dijous, 21 de gener del 2010

I tu, ets creatiu?





El pensament creatiu és una cosa sorprenent. Durant molts anys m'he autoconvençut que jo no en tenia. El fet de cursar una carrera universitària on l'apartat de "creativitat" tenia un pes quasi diví, va acabar per convèncer-me que més valia que em dediqués a una altra cosa. Vaig caure en la trampa de pensar que la meva banda pragmàtica era incompatible amb la creativitat, i em vaig dedicar a coses pràctiques i cartesianes. Poc després, la feina on vaig anar a parar va acabar d'adobar l'error: hi havia una divisió estanca entre "els que pensaven" i "els que feien". Òbviament jo estava en el segon grup. Així, com qui no vol la cosa, vaig acabar per oblidar les mostres creatives que jo havia ja manifestat i vaig deixar el pensament creatiu per a d'altres més capacitats que no pas jo. Aquesta creença em va dur a mitificar el fet creatiu. A mi mai se'm podrien acudir aquelles idees.

Fer-se gran serveix entre moltes coses a superar els propis tabús. Després de molt de temps d'esterilitat, vaig recuperar el fet d'escriure i ara l'experiència de fer-ho regularment a Riell Bulevard ha acabat d'esbandir la idea absurda que no sóc creativa. És fals. Tothom té pensament creatiu.

El mètodes que faciliten la creativitat tenen una aura d'esoterisme màgic, de quelcom inabastable, superior. Un posa un ciri a la verge i a veure si se li acut alguna cosa. La síndrome del bloqueig davant del paper en blanc, és un mite típic que recull aquest terror a no saber què dir. O potser a no saber tampoc com dir-ho. O de vegades passa el contrari, de vegades tenim tantes coses a dir que ens bloquegem. No podem seguir el ritme. I de vegades sofrim complexos d'inferioritat de manera que, com que a nosaltres mateixos no ens sembla prou bo allò que escrivim, ens apliquem una autocensura absurda.

Ara fa unes setmanes, en Lluís ens parlava de les bondats del vi per ajudar a provocar una frase agosarada. O original. També ens prevenia dels seus excessos, els quals provocaven l'efecte contrari. Hi he estat pensant. D'entrada una persona abstèmia, una persona que no pren mai mai res d'alcohol, em sembla una persona "sospitosa": o bé és massa perfecta -es creu massa perfecta, diria jo- o bé ja ha passat el llindar cap a l'altra banda i forma part de les persones malaltes, de l'estol dels anomenats amb l'estrany terme d'alcohòlics anònims que no poden acostar-se a menys d'un metre de qualsevol ampolla de vi.

Hi ha però altres mètodes. Per aquí han anat sortint substàncies de tota mena, des de bolets diversos a substàncies més corrents. Fa cosa d'un any vaig tenir una interessant conversa durant un dinar en què acomiadàvem una companya de feina. El meu casual veí de l'esquerra practicava dos cops l'any i sota control mèdic un dejuni depuratiu a base de xarop de marple. La dieta era estricta, es tractava de no menjar res i prendre tan sols el xarop de marple. La depuració s'allargava uns deu dies. El que em va sorprendre no va ser el dejuni en sí, de fet és una pràctica que si bé ara la nostra societat excessiva hem anat eliminant, s'havia practicat fins fa quatre dies. El que em va sorprendre van ser els efectes col·laterals. M'assegurava l'executor de la dieta que als dos o tres dies una clarividència brutal li il·luminava el cervell. Ho aprofitava per escriure com un boig. M'assegurava que els seus millors textos els havia perpetrat en aquest estat quasi místic.

Qui sap, potser és un mètode vàlid per superar la coneguda síndrome del bloqueig de l'escriptor. Però jo tinc la idea que no hi ha res millor per fomentar la creativitat que posar-se a treballar, i escriure. Sigui el que sigui, però escriure.

21 comentaris:

  1. És curiós el tema de les disciplines separades i incomunicades com si fossin territoris antagònics. Els "artistes" han cultivat aquesta manera de funcionar perquè els va bé i han creat els seus propis mites per fomentar-la.

    Hauries d'haver preguntat al teu veí de taula si la creativitat en dejuni li venia perquè els "artistes" han de passar privacions i gana per a ser genials. Segons el seu mite si no hi ha penúries la cosa creativa no funciona. Potser el segon i tercer dia li és l'ideal perquè passa la gana equilibrada però la resta de la seva dieta ja no es pot concentrar per treballar... el soroll dels budells és excessiu!

    ResponElimina
  2. no sé si es cert però un dia em van dir que la concentració és molt millor amb l'estomac buit sobretot quan s'ha superat el llindar de la gana.
    Però suposo que tot deu tenir el seu límit. Uns quants dejunis poden estar bé.

