El dia s'alça amb la llum transparent i colpidora que sovint acarona -acarona? colpeix?- la Cerdanya a principis de tardor. Els verds tenyeixen els prats, talment donant vida a una nova i breu primavera falsa.
La llum neta s'abat sobre meu, sobre els terrossos de terra del camp llaurat ara fa una setmana. O dos.
Cap a Porté i el Carlit, les primeres neus caigudes ahir enfarinen el paisatge.
Vinc, disposada a passejar pel camí dels francesos. No sé d'on he tret el nom, però estava convençuda que aquest se'n deia així. Astorada constato com en vaig d'errada.
El camí transcorre al costat de la sèquia de Puigcerdà. L'aigua passa rabent. M'assec al banc de pedra i la miro passar, molta estona.
La solitud de vegades és una llosa, de vegades un tresor preuat. Avui és un tresor. Necessito estar sola. Necessito pensar. Passejar sota aquest sol transparent, fixar-me en les pedres del camí, l'aigua hipnòtica. Imaginar-me. Reescriure'm. Digerir.
Els camins interiors solen ser més complexos que els reals.
nota: La casualitat blogaire ha fet que la Kika escrigués un post sobre la solitud mentre jo reflexionava sobre com escriure aquest.
dijous, 30 de setembre del 2010
Flaixos. Camins errats.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
dilluns, 27 de setembre del 2010
Donar voltes en cercles
"Ui! no em tussis a sobre, que encara m'encomanaràs una religió d'aquestes estranyes..."
La meva filla gran, adreçant-se a la seva germana.
La meva filla, amb un humor finíssim i sense ni saber-ho, posa una mena de colofó a dos posts, un de la Clidice i l'altre de l'Allau, on reflexionaven sobre la religió, i la ciència, com a fet religiós.
No sé si puc aportar res de nou. La meva filla ho ha resumit de forma exemplar.
Penso en la foto que acompanyarà el post. Miro les fotos que tinc a les carpetes de l'ordinador a veure què m'inspiren. I acabo per topar-me amb aquesta:
I m'adono que, de fet, podria simbolitzar tot això. D'un fenomen purament metereològic i científic com és el sol amagat rere uns núvols, la història de l'art i altres referents simbòlics que tenim interioritzats com capes indestriables, en fem una imatge divina.
Els Déus primitius eren abruptes i cruels. Demanaven sacrificis. Els déus monoteiestes també en demanen i d'una manera encara més cruel, perquè es mostren amb una imatge de benevolència que oculta molta mala llet. La història del catolicisme és una mostra, però cap religió monoteista se n'escapa.
En el meu trajecte personal i intrasferible, en fer-me adulta, em vaig qüestionar la religió. Va ser el plantejament científic aquell qui em va donar la clau. La fe cega, el fet de creure en un no-res intangible sense qüestionar res no era, per mi, la solució. En aquest sentit, el qüestionament de tot que significa la ciència, l'interminable "per què?" que fa que el coneixement avanci, era un tipus de pensament que m'era més proper. La fe no em resolia res. Sóc atea per convicció. No puc dialogar sobre religió amb un creient perquè sempre s'acaba topant amb el mateix: el concepte de "fe". Com que d'entrada la fe és el que qüestiono, el diàleg és impossible.
Vol dir això que he convertit la ciència en la meva religió? Jo no ho crec així. No he canviat una fe cega per una altra. Hi ha encara molts fenòmens inexplicables. Hi ha encara moltes coses que no es poden saber. Però sempre que em faig aquesta reflexió afegeixo un "encara...". És cert que de vegades a nivell sociològic la ciència ha actuat com una altra religió. Però la ciència no ho respon tot.
M'adono que giro en cercles i que potser no estic aportant elements nous a la reflexió. Torno a l'inici. A la frase de la meva filla. Potser la ironia fina que destil·la és el millor que puc aportar.
Etiquetes de comentaris:
Actualitat - Política,
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
dimarts, 21 de setembre del 2010
Elogi de les biblioteques
Les biblioteques són un espai que conviden al recolliment i al silenci. A la introspecció. Ja ho va escriure l'Umberto Eco fa uns quants anys.
M'agrada venir-hi. I m'agrada passejar pels prestatges, badocant, mirant els lloms dels llibres. Parlar fluixet.
Hi estic en deute. Tinc molts records dels llibres que he agafat en préstec i he llegit assedegada. No podria confegir cap llista.
Avui, la biblioteca esdevé un inesperat refugi mentre se m'arregla l'avaria . Els ordinadors arrenglerats a la paret. A la meva vora la meva filla petita juga amb el poissonrouge, també en silenci. Ha après que aquí parlem "amb veu afònica".
M'aïllo i jugo, un cop més, amb les plantilles. Fa molts dies que li donava voltes i no m'acabava de decidir. Quan la connexió m'ho ha permès, he fet proves i provetes. Avui, em llanço a la piscina i a Riell estrenem plantilla. Una cosa més que puc agraïr a la biblioteca .
Etiquetes de comentaris:
Blogs - Internet,
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
dilluns, 20 de setembre del 2010
La bellesa del caos
Hi ha una bellesa intrínseca en el caos. El caos potser ens provoca por. Però alhora és bell i seductor, ens arrossega, ens hipnotiza.
El caos ofega o meravella. M'ofega i em meravella.
Imagino els cables entortolligats. Fent un nus estret que ofega la meva connexió.
Per culpa del caos em sento aïllada del món. Rebaixo les ones cibernètiques. No puc llegir el correu. No puc llegir blogs. El caos m'impedeix connectar-me.
Corro a la biblioteca.
Miro algun correu. No tinc temps de respondre.
No puc fer cap post. No tinc prou temps. En faig un, cuita corrents, on expliqui com em trobo.
Si en alguns dies teniu poques notícies meves espero que m'ho sabreu perdonar. El meu "proveidor d'ADSL" m'està fent la guitza. Ja no em dóna servei. Busco alternatives.
dijous, 16 de setembre del 2010
Flaixos. El riu de la vida
Em quedaria hores mirant el riu, a la teva vora. Mirant l'aigua passar. Esperant en silenci que les aus se'ns acostin.
No ens hem descalçat ni ens hem mullat els peus. I ara mateix ho faria. T'agafaria de la mà. T'agafaria la mà i entraríem dins. Ens mullaríem els peus. Sense allunyar-nos molt de la vora. Tindria por que la força de riu se'ns emportés en un remolí vertiginós.
Si ets a la meva vora, el riu de la vida llisca suau i tot pren sentit. Tot és blau, i verd, i ple colors imaginaris. Ets real i ets somni. I per sentir la vida com llisca entre els meus dits, em mullo els peus amb tu.
Estàs fet de llum i d'ombres. Estimo les ombres i la llum, i alhora, les ombres em fan por i la llum m'enlluerna.
Sense tu el món és més gris. El riu s'atura. Les aus resten extàtiques en el no res. Sense tu, el món emmudeix.
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
dilluns, 13 de setembre del 2010
La memòria com a recurs literari
Mentre ha durat aquest estiu he estat penjant una sèrie de textos basats en els records. Tot i que inicialment la idea va estar inspirada en Joe Brainard, ben aviat vaig abandonar la coneguda fórmula de "recordo" o "me'n recordo", per passar a fer una altra cosa diferent.
En realitat aquest ha estat una mena d'experiment literari, un recurs per aconseguir imatges mentals i posar-me a escriure. Un recurs per fugir d'una crisi creativa. que em venia perseguint ja feia un cert temps.
En Lluís ens advertia, poc després que jo comencés aquest joc, sobre els paranys de la memòria. Paranys que la ment ens posa per autocomplaença. Tendim a recordar els bons moments i a esborrar els dolorosos. Tendim també a manipular la imatge pròpia quan hem fet alguna cosa que no ens agrada de nosaltres mateixos.
Però quan utilitzem el record com a recurs literari, més enllà de l'autoengany, tenim també un potencial enorme. A partir del record -al cap i a la fi què és la nostra vida sinó un cúmul de records?- pots construir una nova realitat, si l'apretes una mica, si l'esprems i li treus tot el seu potencial. Així, pots girar i tergiversar, estirar i arronsar, esborrar i difuminar el record. Donar-li una dimensió nova.. Corrompre'l i pervertir-lo fins fer-lo arribar a una nova realitat.
Els relats resultant han estat deliberadament breus, perquè els he presentat com a flaixos. ¿No són els records tan sols uns flaixos que ens envia la ment per desencadenar imatges, olors i sensacions viscudes?
Cap dels retalls que he posat aquí és rigorosament cert. Cap d'ells tampoc és rigorosament fals. I potser és això el que ens aporta la literatura al capdavall: ficcions que ens transporten a realitats íntimes, realitats que ens transporten a ficcions somniades. Reflexionar sobre nosaltres mateixos.
dissabte, 11 de setembre del 2010
Tenir mono
Mono fet per Kentaro Nagai a partir de mapes mundials. |
Sovint practico la desconnexió, quan fujo al Pirineu. Sense tele, sense internet. Em permeto el telèfon però poca cosa més. No és que m'aïlli, però perdo el contacte per uns dies. Si a aquesta desconnexió hi afegim una avaria a l'ADSL, descobreixes que tens mono.
Mono de llegir blogs i de revisar el correu. Busques els llocs on poder connectar-te. Demanes als amics que et deixin l'ordinador.
No sóc l'única qui experimenta aquesta sensació. A les converses de cafè amb els companys de feina tots coincidim: internet s'ha ficat ja tan dins de les nostres vides que resulta impossible abstreure-se'n.
Ara, afortunadament l'avaria sembla resolta. Ja tinc la meva dosi.
dijous, 9 de setembre del 2010
Retalls d'estiu: córrer
Foto: Rod Shone |
Tenies dos anyets i les senyores que prenien la fresca al porxo de l'hotel ens van aturar per dir-nos com n'eres de bufona.
Vas desaparèixer del meu costat i vas arrencar a córrer.
Un neguit a la panxa i un adéu precipitat. Crido el teu nom. Un, dos cops. Tres. Cada cop més fort. Corro. Corro darrere teu. Ja gairebé has arribat on acaba la vorera.
T'atures. En el mateix instant que un cotxe passa rabent.
Instint de supervivència?
Etiquetes de comentaris:
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
dilluns, 6 de setembre del 2010
Crònica d’una trobada a les acaballes de l'estiu
L'estiu llangueix i s'acaben les vacances. I per fer un bon fi de festa, en Leblansky ens ofereix una trobada de desvirtualització oportuna, genial.
L'aventura va començar abans que no ens perdéssim -afortunadament per poca estona- a la serra del corredor. Va començar abans, al matí a la cuina, dins la nevera. O potser fins i tot abans, a Lleida, quan els pressics van ser collits. Sempre és difícil remuntar-se al punt inicial d'on comencen les coses. Hi hem de posar un aturador, un moment en què determinem de forma totalment artificiosa que aquell va ser el començament.
Posem per cas que sí, que va començar a la cuina. Dins la nevera esperaven els préssecs per ser pelats, tallats, amorosits amb vi i moscatell. Mentre els preparava ja tenia al cap el dia que ens esperava. L'anticipava.
Carretera i manta. La meva copilot preferida em llegeix les instruccions per poder arribar.
Anem bé, travessem boscos per carreteres forestals, ens perdem, truquem per saber on som, però en realitat ja no ens cal la resposta, perquè trobem el restaurant horrible, punt de referència imprescindible per poder arribar al lloc dels fets.
La primera cara coneguda, mentre aparco el cotxe és en Salvador. La segona, la Clidice, qui propicia els contactes. Després ve l'Allau, amb qui ja havíem practicat la desvirtualització. Descobreixo, mentre els convidats anem arribant, les cares noves de vells amics: l'amfitrió en Leblansky, en Girbén, la Carme, l'Astrum, l'Ernesto Niebla, en Galderich. Cares noves de nous coneguts: les seves parelles, en Carles, la M. i la Llum, la martanit i en Xec qui es declara "lector de blogs" (amb la seva princesa).
Hi ha un element que sempre m'ha sorprès en la desvirtualització: tota aquella gent és coneguda, és amiga per la proximitat que has generat amb tots ells a través dels textos. Se't fan sorprenentment propers de seguida. Vells amics acabats de conèixer.
Les tres princeses -dues de meves i una del Xec- mostren la timidesa inicial pròpia d'afrontar-se a un ambient nou i desconegut.
Dinem: renoi què bo que estava tot.
El punt àlgid es presenta quan surt el pastís...
...i la Clidice declama els goigs de Sant Llop.
Les xerrades es desgranen, es disgreguen i es concentren: des del Vietnam a Lovecraft, des d'Alien als platets voladors, passant pels esperits o el tatuatge d'en Girbén. I ves a saber quantes coses més.
Les tres princeses acompanyaven amb els crits de diversió i de vegades de pànic -de lluny- les nostres converses.
Al capvespre, mentre marxem, penso que ha vingut molt de gust poder acabar l'estiu amb el bon regust de boca amb què l'acabo.
L'aventura va començar abans que no ens perdéssim -afortunadament per poca estona- a la serra del corredor. Va començar abans, al matí a la cuina, dins la nevera. O potser fins i tot abans, a Lleida, quan els pressics van ser collits. Sempre és difícil remuntar-se al punt inicial d'on comencen les coses. Hi hem de posar un aturador, un moment en què determinem de forma totalment artificiosa que aquell va ser el començament.
Posem per cas que sí, que va començar a la cuina. Dins la nevera esperaven els préssecs per ser pelats, tallats, amorosits amb vi i moscatell. Mentre els preparava ja tenia al cap el dia que ens esperava. L'anticipava.
Carretera i manta. La meva copilot preferida em llegeix les instruccions per poder arribar.
Anem bé, travessem boscos per carreteres forestals, ens perdem, truquem per saber on som, però en realitat ja no ens cal la resposta, perquè trobem el restaurant horrible, punt de referència imprescindible per poder arribar al lloc dels fets.
La primera cara coneguda, mentre aparco el cotxe és en Salvador. La segona, la Clidice, qui propicia els contactes. Després ve l'Allau, amb qui ja havíem practicat la desvirtualització. Descobreixo, mentre els convidats anem arribant, les cares noves de vells amics: l'amfitrió en Leblansky, en Girbén, la Carme, l'Astrum, l'Ernesto Niebla, en Galderich. Cares noves de nous coneguts: les seves parelles, en Carles, la M. i la Llum, la martanit i en Xec qui es declara "lector de blogs" (amb la seva princesa).
Hi ha un element que sempre m'ha sorprès en la desvirtualització: tota aquella gent és coneguda, és amiga per la proximitat que has generat amb tots ells a través dels textos. Se't fan sorprenentment propers de seguida. Vells amics acabats de conèixer.
Les tres princeses -dues de meves i una del Xec- mostren la timidesa inicial pròpia d'afrontar-se a un ambient nou i desconegut.
Dinem: renoi què bo que estava tot.
El punt àlgid es presenta quan surt el pastís...
...i la Clidice declama els goigs de Sant Llop.
Les xerrades es desgranen, es disgreguen i es concentren: des del Vietnam a Lovecraft, des d'Alien als platets voladors, passant pels esperits o el tatuatge d'en Girbén. I ves a saber quantes coses més.
Les tres princeses acompanyaven amb els crits de diversió i de vegades de pànic -de lluny- les nostres converses.
Al capvespre, mentre marxem, penso que ha vingut molt de gust poder acabar l'estiu amb el bon regust de boca amb què l'acabo.
Etiquetes de comentaris:
Blogs - Internet,
Eulàlia,
Relats - poesia - vivències
Subscriure's a:
Missatges (Atom)