'un any, em vaig enganxar al joc de la granjeta, l'arxiconegut farmville, i encara m'hi trobo jugant.

Fa poc més d'una setmana acaben de treure un nou joc anomentat Cityville. I hores d'ara sembla que ja s'han apuntat a jugar-hi més de 44 milions de persones.

Si ja els valors que es transmeten amb la granjeta em molesten una mica, amb un model basat en el guanya cada cop més, planta cada cop més, fes créixer la teva granja (acompanyat d'un "et regalo cosetes"...) el model de la cityville ja em supera completament: es tracta de "construir" una ciutat on l'objectiu és tenir cada cop més habitants. Allà on a l'inici del joc hi ha un camp amb uns quants arbres, la ccosa acabaràamb gratacels i pisos desomunlas. Es tracta de construir, construir i construir.

El meu malestar va arribar al punt àlgid quan un personatge es vanta de fer negocis a l'estil "antic" i m'encoratja a imitar-lo.

Mira, jo passo. Esdevenir un Bartomeu Muñoz qualsevol, ni que sigui virtual, no entra en els meus plans.
Crec que vaig a blocar l'aplicació. Em desassossega.

Tot d'una, tot em sembla menys banal. Més malintencionat.

Vent del nord

Surrender - Ólöf Arnalds amb Björk

De vegades necessites algunes imatges que t'allunyin de la realitat quotidiana. O bé uns sons que et portin a arraulir-se sota les mantes -millor un edredor nòrdic-. Olor de te calent, d'herbes aromàtiques. Llum d'espelma.

Calidesa.

Això no és un laberint

Una basta extensió grisa s'estén al nostre davant. Àmplia, immensa, gairebé sembla un llac.

Això no és un laberint. Però es diria que sense previ avís ens han dut al cementiri, un cementiri sense porta que et convidi a entrar, o a quedar-te fora, perquè t'hi trobes dins tot d'una, envoltada de tombes. Símbols de tombes. Símbols de l'horror.

No, això no és cap laberint, és una biblioteca que no recull llibres. No en podràs llegir cap però si poses la mà sobre el granit tastaràs la sabiesa perduda i se't gelarà el cor. Ets a una biblioteca de memòries i vides humanes anònimes.

Això no és un laberint. Veig la sortida. Puc aconseguir-la sense problemes, tan sols cal que continuï caminant en línia recta i podré sortir. I no obstant, les passes em conviden a trencar camins, a perdre'm entre les tombes que em doblen l'alçada, a caminar fent zigazagues. Em perdo. Em topo amb altres ànimes que, com la meva, travessen desconcertades els carrers minúsculs, girant a tort i a dret. Sembla que es busquin. Que busquin alguna cosa sense trobar-la.

Ja és fosca nit. Giro i torno a girar. Ara ja sóc al laberint. Els blocs creixen, creixen i m'empetiteixen i ja no són tombes, no sé què són. M'atemoritzen.

Estic sola. Els altres potser ja són fora. Giro a la dreta. A l'esquerra.

- Això no és un laberint- em dic.

Els passadissos amaguen secrets obscurs. Els llums del carrer semblen llunyans. Inabastables.

Sento un frec darrere meu. Una ombra dins l'ombra que fuig entre els blocs de granit. Fuig? O em persegueix?

S'abat sobre meu. Fujo, corro. El terra és irregular un crit surt de la gola. Em torço el peu. On són els altres?

Sento l'alè a la nuca. Gairebé ja sento la queixalada del vampir. O el pes de la història.

El resultat del joc a la 1.TBfC

Gràcies a tots els que heu participat fent una elucubració o altra en la proposta de joc que us vam der de forma conjunta tots els de la 1.TBfC, dimecres passat.

Sembla que ha arribat el moment de fer públic l'autor del text que em va tocar a mi:

Joan de Cops de ploma

L'heu endevinat?

Abducció?

- Mama, vine al meu costat! Mira els dibuixos que t'he fet. Me'n fas un, tu?

Em mira amb ulls amorosos i aquells sis anys de somriure seductor. No li puc dir que no. Amb un sospir agafo els llapis staedtler aquarelables disposada a tot.

- I què vols que dibuixi?

El que tu vulguis, mama... El que tu vulguis, com si fos tan fàcil a una ment tan poc creativa com la meva llençar-se a fer un dibuix. 

Entre tots els llapis agafo un color, a l'atzar, i em poso a dibuixar. Em deixo endur per la intuició i deixo la ment en blanc. Traço línies, sense saber què estic dibuixant. Quan acabo, em queda aquest resultat ambigu.

- Un senyor!- la meva filla es guarda el dibuix, cofoia i contenta, mentre a mi m'entra un desassossec ampli, inabastable.

Un senyor. Sí, però verd. Un senyor amb barret. O potser no sigui ben bé un barret. Potser és un casc protector. No ho sé, diria que també podria ser un ésser amb el cap quadrat i que els apèndix que li surten són, potser, una mena d'antenes. Ben mirat, no sembla ben bé humà. Té tan sols un braç, estès endavant i allà on hi hauria d'haver una mà hi ha un bulb, acabat en forma rodona, com si hi dugués un micròfon. O com si enlloc d'una mà tingués una altra mena d'apèndix. Sembla apressat. Com si alguna cosa terrible l'empaités. Cap a on va?

Perquè l'he dibuixat? Què m'ha portat a aquesta figura? Què representa en realitat? Com és que m'és familiar i, no obstant, no la identifico?

Dormo intranquil·la. En els vapors dels somnis veig llums verdes (què són, què signifiquen?), també cares rialleres, abrics, bufandes, una mena de llar de foc. Un moment feliç. On sóc realment?

Quan em desperto, encara a les hores menudes, se m'apareix una imatge sobtada entre núvols. Un coet. No, una nau. Una nau extraterrestre, sens dubte.

Al migdia em trobo amb un amic i li explico com em sento: el dibuix improvisat, el somni, les estranyes sensacions viscudes. Em mira sorneta.

- Tot això no té res d' estrany. L'homenet no és altre que l'ampelmann dels semàfors de Berlin, la llar de foc estava a l'hotel, tu mateixa m'ho vas explicar, les cares rialleres són dels blogaires participants...

Me'l miro perplexa i li dic que no m'expliqui històries. Jo no he estat mai a Berlin, les cares rialleres no les havia vistes mai abans, la llar de foc no era real, sinó una televisió... Estic segura que res d'això té una explicació raonable.

Ras i curt, n'estic segura, m 'han abduït i una nau m'ha transportat a l'espai interestelar. Alguna cosa els deu haver fallat a aquests extraterrestres en el procés d'esborrar-me la memòria.

Tans sols així s'explica el sentiment de benestar que m'acompanya.

El joc blogaire de la 1.TBfC

Els antecedents:
Amb motiu de la 1.TBfC en Ferran ens va reptar a escriure un text que inclogués vuit de les deu paraules següents: cervesa (o birra), blog, ET, brúixola, U-Bahn (o S-Bahn), somni, Marshmallow, rellotge de paret, loteria, alcalde.
Un cop escrit, l'hi havíem d'enviar; i en Ferran, després de fer una bona barreja, ens en retornava un, sense dir-nos-en l'autor.

El joc:
A Berlin: Declamar el text en públic. Endevinar qui n'era l'autor. Encertar-lo.

A la tornada, el repte:
Tots els blogaires participants publiquem avui el text que ens va tocar. Us convidem a fer com nosaltres i endevinar qui n'és l'autor entre aquests: Sànset , Utnoa, Nur, Rita, kika, Lluïsa, Francesca, Joan, Mar o DooMMaster.

Podeu deixar les vostres elucubracions en forma de comentaris.

Termini:
Teniu temps fins el diumenge 5 de desembre de 2010, dia en què farem públic l'autor o autora.

I finalment, el text que em va tocar a mi:

AUCA DE LA 1.TBfC

Anem cap a Berlín a capejar el fred,
una cervesa calenta per matar la set.
Fred de novembre, text de vuit de deu,
Som gent de bloc, vés què us penseu.

Hi faltarà l’ET, però no pas la resta,
la trobada blocaire serà la nostra festa.
I a manca de brúixola, bé tindrem l’U-Bahn
per seguir-li la petja a l’amic Ferran.

En uns dies de somni muntarem bon enrenou,
a la capital alemanya amb la nostra Marshmalów
Poti-poti de cultures, esquitx de talent ocult
i una mica de gresca per escalfar-nos el cul.

Quan haguem desvirtualitzat els avatars i el vi,
el rellotge de paret serà qui marqui la fi,
i en aquesta loteria que tots haurem guanyat
hauran nascut nous llaços d’allò que en diuen amistat.

Aquesta és la nostra auca, i no pas la de l’alcalde
perquè la trobada blocaire potser als polítics escalda,
que enmig de la gentada podem semblar cridòria,
però no som res més que, en la varietat, concòrdia.

Passeu-vos-ho bé!