dimarts, 1 de desembre del 2009

La faula de la guineu i el raïm



Un es desperta un dia disposat a posar el cul a la cadira.
Un decideix posar-se a escriure una novel·la, disposat a plasmar una colla de idees farcides de relat en un munt de papers.
Un es passa mesos lluitant per tal que la història li quedi rodona.
Somnia, menja, pixa, dorm, psicoanalitza, fornica, es baralla amb els seus personatges.
Un s'obsessiona amb la seva història.

Un fa tot això... i resulta que en acabar no li importa si el llegeixen o no.
No. Jo no m'ho empasso. No m'ho crec.
No. No hem fet tots aquests esforços: busquem les paraules precises, perdem la son, ens obsessionem amb una història. L'escrivim, la llegim. La reescrivim, la rellegim. No ens hem aïllat del món perquè ara, ara que ja hem revisat per segon cop las galerades, i tancant els ulls hem dit alea jacta est; ara que l'editorial ens fa arribar la primera capseta, ho engeguem tot a rodar deixant què ens llegeixi tan sols la iaia i la mama.

Tothom que escriu, vol ser llegit. Tu, jo, qualsevol que decideix escriure... -nosaltres també, els blogaires- vol ser llegit. Volem ser comentats. Mirem les estadístiques: de vendes, de visitants. El que de debò volem, deixem-nos de falsa modèstia, és que al tren i al metro tothom tingui a la falda el nostre llibre. Volem que com més gent millor miri els nostres blogs.

Volem ser uns Larsson, què punyeta! - bé, posats a fer jo triaria ser una Rowling que, com a mínim, encara respira-.

Sovint passa que... de fenòmens Larsson o Potter n'hi ha comptats amb els dits de la mà.
I llavors ens protegim del sentiment de fracàs amb una afirmació un tant elitista: els best sellers no ens interessen. M'interessa la qualitat. És un fenomen que en Lluís va explicar fa uns mesos.

I és clar que volem qualitat! Però també que se'ns llegeixi...
La qualitat no és incompatible amb el volum de vendes. En aquest tema fem allò de la faula de la guineu i el raïm. La guineu veu el raïm allà sucós, madur, és allò que desitja. Més que cap altra cosa. Però com que no el pot abastar gira cua i amb desdeny diu: són verds!

Qualsevol escriptor vol ser llegit. Els lectors són el nostre raïm. Però pot passar que si un veu que els resultats no són els desitjats, menystingui els mètodes, es situï en la banda elitista i, simplement es tanqui a casa. El públic és verd. Em tanco a casa, o potser com que ningú em comenta, millor tanco el blog, que té poques visites i me'l miro jo solet. És mirar-se el melic de forma autista i egocèntrica. I, per mi, una mica absurda. En comptes de reflexionar què podria fer per canviar la situació.

Me n'he anat per les branques i ni tan sols he fet esment d'allò que volia explicar: la meva teoria sobre el perquè del nivell de vendes de Les petges invisibles que en Lluís em va demanar.
Prometo fer-ho més endavant.

13 comentaris:

  1. Sí, Eulàlia. Tots i totes necessitem autoestima i una mica de carinyo. En el camp creatiu i en d'altres. Qui digui el contrari, menteix, o és d'una austeritat excessiva.

    ResponElimina
  2. És cert, Joan, però tu també anomenes l'austeritat (que no és la millor qualitat de Paul Auster). Austeritat o una mena d'esperit anacoreta, de monjo o d'autista. Hi ha autors que no es van preocupar mai de donar a conèixer l'obra, escrivien per a ells. És poc freqüent, o no: quanta gent hi ha que escriu per a sí mateixa i va omplint els calaixos? L'escriptura també fa una funció privada, íntima.

    ResponElimina
  3. I bé, Eulàlia, seguiré esperant la teva teoria amb paciència -si puc.

    ResponElimina
  4. La funció privada de l'escriptura té, potser altres formats: un diari, per exemple. I fins i tot tinc dubtes sobre això: un no escriu un diari, potser, amb l'esperança que algú el "trobi" quan ell ni hi sigui allà?
    També pot ser que hi ha qui tingui vergonya dels seus propis escrits, que no els consideri prou bons -jo, per exemple, sóc de les que mai trobo "prou bons" el meus, però tinc una vena exhibicionista que anihila els complexos-.

    Ara bé ningú no s'embranca a escriure una novel·la sense l'ànim de ser llegit. Fins i tot la poesia, més íntima, si la comencem a posar en un "recull" és perquè volem que algú ens llegeixi...

    I Lluís, prometo no trigar gaire...

    ResponElimina
  5. Amb matisos, sí, estic d'acord, tots volem que ens llegeixin i quants més millor. Però de moment no tinc ganes de renunciar a la meva forma d'escriure (que no vaig a la recerca del bestseller, vaja).

    ResponElimina
  6. D'acord, així és, però no massa que després t'atabalen molt. Ho dic per Larsson, a més morir-me tan jove no em plau pas. El que crec ens agradaria als qui escribim, és aconseguir publicar en una editorial seriosa i tenir un raonable número de lectors. Ara, com Larsson, sincerament no! passo.

    ResponElimina
  7. Jo tampoc no vull renuciar a la meva forma d'escriure i no crec que sigui necessari. Ni crec que sigui recomanable. Si no, correm el "risc" de voler escriure com "fulanet" i perdre, qui sap, allò que ens fa especials. L'estil propi.
    Grans èxits de vendes no són "best sellers", (malgrat sembli una contradicció...)
    Hi ha altres aspectes que sense canviar ni una ratlla, poden influir en la difusió d'una novel·la (parteixo de la base que comptem amb una bona obra). D'això és el que vull parlar en el post que li dec al Lluís.

    ResponElimina
  8. Doncs ja em diràs quina diferència hi ha entre un èxit de vendes i un bestseller (apart de l'idioma).

    ResponElimina
  9. els comentaris són el nostre "salari mental" en el cas dels blogs, no ho tinc tan clar en el cas dels llibres, ja que el contacte amb el lector és nul o minso la majoria de vegades. L'escriptor sol fer-se amb el crític, amb l'editor, el blogaire amb el lector, l'amic, el germà, el conegut, el saludat, el carnisser. En tot cas, quan els blogs són estrictament literaris em fa "cosa" comentar, perquè per comentar un text literari cal fer-ho correctament. En canvi, en les coses que ens expliquem als blogs, comentar és pagar l'esforç. I el medi mateix ja es crea amb vocació tertuliana, la majoria de les vegades :)

    Per cert, perquè no es va vendre?

    ResponElimina
  10. Allau: Aquí jo utilitzava la paraula "best seller" com a gènere: novel•la d'estructura facileta i trepident generalment amb molta acció i moltes pàgines (més de 500?). D'aquelles que es llegeixen d'una tirada per evasió i que 15 dies després ja no recordees, perquè et sents igual que abans.
    I èxit de vendes ho utiltizava en el sentit d'una novel•la que sense tenir necessàriament les característiques anteriors arriba a un nombrós públic.
    Sembla un joc semàntic i potser costa de filar prim.
    Per mi un best seller és: Els pilars de la terra, la catedral del mar, la saga Harry Potter...Un èxit de vendes per mi seria per exemple Tòkio blues, del Murakami.

    Clidice, si bé la "retroalimantació" és pràcticament nul·la en el cas del llibres, saber que s'han venut noséquantsmil (ejem...)exemplars et dóna la idea, com a mínim, que l'esforç d'escriure va ser recompensat amb unes quantes lectures...

    Què impacients que sou!! Tot arribarà!!
    Ara m'aneu posant una pressió a sobre que... bufff!!! quina responsabilitat!!!

    ResponElimina
  11. Una altra cosa que també penso és que hi ha diferències entre un "escriptor/a" i un "publicador/a". No són pocs els casos d'autors excel·lents que no han publicat pas gaire i que s'han passat anys i anys de la seva vida escrivint "el llibre". D'altres han preferit fer productes més "senzills" (ja veus que faig servir moltes cometes, ho odio, però l'entonació és important) i vendre millor, i d'altres escriuen pel·lícules (algunes infumables) i fan una gran tasca de divulgació de la seva obra, ells i les seves editorials, convertint el llibre en producte, prescindint de la literatura. Aleshores penso que podríem distingir entre el llibre-literatura i el llibre-publicació, perquè sinó sembla que estiguem parlant de la mateixa cosa i, malgrat que tinguin el mateix format, a mi no m'ho sembla.

    ResponElimina
  12. Entrem en terreny delicat, i a mi em surten els fonaments publicistes...

    Tot llibre és un producte. Un producte que està al mercat. I de la mateixa manera que hi ha productes bons i dolents, hi ha llibres bons i dolents. Hi ha productes (posem per cas un rentavaixelles) dolents que es venen bé gràcies a factors "X" i hi ha rentavaixelles bons que en canvi no es venen bé per altres factors. El mateix passa amb els llibres. I els factors perquè això és així sempre són múltiples.

    Així, en realitat la diferència entre "llibre literatura" i "llibre producte" (o "llibre-publicació") és artificiosa. Estètica. El "llibre-literatura", és també "llibre-producte" en criteris de mercat...

    Bé... és una qüestió de terminologia i ens podem posar d'acord... crec que bàsicament estem pensant el mateix tot i que ho anomenem d'una manera o altra.

    El que sap greu, és clar, és que hi hagi llibres bons que no tinguin difusió, i en canvi llibres més aviat dolents que siguin best-sellers...

    ResponElimina
  13. Entenc més o menys la distinció entre bestseller i supervendes, si pensem en les novel·les-fórmula: es posen un infredients dictats per un estudi de mercat i au, a vendre. Aquests dies, en qualsevol gran superfície hi ha quantitats de novel·la-fórmula que no seran supervendes: els ecos de "Crepúsculo". Desenes de llibres d'estètica similar, tema i personatges. Crec que el marqueting recomana aquesta mena d'estrategies, omplir el mercat amb coses similars per crear una mena de demanda fictícia que es pot transformar en real. El llibre és tractat com un producte més, sense cap altra distinció. Jo crec que el debat s'ha de reprendre des de la literatura (o la crítica literària).
    Després la història ja hi dirà la seva, sense pressa. D'aquí a cent o dos-cents anys veurem que s'ha salvat i què no, i quins valors pot haver trobat o perdut pel camí. Ara nosaltres només som espectadors dels fenòmens contemporanis. No crec que puguem fer res més que descriure allò que passa.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails