Aquest nen rialler és en Pere. En Peret. Al seu costat -fora de la fotografia- seu el seu cosí Tonet, un nen que anys després seria el meu pare. Al Camp de la Bota les bombes no eren sinó jocs. Les carboneres llocs prohibits on explorar o bé amagar-s'hi quan jugaven a fet i a amagar. Si els vells ho veien s'esveraraven. Sortiu nois, sortiu, que a la carbonera no s'hi juga. Quin secret s'hi amagava?
Els nens entenen a la seva manera allò que veuen i viuen. Qui sap si no va ser fins anys més tard que van comprendre quin deuria ser el secret de la carbonera.
El temps va passar -inexorable, diuen- i en Peret va viure una vida anònima, com tantes d'altres. Amb les seves alegries i els seus drames. Fins i tot alguna tragèdia. No sabria dir si va ser gaire feliç, en Peret. Deuria tenir els seus moments, és clar.
Avui en Peret ha emprès el seu darrer viatge. El capellà s'entestava a anomenar-lo Pedro, i cap de les vuit persones presents al funeral no l'ha corregit per dir-li que no era en Pedro sinó el Peret. El Peret de sempre, que mai no l'havien anomenat de cap altra manera.
M'agrada imaginar que en Peret ha tornat als seus jocs, allà als horts del Camp de la Bota, on sembla que la vida el feia somriure i se'l veia feliç.
El Camp de la Bota, un lloc amb molta història...
ResponEliminaDe vegades, als enterros, els capellans amb tota la seva bona fe, no saben res del difunt. La meva avia li deian Angeleta, però clar, al dni figurava Maria de los Angeles....
La felicitat amagada, doncs, en una vella fotografia d'infant. I maleir el diccionari quan diu que la felicitat és l'estat de l'ànim plenament satisfet. Si, és clar, corre i busca-la. Melangia del temps.
ResponEliminaa la foto se'l veia feliç i content, i com a mínim va jugar al cap de la Bota que aixó ha de donar caràcter i tremp. Quan als capellans, no s'aclaren, val més fer l'enterrament civil.
ResponEliminaHe retornat al teu apunt del 9 de juny del 2010. La nissaga de la teva família. Avis Mossos d’esquadra i avies modistes. No és gens diferent de la meva! Fins i tot la meva avia paterna és deia Francisca! Lluites, penúries, exilis, afusellaments ... som el que som gràcies a ells. A aquesta tossuderia de reafirmació de la identitat pròpia. Ens ajudes a recordar-ho.
ResponEliminaSalut.
Un somriure d'orella a orella i una fotografia mig partida. Tota una al·legoria a la Vida.
ResponEliminaUn comentari emotiu per bastir un homenatge molt sentit.
ResponEliminaVenim d’un passat curull de postguerra, de records de fronts, batalles, repressió i aquella pobresa que només era física, però no pas mental.
Se’n van i se’n porten la memòria, i els que els seguim no tenim la seva perspectiva –potser enlluernats per petiteses conjunturals – Com a mínim seria bo que ningú –ni clergue ni seglar- els canviï el nom. S’ho mereixen.
Aris, sí que té històriao millor dit històries menudes, que són les importants. Era realment xocant veure el capella parlant en català i de cop dir-li "Pedro". Xoca que no es cuidi un tema de proximitat com aquest, però en fi...
ResponEliminaJoan, tens raó en això del "plenament satisfet" del diccionari. Diria jo que la felicitat es construeix a partir dels petits moments d'alegria.
ResponEliminaPuigcarbó, home, per mi, ho tinc clar: espero que ningú gosi posar-m'hi un capellà al meu funeral.
ResponEliminaEl meu pare guarda bons records d'aquell temps del camp de la bota. Alguns, més esborrats que d'altres
Anar als enterraments a l'església, ni que sigui de familiars, acaba fent-te sentir, manta vegades, vergonya aliena. Va viure en temps molt difícils, però va viure al cap i a la fi, i algú en serva record.
ResponEliminajordi vendrell , potser són casualitats, o potser és un passat compartit per molta gent. Un passat que s'han entestat a fer oblidar, a obviar-lo com si mai no hagués existit.
ResponEliminaGalderich, m'hagrada especialment le referència a la fotografia partida. Hauria fer-la neta amb un rentat de fotoxop, però em va semblar que així era millor. Veig que no m'he equivocat.
ResponEliminaAlberich, això del canvi de nom em va semblar una reminiscència del seu passat. Es van passar la joventut sota franco amb el nom en castellà. No es van preocupar de canviar-lo als papers... i al seu comiat se'ls manté el nom "oficial" però que no els identifica.
ResponEliminaClidice, no era a l'església sinó al tanatori, però deurien triar cerimònica religiosa. Pel que fa al record, aquest meu és dels pocs que hi haurà,em temo: va morir força sol, en Peret, i potser per això li he fet aquest post.
ResponEliminasegur, que per molt que digui el capellà, allà on és ara li diuen peret :-)
ResponEliminakika, Gràcies. Si et respongués amb el cervell et dria que no l'anomenaran de cap manera, si et responc amb el cor, l'única manera com el poden anomenar, és Peret.
ResponEliminaAlegries, tristeses, heroïcitats o tragèdies a banda, el millor de tot plegat saps què és Eulàlia? Que som una generació plena de relats; amb una veu que ressona constantment dins nostre que ens recorda què i qui som. La pena és que això s'ha perdut. Som, potser, la darrera generació feta de retalls de vida. Ara, veus n'hi ha per tot... però hi ha massa soroll.
ResponEliminaEnric, molts cops penso que som la darrera generació a casa nostra feta d'aquests reetalls. Som nosaltres qui podem fer recordar què va passar a la guerra o la postguerra. I no per haver-ho viscut, que no, sinó nosaltres que som fills i nets dels qui ho van viure-ho en directe, ho podem reviure sense el seu sofriment. I podemfer que no se'ns esborri definitivament de la memòria. De vegades em penso que ja fem tard, però.
ResponElimina