dimecres, 24 de desembre del 2008

Una altra sobre nacionalistes: Víctor Alexandre

En llegir el post d'en Lluís sobre Joel Joan no he pogut evitar pensar en un altre d'aquests nacionalistes independentistes, al qual per raons que no venen al cas vaig veure-m'hi vinculada laboralment en una època de la meva vida: Víctor Alexandre.

Però vaig al gra. Vet aquí perquè m'hi ha fet pensar: L'actoret Joel Joan, després de ser entrevistat pel Víctor Alexandre en un dels seus llibres de temàtica independentista, va patir una mena d'orgasme nacionalista. Feliç d'haver trobat finalment una ànima bessona (amb això ja està tot dit), tots dos van decidir completar l'ejaculació verbal tot escrivint per a la posteritat Despullats. No, no es tracta de cap obra eròticopornogràfica, sinó un diàleg mutu posat en forma de llibre expressant com són els catalans -com creuen ells que són-. Diguem que pretén ser una "obra divulgativa de l'independentisme", per tal que prenguem consciència. Com gairebé totes les que escriu Víctor Alexandre -si sentiu curiositat, aneu a mirar el seu web-.

No m'estranya que al Joel Joan, ja amb l'ego crescudet, se li apugin els fums fins fer-lo arribar a tenir l'ego desfermat. Les floretes que li llença el mateix Víctor són d'allò més al·lucinògenes:

"Als Països Catalans no tenim figures de fama universal com la de Sean Connery, però tenim personalitats que admirem pel seu art, per la seva saviesa o per les seves aptituds. Joel Joan n’és una."

Fins ara estava convençuda que al Víctor li anaven les faldilles, però potser resulta que eren les d'un escocès. I si tan li fa una cosa com altra... m'hi poso una mica de Joel Joan -que per això llueix musculets- i apa som-hi que no ha estat res...

En Víctor no para. No para d'escriure llibres independentistes. El volum i el -gairebé- monotema em resulta malaltís i obsessiu.

Jo em sento catalana, parlo en català i visc en català perquè no veig la meva vida d'una altra manera -aquí-. Potser viuríem millor en una Catalunya independent. O potser no. Hi ha altres coses que ara mateix em treuen el son.
Però allò que no m'agrada del nacionalisme i de l'independentisme és que apel·len a uns sentiments primaris i fàcilment manipulables, propers als que senten els hooligans pels seus equips de futbol. Fora de tota raó.

Darrere d'un tel de pretesa "objectivitat" tot té una mena de regust ben ranci...

3 comentaris:

  1. M'agrada la llibertat d'expressió i una forma de viure entre els pobles que no siga excloent. M'agrada la capacitat d' oferir, de servir als altres i no de servir-se'n.
    Has pegat al clau.

    ResponElimina
  2. Una de les pegues (no de la idea de la independència) sinó dels independentistes de tall clàssic és que apelen a un imaginari feudal, d'una Catalunya mítica que qui sap on para. O bé, pel pes de la història recent, a la seva versió burgesa. Per un curiós procés, la burgesia catalana va voler substituir l'aristocràcia extingida i va recuperar valors pseudo-feudals. L'argument econòmic no és un argument (com diu l'imparable Hèctor quan s'empatolla amb els "mercats" de la indústria catalana: a qui li interessa això?). Quan hom es vol independitzar d'altri (marit o muller, estat, família, etc, normalment ho fa perquè ha assolit un grau de maduresa que s'expressa per la formulació d'un nou model, d'uns valors, d'una proposta. Quina és, la proposta?
    La pega de l'argument economicista és que, quan Catalunya sigui independent, Lleida i Girona voldran independitzar-se de Barcelona pels mateixos motius. I Tarragona també, perdó. Però la Lleida pirenaica voldrà independitzar-se de la Plana, i així anar fent.
    Crec que hi ha models més racionals d'organització que no necessiten apelar els instints primaris (quan els tinguem exaltats... què en farem?) ni l'absurd de mirar la pela.
    El federalisme, tan insultat per la colla independentista, fa propostes més clares i on el contingut social té un pes específic. Però l'independentisme pret-a-porter que ens serveixen aquests pensadors-exhibicionistes s'oblida sistemàticament de la qüestió social: "ja en parlarem", diuen. Però aquesta actitud és molt preocupant en una Catalunya que ha de parlar immediatament de la qüestió social. I que en canvi parla molt de pistes d'aeroports, de trens, d'autopistes... Collons amb els aeroports...!

    ResponElimina
  3. Doncs per sentir-te catalana, parlar en català i viure en català, el teu domini de la llengua deixa força que desitjar. Un orgasme no es pateix, es té. Diries en castellà "sufrió un orgasmo"? També "la son" du article femení en català, sincerament no crec que en castellà diguis "la sueño". Jo sóc bilingüe, de família espanyola -i per tant no "visc" completament en català i utilitzo tant el català com el castellà- i les sé, aquestes coses. D´aqui el meu astorament en llegir-te.
    No sóc fan d´en Víctor Alexandre, i encara menys d´en Joel Joan, però l´insinuació de l´homosexualitat em sembla pròpia de pati de col.legi. "Haha, com que tenen afinitat i son col.legues, deuen ser maricons!". És impossible que no ho siguin, havent escrit un llibre conjuntament, oi? De debó no has trobat cap argument més sòlid?

    Apa, progres de Tot a un euro. Passeu-ho bé a la botifarrada de Ciutadans! Petons.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails