Ho guardo tot - gairebé-

No m'identifico amb la paraula conservadora. Més aviat em fa repel·lús, angúnia i rebuig. Malgrat aquest aclariment inicial haig d'admetre que... "conservo" coses.
La meva àvia va morir d'Alzheimer - quan encara no s'anomenava així la malaltia- quan jo era jove, no ja adolescent, perquè tenia 23 anys. Jo no tenia una relació estreta amb la meva àvia. Per raons encara incomprensibles per mi, em va rebutjar des d'abans del meu naixement. Però aquella malaltia em va impactar. Em va fer adonar de la importància del nostre cervell. Som les nostres neurones i les seves interconnexions. Som la nostra memòria. La pèrdua de la nostra memòria fa perdre la percepció de nosaltres mateixos. Som el que recordem.

Aquesta constatació em va aclaparar. Percebre com en són de fràgils els nostres records em va provocar un costum que mantinc amb un quasi-fervor. Guardo tot allò que considero que serà important per mi en algun moment donat. Guardo diaris adolescents, quardo cassets - cartes gravades - que ens enviàvem amb el meu llavors nòvio belga. Quardo relacions epistolars diverses. I ara, en l'era digital, guardo relacions epistolars per email.

Aquesta dèria m'ha permès "reconstruir-me" en alguna ocasió. Recuperar aquella qui vaig ser i es va perdre pel camí. Així que no em penedeixo de l'obsessió, més aviat la conreo.

Entre totes les coses que guardo, guardo també els missatges penjats a Riell Bulevard (1a edició). Per aquest motiu he pogut reconstruir els meus. Atès que en Lluís vol donar l'experiència de la primera edició com a "Allò que el vent s'endugué", i passem full, em quedaré per mi aquells missatges, dins la capseta de records que no vull perdre.
I que la segona edició tingui -espero- més llarga vida que la primera.

Veus de dona: Madeleine Peyroux

Aquest any, sense una raó preestablerta, he descobert moltes veus de dona.Cantants amb veus relaxades properes al jazz, soul i gèneres afins.M'han acompanyat en molts moments en què ho necessitava.

Potser parlo d'algunes d'elles en d'altres posts.

Ara acabo de descobrir Madeleine Peyroux, amb una veu que em recorda el jazz clàssic. Reminiscències de Billie Holliday.

I he pensat que la compartia amb vosaltres...


THIS IS HEAVEN TO ME
When I hear them say
There's better living
Let them go their way
To that new living
I won't ever stray'
Cause this is heaven to me

Long as freedom grows
I want to seek it
If it's yes or no
It's me who'll speak it
'Cause the lord, He knows
That this is heaven to me

If you've got your hands
And got your feet
To sing your song
All through the street
You raise your head
When night is done
Shout your thanks up to the sun

So when I hear them say
There's better living
Let them go their way
To that new living
I won't ever stray
'Cause this is heaven to me
'Cause this is heaven to me

Economia capriciosa

Ja em perdonareu que gosi parlar d'economia. Perquè haig de confessar que no entenc ni un borrall.

I encara menys de l'anomenada "macroeconomia". La "micro", la de casa meva, la trampejo com puc i penso que malgrat les circumstàncies me'n surto prou bé. Faig el que puc.

Però la "macro", no. Ni la domino, ni l'entenc. Ho haig de reconèixer: sóc una gran analfabeta en termes macroeconòmics. No entenc res, o ben poc. No entenc els cicles econòmics, ni els craixos, ni els booms, ni les raons per les quals es produeixen. Les paraules i les sigles pròpies d'aquest món em costen d'interpretar. Hi ha un munt de termes interrelacionats que leviten sobre les nostres vides, dirigint-les inexorablement: PIB, IBEX, BCE, craix, euribor, interès interbancari, etc. Parauletes que ens bombardegen des dels mitjans de comunicació, ara a cada moment, en missatges a mig camí entre apocalíptics ("pèrdues rècord a les borses") i tranquil·litzadors ("cal evitar el pànic, cal evitar el pànic").

Aquesta economia té un punt de místic i imprevisible. I fals. Comencem a dir que hi ha crisi, que la borsa fa figa i... sí, tot comença a fer figa. Veiem titulars sobre la crisi, i sembla que els titulars dels diaris i els telenotícies alimentin aquesta crisi.

M'entren els dubtes. Què hi ha de "real", en tot plegat? Tinc l'estranya impressió que si ara, de sobte, tots els mitjans de comunicació comencessin a treure titulars : "L'economia es recupera", "Els mercats recuperen la confiança" i coses pel l'estil hi hauria una reacció en cadena que faria que "efectivament" tot es recuperés. Imagino que no deu ser tan senzill, és clar. Però és que no ho entenc, tot sembla esotèric i llunyà de la meva realitat diària.

Diuen que hi ha crisi i jo m'ho he de creure. Perquè en general ens creiem allò que surt als diaris. Deu ser que el meu limitat coneixement del tema em diu que alguna cosa no quadra. Potser és que faig servir encara el "compte de la vella": si abans en tenia 10 i ara sense haver fet res en tinc 2... on han anat a parar els meus 8? Els meus 8 no eren falsos: els vaig guanyar amb una merescuda nòmina i no pocs maldecaps. Algú en deu haver tret profit dels meus 8. I aquest algú deu estar a les Illes Caiman sota una palmera fotent-se'n de l'economia i dels pobres desgraciats que veuen perillar els seus estalvis.

Ja he iniciat aquesta reflexió avisant sobre el meu absolut desconeixement del tema. Estic desconcertada i perplexa.

Així que des d'aquí, humilment, voldria fer una petició a algun economista considerat:em podria explicar algú amb paraules entenedores què caram està passant?

"Que ve el llop!" - Papa dixit.

Repasso els diaris d'avui, 6 d'octubre de 2008. I em topo amb un parell de notícies aparentment inconnexes.

La primera, a La Vanguardia, em parla de la revisió de la Llei de Llibertat religiosa promesa per la vicepresidenta del Govern Espanyol, la senyora Fernández de la Vega, amb l'objectiu, segons cita l'article, "d'avançar en la condició de laïcitat que la Constitució atorga al nostre Estat". A l'inici, mig adormida encara, em sembla una bona notícia. Però en endinsar-me més en les seves profunditats m'adono que la qüestió no és gens anodina. La vicepresidenta ha triat per efectuar la tasca de proposta de reforma Carlos García Andoaín, que és el coordinador de "Cristianos Socialistas", i afí al vicepresident de la Conferencia episcopal espanyola, el Sr. Ricardo Blázquez. Laïcitat en mans d'una persona clarament catòlica? Anem malament. De quin laïcisme estem parlant? Per quina raó una religió ha de preponderar sobre les altres, en un estat on clarament conviuen moltes religions? Com no estarà esbiaixada, ancorada perversament, la proposta de llei que faci aquest senyor? Com no han triat una persona menys "mediatitzada" per les seves creences? Per què no han triat un equip on siguin representades diverses religions i també algun ateu, i agnòstic? És així com avancem cap a la condició de laïcitat?

Anem malament.

Darrerament contemplo amb astorament com es corrompen els termes. Ens volen fer combregar amb rodes de molí. Perdoneu que, en aquest context, empri aquesta expressió popular de clara arrel catòlica, però no hi puc fer més, el llenguatge n'és ple. Una mostra més de la seva nefasta i àmplia influència. Costa desfer-se de tants segles de submissió al poder catòlic. Vaig assistir perplexa a la visita que a principis de setembre d'enguany va fer el papa la la veïna i laica França. Sincerament, no entenia res. Tenia a França pel país més laic d'Europa, amb una separació fèrria entre església i estat, recollida a la constitució i feta a cops de guillotina. Liberté, égalité, fraternité.

La visita del papa al país veí va donar ressò a les idees que en Sarkozy pregona – des de ja fa un cert temps, em temo- sobre la importància de les religions en la construcció europea. Aquest “laïcisme positiu” perverteix el concepte mateix de laïcisme, i això en el país que fins ara més ha separat Estat de Religió. Em temo que justament Europa s’ha construït “malgrat” les religions i no gràcies a elles.

Vaig llegir que en aquell viatge que aquest papa Ratzinger va dir una cosa com que el laïcisme no està contradit amb la fe, sinó que la fe és fruit d’un laïcisme “sa”. Ja només ens faltava això, un Papa laic.

I és aquest mateix Papa qui apareix a la segona notícia que volia comentar. El papa obre un sínode sobre l'influx de la Bíblia, amb un discurs apocalíptic sobre els temps funestos que s'abatran, segons ell, sobre las societats occidentals si continuen vivint al marge de la religió. Vaja, tenim el papa preocupat. Ben preocupat. Tant, que ens fa un discurset on recorda que Déu ha hagut de recórrer al llarg de la història al castig diví. De nou apareix el Déu castigador. El Déu que fa por.També ens diu el Papa que una societat sense els valors religiosos no pot ser una societat on regnin la llibertat (sic), la justícia (sic), i la pau (sic).Sovint em sorprèn aquesta visió de les persones creients, les quals argumenten que una societat laica és una societat absent de valors. Sembla que, pel fet de no ser creients el valors no existeixin. Humilment crec que conec una bona pila de no creients, ateus o agnòstics declarats, els valors i l'ètica dels quals sobrepassen amb escreix els de l'església oficial. Ser laic no vol dir estar exempt de valors.

Benet XVI admet fins i tot que la fe podria arribar a "extingir-se" a Europa occidental. I en realitat, aquesta és una bona notícia. Potser en aquestes societat occidentals hem trobat el camí, finalment. Estem madurant. Ens fem grans. Anem per bon camí, el de deslliurar-nos d'aquesta església coercitiva que tan mal ha fet a la història.

Anem bé.

Veu en off

Estic superant el trauma?

No ho sabria dir del cert.

El cas és que sobreposant la meva aversió personalíssima al personatge he fet cas dels riellencs (i riellenca) i m'he decidit a llegir Cavalls cap a la fosca de Déu totpoderós, a la terra, Baltasar Porcel.

No em posaré, encara, a dir què en penso de la novel·la. Ahir llegia encara la pàgina 43. Així que no estic encara en disposició de dir-ne res. Tan sols us volia relatar el fenòmen que m'està passant:

No ho puc evitar. Malgrat dir-se el protagonista Vadell el visualitzo com ell. Amb la pera, el posat, les mans -sempre m'hi fixo, en les mans de les persones-. No, no ho puc evitar: el vedell és el porcell. Al llarg d'aquestes poques pàgines no m'ha suposat cap problema, francament, cadascú visualitza els seus personatges com li dóna la gana.

Ahir, però, va aparèixer un element nou que em va paralitzar. A la dita pàgina 43, sense explicació aparent, el narrador-protagonista em va començar a parlar dins el cervell amb els girs mallorquins propis de l'home aquest. Amb la seva mateixa veu. Podia sentir el to emprat, la seva expressió. Sí, veia la seva expressió burleta llegint-me dins el cap. I em vaig adonar que no avançava. Que sentir la veu de l'autor m'impedia concentrar-me en el text. Ah no! això sí que no! Tan sols fem faltaria haver de llegir la novel·la sentint-li la veu! Ni parlar-ne.

Així que, fent un esforç, vaig recuperar el meu propi to. El meu deix inequívocament barceloní, de can fanga. I ara ja vaig per la pàgina 50.

Tempesta a la Cerdanya

Tot el dia ha estat gris i ennuvolat. Ha bufat el vent, però ara no es mou ni una fulla. Segur que plourà. Es va fent fosc i a la llunyania, a l'altra banda de la vall darrere el Puigmal, el cel esclata.

Les meves filles em demanen que no tanqui els porticons. Volen mirar la tempesta, els llamps llunyans. Accepto. Passada una bona estona els llamps no s'aturen. M'afegeixo a l'espectacle. Miro per la finestra, amb els llums tancats. Observo la bellesa colpidora de l'allau de llamps i llampecs que, sense treva, il·luminen el cel incontroladament.

Contemplo el cel ple de flaixos i les branques brillants que els llamps dibuixen al cel. N'hi ha molts i seguits: incansables, centenars, potser milers. M'empetiteixo observant. M'empetiteixo sentint com la natura, un cop més, pot fer-nos sentir febles i fràgils. I no puc apartar els ulls d'aquest cel que s'inflama i brilla sense parar. No sento els trons, la tempesta és lluny, tan sols una lleu remor acompanya el joc de llums.

I em sento segura, potser irrealment segura, rere la finestra. Em passa pel cap el terror que deu sentir qualsevol ésser -animal o humà- que es trobi just a sota d'aquell cel desfermat.

La natura pot ser realment colpidora. I alhora, d'una gran bellesa.

Molta estona després, potser una hora més tard, aparto els ulls de la finestra. Finalment ha arribat. Comença a ploure fort. Els llamps deuen ser alts, perquè tot i que el cel segueix il·luminant-se, els trons són absents.

És agradable sentir el caliu de casa, vora la llar de foc, mentre fora no para de ploure.


P.S.
Potser hauria d'haver iniciat aquest bloc amb referències al passat, a la Riell i a les cròniques salineres que han estat una mica l'embrió d'aquesta història. Però, com som lliures i podem escriure allò que ens plagui, ho faig amb un text ben diferent.

D'on venim

La versió del Lluís | La versió de l'Eulàlia |
La versió de l'Angelina | La versió del Cristobal


Dic blat abans de ficar-lo al sac
Lluís Bosch
Pel camí perdem dignitat, cabells, quartos, números de telèfon, alguna dent. I fins i tot òrgans. Hi ha qui pensa que la vida consisteix en acumular i engrandir patrimoni, però ben mirat dóna la impressió que la natura ens va alleugerint de pes. Potser per a permetre'ns la conversió en unes entitats menys matèriques. I com que és sàvia -o com a mínim llesta, la natura-, així el grup Riell s'ha anat aprimant, fonent, dispersant.

Érem set o vuit vailetes i vailets -a vegades molts més, fins a dotze o tretze-. I això passava en un Institut de secundària -que du encara el nom d'un sant de la Franja- d'un barri més o menys perifèric de Barcelona, als inicis dels 80 (Boney M, John Travolta, i el Sant Jordi per a un tal Toni que havia escrit la prescindible novel·la Christian).
Un vespre d'hivern, de pluja a rampellades, vaig parlar per primer cop amb un company que em va aturar al vestíbul de l'Institut, mentre jo m'abotonava la jaqueta i em disposava a eixir al carrer. Ara que hi penso, la pluja rampelluda és una llicència que em permeto, però per motius estètics.
-Tu escrius poesies, oi? -em va dir, sense cap preàmbul.El meu caràcter tímid i apocat m'empenyia a respondre que no, que s'havia equivocat de persona. Però ell no es va esperar a rebre cap resposta. Va retirar una mica les grenyes negres que li amagaven un rostre eixut: -Jo també, va fer. Ho sabia... M'havia descobert. En companyia d'una companya de classe, acabava de posar un anunci pels corredors de l'institut on anunciàvem la propera aparició d'una revista de poesia, que s'havia de dir "Riell".
Aquell personatge un pèl corbilini era l'Albert Gavaldà i aquest no és l'instant del naixement de la revista (opuscle) Riell, sinó el bateig, probablement. O potser més ben dit: el dia que la Riell feia la primera passa.

La vida, després, ha passat. Que vol dir que ens ha anat empenyent, posant trampes i trampetes, alguna cossa, quatre cleques i un parell de clatellots. Jo m'he mogut una mica pel mapa (no em refereixo al turisme, que no faig). He publicat quatre coses (literalment quatre).
I un dia de fa dos anys, a les darreries d'un estiu, algú m'adverteix que hi ha un tipus que em busca. Altre cop vaig sentir l'instint de l'animal herbívor, que vol córrer per fugir i amagar-se entre el ramat gros i protector, tot d'iguals. I altre cop l'individu resulta ser un tal Albert Gavaldà. D'aquella recerca en surt ara aquest blog, o més o menys. Sense trampa ni cartró: la generació R és poc probable però demostra que alguns d'aquells vailets i vailetes som vius i encara ens queda alguna coseta per dir i una estona per a posar-la en paraules escrites. Una mica més que un grup de coneguts que de tant en tant van a sopar, i una mica menys que un col·lectiu artístic com ara la Factory del Warhol. A mig camí. Un xic gamberros i rebels, i alhora mig submisos i obedients. Hem perdut seny i rauxa pel camí, entre d'altres substàncies i essències. Potser estem dient blat abans d'haver-lo ficat dintre el sac, ben lligat. Però qui sap... Algú ha vist mai un sac de blat ben lligat?

***




A la llunyania del record
Eulàlia Mesalles.

Corria l'any 81. Potser era el 82.
No ho sabria dir del cert. Anàvem a segon. Pels passadissos del Calassanç anàvem de bracet dues adolescents inseparables. Una mica innocents, probablement somiatruites, i segurament enamorades de la vida. Ni sé com vam saber que hi havia una revista literària que llençava una crida a participar-hi.

No en recordo res del primer contacte. Se m'emborrona la memòria amb la resta de reunions: un núvol d'amnèsia se m'ha emportat els records. Però sé que hi havia una noia i un noi amb americana molt seriós, la Noemí, i el Lluís. I dos nois més inseparables: el Xavi , alt i somniador, i l'Albert, poeta. Què grans que semblaven tots ells, a punt de marxar de l'institut! I es prenien això de la literatura seriosament! No com nosaltres, que escrivíem 4 poesies de pa sucat amb oli. Ens vam engrescar. Vet aquí que vam formar part de la revista Riell, feta de textos adolescents i que va tenir un èxit de vendes considerable (a l'institut, és clar) .

Van haver-hi d'altres riellencs: el poeta-guardia civil, el nét i fill de personatges il·lustres de les lletres catalanes, i d'altres que no recordo. D'alguns n'hem perdut el rastre. Amb d'altres ens anem trobant. De tot allò guardo records escadussers, si m'esforço ressusciten a les neurones: reunions al seminari de català, escriure quatre poemes i narracions, fer quatre dibuixos il·lustratius. I la tècnica del ciclostil relligat de mala manera. I una reunió-protesta de la qual en va sortir un editorial-proclama.

Després la vida ens separà. I mes tard ens tornà a ajuntar. Aquells nois "grans" ja no ho semblen tant, quan creixem les coses es relativitzen. Van seguir algunes trobades, algun dinar, algun sopar. I durant unes vacances estranyes, internet ens porta unes cròniques "salineres" que engendren una idea esbojarrada: un blog compartit. I vet aquí que neix Riell Bulevard, com au fènix renascuda de les cendres d'aquella vella Riell. Coses estranyes que ens porta la vida.

I les que vindran.

***



Recordant la Riell
Angelina Trilla

Crec que teníem 15 anys quan, l’Eulàlia i jo, ens vam inscriure als jocs florals de l’institut. Els guanyadors obtenien un premi en metàlic i un altre més honorific: la publicació del poema o relat guardonat a la revista literària Riell. Va ser així com la nostra innocent parella homosexual va trobar-se amb els següents personatges de carn i ossos:

• l’Albert, per a mi des d’aquells temps i per sempre el noi que pensa molt, un poeta de cap a peus, tortuós, alegre, sempre enamorat, fumador fins a la medul·la, de cabells llargs i figura estreta. Ara és en Corb Blau però va ser, recordo, Taèrip, durant molt de temps.
• el Xavi, que de seguida va esdevenir Helena i no perquè canviés de sexe sinó perquè aquest era el seu únic pseudònim. Molt alt, ros, rialler però melanconiós, trenca cors, afectuós, discret, tímid, fumador també (Ducados, no?), el somiador de palau i de tots els prínceps sense corona del món poètic.
• La N. Per a mi, ella era la poetessa extraordinària, molt plena de vida. La recordo vestida amb un jersei de color lila que duia sovint i amb uns cabells llarguíssims i un somriure gairebé permanent i aquells ulls irrepetibles. Un dels seus pseudònims: Mag Dalena.
• I aleshores, el Lluís. Era un noi morè, seriós, d’una intel·lectualitat elevada, escrivia basant-se en mitologies i sempre anava amb una americana de color castanya que suposo que no lluïa a l’estiu però jo el veig a l’institut amb aquesta jaqueta posada sempre. També fumava, és clar, calia fumar. Molt amic de la N., també rialler, però selectivament rialler. Intel·ligent, creatiu, sovint amb un posat greu.

L’Eulàlia i jo vam tractar molt més el Xavi i l’Albert i que el Lluís i la N. perquè els dos darrers van acabar els estudis abans. La diferència d’edat, que en aquell moment per a mi era evident i importantíssima, explica també l’admiració amb que nosaltres dues veiem la resta del grup. Jo, en concret, sentia com si hagués entrat en un club exclusiu on la paraula i la seva creació i recreació tenia la importància justa i exacta. Amb l’Eulàlia vaig compartir el descobriment d’aquest món literari i la complexitat que representa muntar una revista.
La Riell va ser esdevenir adulta, trobar nous amics, tenir converses increïbles asseguts al bar Canal, observar la planta que fa el teu escrit inserit en un full decorat amb motius modernistes. Per primer i darrer cop de la meva vida vaig sentir-me artista i vaig creure que un dia, tard o d’hora, esdevindria poetessa de veritat. Però la vida…
La Riell és un símbol de la meva adolescència, es barreja amb la descoberta dels primers amors, les primeres sortides nocturnes i la sensació que la nit estelada era allà per a tots nosaltres. Era l’edat del primer peta, del primer petó, de la primera festa ballant els Rolling Stones, la primera anada en moto, els foulards de moda, el tabac, les cerveses i les copes de Passport. Les converses amb els profes i amb els companys, les lectures obligatòries, les mates suspeses, les nits de Sant Joan, les disfresses de carnaval, els amors prohibits, els amors que volien ser i no van ser, els que van esclatar, els que van morir. RIELL.
***





Un andaluz escribe versos en catalán.
Cristóbal Poza
Mi padre, allá por los inicios de los 70, se pasaba las noches de servicio de costas por la lengua de un Mediterráneo que ha cambiado la cara de Barcelona. Pateaba el antiguo Somorrostro, el Campo de la Bota, la Fábrica del Gas, y el desaparecido paseo marítimo de la Barceloneta, aquel en el que habitaron los gitanos de la bailaora Carmen Amaya y posos de buen flamenco catalán. Aquel de los Montoyas y los Tarantos -¿hay escena más hermosa que Antonio Gades bailando en Las Ramblas?- de pescadores pobres y ladrones de chatarra de medio pelo. Aquella Barceloneta de los baños Orientales y San Sebastián, de chiringuitos de gambas de metales preciosos, y verbenas interminables por San Pedro y San Juan. Recuerdo las vías del tren, con sus vagones de tercera, varados al sol, esperando que mi padre, vestido de verde y a bordo de una motocicleta también verde me los enseñara, junto a los ejes de los Ebro o los rollos de papel de La Vanguardia. Esa, decía mi madre, es la fábrica de La Vanguardia, años más tarde supe que lo uno eran camiones y lo otro un periódico. Y el sol, el sol del Mediterráneo, colándose por los plataneros en silencio de aquél vasto polígono industrial, varado junto a un cementerio y el mar, que era Pueblo Nuevo, o así me lo parecía a mí.

De aquel mundo conseguía mi padre publicaciones varias, recordemos que por entonces el reciclaje se llamaba trapero, y los puertos y sus cercanías eran parte del vertedero de la ciudad. Y bien podía aparecer con un viejo manual de motores, como con un Tintín -…y el tesoro de Rakham El Rojo- editado por Juventud y con tapas de cartón, pero de aquellas tapas de cartón bueno, del que algunos ya sabéis. Otras eran tebeos, de los del TBO con los inventos del profesor vienés. Y algún que otro cuento, sino para niños, para gentes de poca edad. Amén de la consabida revista del Cuerpo, muchos ya habréis entendido que ni mi papá ni yo somos médicos, aunque yo sea “facultativo”. Y en esas, entre los 3 y los 5 años, aprendí a leer. Mi velocidad para la lectura fue tan rápida como lo ha sido la del olvido, y gracias a la vasta degeneración que me he permitido, consigo olvidar tan rápido como leo, quizá sea el principio de una enfermedad alemana, de la cual no recuerdo el nombre, pero de un tiempo a esta parte cada vez comprendo mejor a Pepe Carvalho, quién tuviera una chimenea para quemar un buen Milton. Añorado Vázquez Montalbán.

Lo siguiente, fue empezar a escribir. Eso costó más, y vengo arrastrando una pésima caligrafía, la cual en variados momentos de mi vida me ha servido para no saber ni lo que yo mismo escribía, cosa que, mira por donde, sirve para imaginarte que escribes mejor de cómo lo haces. Lo otro, lo de la vena “literaria” tiene otros protagonistas. “La verdad es que no tengo noción temporal de cuando empecé a escribir.” Siempre quise emplear esta frase. ¿No lo hice antes?

Tal vez fuese allá por sexto de EGB, en la que se alinearon dos hermosos cuerpos celestes, uno bello de corazón, mi profesora de lengua, Amalia, una cordobesa afincada en Barcelona, que me enamoró para la literatura, algo a lo que yo ya estaba enganchado. Buena profe, mejor persona. La otra, bella como una estrella –lo siento, no puedo evitarlo- fue una compañera de curso, rubia, preciosa, mala como un dolor, porque me sacaba lo que las niñas sacan a los niños con esa edad, y yo siempre he sido un pánfilo, de la que me enamoré hasta el punto de bordarme su nombre en un trapillo, por entonces no estaba de moda el tatuaje, con las mejores letras rojas que pude y con la suerte de que se llamaba Ana. A ella le debo mis primeros garabatos, poemillas y versillos. O lo que aquello fuere. Todo cuerpo celeste mantiene una órbita, más o menos, y coincide con otros fenómenos que le acompañan en el espacio interestelar, en mi caso fue una máquina de escribir Underwood, más vieja que la tana, rota y desvencijada, pesada como un buey, dura, ruidosa y preciosa, que por el mismo arte que otras cosas, vino a parar a mí casa. Y veme aquí, acarreando sus veinticinco kilos de hierros, que casi pesaba más que yo. Y yo, pesado sobre ella, poema para aquí y para allá. Aburridos ya, y puestos en antecedentes contaremos lo del Calasanz.

Así, amor tras amor, Underwood para allí y para aquí, dimos en irnos a vivir a la Avenida de la Meridiana, esquina Felipe II, metro y barrio de la Sagrera, y por Insti, el Calasanz. La primera, poco después de empezar el curso, en la frente: se muere John Lennon –dioses traidores ya nunca los Beatles juntos- y como no podía ser menos: un nuevo amor- tampoco, por supuesto correspondido-… ¿Sabe alguien algo de aquella estrella, en este caso morena, por nombre Natalia? Nuevamente los astros en conjunción, las hormonas en expansión y un pavo de cuatro alas. ¿Y esto del pavo que es? Pavo: dícese de ese momento, también llamado adolescencia, que sufren los machos de la especia humana aproximadamente desde los 12 años hasta edad indefinida, hay quién sitúa su final en la muerte, existiendo hombres que salen de él cuando encuentran en la impotencia una solución. Marlon Brando, otro de mis héroes, situaba la salida de la adolescencia en un momento físico en el cual el hombre, ya pleno para emplear todas sus facultades mentales, debía de desaparecer o hacerse desaparecer.

En esas estaba yo y pasó 1º de BUP. Todo lo anterior, no es más que la introducción para llegar a 2º de BUP (obviaré que acabé primero con las mates y el inglés cateados, pero esa es otra historia).

“Y en esto llego Riell” (…), La plena adolescencia me tenía comidita la moral, y toda la decisión que debía de tener para atajar claramente “que ella no me quería” iba desembocada a los folios y folios que el tema iba demandando. Siempre se me dio bien llorar por las esquinas, en los hombros de otros, frente al cristal una tarde lluviosa de otoño… Buf! No reniego de nada pero no quisiera volver a vivirlo.

¿Era Menéndez, el profe aquel, creo que vasco, que se paseaba por el Insti y a veces nos daba clase de Literatura? ¿Qué decía que se ligaba a mises, que comentaban era activista de no se qué tema y que un día desapareció y nadie nos supo decir por qué?

Él, discípulo de Lázaro Carreter, leía como un dios mientras fumaba Winstons que le gorreábamos, y yo embobado por el amor a una compañera preciosa, los ochenta efervescentes, el golpe, Lennon muerto, mi tierra lejos y desconocida, y el querer-querer que puedes arreglar el mundo o que tus ideas no se han llevado aún a cabo y algo tienes que decir. Gracias Mafalda, hoy, con casi 43, creo que empiezo a saber porqué no te gusta la sopa.

Y en esto llegaron las ganas de publicar, es propio de la edad el querer llamar la atención, en la ropa, con una moto, pillando una cogorza de aúpa, o yendo de poeta. Mola, rollito intelectual, culturita, culturilla. Yo es que quiero ser bohemio, le dije un día a mi tío. Estudia, no seas tonto, que el tiempo que pierdas hoy no lo recuperarás mañana. Tenía razón, pero mi vida tenía que vivirla y en ella, y por ella, estaba la poesía.

En estas que el introducido Menéndez organiza una reunión, estaban muy de moda, en el seminario de lengua castellana para organizar una revista. A la cual, sabedores de nuestras inquietudes y coleguillas del tema, lo que hoy serían un par de Frikis, que acudimos De Sagarra y yo mismo. Aquello fue un guirigay, pero la importancia, y la panzá de fumar (recordad que entonces en cualquier sitio se fumaba mucho y todo era profundamente trascendental) no se la quita nadie. ¿Resultado? Ninguno, cero pelotero, nadie tomaba riendas, decisiones, tenía idea de cómo, o simplemente tomaba nota de qué.

La desazón fue mayúscula, yo aún diría más: fue mayúscula, con quince todo es del quince. Pero vete aquí que ya por entonces los poetillas del momento nos teníamos fichados, y sabíamos que existía Riell en el Seminari de Llengua Catalana. Nos fichó Albert Gavaldá, amigo querido y muy añorado desde entonces hasta siempre, el cual no vio ningún impedimento en que nuestra entrada se produjera en la revista. No obviaré decir que debíamos escribir en catalán, en aquel momento no vi mayor problema, era tan mía como mi lengua materna. Sigo sintiéndola así.

Con mucho esfuerzo y poco arte –talmente como ahora- puse mis versos de amor en la lengua de la tierra a la que entonces amaba profundamente, tierra a la cual sigo amando, pero que comparte mis cariños con alguna que otra lengua más y tantas tierras que sólo caben en un mapamundi (gracias Mafalda otra vez). Tal fue mi empeño, orgulloso me siento, que me presenté con mis coleguillas a los premios literarios del Insti, als Jocs Florals, y bueno, hasta un premio me dieron, que rápidamente canjeé en libros en la tiendita de enfrente del Insti, testigos son mis queridas Angelina Y Eulalia, que me acompañaron a ello, y me dedicaron dos.

Recuerdo, también con mucho cariño, a un queridísimo profe de catalán, Paulí, tan chiquito y tan grande, el cual se aprendió unos versillos míos y cómplice y buen capitán, ¡Oh mi Capitán! un día de clase me los recitó: “Sóc un blanc veler…”

Riell, Riell, Riell. Lo demás es historia que sigue escribiéndose. Y que otros han contado mucho mejor que yo, y de modo más ameno y corto. Luego vino el resto de la vida, otras tierras, otras gentes, otros países, amores. Pero siempre, siempre, acompañados con un libro, a veces un poema y el dulce recuerdo de la Riell.

***