dijous, 27 de setembre del 2012

Preservar la memòria en un viatge a Nova York, amb Kirmen Uribe



Un dia vaig agafar un avió i em van explicar com s'havia fet una novel·la. Vaig agafar un avió i em van ensenyar la vida al mar al llarg del segle XX.

La meva vida té poc a veure amb el mar. Quan era petita la meva mare ens portava amb la RENFE fins a la platja de Montgat. O ens banyàvem a la Barceloneta, al banys de Sant Sebastià. Als divuit vaig agafar la Trasmediterrània per primer cop, per anar a Eivissa. Als vint-i-quatre, un veler. Entretant, res. És important venir del mar o de secà? Gens ni mica.

I agafes la novel·la que et relata fragments de vida. De la vida de l'avi, de la vida del pare, mariners tots dos. I també la mare,  l'àvia Ana, la Tia Maritxu, Nerea. I dones anònimes que pateixen la vexació dels seus homes "Ja tornaràs", mentre la deixa sense sabates enmig del carrer.

Fragments i històries petites, lligades, de vegades sembla que no expliquin res. I no obstant totes atrapen.

Realitat i ficció. Ficció de la realitat. Novel·la basada ens fets reals. I quina no n'està de basada ens fets reals? Kirme Uribe va inspirar-se en la família i ens explica com escriu una novel·la sobre el seu llegat. Com descobreix el seu passat. Tres o quatre generacions, què més dóna. Parla de la seva família, li ret homenatge, i parla del seu país, de la seva gent, la que va ser la que és ara, fins i tot insinua la que serà. I no n'hi ha mil de sagues explicades? Un vell llegat del segle XIX?

Explicar-te a tu mateix a través dels teus. De l'herència rebuda. Com marxem per la vida portant el llegat. Gairebé sense adonar-nos-en. I un dia ens fem grans. Algun dia ens fem grans. De vegades hem de trigar molts anys a fer-nos grans. Agrair on som, d'on venim. I alhora trencar, mirar endavant i ser un mateix.

Agraeixo les novel·les que toquen alguna cosa per dins, de manera subtil, aquelles que s'expliquen i t'expliquen. Alguna cosa així m'ha passat amb Bilbao-Ney York-Bilbao, de Kirmen Uribe.

divendres, 14 de setembre del 2012

Educar i passar el mort: inici de curs


A mitjans de setembre de 2012
A l'habitació de casa bona, la senyora de la casa va obrir l'armari. El paquet va desplomar-se davant seu amb un soroll somort i pesant. Es va sobresaltar mentre la ment la traslladava a el moment en què es desploma un tros d'iceberg afectat pel canvi climàtic. Mig segon després ja pensava a renyar la Mariana, perquè no podia ser que les coses estiguessin tan mal endreçades dins els armaris. El servei ja no és com el d'abans, ja se sap, cada cop més exigent i primmirat.

El crit es va fer agut i llarg. Mariana va acudir tota angoixada. La senyora li va amollar:

- Què redimonis és això?

Poques hores més tard, la casa estava plena de mossos d'esquadra. El metge forense es va mirar el paquet amb deteniment, amb un posat greu i l'expressió impenetrable. Quan es van endur el que semblava un cadàver, un dibuix blanc recordava el mort. La senyora caminava sense parar, amb els nervis a flor de pell, i no parava de parlar pel mòbil amb un tal Felip, que la tranquil·litzava a l'altre costat de la línia.

Poc després van començar els interrogatoris. Mariana va quedar muda. No podia entendre les preguntes  que li formulaven sobre l'origen de l'embalum de l'armari. La senyora no recordava res? Va ser la senyora mateixa qui va portar el paquet dies abans. La senyora no va voler que fos la Mariana qui el posés a l'armari, va dir que era cosa seva, alguna cosa relacionada amb la seva feina. Ella, discretament, es va retirar, els senyorets, ja se sap, tenen les seves rareses, i si la senyora deia que ho volia fer tota sola, ella no hi tenia res a dir. Per això ara no entenia res del que li preguntaven ara. Com podia ser que la senyora fes veure aquella desmemòria?

En una altra habitació, la senyora Irene Rigau no volia reconèixer l'assassinat que havia comès. Per això ni tans sols volia recordar com era el mort en vida, aquell ésser que ella havia matat amb les seves pròpies mans. El cadàver feia molt mala pinta, començava a semblar putrefacte: aules plenes a vessar, classes amb dobles tutors, mestres d'educació especial inexistents, cuidadors pels nens amb dificultats desapareguts, mestres malalts sense substituir, impossibilitat de fer desdoblaments de les classes. La senyora Rigau havia aconseguir fer de l'educació pública, un zombie. Un mort en vida.

Related Posts with Thumbnails