dissabte, 30 de juliol del 2011

Road movie


No sabria com valorar la crònica de les vacances. Tot va començar ara fa unes setmanes, de forma més o menys improvisada i precipitada. Un dia sense venir a to, l'Enrique m'ho va proposar i jo vaig acceptar de seguida. Filmarem una road movie, càmera en mà, sense guió previ. No el feia tan impulsiu, jo, mira per on, però la proposta em va captivar des del precís moment en què m'era formulada.

Una road movie. En el fons m'ho vaig prendre a broma. En realitat em proposava unes vacances d'aventura, sense rumb fix ni planificació prèvia. Com en els vells temps. Uns vells temps que ell i jo havíem viscut per separat perquè era el primer cop que l'Enrique i jo ens enfrascàvem en un viatge.

Vam mirar calendaris i compromisos familiars diversos i finalment vam concretar la data de partida. Quan el vaig veure carregar l'embalum de material cinematogràfic dins del minúscul cotxe no m'ho podia creure. Però, és seriós? Naturalment. Jo m'esperava alguna cosa més amateur, al cap i a la fi serem només dues persones. Tres, em va respondre, ens acompanyarà també el Martí. Era un company de professió de l'Enrique i a qui jo no coneixia de res. Això em va preocupar una mica, una cosa és compartir un cafè, l'altra fer carretera i manta amb algú desconegut. Em vaig reservar aquesta opinió i em vaig dir que començava amb mal peu. Més valia gaudir de les bones coses i pensar que ja li diria a l'Enrique que les coses no es fan d'aquesta manera. Malgrat el meu prejudici inicial va resultar un company de viatge tranquil i callat, que professava un gran capteniment, d'aquells que hi són però ni es noten. En fi, que no em vaig haver de preocupar per ell.

L'Enrique es comportava de manera misteriosa, perquè enmig de la plana em va deixar un Parem aquí i va anar a buscar un nou company de viatge. L'Ismael. Això acabarà semblant el camarot dels Marx.

Sota un sol de justícia, l'Enrique ens dirigia a tots plegats. Sospito que ens va dur pels camins que ell ja tenia prefixats i que la improvisació era molt menor del que inicialment ens havia fet creure. Mirava quadres, paperots, esquemes, ens donava ordres, ens duia sense parar per on ell volia.

Jo ja començava a tenir una certa idea de per on anirien el trets de la pel·lícula quan, de sobte, l'Enrique es va esfumar, va desaparèixer. I amb ell totes les targetes, imatges, material fotogràfic, tota la feinada d'aquells dies de rodatge. Tots tres estàvem perplexos. La pel·lícula ja estava pràcticament enllestida. Per què desaparèixer de cop en el no-res?

De totes les hores enregistrades, tans sols vaig poder rescatar uns pocs minuts que havia guardat en el meu ordinador. Aquest és l'únic vestigi possible d'aquella road movie que vam encetar i va acabar com el rosari de l'aurora.



De l'Enrique no en vam saber res més, va desaparèixer com perseguit pel diable. No responia les trucades. Li vaig enviar un email amb l'esperança que algun dia me'l respondria.

El retorn cap a casa va ser llarg i dur per tots plegats. El Martí es va fer més i més taciturn, no va obrir més la boca en tot el viatge. En canvi, l'Ismael va començar a parlar pels descosits evocant imatges misterioses i sorprenents, plenes d'esperits i suposats fantasmes. Per postres el cotxe ens va fer la guitza a mig trajecte. Després de patir una mica, al final vam arribar sans i estalvis, però exhausts.

Dos dies després d'arribar, em trobo un missatge al correu molt estrany de l'Enrique, una única frase
"La alta fantasía es un lugar en el que siempre llueve".

L'acompanya aquesta incomprensible fotografia:

8 comentaris:

  1. en algun moment vaig pensar que tenies un punt de diferent; ara me'n adono que no deixes de ser o voler ser una mala còpia d'algú que no deixa de copiar. No és res personal...

    ResponElimina
  2. Ostres, com a mínim el camerot dels germans Marx era al·lucinant. Amb uns amics així fa una mica de por de viatjar i de destinar les vacances tranquil·les que hom projecta...

    La història m'ha agradat!

    ResponElimina
  3. Galderich, els companys de viatge hi eren i duien aquests noms però ni de bon tros es van comportar com els descric. Potser d'aquí uns dies desvetllo qui eren aquests companys de viatge. Si de debò haguéssim reproduit el camarot dels Marx haurém necessitat molta més gent, ara que ho penso!...

    ResponElimina
  4. Gatot, no estic segura que no sigui res personal.
    La història que explico és ficció, excepte les imatges que són reals, però com tota ficció sorgeix d'una vivència pròpia.

    Penso que tots nosaltres rebem estímuls diferents i ens inspirem de fonts diverses. Si tu vols veure una burda còpia, poc hi puc fer, ves. Ara, em sorprèn que gairebé mai hagis deixat cap comentari al meu blog i el primer que hi deixes dugui aquest to.

    ResponElimina
  5. és que faig opos per entrar a l'odisfera amb nota

    ResponElimina
  6. El relat dels projectes fracassats sempre dóna molt de sí. He recordat el documental sobre el rodatge de "Don Quijote" del Terry Gilliam, on tot surt del revés i han de plegar, i especialment una novel·la d'humor de les millors que he llegit en aquest gènere dels viatges desastrosos. "El libro de los desastres", d'un tal Ingomar von Kieseritzki (escric de memòria).

    ResponElimina
  7. casum dena! Jo m'ho havia empassat fins gairebé al final.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails