dijous, 29 de juliol del 2010

L'espectacle de la tortura


Fa uns anys vaig descobrir l'existència d'una espècie que desconeixia. Imagino que deuria ser en un d'aquells magnífics documentals de sobretaula que la 2 acostumava a programar. Els bonobos eren una espècie afable lliurada a les pràctiques sexuals de tota mena cosa que els feia poc violents, afables. En contraposició als ximpanzés, els quals són molt més proclius a la violència i a les disputes.  

Potser és el meu tarannà però sovint em sento més propera als bonobos que als ximpanzés. Em repugna la violència, quan hi ha una baralla em sento profundament afectada, els actes de sang em repugnen. Fins i tot em costa de veure una peli gore, que de tant exagerada fa riure... Si miro al meu voltant, però, em temo que la meva espècie té més en comú amb els ximpanzés que amb els bonobos, malauradament, i no cal que esmenti exemples de cap mena, tan sols mirar els telenotícies en trobarem un munt.

El parlament ahir em va donar una alegria, un motiu per poder explicar a les meves filles la bondat de l'espècie humana, enlloc de les seves mancances evidents i sovintejades. La prohibició de les corrides de toros no és sinó una bona notícia. Aquest espectacle sanguinari en què un animal és torturat fins a la mort no és sinó un espectacle violent i poc edificant. Una pràctica que hauria d'haver estat eradicada ara ja fa temps.

No em va sorprendre la defensa de la tradició per aquells que volen mantenir una festa tan salvatge.  Però la tradició no és un valor en sí mateix. Com tampoc no ho és la modernitat o el progrés. Podem mirar enrere: hem perdut grans coneixements per culpa de no preservar alguns valors tradicionals (a força de cremar les persones portadores d'aquest coneixement, com les bruixes), i també s'han mantingut grans aberracions, com ara la tradició de l'ablació. Així mateix, el progrés no és “en sí mateix” una gran cosa: potser hem avançat gràcies a l''ús del petroli, però el preu que n'estem pagant potser està essent massa gran.

Potser sí que m'han sorprès, o més aviat indignat, alguns argument puerils, tot i que molt bonics i “liberals”: prohibit prohibir. Molt maco i molt estúpid, ja em perdonareu. Si seguim aquest argument ja podríem abolir el codi penal i ja veuríem què dirien aquests afèrrims defensors del prohibit prohibir. “això són coses diferents"- potser dirien. Diferents, en què? Els ciutadans tenen drets i tenen obligacions. És obvi que hi ha prohibicions necessàries.

M'alegra que una iniciativa legislativa popular hagi pogut tirar endavant. No estic segura de si jo la vaig firmar en el seu moment. Si no ho vaig fer deu ser perquè no em deuria trobar la taula on poder estampar la meva firma. Les iniciatives legislatives populars són un mecanisme de molt difícil aplicació, per la complexitat que suposa, però és potser l'únic mecanisme que tenim per tal que una llei surti del poble. Tot i ser molt lluny de la democràcia directa que seria desitjable...

Prohibir les corrides s'hauria d'haver fet fa molt de temps. I el debat identitari, la nova lluita Catalunya-Espanya, que han volgut imposar em sembla estúpid i absurd. Una fanfarronada. I no hi entro. A les corrides es maltracten animals. No solament s'haurien de prohibir les corrides, sinó tota altra pràctica semblant.

Avui em sento una mica més persona. O més bonobo. Com preferiu. 

dimarts, 20 de juliol del 2010

Vacances a Riell Bulevard



Aprofito la canícula estiuenca, les vacances, la calor i la menor visibilitat dels blogs. Malgrat la crida que ens va fer el Xexu per a no abandonar-los, m'obro un període de reflexió per pensar què faré en aquest Riell Bulevard.

Aquest Riell va néixer amb la voluntat de ser un projecte col·lectiu. Per raons diverses s'ha anat esprimatxant fins ara quan, de facto, m'he quedat sola. Per part meva, no espereu moltes actualitzacions aquest estiu. El meu ritme és significativament més lent que el que duia en Lluís i  llavors érem dos a escriure. Fins ara, els autors han anat i vingut com els ha plagut, i sempre hem mantingut les portes obertes per seguir col·laborant si així ho desitgen. I això no canviarà.

Bon estiu a tothom.

dilluns, 19 de juliol del 2010

El segle XX a la Mediterrània



Fins el 28 d'agost teniu temps de passar pel Palau Robert per veure  la història de la Mediterrània del segle XX, encapsulada en fotografies.


Tot i que l'exposició és justament això: una tria selectiva de les imatges més rellevats del segle XX a la Mediterrània, provinents de l'immens fons fotogràfic de l'agència Efe, val la pena que us entretingueu a llegir els textos, els quals aporten el marc bàsic dels diferents períodes que s'hi exposen.


dissabte, 17 de juliol del 2010

Retalls d'estiu: els caragols


Cada estiu, quan ha plogut, sortim pels marges a plegar-los. Acabem amb les mans plenes de baves lliscoses, llefiscoses.

Quan era petita n'agafàvem uns quants, eren les nostres mascotes per deu minuts. Els fèiem fer carreres, però ells feien el que volien. No recordo haver aconseguit mai que arribessin ben drets a la línia que marcava el final de la cursa.

Encara ara m'agrada posar-me'n un a la mà i veure el rastre platejat. Digueu-me infantil.

Segur que acabaven a la cassola, sense escrúpols, ni condescendència. Com els conills.

divendres, 16 de juliol del 2010

La lluita contra la impunitat


De vegades la vida et dóna oportunitats per conèixer persones que se surten d'allò que és habitual. Que obren un bri d'esperança.  D'aquelles que et mostren que hi ha camins correctes, que no tot és fum i pantomima, que hi ha persones íntegres, que aconsegueixen aportar alguna cosa d'extraordinària a aquest món, per fer-lo millor.

Carlos Castresana té un currículum impecable pel que fa a la defensa del dret internacional i els drets humans: va ser, per exemple, promotor de les querelles contra Argentina i Chile, que van donar lloc al cas Pinochet. 

En les distàncies curtes és un home amb les paraules justes, directe, clar. D'aquells que té el cap ben moblat. En la seva exposició, ens presenta la seva experiència com a Comissionat Internacional per combatre la impunitat a Guatemala, càrrec del qual ha renunciat el vuit de juny passat.

Sembla ben senzill: Guatemala demana ajuda a la comunitat internacional per poder eliminar la corrupció que regna arreu dins el seu país. Firma un tractat amb Nacions Unides. Es crea un òrgan fet a mida, en una experiència pilot. Creen un equip amb 200 persones, el qual treballa conjuntament amb la fiscalia de l'estat. Formen policies que no hagin estat en contacte amb el "sistema", de l'academia. Els donen mitjans tècnics. Aconsegueixen protegir testimonis. Comencen a caure alts càrrecs. Fins el gener passat en què van aconseguir detenir l'excap de l'estat Alfonso Portillo. A partir d'aquí una campanya de desprestigi personal s'abat sobre Castresana i el seu equip. Han tocat les peces clau.

Explicat així en aquests termes, sembla senzill. Com si fos tan fàcil demuntar trames corruptes i impunes. Prou clar que ho tenim dins les nostres fronteres amb Millets i Pretòries diversos.  Però em poso dins de la persona, penso que s'ha de tenir una fortalesa immensa per afrontar no només els reptes, sinó les situacions de risc i de perill personal.

Hi ha alguna cosa de fantàstica, gairebé irreal. Però Castresana és de carn i ossos. Persones com ell contradiuen la dita que tothom té el seu preu.

Algú ho diu en veu alta, davant d'un cafè:

- Si aquest home fos nascut als Estats Units ja li haurien fet una pel·lícula.

Malauradament, segurament seria una de mitjaneta, però ben comercial, a l'estil de:

dijous, 15 de juliol del 2010

Retalls d'estiu: l'autocar


Vaig haver de matinar per fer un trajecte en autocar. Prou llarg per ser enutjós. Els nervis a la panxa Recordo clarament el motiu, però el vull obviar i oblidar. En canvi, no esborro aquell cafè que no vaig prendre. Inexistent. I el so d'un telèfon que ningú no agafa. I el retorn, altre cop, unes hores més tard.

Calor, cansament i neguit. Un viatge inútil?

dimarts, 13 de juliol del 2010

Retalls d'estiu: el ganivet



Era a la cuina d'un apartament d'estiu, fent el dinar. Jo tallava patates -potser era ceba- sobre una fusta, i probablement la paella era al foc. Ell em mirava sorneta mentre destriava frases punxegudes, com dards que es claven endins i t'anorreen. No recordo el motiu de la discussió.

Em vaig girar, amb parsimònia, i li vaig fer notar que duia un ganivet a la mà.

Un buit a la ment esborra allò que va venir a continuació.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Fum


Ja havia aclucat els ulls i Morfeu començava a acaronar-me quan el retruny de quatre canonades m'ha arrencat dels seus dolços braços.

Sembla que tindrem una nova dosi de pa i circ. I els diaris de la premsa rància tindran ocasió de posar en paral·lel la manifestació d'ahir i la victòria futbolera.

Tan sols tenen dues coses en comú, em temo: ambdós seran catalitzadors de catarsis col·lectives diverses. I ambdós es fondran com el fum.

I creieu-me que m'agradaria ser menys escèptica. Poder somniar més.
Tornaré ara cap el llit, amb l'esperança de retrobar Morfeu ben aviat.

dissabte, 10 de juliol del 2010

L'escriptor-personatge




Arran del post de l'Allau, i els posteriors comentaris sobre tafaneries literàries, se'm planteja un tema col·lateral però íntimament vinculat, apuntat lleugerament en els comentaris posteriors:  les percepcions que els lectors tenim dels autors.

És evident que tot autor posa "alguna cosa de sí mateix" en allò que escriu. No podem abstreure'ns del tot de nosaltres mateixos en el fet d'escriure. Per més fantasiosa que sigui una obra, l'autor no se'n pot allunyar completament. I al capdavall és ell qui ha triat aquells mots i no uns altres, aquelles imatges, aquelles expressions. És ell qui tria quin missatge transmet.

Ara bé, si bé és cert que qualsevol artista -sigui quin sigui l'art que triï per comunicar-se- posa alguna cosa de sí mateix en l'obra, també ho és que no per això el coneixem de cap manera. I jo diria que ni tan sols ho fa qui s'hagi dedicat a estudiar estretament la seva biografia.

En l'actualitat alguns autors creen el personatge de l'escriptor.
És a dir, sabent-se personatge públic, rere les entrevistes, busquen la notorietat, es fabriquen un vestit a mida per projectar una determinada idea d'ells mateixos. Aquest personatge és alhora una creació literària.

Si mirem qualsevol biografia d'un escriptor, i la documentem amb el gruix de documentació àudiovisual, amb documents que semblen "de primera mà" com entrevistes, documentals amb fragments de declaracions, filmacions, etc. veiem l'escriptor real o la seva projecció? O la projecció d'aquell qui escriu la biografia, com apuntava en Brian? Arriben a una paradoxa interessant: Com més coneixem d'un autor, més ens n'allunyem. En realitat,  coneixem la seva imatge pública, la que ens volen fer creure.

Vist així, coneixem allò que ens volen fer conèixer. Perquè veiem una "imatge projectada". Una imatge irreal que pretén ser real.

dijous, 8 de juliol del 2010

Retalls d'estiu: el rierol


En aquest exercici de recreació literària del passat que he iniciat, retorno a quan tenia quatre anys:

Jugo en un rierol petit a prop de Planoles. Més enllà de la piscifactoria on criaven truites. Tinc els peus dins l'aigua. No recordo si era freda, l'aigua, però l'experiència posterior als rius del pirineu em diu que deuria tallar la pell. Dec fer tentines xafant les pedres del llit del riu. Alço el peu dret. La imatge que em retorna la neurona, nebulosa com si hagués estat un somni, però jo sé que és real, és la del peu dret. La planta està coberta de sang. Molta sang. M'espanto, ploro . El pare m'agafa a coll i be. Un tall m'atravessa la planta del peu, verticalment.

En realitat, deuria ser minúscul.


Fotografia: Joan Calsapeu-Layret

dimarts, 6 de juliol del 2010

Desafecció


Em fatiga tot aquest afer de l'estatut, el tribunal constitucional, la crònica dels esdeveniments llargament anunciada, les reaccions tan previsibles dels partits polítics, dels mitjans... Reconec que no sé massa què dir. No és perplexitat sinó apatia allò que sento, peus feixucs que s'arrosseguen lentament sota la calor angoixant, déjà vu...

Si googlejo una mica trobaré cronologies diverses, esbiaixades, que em relaten "els fets". Però els meus records em diuen que ningú no es va manifestar clamant per la reforma de l'estatut. Em sembla recordar que tampoc hi va haver cap manifestació en contra. El PP, no podia ser d'altra manera, s'hi va oposar. Els meus records em diuen que durant tota la legislatura la mustela del l'Artur Mas no va poder acceptar de cap manera la derrota democràtica i s'hi va posar de cul, fent una oposició a nivell del seu intel·lecte: deplorable. Els meus records em diuen que arran d'un exabrupte del president Maragall clamant que el problema de CIU era el 3 percent de poc no trontolla la tan desitjada reforma. Ara sabem que Maragall va ser moderat, era el 4 i mig. Crec recordar que Esquerra no el va votar, al parlament i després en va demanar el no. Crec recordar que el van retallar molt al congrés de diputats. Crec recordar que malgrat tot això es va aprovar en referèndum. Segurament -no, no ho recordo- la participació no va ser per llençar coets. Després el PP -com no!- va denunciar-lo al Tribunal constitucional. I va començar un periple de 4 anys en què s'han anat dictant lleis amb l'espasa de Damocles sobre el cap. Anar fent, fins el dia aquell en què "passarà allò que és inevitable". I ara aquell Tribunal deslegitimat ha dictat sentència....

I tot, tot, és tan previsible... I tothom crida i s'esvera, i es declaren emprenyats i es rasguen les vestimentes. Una obra de teatre. Amb una escenografia de teatre de barri, i els actors amateurs, o ho semblen. Impostats. Més que empipada, em sento cansada.
Sembla que ara toqui sentir-se empipat, cabrejat. Plantar cara, protestar. I jo el que sento és un cansament infinit. I potser m'hauria d'empipar amb mi mateixa per sentir-me així. Em temo que estic desafectada. Protestar, manifestar-se, però amb quina finalitat? quin ús se'n farà del meu gest, si em manifesto?

Em canso.

Potser aquest post no és sinó un més de la sèrie retalls d'estiu, amb records borrosos.

dilluns, 5 de juliol del 2010

Retalls d'estiu: la Casera

Quadre hiperrealista de Ramiro Undabeytia


Dos records d'estiu em lliguem a La Casera de la imatge:

Quan tenia 3 anys, vaig estiuejar al Pirineu. Una piscina buida va fer el fet com a pista de tennis improvisada. La meva germana va saltar dins amb una ampolla de la Casera, va caure i l'ampolla es va trencar, i va esclatar. Ella no es deuria fer molt de mal però l'espetec i l'espectacle va ser molt impactant. La recordo a ella plorant i la mare abraçant-la.

Hora de dinar a casa del meu padrinet. Aviat vindran del tros. El Joanet seurà de cap de taula, el meu avi seurà a un costat, i l'oncle Jaumet a l'altre. Abans però, les dones traginen plats amunt i avall, des de la cuina al menjador: olives arbequines, ceba pariada, tomàquet amanit... Apareixen els porrons de vi negre i les ampolles de graciosa. Una mosca s'ha colat i és perseguida amb vehemència. Fora, una calor que espanta, els gossos jauen buscant l'ombra. Olor de prèssics i peres llimoneres, acabades de collir.
Faig trampa. Ni en Joanet, ni en Jaumet, ni l'avi ja no hi són:  fa anys que van morir. Aquelles ampolles de casera han estat substituïdes per altres. Els començals a taula ara som uns altres. Però hi ha moltes altres coses que, al voltant d'aquella taula, no han canviat. Per tant, el record s'alimenta de passat i d'un munt de coses immutables, que també puc trobar en el present, en percentatge indeterminat.


dissabte, 3 de juliol del 2010

Retalls d'estiu: el tròpic

Arriba l'estiu i sembla que amb la platja, el sol i les cervesetes a la terrasseta d'un bar, comenci unes mitges vacances, tot i seguir treballant. Així m'arriba l'ambient estiuenc. Sense saber com, he començat a recordar moments d'altres estius que he viscut, a l'estil del je me souviens de l'Allau, alhora inspirat en Joe Brainard. Recors desendreçats: llunyans i propers.

I m'he dit que, amb la calor que ens desfà el cervell, potser aquests records lleugers ens ajuden a fer-la més suportable.

Voilà le premier souvenir:




Recordo que el primer viatge transoceànic que vaig fer -són escassos, no us penseu que hagi viatjat tant-, vaig visitar la caribenya i francesa illa de Martinique. Recordo la pluja tropical sota un porxo d'una cabana que ens feia d'habitació d'hotel de luxe a la zona de Le Diamant. Un ruixat intens, de cinc minuts.

En acabat, el descobriment fefaent que la pluja no refrescava l'ambient, com a casa, sinó que simplement n'augmentava la xafogor.

Related Posts with Thumbnails