    ResponElimina
  3. em sembla que això de la creativitat original està sobrevalorat i que els resultats excel·lents sempre van acompanyats del treball diari i rutinari. si més no això és el que han acabat confessant els "genis" de bo de bo, no pas aquells que els va sonar la flauta per casualitat. si jo, que no sóc gaire bona en res i si molt mediocre en tot, a base d'escriure cada dia acabo tenint motius per fer-ho, imagina't les persones que teniu més formació i més experiències. a mi em fa l'efecte que creativitat no te'n falta pas :)

    ResponElimina
  4. Un amic escriptor em va dir que al creativitat arriba àl final del dia, quan ja estas ple, cansat i fart de tot. Definia l'art com una mena de vòmit creatiu.
    Per cert, el meu amic bevia i beu pels colzes i creu que l'alcohol és benzina per a l'art. La frase em sembla que no és original, jo li la havia llegida a Jean Ray, el pare d'en Harry Dickson.

    ResponElimina
  5. Jo crec que de creatius en som tots i que treballant se n'aprèn, el que passa es que ens fan créixer acomplexats (només cal veure les persones que no gosen fer comentaris en un bloc perquè es pensen que no estaran a l'alçada).

    I tu, Eulàlia, mancada de creativitat? No em facis riure.

    ResponElimina
  6. La creativitat ens agafa treballant, ben cert, com també ho és que hi ha gent més creativa que d'altra (serà una qüestió genètica?).

    El que caldria és que ningú no es quedés a les portes de la creativitat per manca de recursos. Les societats occidentals, històricament, ho han anat aconseguint.

    Cal que cadascú reforci la seva capacitat individual i que s'estengui la col·lectiva.

    ResponElimina
  7. Això de la creativitat està rodejat de mites i de tabús, i és difícil parlar-ne. Quan vaig anomenar l'ajuda de l'alcohol suposo que parlava de la necessitat de trencar els tabús inconscients, però que no afecten només la creativitat sinó l'expressió en sí.
    Tampoc no estic segur que fer moltes coses o escriure molt o pintar molt vulgui dir ser creatiu. Potser només vol dir ser actiu i ja està. I també es pot ser molt creatiu sense fer res en especial, amb la pròpia vida diària, a la feina, en la forma de funcionar.
    Jo diria que tothom té la necessitat de deixar coses fetes, alguna mena d'obra. Només cal vèncer els efectes d'una educació que sempre pretén uniformitzar i castrar la majoria dles impulsos, per canalitzar l'energia humana cap a actituds i accions productives.
    En els nens és molt evident: quan comencen a escriure anem "prohibint" que dibuixin. El dibuix queda postposat perquè la lletra és més important. De manera que ja als cinc anys ja comencem a crear-los fronteres a l'expressió.
    Per cert, el comentari del Joan molt bo: i molt idealista, també.

    ResponElimina
  8. Lluís, gràcies per la floreta. Intentem ser creatius, fins i tot en els comentaris.

    Eulàlia, celebro que t'hagis superat amb els anys. Ben sovint, és a l'inrevès.

    ResponElimina
  9. El Giraud-Moebius (paio d'una creativitat exuberant) deia: Haixix? Sí home! M'anul·la per excés. És fa difícil fixar cap registre mentre galopes... I crear és poder deixar testimoni.

    I -en un rang de conceptes espessos- a l'Escola em van ensenyar que la creativitat provenia de lliurar-se més a les opcions paradigmàtiques de pensament i llenguatge que al traç lineal de les habituals sintagmàtiques. L'experiència m'ha ensenyat el gran fons de raó d'aquest quasi exabrupte: la creativitat té molt de passar-se pel forro la seqüència endreçada que ens exigeix la obediència i aventurar-se en la confusió on tot s'unifica.

    ResponElimina
  10. D'acord amb el teu comentari, Lluís.

    ResponElimina
  11. I per cert, encara volia afegir una cosa sobre el dilema treball/inspiració. Jo crec sincerament que la flauta SEMPRE sona per casualitat. Potser hem crescut en el valor del treball i l'esforç, però en canvi els romans adoraven la Fortuna i tenien clar que la sort era la clau.
    La flauta sona sempre per casualitat, encara que cal que la casualitat t'enganxi bufant.

    ResponElimina
  12. Allau, Clidice, Joan: gràcies, us dec un cafè ;-) (Per cert, Allau, ara que hi penso... no en teníem un de pendent?).

    Em sembla molt interessant el tema de les etiquetes que ens condicionen, i el tema dóna per molt, no solament en el tema creatiu, sinó en molts altres aspectes de la nostra vida. Interessant la reflexió sobre l'educació que crea fronteres. La meva filla petita es troba en aquest punt just dels 5 anys i el començar a aprendre a escriure.

    I també és cert que molta producció no vol dir molta creativitat, però en això penso que pot passar com amb la fotografia: quan en tires moltes tens més probabilitats que una et surti bé. O no han millorat ara les nostres fotos amb l'adveniment de la fotografia digital?

    Jo el que volia dir és que "El caminar se demuestra andando" i si ens quedem quietets per una mena de por o autoconvenciment que no som "bons" difícilment sortirà la "creativitat". No em contradic amb en LLuís encara que ho sembli: que quan la flauta soni, que ens agafi "bufant"...

    Ah Galderich, crec que no em vaig expressar bé, el que el meu company de taula em va dir és que "a partir del segon o tercer dia" es tornava més clarivident i creatiu, de manera que el dejuni li despertava les neurones. I no es quexava de gana, deia, sorprenentment, que no en tenia gens de gana...

    ResponElimina
  13. El sorprenent xarop no dóna creativitat. Qualsevol droga inhibeix la gana, i per això la gent s'enganxa tan ràpidament als tractaments "dietètics". L'estat alterat del cos, privat de certs elements, també crea una confusió mental associada a la creativitat o a la lucidesa. A mi em fa por la gent quan diu que se sent molt lúcida, perquè a continuació sol aparèixer un torrent d'idees caòtiques. El cervell em sembla un òrgan més, tot i que especial: es pot entrenar. Alterar-lo és fàcil, però no sé per quin motiu els estats alterats ens semblen creatius. Suposo que normalment funcionem a tan poca potència mental que qualsevol variació ens sembla magnífica...
    En fi, a mi em sembla que una cosa és la producció i l'altra la creació. Creació vindria a ser una producció nova, que comunica i diu coses, a poder ser noves.

    ResponElimina
  14. Potser són coses diferents però absolutament entrellaçades: perquè la frontera és subtil. Si no produim difícilment podrem fer sortir la creativitat. Vull dir, jo puc tenir idees molt creatives just abans d'anar a dormir (és un dels moments que trobo que les neurones em són més benèvoles) però si les deixo allà al calaix les hauré malgastat. En contraposició, si em poso a escriure potser una cosa molt poc creativa, el fet de "pensar-hi" pot generar aquell enllaç neuronal necesari on la flauta sona.
    Segurament són processos complementaris que es retroalimenten.

    ResponElimina
  15. Per cert, volia afegir un comentari autocrític a l'apunt:

    No em negareu que la imatge que acompanya el post és d'allò més tòpica i poc creativa que us hagueu trobat... La bombilleta i el llapis!!

    ResponElimina
  16. SI! sóc creatiu, i si per crear es n ecessària alguna droga, ja no anem bé. El màxim de creativitat a que pot aportar un got de vi es a dir més idotesses del compte. Deia Picasso - que no és el millor exemple en cap sentit - que l'inspiració t'havia d'agafar treballant, i potser va ser l'ùnica veritat absoluta que va dir en tota la seva vida.

    ResponElimina
  17. La frontera de la creativitat i la producció és una ratlla subtil, al mig de la qual hi ha estils, gràcia, obligacions i maneres que de vegades porten a l’objectiu de la comunicació. Sovint podem confondre els mitjans amb les finalitats.
    No us han dit mai allò de :”A tu que t’agrada escriure, podries polir-me aquest informe?”...Un conegut locutor i presentador que posteriorment va ser bastant famós a la radio i a la TV estatals, quan encara no era conegut, varem coincidir a la “mili” ell i jo. Aquell paio va agafar l’emprenyada de la seva vida quan, en la seva condició de locutor novell li van donar la feina de telefonista d’una dependència militar amb l’ obligació de cantar pel sistema de megafonia les crides i els comunicats oficials...Ell era un creatiu i li feien fer de peó, de camàlic de la comunicació...

    ResponElimina
  18. la creativitat no es pot mesurar per que es subjectiva. penseu hi

    ResponElimina
  19. M'agrada la frase que has escrit Eulàlia que fer-se gran ajuda a superar certs tabús.
    Celebro la teva creativitat i espero poder-ne gaudir força temps.
    Sobre la dualitat treball/inspiració la veritat crec que hi ha una mica de tot. A vegades pots treballar molt i allò que escrius és una autèntic desastre i a vegades, sense voler-ho, observant quelcom vanal i intranscendent se't pot acudir una idea prou bona. No crec que hi hagi uns paràmetres exactes de la creativitat però si que crec que la persona creativa ha de tenir unes certes virtuts.

    ResponElimina
  20. Més que temps es tracta de veure com l'utilitzem, aquest temps....
    Jo aquí parlava de l'actitud creativa envers el fet d'escriure. Però en Lluís ja ho apuntava en el seu primer comentari: es pot ser creatiu en qualsevol aspecte de la nostra vida.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails